Sal·lus Herrero i Gomar
El 22 d’agost de 1911, va nàixer a Castalla (Foia de Castalla, l’Alcoià), Enric Valor i Vives (1911-2000), un dels nostres millors escriptors del País Valencià, periodista, novel·lista, rondallista, lexicògraf i gramàtic que va fer moltíssim, abans i durant la dictadura de Franco, perquè el valencià-català, no fos aniquilat del tot. Des dels seus inicis a la ciutat d’Alacant, del 1932 al 1934, durant el primer període de la República com a periodista del setmanari El Tio Cuc, que dirigia Josep Coloma i Pellicer, com explica, Josep Daniel Climent al diari La Veu, a l’article Enric Valor i el setmanari El Tio Cuc (7 de maig 2016) i en un altre article Josep Daniel Climent, setembre, 2012, ens parla d’Enric Valor, estudi i compromís per la llengua, ja el 1933 a l’article Per l’idioma valencià, Valor advertia que parlar malament no té cap justificació ni excusa; no només va escriure a El Tio Cuc, també a El País Valencià, El Camí o La República de les Lletres; més tard va col·laborar amb la recopilació del Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll (amb Aina Moll i Sanchis Guarner); adés i ara, suggeria, Valor, que cal un valencià perfecte i culte per a ser un poble ben organitzat, també analitzava la colonització, com els colons tracten d’enaltir i glorificar la seua llengua i menystenir la pròpia del País Valencià; durant tants anys arraconada, perseguida, deixada fora de l’escola i prohibida en les administracions espanyoles, posem per cas, encara en alguns àmbits parlamentaris, com al Congrés, Senat i Parlament Eropeu, censuren el català; ara mateix, el candidat pel PP-Vox a president del Govern d’Espanya, davant l’anunci de Francina Armengol, com a presidenta del Congrés, sobre la possibilitat d’expressar-se en la nostra pròpia llengua, en gallec i èuscara, s’exclama que «s’oficialitza la desigualtat»; com veiem, des de les dretes radicalitzades, a la igualtat de drets i al reconeixement de l’oficialitat d’altres llengües diferents al castellà, li diuen «imposar la desigualtat», al compliment i respecte dels drets humans, l’anomenen «vulneracions»… com uns falsaris, a la manera de del fake news de Trump, interpreten «de manera alternativa» la veritat i els fets concrets, en girar la realitat com un mitjó: a la mentida li diuen ‘veritat’ i, a la guerra ‘pau’, com denunciava George Orwell a 1984.
Enric Valor tenia un domini del valencià excepcional, ja que el seu pare era de Penàguila (l’Alcoià) i la seua mare de Dénia (la Marina Alta), coneix a fons tant el català meridional, com els parlars de la Marina, el de la Vall d’Albaida (perquè el recull en moltes de les seues Rondalles valencianes d’aquesta comarca), com el valencià central i també coneix molt bé la resta del domini lingüístic catalanoparlant. La seua tasca, en seguir les Normes de Castelló aprovades el 1932 i els consells de Pompeu Fabra, va ser descastellanitzar la llengua per tal de dignificar-la i adequar-la, amb rigor, pulcritud, estudi i conreu, al context social del segle XX i XXI.
Des fa uns mesos, quan l’he tingut a les meues mans, he consultat diverses vegades, el Diccionari Bàsic d’Enric Valor i Vives, fet amb l’ajuda del seu fill Enric Valor Hernàndez, a cura d’Emili Casanova, Editorial Denes, Paiporta, 2022.
A la Introducció al Diccionari Bàsic d’Enric Valor, Emili Casanova Herrero, analitza aquest Diccionari Bàsic, fins l’any passat encara inèdit, malgrat el seu valor lexicogràfic i lingüístic, i espill del model lingüístic projectat per ell per al valencià. En una Introducció excel·lent, Emili Casanova, remarca el bon ofici de Valor com a lingüista per salvar els nostres mots, tots els mots, com a expert caçador i excursionista per les muntanyes de la Mariola i l’Aitana, gran observador dels parlars de la seua època i col·leccionista de paraules i expressions genuïnes del català del sud del País Valencià.
Com explica Emili Casanova la Introducció al Diccionari Bàsic de Valor: «va ser esperonat pel seu mestre i únic alumne valencià de Pompeu Fabra, Josep Giner, va ser aconsellat per Sanchis Guarner, company de Ferrer Pastor en Lo Rat Penat, Valor, l’escriptor valencià que posseeix naturalment més llengua viva nadiua, usual, popular, instintivament ben usada, natural, espontània, i per altra part és rigorós, curós, purista, culte com un bon escriptor d’ofici» Pròleg a Millorem el llenguatge, València: Gorg, 1971, p. V). Amb el seu exemple i el camí que van obrir als anys seixanta i setanta, quan la revista Gorg, on Enric Valor hi va ser un puntal, va ser tancada per escriure en valencià-català i defensar la valencianitat i la catalanitat que li pertoca al País Valencià, com ara volen fer els seguidors del franquisme, des del Govern de la Generalitat Valenciana, del PP-Vox; com explicita Emili Casanova, Enric Valor i Francesc Ferrer Pastor, van influir en molts dels escriptors valencians que escriuen en valencià, des de Josep Piera, recent guanyador del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2023) a Josep Lozano, passant per escriptors de més al sud com González Caturla i del més al nord com Joan Andrés Sorribes, i naturalment de les comarques centrals com Joan Olivares, Francesc Mompó, Francesc Bodí, Toni Cucarella i Jesús Moncho; i afig Emili Casanova: «i que ha arribat a la nostra lexicografia, siga a partir del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1995, siga de Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua 2014, que el tenen com a font d’autoritat».
El Diccionari Bàsic d’Enric Valor, mostra un obra personal de l’autor valencià de lèxic més ric i ample, és la materialització d’una vida dedicada a recollir, fixar i vehicular socialment el lèxic viu que considerava imprescindible d’usar en la llengua literària i estàndard valencianes, de manera coherent amb el seu model lingüístic d’encuny valencià, reafirmant la unitat de la llengua i la cultura catalano-valenciana. Com posa a la solapa de les tapes d’aquest Diccionari, «Mostra el seu univers lèxic de més de 20.000 paraules. Al llarg de l’evolució literària del propi autor, ell mateix ens ha sabut mostrar com utilitzava amb correcció i del mode més adequat aquest cabal lingüístic atresorat pel poble valencià al llarg de segles d’ús i conreu». Des de la conquesta de València pel rei Jaume I, el 1238 fins ara mateix. També es recorda la seua pertinença a la institució centenària valenciana, Lo Rat Penat, quan encara no s’havia tornat secessionista i antivalenciana; Enric Valor, «de la mà del director de la secció de llengua, Josep Giner i del mestre Carles Salvador, s’inicià el 1949 com a professor. Allí mateix, un reduït grup de persones especialitzades en la llengua saberen estimar i recuperar per a tota la societat el valencià. Professors com Enric Soler i Godes, Francesc Ferrer i Pastor, Martí Bodí, Josep Mascarell i Gosp, i alumnes de les primeres promocions com Didín Puig, Antoni Bargues, els germans Codonyer, Francesc i Josep i els integrants de les joventuts ratpenatistes, com Merxe Banyuls, Enric Tàrrega, Paco Cova i tants altres que el seguiren fins 1975». Aquests darrers durant la dictadura fundaren el Front Marxista Valencià per tal d’oposar-se al feixisme. No obstant això, l’inici de l’anomenada «transició», a València va ser, sobretot, ‘continuïtat’ de la violència de l’extrema dreta franquista; posem per cas, en un context de bombes a Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i a la llibreria 3i4 d’Eliseu Climent, aquesta institució «valenciana», Lo Rat Penat, on havia acollit professorat com Enric Valor, que deia que el valencià era el nom que és deia al País Valencià al nostre català, va esdevenir un grupuscle de fanàtics i sectaris, espanyolistes, disfressats d’una «valenciania» de carassa, postissa i falsa… i, violents, covards i energúmens, com ho eren i ho són, van reballar escales avall, a espentes, eminents lingüistes, professors excel·lents i valencianistes íntegres i honests, com Manuel Sanchis Guarner, signant de els Normes de Castelló del 1932 i , autor, entre d’altres, de La llengua dels valencians, La ciutat de València, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, a Enric Valor, a Joan Senent, acusats tots de «catalanistes», que va ser la manera de tractar d’estigmatitzar i «estrangeritzar» la valenciana gent fidel i lleial a la nostra llengua i cultura del nostre poble.
A la Introducció, Emili Casanova, s’exposa la valoració elogiosa d’alguns destacats lingüistes, entre els quals:
Sanchis Guarner (1966, cite per l’edició Valor 1988, p. 162), va assenyalar que «Enric Valor és el prosista valencià actual més fresc, sucós, ric i acolorit que contribueix a l’esplendor de l’idioma amb una exuberant aportació de les comarques meridionals, tan passives i menystingudes».
Joan Oleza (1982, cite per Valor 1988, p. 219), diu «La força de la seua llengua, arrela, com en un Prudenci Bertrana, en l’extraordinària coneixença de la llengua per dedins, de les seues potencialitats materials, de la flexibilitat morfològica, de les variants dialectals, dels modismes populars, de la quantitat de lèxic… Valor és capaç de reviscolar la llengua popular en expressions com aquelles «raons que, a don Macià, no li arribaven al queixal de més endins».
Jordi Colomina (1996, p. 224) afirma que «és el millor coneixedor dels parlars valencians moderns», que «l’obra de Valor és un tresor preciós de lèxic valencià que no ha estat aprofitat a fons per la nostra lexicografia»,(en referència al diasistema valencià, però, sense excloure la resta de tot el domini lingüístic català), com va dir en el lliurament del títol Honoris Causa a Valor el 1999 per la Universitat d’Alacant (Barcella, núm. 10, 2000, p.7-8); diu «En la seua obra, aconsegueix un equilibri perfecte entre l’adhesió disciplinada a la normativa unitària i la defensa de les peculiaritats de la nostra bell modalitat, peculiaritats ben legítimes perquè es remunten als segles gloriosos d’esplendor medieval. Podem afirmar que tota la seua producció, gramatical o narrativa, sap trobar el punt dolç entre la parla real, viva i espontània del poble valencià, i el model de llengua convergent amb la resta del varietats del nostre idioma».
Maria Conca (2002, p. 82): «L’obra de Valor és un pou de riquesa fraseològica» i en (Conca, 1996, 59): «tant el narrador com els personatges quan es troben en situacions interactives, de diàleg, usen una llengua oral col·loquial, rica en matisos expressius, que venen donats, en gran mesura, per les característiques de la fraseologia emprada corresponent a una varietat molt interessant de la llengua catalana en el coneixement de la qual Enric Valor és cap de caps».
Vicent Salvador (1999, p.18) «L’afany de precisió el mena al matís, a la distinció subtil i clarificadora, a la netedat de perfils. El sentit de l’equilibri el fa conciliar la dimensió unitària i disciplinadament normativa -fabriana, en última instància- amb un olfacte de caçador i excursionista, atent a les espècies més vives de la variació dialectal».
Antoni Ferrando (1987, p. 19): «Per a Valor la llengua comuna ideal hauria d’integrar en el pla lèxic, tots aquells elements de la llengua clàssica que són d’ús corrent a zones extenses del domini lingüístic altres que la central i puguen enriquir les possibilitats expressives de la llengua actual /…/ Valor ha sabut crear una riquíssima llengua literària que avui en dia és punt de referència obligada per als escriptors més exigents i per als ensenyants més conscienciats».
Joan Solà (1977, p. 226): «Vet aquí un llibre que no vacil·lo a qualificar d’extraordinari i de modèlic. Crec que és el llibre que més ha aconseguit allò que deia Fabra: que cada dialecte es preocupés d’enriquir-se i depurar-se per tal que després ens poguéssim retrobar tots. El lector trobarà en aquest llibre (Millorem el llenguatge) una gran riquesa de llenguatge».
Josep Lozano (1970, en Casanova 2001, p. 430): «Enric Valor va exercir sobre mi un gran encís, més que pel que contava, per com ho contava, sobretot pel seu gran domini de la llengua, pels recursos de llenguatge oral, que emanaven directament de la tradició popular, amb els quals el lector podia identificar-se planament i gaudir d’allò que els teòrics, més o menys idealistes, denominen el geni de la llengua. Un model que com tantes vegades s’ha dit, establia un equilibri entre la unitat de la llengua i les peculiaritats valencianes, un model que aportava nova saba al patrimoni lingüístic de la nostra cultura, un referent molt vàlid per a tractar de confegir en la narrativa el procés d’identificació entre lector i text».
Aquest Diccionari Bàsic, va ser redactat entre els anys 1989 i 1995, obra d’autor, dedicat als jóvens, fet amb l’objectiu de mostrar-los, preferentment, el lèxic usat en la nostra modalitat de l’idioma; va ser després de la publicació del seu Vocabulari fonamental (VF), al setembre de 1988, València: Plaza & Janés; el 1989 publica el Diccionari escolar, amb la col·laboració del seu fill Enric Ll. Valor Hernàndez; «segons el seu fill, la redacció va ser de la següent manera: Valor dictava els temes i les definicions i ell ho copiava a màquina, i ho feia amb tanta precisió que normalment no calia fer cap correcció ni repetició, cosa que mostra la capacitat intel·lectual de Valor i el coneixement total del lèxic que tenia. Tenia davant seu unes llistes de paraules que havia anat confegint-se per a la seua obra i algun diccionari català com el de S. Albertí, el Diccionari castellà-català i català-castellà de 1974, el Diccionari català-castellà, castellà-català de Vox, el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, 1972, el Diccionari català-castellà de Francesc de Borja Moll de 1977 i especialment el Diccionari general de Ferrer Pastor de 1985». El Diccionari Bàsic d’Enric Valor consta de 12.500 entrades, paraules i expressions.
Emili Casanova fa servir una anàlisi de Colomina sobre el Vocabulari fonamental, 1988, on expressa que en aquesta obra Enric Valor «Té un caràcter genial i alhora desconcertant. De vegades enregistra mots i variants que manquen en quasi tots els altres vocabularis com ara plovitejar o fiçó, altres voltes oblida mots ben fonamentals com ara, entrepà, ventall o palmito, etc. De vegades és el més catalanista, d’altres el més valencianista: estómec, bàlsem, llarguerut /…/. Es mostra enemic dels mots acabats en -o: llomell, abadeig /…/ Presenta l’originalitat d’assenyalar el caràcter regional o dialectal de mots com aladre, reg. arada; pebrot, reg. pebrera, reg. pimentó; sutja, reg. estalzim, reg. follí, jonc, dial. Junc; gesmí, reg. gessamí, dial. Gesmir; arrel, reg. raïl; papallona, reg. paloma; gall dindi, reg. titot, reg. indià, reg. indiot; canell, reg. monyica». Al meu parer, només si es parteix de l’oposició o la confrontació entre el valencià i el català, entre el valencianisme i el catalanisme o a l’inrevés, es pot veure com una paradoxa, dilema o antinòmia; en canvi, quan es considera que catalanisme i valencianisme, són ‘un contínuum’, és una mateixa realitat que co-implica a tot el domini lingüístic catalanoparlant, obert a les varietats diasistèmiques, a les influències, a interaccions, a la cooperació i l’ajuda mútua del diversos parlars per sobreviure davant d’una realitat lingüística sense estat propi, des d’un policentrisme convergent, respectuós i inclusiu de la pluralitat, quan u és més valencianista, esdevé més catalanista i a l’inrevés… Com, per altra banda, afirmava també Joan Fuster després de la publicació de “València en la integració de Catalunya” (1950) i en Nosaltres, els valencians, 1962; no veig cap contradicció, em sembla molt coherent i harmònic, la recol·lecció de mots locals o ‘regionals’, de les variants dels parlars valencians, contribueix i repercuteix a enriquir tot el domini lingüístic catalanoparlant.. El Vocabulari i el Diccionari castellà-valencià i valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor, nat a La Font d’en Carròs (la Safor), com a gran lexicògraf, quan el vaig llegir, per primera vegada, encara un adolescent, em van incitar a cercar altres diccionaris i vocabularis de tot el domini lingüístic català, fins arribar a Pompeu Fabra, Joan Coromines, Alcover, Moll… Enlloc està escrit que hem de tenir en compte només un diccionari o un vocabulari; de diccionaris, no n’hi ha mai prou. Entre altres coses, perquè serveixen per ampliar, conrear, millorar i enriquir els mots del lèxic en la nostra llengua sencera i completa. Les fronteres les posen, els qui volen dividir-nos i separar-nos als que, agermanadament, compartim la mateixa llengua i cultura.
A pesar que s’assenyalen en la Introducció algunes mancances, mots que Enric Valor havia fet servir en la seua narrativa, com bresquilla ‘préssec’, formiguer ‘boic’, milanta, recialla, ventafocs ‘cendrellosa’, o que use mots com acurtar-escurçar en les definicions, però no com a entrada; malgrat algunes absències de mots, que ell considerava encara castellanismes, com bellota o hedra, ‘heura’, o variants formals que no considerava adequades com esme ‘esma’, o mots de Catalunya que no considera vehiculables com colomista… A pesar de tot, aquesta obra «té un gran interés lexicogràfic, per la manera de definir, per les remissions, pels sinònims esmentats, pel sistema d’introduir els lemes amb doble variant formal, quan creia necessari vehicular la forma estàndard valenciana. I es llig molt amenament, amb definicions clares que fan que s’entenga perfectament el significat dels mots», posem per cas, Plovitejar, Ploure de forma lleugera i a gotes petites. La nit era molt fosca i, a més plovitejava; Fiçó, m. Agulló, punxó que tenen certs insectes i aràcnids amb el qual poden picar. L’abella m’ha picat amb el seu fiçó.
El Diccionari Bàsic d’Enric Valor, conté dotze apèndix, de paraules afegides, un escrit sobre el Vocabulari Castellut d’Enric Valor i comentat per Josep Giner, en una «Llista de paraules del Fabra que caldrà esmenar» que potser és un títol massa pretensiós, però dona idea del seu pensament i la intenció amb què està fet». Ara mateix, que el Govern la dreta extrema espanyolista dels País Valencià, suprimeix revistes en valencià-català a Borriana, que esborra el nom de Vicent Torrent de l’Auditori del seu poble perquè va fundar Al Tall i ha fet moltíssim per la cançó popular i tradicional valenciana, ara que l’extrema dreta, d’ideologia franquista, elimina la possibilitat que l’alumnat de les comarques castellanoparlants aprenguen bé el valencià, en saltar-se les lleis en vigor que exigeixen que tot l’alumnat del PV haurà de saber tant castellà com valencià quan finalitze els seus estudis d’educació obligatòria… Fan, aquestes barbaritats, per a fomentar la ignorància, amb l’excusa de la «llibertat lingüística» (la llei de l’embut: ample per a uns i estret per a nos-altres!), però a les comarques valencianoparlants (o catalanoparlants) imposen, com més va, via judicial, més hores en castellà i redueixen les hores de valencià o català; ara, quan subvencionen les entitats secessionistes contràries a la unitat de la llengua i marginen, criminalitzen i persegueixen les associacions culturals en defensa del valencià-català i volen fer-nos retrocedir a la dictadura franquista, el Diccionari Bàsic d’Enric Valor és una eina molt valuosa… Perquè fa que el PV no perda ni el nord, ni l’oremus. Perquè cal tenir-lo en compte, els diccionaris, la gramàtica i la narrativa d’Enric Valor, per enriquir la nostra llengua completa que abraça tot el domini lingüístic catalanoparlant; com reconeix el Diccionario de de la Lengua Espanyola (DLE), el valencià és una variant de la llengua catalana; també cal, la saviesa lexicogràfica d’Enric Valor, que hi ha al seu Diccionari Bàsic, per tenir les coses clares i perquè no ens enganyen, els estafadors, falsaris i corruptes que neguen la unitat de la llengua catalana; al Diccionari Bàsic de Valor el mot català, -ana, diu: «Llengua romànica parlada a Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Illes Balears, Catalunya Nord (al departament francés dels Pirineus Orientals), a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer a Sardenya (Itàlia)» si ens fixem, una definició molt semblant a la que va fer servir el Consell Valencià de Cultura per tal d’aprovar la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; els manuals de llengua i literatura espanyola, des de la Renaixença, inclús durant la república i la dictadura de Franco, especficaven que el valencià és una variant, un dialecte o diasistema del català; per tant, davant de tants enganys i mentides, que tornen, quan tots pensàvem que s’havia acabat, és un goig poder consultar-lo, per la seua utilitat, per la seua aportació lexicogràfica, per la fermesa i pel seu compromís insubornable amb l’estudi, el recull de les tradicions orals, el conreu, l’elevació cultural, el manteniment i la defensa, amb ungles i dents, de la unitat del català en la diversitat de variants que formen part de tot el domini lingüístic i cultural que ens pertoca.
Post escriptum:
Des del 2011, el Centre Cultural Castellut i l’Ateneu Cultural Republicà de Petrer, convoquen el 22 d’agost, l’ascens a l’alt de Guisop per celebrar l’eixida del sol, coincidint amb el dia exacte del naixement d’Enric Valor; a l’alt del Guisop, serra del Maigmó, es fonen país, paisatge i paisanatge, epicentre humà i literari de les novel·les El cicle de Cassana, per celebrar l’albada de Valor (Vicent Brotons). Encara no he pogut assistir a les convocatòries per celebrar l’aniversari del naixement d’Enric Valor, hi aniré, només puga…, A més de llegir algun bocí de la seua literatura d’El cicle de Cassana, de les seues Rondalles, de la seua gramàtica per millorar el llenguatge i els estudis que es fan sobre la seua vida i obra (Emili Casanova, Maria Conca, Antoni Ferrando, Vicent Brotons, Josep Daniel Climent…), caldria llegir mots del seu Diccionari Bàsic, que s’estan perdent en l’actualitat; això seria una manera de celebrar i recuperar un dels més grans literats valencians, en llengua catalana, de les comarques del Sud del País Valencià. Enric Valor, amb la seua estima per la llengua i la cultura completa, sense fronteres ni limitacions provincianes, advertia, amb la seua veu suau, calmada i ferma, i el seu barret de senyor elegant: «Tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català»... Just el contrari del que fan els governants actuals de la Generalitat valenciana, que només esmenten el valencià, no per tal de promoure’l, estudiar-lo més, difondre’l i ampliar el seu ús social, er justícia, exercir drets humans, millorar el seu prestigi i dignitat, després de tants segles d’opressió i discriminació, si no per boicotejar-lo, fragmentar-lo de la resta del domini lingüístic català, per tallar-li les branques de les arrels i, a l’extrem, anihilar-lo, com es proposava la dictadura feixista, de la qual són seguidors, i denunciava, entre d’altres, Enric Valor, Joan Fuster, Francesc Ferrer i Gironès, Isabel-Clara Simó, Carme Miquel i Josep Benet a L’intent de genocidi cultural del català durant la dictadura franquista…
En aquests moments foscs i arriscats, on som encara, quan creus que ja s’acaba, com cantava Raimon, torna a començar…, no podem consentir tenir candidats a la presidència del Govern de l’Estat que s’oposen al reconeixement oficial del valencià-català i a la defensa de la unitat de la llengua sencera i completa; ens cal salvar la nostra llengua i cultura pròpia, ens mou l’estima; en canvi, als «separadors», els mou l’odi i una valenciano-fòbia (i catalanofòbia, perquè és el mateix) profunda, reconcentrada, sòlida i insuportable… Si el monarca actual, complís el seu paper d’àrbitre just (i no de part!) seria impossible que proposés un candidat a president del Govern de l’estat que demostra el seu odi i menyspreu a les altres llengües distintes al castellà; igual, com un diputat que no siga capaç d’entendre les altres llengües romàniques, no hauria de poder exercir el seu càrrec, que es dedique a passejar gossos, com feia l’actual presidenta de la Comunitat de Madrid. Perquè porten segles d’opressió, «por justo derecho de conquista», tractant d’imposar, de manera supremacista i imperalista, el que denominen fraudulentament, «la lengua común», per tal de fer desaparèixer el català, la nostra llengua comuna, i que esdevinga’m monolingües en castellà, en contra del que proclama la ‘seua’ Constitució que parla (fins ara amb certa banalitat i ineficàcia), de la riquesa de la diversitat, de la no discriminació per raó de llengua, del respecte als drets humans, de la igualtat i de la promoció de les altres llengües distintes al castellà; i hem de dir alt i clar: Ja hi ha prou! Ni un minut més sense reconeixement oficial del català (on s’inclou el valencià, l’empordanés, el lleidetà, tortosí, barcelonès, etcètera), tant a l’estat espanyol com al parlament de la UE. Ni un pas enrere. Un candidat que menysprea la seua pròpia llengua gallega-portuguesa i es burla del reconeixement oficial del català, gallec i èuscara, com fa Alberto Feixó i els seus sequaços (narco-traficants, negacionistes del canvi climàtic, dels avenços científics i de l’estima per les altres llengües i cultures), no és digne, de cap manera, de ser president ni de representar la pluralitat de llengües, cultures i nacions que formen l’estat espanyol, com s’explica el poema d’Espriu, Escolta Sepharad, a La pell de brau, que la presidenta Armengol va llegir al Congrés:
«Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor (…) Escolta Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. (…) Fes que siguin segurs els ponts del diàleg/ i mira de comprendre i estimar/ les raons i les parles dels teus fills (…) Que Sepharad visqui eternament/ en l’ordre i en la pau, en el treball,/ en la difícil i merescuda llibertat».
