Gustau Muñoz
Amb el nomenament de Giorgia Meloni, líder del partit post-feixista Fratelli d’Italia, com a nova cap del govern italià, a Europa s’ha travessat, potser, un Rubicó. No el Rubicó definitiu, encara, però no ens hauríem d’enganyar: s’ha traspassat un llindar, i tindrà conseqüències. L’efecte-demostració no es pot obviar.
Itàlia, laboratori polític? Ho va ser als anys vint del segle passat, quan va inventar un sistema, una doctrina, un règim que semblava compaginar aspiració revolucionària i culte a la nació, tradició i revolució, i que prometia imperi, domini, poder i benestar per a les masses. Però que era una fal·làcia, el règim de la mentida institucionalitzada, com deia Pietro Calamandrei (El fascismo como régimen de la mentira, Ed. Tirant lo Blanch). Un experiment que -segons es deia- havia aconseguit que els trens arribaren puntuals, cosa mai vista, però que practicava una violència terrorista -assassinats, tortures, violència irregular- contra l’oposició, que va suprimir la llibertat i la democràcia, i es va implicar en guerres colonials i en la guerra general contra la democràcia, i la mera humanitat, a Europa.
Tot això és ben sabut. I provoca un calfred el fet que Giorgia Meloni -que va prendre possessió vestida tota de negre- proclame sense embuts la seua admiració per tot allò, pels camicie nere, per Mussolini el feixisme.
L’extrema dreta ha avançat molt a Europa. A les darreres eleccions presidencials a França la candidata Marine Le Pen aconseguí el 41,5 % dels vots. A Suècia acaba d’aconseguir un èxit considerable i ja determina el nou govern. Pertot arreu -AfD a Alemanya, Chega a Portugal, Vox a Espanya- es reprodueix el mateix model: l’explotació de les frustracions i el malestar social, la convergència en temes i propostes amb la dreta conservadora majoritària, el nacionalisme excloent i l’exasperació del prejudici. A Europa de l’Est (Hongria i Polònia) ja governen. A Holanda, Bèlgica o Àustria son força creixent, entre el 10-15% dels vots o molt més. El mateix passa a Txèquia, Eslovàquia i Romania en major o menor mesura. La tendència és aquesta, estretament relacionada amb el tombant ultraconservador del Partit Republicà als Estats Units i la deriva lamentable de Donald Trump, afortunadament fora de joc ara com ara. Però l’amenaça és global, amb Bolsonaro al Brasil, i tants altres líders autoritaris que proliferen al món. La ingenuïtat postmoderna i ahistòrica havia apostat per una expansió global de la democràcia liberal, però ens trobem davant una cosa molt diferent: la proliferació de règims il·liberals. Una regressió en tota regla. No és fàcil establir-ne les causes, que son probablement sistèmiques, lligades als límits socials i materials de tot tipus a què s’enfronta la humanitat actual. Aprofundir en aquest aspecte, que és fonamental, ens duria lluny.
La qüestió greu ara mateix, que ha de fer pensar, és -com ha escrit Gilles Ivaldi (investigador del CNRS)- que “a Europa, els grans partits de dreta clàssica han assumit moltes de les tesis de l’extrema dreta, sobre la immigració o la identitat” (Esprit 490, octubre 2022). Hi ha una “gran porositat ideològica”. Però els postfeixistes comporten un fort potencial desestabilitzador, perquè qüestionen la Unió Europea, voldrien limitar o derogar drets humans, i no amaguen les simpaties envers un líder autocràtic com Putin, que ha llançat una guerra de conquesta al cor d’Europa i no s’està d’amenaçar amb l’ús d’armes nuclears.
La porositat ideològica entre la dreta conservadora i la nova extrema dreta ens situa en un context nou. El consens democràtic i antifeixista ha rebut un fort colp a Europa. Si som conscients que aquest consens ha estat i és la base de la convivència civilitzada entre nosaltres, i que qualsevol afebliment de les conquestes que hi son inherents ens podria retrotraure a èpoques molt fosques, hi ha motiu per a l’alerta.
L’esquerra i les forces democràtiques en general han de reflexionar sobre això. I també sobre les raons de “les frustracions i el malestar social”, i com evitar que els enemics de la democràcia se n’aprofiten. Perquè hi ha experiència històrica en abundància per a desmuntar una a una les fal·làcies d’una nova extrema dreta que, desxifrada, només ofereix més del mateix: privilegis per als poderosos, repressió per als qui no combreguen amb les seues mentides.
