Sal·lus Herrero i Gomar
El 17 de gener proppassat vaig rebre al meu correu aquest missatge d’ací baix, on s’anunciava la presentació del llibre Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció de Lourdes Toledo:
Conversa amb l’autora Lourdes Toledo i l’editor Vicent Olmos, conduïda per Marta Nadal.
Els llibres d’entrevistes són un clàssic, un fons d’armari literari i periodístic al qual acudim sovint buscant complements i retocs quan preparem altres entrevistes o articles, quan necessitem recordar i contextualitzar un text, o simplement pel goig de deixar-nos seduir per l’art d’una conversa excepcional. “Contra tot pronòstic” és un llibre de retrats, de converses, la crònica d’uns encontres que mostren eixa “instantània del moment”, una imatge que fuig de ser estàtica i simplement estètica, un retrat que no es dona per acabat, sinó que guanya matisos i detalls a mesura que avancem en les converses i en el temps: la radiografia calidoscòpica captada per uns ulls, els de l’autora.
Totes les entrevistes estan connectades i conduïdes per un fil i una voluntat: reconèixer la tasca de moltes persones que treballen per la nostra cultura en un moment en que, per primera vegada, hi ha diverses generacions escrivint i publicant llibres, fent bon periodisme, dirigint investigacions ambicioses dins i fora de casa nostra, consolidant la cultura del país. Al mateix temps, les converses busquen descobrir, difondre i projectar un teixit editorial emprenedor i sòlid i una cultura literària dinàmica que travessa el País Valencià de nord a sud».
Em va fer molta il·lusió, perquè hi era a Sants, Barcelona, i podia anar-hi a la presentació a la Llibreria Ona, carrer Pau Claris, 94 i escoltar que deien l’autora, Lourdes Toledo, l’editor, Vicent Olmos, conduida per Marta Nadal, autora d’un llibre d’entrevistes, Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura, editorial Comanegra, 2021, encara pendent de llegir.
El dia 18, vaig arribar a la llibreria Ona abans de les 19 del capvespre per poder tafanejar i comprar alguns llibres, posem per cas, Els portaveus de Déu,d’Antoni Batista, editorial Fragmenta, 2022, Barcelona, sobre la propagació del missatge cristià i la seua transmissió, des dels recursos de la moderna ciència de la comunicació, Revolución. Una historial intelectual d’Enzo Traverso, Ed. Akal, 2021, on analitza les revolucions del segle XIX i XX (Marx, Bakunin, Rosa Luxemburg,els bolxevics, Mao, Ho Xi Minh i les seues imatges i representacions en l’imginari politic, Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979, Rafael Dalmau, Editor, 2022, on s’analitza el procés de secularització a Catalunya des de l’inici de l’Antic Règim, el 1808, i la revolució liberal dels anys vint i trenta del segle XIX fins als acords de ‘separació’ entre l’Estat i l’Església del 1979, passant pel conflicte armat arran el colp d’estat feixista de 1936 i el concepte de ‘laïcitat’ com a garantia de llibertat i de pluralitat, i la revista L’Avenç, gener 2023, on hi ha, i m’ha interessat més, entre d’altres, la conferència Nobel de Literatura 2022, d’Arnie Ernaux; l’article Què és, el seixantisme?,de Marta Valverdú i Borràs; i a Cartes de prop d’Enric Sòria, «La voluntat de dir i la voluntat d’escoltar», sobre la gran novel·la El dit de Déu de Raquel Ricart. Diu Sòria: «El dit de Déu, tan patriarcal, ací és admonitori i commina al silenci. Aquesta interdicte patern, repressor i secret, conforma el nucli en carn viva del seu drama»,en referència a l’escriptora protagonista de les tres dones que trenen la trama de la novel·la sobre els traumes que s’acumulen des de la infantesa i ens tenallen fins que aconsegueixes estirar del fil i contar-ho… així com raja. Un dit admonitori, ple de severitat, abús i terror, com l’amenaça que va rebre Elias Canetti, quan era un infant, i un home l’advertia que si parlava li tallaria la llengua…
Només entrar a la sala Bookeria, de la llibreria Ona, vaig reconèixer, per l’esquena, la fesomia d’Antoni Martí Monterde, assegut davant d’una pila de llibres que havia comprat, després de saludar-lo em va advertir que hi havia llibres de vell interessants a les prestageries d’aquesta sala; vaig anar a mirar-los i cercar-ne per a una altra ocasió; perquè ja havia cobert el pressupost adient, tot i que soc dels qui pensen que «de llibres no n’hi ha mai prou»,com afirmava Vicent Ventura en referir-se a les llibertats, individuals, col·lectives, socials i nacionals… A poc a poc, va arribant gent, també la Marta i la Lourdes, comentaren amb Antoni Martí Monterde, un article de Lourdes, que vaig llegir posteriorment, «Quin tren de vida!» on compara els privilegis de viatjar de València a Madrid (bueno, bonito i barato) i els enormes entrebancs de València a Barcelona, malgrat la preparació intel·lectual i l’interés que hi fica Josep Vicent Boira en el seu empeny per aconseguir posar en marxa el corredor mediterrani, el que hi ha fins ara és d’una discriminació que frega la provocació, l’insult i l‘escarni contra la gent que habita els Països Catalans i part de Múrcia i Andalusia… En el constrast de la comparació (horaris, freqüència, intensitat, velocitat i preus), des del País Valencià estant, amb Barcelona i Madrid, l’estat no només ens espolia, ens margina, ens invisibilitza, fa totes les pel·lícules al tren en castellà, alguns funcionaris del tren no entenen el català, ni saben què és un «tallat», com ens va passar a Antoni Defez i a mi, en demanar-ne un fa uns mesos, el text que llegeixen en català pel micro per a donar la benvinguda i fer les advertències convenients, junt al castellà i anglés, sovint es llegit per algú que no sap llegir en català, sovint ni el llegeixen… Una desídia i maltracte horari, econòmic, lingüístic i cultural clamorós i estructural, sistèmic… que s’eternitza per dificultar que la gent del País Valencià incremente la fluidesa relacional i comunicativa amb Catalunya. Els aterroritza que s’ajuntem, per això ho boicotegen amb molta dedicació i procura des de fa segles…
Apugen i s’asseuen a les dues cadires que hi ha a l’escenari, Lourdes i Marta; la coordinadora de la llibreria Ona, excusa l’assistència de Vicent Olmos, que per raons mèdiques no ha pogut venir i passa la paraula a Marta Nadal, que recorda quan va presentar el seu llibre d’entrevistes de Comanegra, com una «baldufa pionera», defineix a Lourdes Toledo com una periodista valenciana que escriu a publicacions digitals, premsa, autora de dietaris, del llibre pemiat, Amèrica endins, que està previst una continuació, que s’editarà a la primavera que ve, Lluny d’Amèrica, també el dietari personal, La inquietud, tot i que suggereix Nadal que Lourdes no li agrada gaire la “literatura del jo”, com la literatura que surt de tu mateixa, dietaris íntims… Aquest darrer llibre, Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció, és un llibre d’entrevistes que va de tu a l’altre, on el curiós i interessant és, com remarca, Lourdes, «l’alteritat», des de la seua particular mirada, plena de sentit de l’humor, divertida, enjogassada; podríem dir d’ella que és una persona que escolta molt intensament, treballa labriosament les converses, les pensa, és un diàleg paussat, reflexionat, poua en les entrevistes i destil·la una determinada mirada singular i encuriosida del món actual…
Amb aquesta entradeta de la Marta, Lourdes respon: «la meua intenció era trobar la ‘pausa’ i la conversa sense presses i connectada amb els meus interessos literaris, m’agrada la literatura comparada, determinats llibres de literatura, de feminisme… les entrevistes són un diàleg amb els meus interessos i inquietuds literàries; una conversa literària per conèixer els protagonistes, escriptors i escriptores, per donar-los a conèixer, per visibilitzar-los; una entrevista per aprofundir i crear un retrat literari, una mena d’introducció a la seua obra, comptant les anècdotes del moment, el lloc on vam xerrar, les seues cases, jardins, el dinar, una conversa plàcida amb confiança… Em resultava dolorós durant la pandèmia, el fet de fer les entrevistes per internet o per telèfon, preferia fer les entrevistes cara a cara… Amb Majo (que hi era entre el públic), vaig quedar a Sueca, a mig camí entre el seu poble, Pego i València, a la conversa es reflecteix l’atmosfera del moment, l’orxata que vam prendre, la calor de l’estiu tan tòrrida, les més de cinc hores de conversa, les connexions i complicitats… Perquè, fet i fet, del que es tracta és que copsar el moment de la conversa i retratar-la, fer literatura i expressar el que parlem…ubicar l’entrevistat a la seua llar, en el seu lloc al món, tot i que amb Martí Domíguez l’entrevista va ser al Botànic de València, on té la seu Mètode, la revista de la qual n’és el director…». El seu lloc al món.
Marta Nadal diu, fet i fet, l’entrevista és una construcció literària, però no és un gènere de segona, tot i que quan ho fa una dona pot esdevenir fins i tot de tercera, per la invisibilització a la que estem sotmeses les dones… Em sembla que fas una reivindicació de les entrevistes en profunditat, denuncies la precarització de la professió de periodista, la situació de les dones que investiguen, que fan assaig, literatura…
Lourdes comenta que no hauria pogut publicar-les en paper, perquè no et poden lliurar tantes planes, impossible, potser sí, a la revista L’Espill, posem per cas, però en un mitjà de paper no…Explica, Lourdes, que quan va començar a fer les entrevistes, no tenia referents, havia de cercar els llibres dels que anava a entrevistar per saber què havien escrit, fer el guió, preparar el qüestionari… Per a fer una entrevista, cal un treball previ, fer molta inversió de temps, que no es pot pagar, completament, en diners… mentrestant, s’imposa, estructuralment, la immediatesa i rapidesa del periodisme, la precarietat, no es pot anar a fer una entrevista sense haver llegit els llibres del que vas a entrevistar… Hi ha qui ho fa, però jo no podria… Cal dedicació, temps, compromís i la compensació es cobra en «reconeixement», en el món de la cultura es fa molt de treball des del voluntariat… Hi ha coses que es fan i són impagables.
Li pregunta Marta si és veritat que no grava les entrevistes i Lourdes respon:
«Tot ho apunte i ho passe malament perquè, sovint, no sé llegir el que he escrit ràpidament, després ho he de revissar i si no ho desxifre torne a la persona entrevistada i li ho pregunte… Preferisc treure la llibreta i faig un esforç mental molt gran per a retornar a l’entrevista, amarar-me del que he viscut i recordar… Perquè en la meua literatura faig treballar molt els records, el remembrar, en realitat, treballe la intensitat del record en l’entrevista i la seua plasmació literaturitzada…»
Marta Nadal vol remarcar que en tots els entrevistats es nota que Lourdes Toledo ha triat «personatges» potents, que han fet una gran feina, en molts casos d’aquell canamàs perdut, per recuperar, posem per cas, la Carmelina Sànchez-Cutillas, en l’any que se li va dedicar… No són anònims, però no són personatges mediàtics de primera línia… Són tots valuosíssims… Com vas anar a triar aquests personatges de confluència de tres generacions?
Arran de llegir Tremendas de Majo Ciscar Banyuls, editorial Pruna, 2019, em va venir l’interés de conèixer la gent dels llibres que llegesc, contrastar inquietuds, interessos, afinitats… Enric Iborra va ser professor meu a l’Institut Lluís Vives de València, em va encomanar la passió per la literatura, ens va fer recuperar a Marria Beneyto… Anna Esteve per la seua faena a la Universitat d’Alacant i en la seua investigació sobre dietaris i la literatura del País Valencià, la seua reivindicació de la llengua i la cultura catalana, a Albert Hauf i el seu treball com a filòleg a les universitats d’Anglaterra i de València… El País Valencià ha tingut gent molt preparada, molt valuosa, però escassamnt visibilitzada o directament «no visibilitzada»… Tots tenim en el cap la idea, en referència als Països Catalans, però, anem fragmentats, separats, dividits, ignots… en l’article sobre Quin tren de vida! que he publicat avui a La Veu del PV, descric en panorama que tenim, però no podem resignar-nos, cal transformar les nostres societats, refer-nos com a País, reestructurar-nos…
Marta Nadal esmenta les arrels camperoles de Pepa Guardiola i la complicitat i amistat que van generar en la conversa a Xàbia, als peus del Montgó… la foto on se la observa a sobre de la roca n t’esperava, tant devanida, segura, confiada, arrelada al seu poble…
Lourdes assenteix i afirma que Pepa ha fet molta feina, feminista, escriptora, militant del partit comunista del País Valencià als anys setanta, quan aquest partit reprsentava un corrent de valencianisme i de redreçament nacional de País Valencià i de catalanitat… Durant massa poc temps… Julià Guillamón i el seu El barri de la plata… Raquel Ricartés una gran narradora, que sap expressar molt bé les emocions i els sentiments d’homes i dones, acaba de publicar El dit de Déu, Violeta Tena, una periodista jove, amb molta força i nervi intens, que treballa a la revista El Temps d’Eliseu Climent, Antoni Furió, un historiador molt solvent que ha escrit molt sobre el País Valencià, sobre Joan Fuster… M’interessa saber més sobre tot allò que em provoque, em suscite inquietud i interés per conèixer i parlar de les afinitats electives…En realitat, vaig entrevitar a qui volia, perquè jo podia triar… a Margarida Castellano, guanyadora del premi d’assaig, Joan Fuster… De vegades una entrevista duu a l’altra…
La Marta Nadal repren la paraula i esmenta a Àngels Gregori, que afirma que vivim un «Segle ‘Or», en canvi, aquest vincle de Països Catalans es tan poc consistent, tan efímer, tan desballestat… Maria Aurèlia Capmany parlava amb gran normalitat dels Països Catalans… (com Joan Fuster i altres), però, ara, és massa minoritari, costa massa parlar-ne… tot i que és molt important i vital que fem vincles, esmenta l’article de Lourdes sobre el «Corredor Mediterrani» (Quin tren de vida!) de Lourdes Toledo i afirma Marta que és desencoratjador el que ens passa. Tot i que hi haja la vitalitat d’un «segle d’or» i la confluència de tres generacions escrivint en català arreu dels Països Catalans… Quina llàstima que no hi haja més confluència i més mirades «territorials» coordinades (València, Girona, Lleida, Terres de l’Ebre…)
Contesta Lourdes a les invitacions de la Marta: El tema és, clar, «duret», dur, hi ha tres generacions escrivint, pensant en català, quelcom insòlit fa pocs anys… És evident que tenim dificultats i costa molt crèixer, arribar a més gent, i és veritat, hi ha la Plaça dels llibres, presentacions més contactes, hi ha una major presència i activitat d’escriptors valencians que publiquen en Barcelona, etcètera, Hi ha més gent que es capaç de llegir i escriure en català; cal que hi haja més connexió, més fluidesa comunicativa, vincles i diàlegs, cal impulsar les generacions d’escriptors més joves… Més, malgrat totes les mancances, hi ha revifament, revitalització… Per disort El Temps ja no parla massa de llibres, no hi ha El Quadern d’El País (que coordinava Adolf Beltran) ni el Postdata s’ocupa gaire dels llibres en català, cal preguntar-nos quina presència tenim en els suplements literaris del Principat els escriptors del País Valencià… Sabem que hi ha limitacions, desconeixement, però, anem fent i malgrat les limitacions, creix l’interés pel PV a Catalunya, no tot és desídia, indiferència i desinterés… Hi ha tres generacions treballant alhora, en català, a pesar de tot el que ens queda per fer, els reptes que tenim endavant, cal una mica d’»autoglorificació» i «autoestima», de valorar el que hem construït, el que tenim i podem millorar més encara…
Marta recull una frase de Martí Domínguez on afirma que a la ciutadania del Principat els fa molta mandra abaixar a València i li pregunta a Lourdes, a boca de canó, estas d’acord?
Lourdes diu que és molt important que hi haja una xarxa de llibreries, de biblioteques que tinguen llibres en català… Potser té raó en això que diu, però a Fan set, a la La Traca de Benimaclet, a Ambra de Gandia, a Detroit de Alcoi, a Públics de Dénia… Es cert que no hi ha la xarxa d’unes 15 o 20 llibreries al País Valencià que facen presentacions de llibres en català sistemàticament… Heu d’acostar-vos a València, com deia Josep Pla en un llibre recentment publicat i acurat per Antoni Martí Monterde, en conversa amb Joan Fuster, Hem d’acostar-nos més a València… Perquè nosaltres, els valencians, ja ens acostem a Barcelona, però estaria bé més contacte i que hi hagués més anada i tornada entre tots els Països Catalans, també amb les Illes i la Catalunya del Nord…
Li pregunta, Marta, pels seus referents literaris, on sempre volen mostrar les faenes de les dones, com la Pepa Guardiola, una dona molt arrelada a la terra, la Marina (I tant!, afig Lourdes), la Pepa extasiada que aporta una visió de les dones del camp, del món més rural, de les històries del seu poble, el treball al camp, el feminisme, la seua militància política, el menjar d’arrós deliciós a sa casa, l’estima que es va crear, com si fos el film Cinema Paradiso… Et pregunto pels teus interessos i les teues lectures de capçalera…
Respon Lourdes evocant l’entrevista a Pepa Guardiola, la delícia d’haver-la conegut i es conjura perquè no se li passe aquest «entusiasme», tant a la seua vida com a la lectura… Fins fa pocs anys, reconeix que havia llegit massa pocs llibres de dones i va començar a llegir-ne, a estirar el fil des dels Estats Units, a veure altres mirades, a trencar «el canon» (Mari Angelou, Rebecca Solnit, Natalia Ginzburg… Però no deixe de descobrir autores que m’enlluernen… Ara comencem a trobar dones en l’assaig, per escriure cal temps… No sé qui va dir que anava a pagar a les dones el doble que als homes «perquè les dones tenen menys temps en ocupar-se de les cures», necessiten més disponibilitat per poder escriure… Les dones han escrit cartes, dietaris, etcètera, però no tant d’allò que se’n surt de la privacitat… Segurament, l’explicació és la falta de temps, de seguretat, no ens han deixat parlar massa en l’espai públic ni hem disposat de platafomes per escriure… Ho reconec, encara hi ha massa poques dones en les meues biblioteques… Fa només dos estius que vaig llegir Una habitació pròpia de Virginia Wolf, hi ha escriptores dels anys vint i trenta del segle passat, com Irene Polo, Caterina Albert, Aurora Bertrana, Rosa Maria Arquimbau, amb el seu atreviment, la seua modernitat, la seua gosadia per enfrontar-se als prejudicis socials de la seua època, Arquimbau va ser una dona lliure, contra els prejudicis i tòpics sexuals de l’època, que va morir molt jove, que ja va advertir que no es proclamés el paradís d’Eïvissa perquè desapareixeria, el destruirien els turistes…
Marta Nadal esmenta a Ioanda Batallé, després d’excusar que haja arribat una mica tard per una reunió, li havia dit que volia ser-hi per celebrar l’alegria dels altres, el goig, perquè publicar un llibre és un goig, tot i que tu vas a premi per llibre, de Iolanda assenyales la importància de dirigir com s’és, des de la mirada de dona, coordinar amb sensibilitat femenina…
Cal celebrar els èxits, tot i que sigam pocs o els escenaris siguen petits… Ens hem d’alegrar pels èxits dels altres perquè és important, celebrar els teus èxits i la teua veu segura, anota Marta, a pesar del que has dit de les inseguretats que has comentat… Perquè fas articles sobre les dones que esciuen que són molt generosos… Iolanda Batallé, pren la paraula i diu que volia compartir aquesta conversa Contra tot pronòstic perquè va ser un regal, va ser la darrera entrevista essent directora de l’Institut Ramon Llull, on vam col·laborar molt amb el País Valencià i les Illes… Remarca que la llibreria Ona vol ésser la Casa de les lletres catalanes amb presència de tots els Països Catalans… Quan necessari és l’ofici d’entrevistar, la tasca de la trobada, de la conversa, com a Baules, l’amplitud de la mirada, diversitat, pluralitat, malgrat la pandèmia, t’endinses i estàs allà sencera a les entrevistes… És una manera d’apropar-nos a les dones que es dediquen als llibres, a la publicació, a l’editorial, el periodisme, l’escriptura… Que en vinguen molts més llibres, més entrevistes… Ona és un espai que vol ser la Casa de tots, hem crescut, tenim més de deu mil referències, junt amb Les Voltes, Fan set, Ona de Gràcia i Ona de Pau Claris, tenim llibres tot en català… Perquè estiguen els llibres de totes les editorials dels Països Catalans, fer ponts i diàlegs, connexions, xarxa, teixit, celebració…
Majo Ciscar,es va apropar a l’escenari i va agafar el micro, com si fos una estrella de rock, heave metal, amb pell bruna, esprimatxada, espigada i eixerida,va donar les gràcies, per celebrar els llibres col·lectius i corals, perquè són més divertits i interessants, expressen més veus, calidoscopics, més color… La vida es fa gran quan hi ha ganes i voluntat de fer les coses bé… Majo explicita les complicitats i afinitats, entre ella i la Lourdes, «les dues som un «motoret», confirma que va haver-hi molta química a Sueca, aquell estiu escalfat, quan va quedar per a fer l’entrevista, en llegir Tremendes, sobre la violència a Llatinoamèrica… Majo, amb el micro a la mà a la vora de l’escenari, a sota, arraulada a una columna, diu que se sentia «xicoteta» dintre el llibre d’entrevistes, Contra tot pronòstic, pel fet d’anar al costat d’altres dones amb un curriculum tan vast, li agradala visió de les dones des d’una altra perspectiva, com fa Lourdes…
Les dues escriptores, Lourdes i Majo, porten a sobre el compromís, el fet de ser del terreny catalànic, amb el seu entusiasme i compromís de transformació social, la seua força i fascinació, la seua energia per fer un periodisme que sacsege les consciències i canvie les injustícies i opressions que fan la vida més fotuda i, sovint, del tot insuportable… En mirar Majo i haver llegit, a l’entrevista de Lourdes, que va posar en risc la seua vida a Amèrica vàries vegades, per denunciar els feminicides, les opressions de les dones, que van estar a punt d’assassinar-la, la veig tan “ferma“, ductil i “fràgil” alhora, que em ve una esgarrifança…
Hi ha llibres dels quals aprenem molt, diu Lourdes per cloure l’acte i esmenta el darrer llibre de Xavier Pla, El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció, editorial Lleonard Muntaner, 2022, ells llibres parlen entre ells, els distints llocs i les diferents èpoques, ara toca «anar a sopar i a continuar llegint»…
Així va acabar la festa de la presentació del darrer llibre de Lourdes Toledo, entrevistes per reflexionar sobre literatura, el País, la llengua catalana, les connexions, els llibres, les referèncieslectores i escripturístiques, la visibilitat i allò que afig sal a la vida perquè siga més ‘plenament’ viscuda, una conversa interminable…
Després vaig poder saludar a Majo, comparteix amb Lourdes l’humor, les ganes de divertir-se,la guspira d’intel·ligència benhumorada i entremalia’da, vam xerrar, amb Sixto i ella, que s’havien conegut a Amèrica, sobre els carnestoltes de Pego, les borratxeres d’aquestes festes; em diu que aquesta festa carnavalesca la coneix ‘tota’ la gent del País Valencià, els nostres orígens pagesívols, li explicite els tocs d’humor a l’entrevista de Lourdes, en definir-se com a «poligonera», em diu que per ofici sap fer titulars i tocs de divertiment i rialla; xerrem sobre les reivindicacions polítiques feministes i la seua estada a Amèrica Llatina durant vuit anys, Chiapas i les complicitats zapatistes… Vaig anar a Pego per curiositat antropològica, com tu vas anar a Llatinoamèrica i m’etziba, riallera: «Però no et vas quedar, durant vuit anys, com jo allà!»; no, a Pego, només una nit fins a la matinada, que escampara l’ebrietat el que havia de conduir i prou, perquè hi havia massa alcohol, olor de pixum, una gentada immensa i en tornar a València, de matinada, amb el xòfer que s’adormia, per la beguda i perquè ja eren massa hores sense dormir, exhausts, posant en risc la vida banalment… fins que li vaig dir que s’aturarem i “dormirem” entre els tarongers per Tavernes de la Valldigna… Una jornada interessant a Ona; m’hagués quedat més temps xerrant a sota de l’escenari, però havia de tornar a Sants abans de les 9 de la nit, com al conte de La Ventafocs després del ball de mitjanit. Un goig contemplar la presentació d’un llibre de Lourdes Toldo, ben solvent, interessant i recomanable, sobre la literatura, la cultura i els homes i dones dels Països Catalans que escriuen sobre els llibres i el que passa a les nostres vides al segle XXI.
