L
Sal·lus Herrero i Gomar
Fa uns dies vaig acabar de llegir La inquietud. Dietari 2018-2019, de Lourdes Toledo, 37é Premi d’assaig Josep Vallverdú, publicat per Pagès editors, Lleida, 2021. Quan me’l vaig comprar, l’1 de desembre del 2021, a la llibreria Fan set, de València, Eva Gisbert em va dir, mentre em cobrava, que l’autora anava a venir pel Centre de Cultura Contemporània, l’Octubre, per tal de fer-li una entrevista a l’escriptor rossellonès, Joan-Lluís Lluís, Junil a les terres dels bàrbars, el seu darrer llibre, publicat a Club editor, 2021, que havia presentat el dia d’abans allà mateix, i que si m’abellia que em signaren els llibres que havia adquirit, li vaig dir que seria un goig, i, efectivament, tant Lourdes com Joan-Lluís, compliren amb unes dedicatòries molt afectuoses que em fan reclamar, delerosament, que publiquen nous llibres per poder gaudir de les seues aventures, d’unes vides atrafegades i curulles de vivacitat literària, en el combat contra l’oblit, l’opressió, la barbàrie, les discriminacions, les ferides i la mort; mentre vivim estem plens de ferides. El llibre s’obre amb dues citacions:
“Allò que no romania en la memòria, em justificava jo, no paga la pena escriure-ho. Però cadascú té el seu mètode. Jo dibuixava toscament allò que volia recordar”
Rudyard Kipling
“L’artista de geni no canvia la realitat, allò que canvia és la nostra mirada. La realitat segueix essent la mateixa, però la veiem a través de la seua obra, és a dir, des d’una lent distinta. Aquesta lent ens permet accedir a graus de complexitat, de sentit, de subtileses o d’esplendor que hi eren, en la realitat, però que nosaltres no havíem vist”
Julio Ramón Ribeyro
Al sumari, hi ha una mena d’introducció titulada “Un dietari”, signat a la Platja de Puçol, agost de 2019, comença amb una citació de Joan Fuster que deia que els dietaristes “prenen nota de la vida, en retallen instants amb el ganivet de la memòria, evoquen el seu temps, desgranen raons i arguments en apunts de calendari. El seu és l’ofici de mirar, de combatre l’oblit”; també el consell de Stendhal quan deia que “un dietari esmola el ganivet de la memòria i et mostra un espill on mirar-te, un espill que et retorna una imatge imprevisible, un espill per dur de passeig cada dia i observar-hi el món reflectit”. I aquesta arrencada, entre Fuster i Stendhal, Toledo confessa que escriu “el dietari per moltes raons: de vegades només per alenar. D’altres per a no oblidar que soc molt més que circumstàncies quotidianes; llistes de coses pendents a fer; malentesos; dols, soledats; desenganys i contradiccions atansades. Escric per recordar-me la sorpresa. Escric perquè “escriure és recordar” i recordar, tornar a viure”. Per aixa raó m’agrada exercir la recreació de la memòria i l’escriptura perquè multiplica i millora la vida”. Això d’escriure per ‘alenar’, també ho deia George Orwell, quan va escriure Eixir a prendre aire i molts hem sentit aquesta necessitat quan notes com ens asfixien, amb una hostilitat claustrofòbica, un estat de coses insuportable, un confinament etern.
Afirma que sovint en la perspectiva de l’escriptura les vivències boniques i curioses guanyen i s’hi imposen, i els dolors s’hi difuminen, potser perquè com deia Proust en Saint-Beuve, “allò que la intel·ligència ens torna amb el nom de passat no és el passat”; tot i que ella ens ha mostrat també una bona part del seus dolors, temors, malalties, joies, canvi de casa i de pell, mudances, lectures, escriptures, dones, bronques des de la terrassa, avatars de goig, d’estrés i de plors, trobades, incerteses, excursions, paisatges, passejades, viatges, converses, teràpies i recerca d’una felicitat que se’ns escapa entre els dits del temps, com l’aigua que se’n fuig quan l’atrapes entre les mans. Ens mostra la seua fragilitat i, sobretot, les seues fortaleses enmig de les cruïlles de la vida.
Sosté que escriure un dietari li permet “retratar un moment vital present però també capbussar-me en la memòria, aquest eco que continua reverberant quan el so ja s’ha perdut” en paraules de Samuel Butler. El so es perd en la distància, però la memòria l’amplia i el modifica” I concreta que en el seu cas, “el so és el retorn: tornar a casa després de molts anys d’absències i trobar-hi novament les peces per a reconstruir allò que hi vaig deixar”. I explicita que viure a distints llocs, paisatges, la ciutat, els amics, tot ha canviat, en el regrés ja no ets la mateixa, ni els altres tampoc, ni tornes al mateix lloc: Un mosaic de composició complexa al qual se li han remogut moltes tessel·les. Cal anar ajustant-les amb paciència i comprensió. I amb aquest procés d’adaptació, amb Ferran Archilés diu: “amb cada reverberació la memòria s’enriqueix de matisos i imperfeccions. Amb el cel obert del futur al davant -almenys, l’esperança d’aquest cel obert- la memòria vibra, fa que la vida vibre”. I és aquesta “vibració de vida” (la remarque per destacar-la), la que Lourdes Toledo vol copsar i deixar testimoni, enmig de fracassos i èxits, d’oblits i desenganys, de propòsits, llibres i anècdotes i inquietuds, amb una reserva d’humor, marca de la casa, atresorada durant anys.
I efectivament, ens provoca, astorament, riure, perplexitat, desconcert, dubtes, descobertes, reflexions, com un collar de perles que ens acompanyen des del principi fins a la fi, tot i que les sessions de les malalties ens causa melangia i desassossec… Sintetitza la tasca del dietarista en l’ofici de detectiu per observar atentament el nostre entorn, pistes i indicis històrics, socials, polítics, culturals, literaris i humans en allò més bell, més absurd, i sovint, més inesperat i senzill, que és on també es troben les claus per a resoldre els crims (Rubén Fonseca). També arqueòlegs per excavar les capes buscant entre el fang de la memòria (Maggie O’Farrell); fotògrafs amb la càmera sempre penjada prets per a copsar la fugacitat i la intensitat d’un instant, i triar quins d’aquests moments captats poden transcendir més enllà de la nostra mirada i ser significatiu per a nosaltres o els altres.
Defineix La inquietud com un dietari fruit del retorn al lloc d’origen, nodrit de memòria i de records, de notes disperses, de cròniques periodístiques i literàries i d’esperança de futur; sabent que viure el dia a dia és la millor matèria orgànica per a l’escriptura; la mel que recullen les abelles, picant les flors, l’escriptor ensinistra el seu ofici, escoltant, observant, contrastant i escrivint sobre el que el sorprén, meravella o deplora. De tot es pot fer literatura; el desassossec, els contrastos, les pertorbacions, els neguits, la incertesa i les mudances és el millor al·licient per reflexionar i confeccionar una galeria d’imatges i de moments viscuts: de València i l’Horta, a Barcelona, a les serralades de Terol, a la Provença de França, l’Amèrica endins en el record… Fugacitat, circularitat, l’ara i l’adés, la llibertat i la responsabilitat d’escriure des de la drecera exigent que es nodreix de la quotidianitat i tracta de transcendir-la.
M’ha interessant tot el llibre, sencer, el cansament de les dones, les dones, la gran estafa, on, sobre l’alliberament cultural de les dones escriu “Costa no enfadar-se quan veus que les coses no només no han canviat, sinó que moltes han empitjorat, i ara els reptes i les misèries es multipliquen. Hem perdut la tribu, estem soles, desprotegides, sobrecarregades i la vida esdevé una tómbola rocambolesca de recompenses macabres. Sí, ja veig que hi hem guanyat tots!”, i no pots evitar un esclafit de rialla per no plorar, en llegir un sarcasme còmic i rialler, a la manera de Mafalda, perquè no esdevinga dramàtic, la nostàlgia americana, la idea genial d’Alicia, vinguda del Canadà, la seua germana, davant la mort del pare, per anar-se’n juntes, amb sa mare i fills, al balneari de Coma-Ruga per refer-se dels sotracs de la vida; l’excursió per la marjal del Moro que, fa anys, em va mostrar Enric Amer i Conxa Espí, quan el recuperaren, Lourdes adverteix contra la degradació del turisme; especialment, recorde l’enriquiment quan experimenta els contrastos entre Terol, Arizona i el País Valencià i arreu del món i exclama, si fa no fa, que no coneix cap lloc al món més desinhibida que la valenciana gent quan parla del sexe, seguint l’estil de Pep Gimeno Botifarra i Ahmed Touzani, que a Pep el va conèixer prou més tard que la resta, doncs a les primeres universitats de l’Horta, a principis del segle XXI, el sentírem cantar cançons tradicionals de l’era i de batre i altres amb lletres contemporànies més reivindicatives del País Valencià; els viatges per Aix-en-Provence i Marsella, com va fer Walter Benjamin al fil del quaranta abans d’arribar a Portbou i suïcidar-se perquè no l’atrapés la guàrdia civil i els nazis el deportaren a un camp d’extermini; els llibres de Josep Iborra, la coneixença d’escriptors valencians al voltant de la revista Caràcters, nom que ella va inventar o triar, Vicent Alonso, Vicent Berenguer, Vicent Raga, Josep Iborra, i Lourdes Toledo, llavors joveníssima estudiant de periodisme; esmenta també les Biografies parcials de Xavier Serra, en l’Impuls del valencianisme i es llegeix els quatre llibres d’una tacada, explica com Raquel Ricart va a la recerca d’un editor com cal, que crega en les seues possibilitats literàries, recorda que venim d’un silenci i que els llibres són un acte d’amor i d’amistat; cita Vicent Partal, de Vilaweb, quan treballava a la revista El Temps, a principi del noranta, Ismael Belda, Jordi Sebastià, Miquel Alberola que se’n va anar a treballar a Madrid al diari El País -que ha deixat de ser el diari “progressista” de la ‘transició’ on escrivien Joan Fuster, Vicent Ventura, Miguel Delibes… S’interroga i tracta de impugnar alguns tòpics i estigmes sobre la valenciana gent, el 10 de desembre de 2018, en “No és fàcil ser valencià” i considera injustes algunes desqualificacions, limitacions, imatges esbiaixades, tergiversades i reductives, i afirma “Ser valencians és voler viure i treballar en la nostra llengua, el nostre català, i fer-ho sense haver-ne de donar explicacions ni demanant-ne disculpes. No sempre és obvi ni fàcil. De vegades és una xamba, d’altres un èxit imprevisible, en el passat més recent una utopia i sovint una frustració amb aires de desesperació”… Quan es generalitza una col·lectivitat, lingüística, cultural o nacional, amb tòpics. culpes i estigmes, apareix el rostre del racisme i de la xenofòbia; es cova l’ou de la serp que ens mossega.
Més avant afirma, per sobre les decepcions, maldecaps i incomprensions, d’aprenentatges a colp de martell, que aprendre a ser i fer de valenciana és un afer de consciència i compromís: “Ser, existir, ser acceptada, reconeguda, valorada i tinguda en compte com a valencianoparlant no era fàcil ni a casa nostra, on érem i som una minoria resistent, ni a la resta del territori de parla catalana, on sovint som obviats, desconeguts i ignorats, o simplement anècdotes o quotes i indicadors a tenir en compte per tal de complir amb allò políticament correcte“. Tampoc, diu Toledo, en viatjar pel món, quan has dit que ets valenciana te n’adones que dur “passaport “valencià no obri moltes portes ni genera simpaties a primera vista, més aviat certa gent ens veu com els graciosos de la pel·lícula, s’ha estés una imatge corrompuda, corrosiva i deformada dels valencians… Potser uns mitjans de comunicació, gairebé en exclusiva en castellà o espanyol que emeten els seus missatges estigmatitzadors són responsables d’aquesta imatge parcial, esbiaixada, negativa, estereotipada en clixés, que ha fet més mal que una pedregada. I no hi hauria -ni de bon tros!- cap raó per fer anar amb el cap cot més que als polítics del País Valencià, tan espanyolíssims, que han robat a mans plenes, com l’ex-president i ex-ministre d’Aznar, un tal Zaplana, que hauria de tornar tots els diners o tornar a Picassent.
S’interroga i analitza, de manera subtil i plena de matisos, sobre les diferències que hi ha entre rodar món i l’exili, entre emigrar i veure el món , entre posseir i habitar una casa, a l’apartat Casa o paisatge?, encapçalat amb una citació de Marta Marín-Dòmine: “Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys”; i més preguntes: Què vol dir casa?, més avant, Què vol dir casa ‘meua’? Un(s) paisatge(s), una col·lecció d’imatges i de records; objectes heretats, llibres, rostres, les olors compartides, i tot allò que veiem des de la finestra. Ta casa pot ser també qualsevol racó improvisat si hom s’hi sent en harmonia… Sa casa són paisatges i racons on escriu per retenir els moments de vida, abraçar-la i escampar-los, com la flaire del gessamí pel carrer Amadeu de Savoia, com un estol de papallones o cuques de llum a la nit. Elogia les ciutats mediterrànies, com València i Barcelona, plenes de sol, de llum i de terrats, per fer volar la imaginació i s’ajuda d’un escrit de Francesc Pujols, publicat el 1920, sobre la natura, la ciutat i la trama de la vida.
Perd sa casa qui la veu enfonsar-se per les bombes, la pluja de foc, per l’abandó i la marxa forçada sense un retorn a la visa, com diu Natalia Ginzburg a Les petites virtuts: “hom no es guareix mai, i passaran els anys, però no ens curarem mai. Potser tornem a tenir un llum a la taula o un gerro de flors i els retrats dels nostres éssers estimats, però ja no creiem en cap d’aquestes coses perquè un cop les vam haver d’abandonar inesperadament o les vam haver de buscar entre els runes”. Recordem que Natalia Ginzburg havia perdut el seu primer marit, Leone Ginzburg, jueu d’esquerres, torturat fins a ser assassinat a la presó Regina Coeli, a Roma, els feixistes de Mussolini, camarades de Hitler i de Franco, a qui li van fer guanyar un colp d’estat militar que va causar un holocaust de milers de morts, afusellats o assassinats als camps de concentració nazis i exiliats, ‘transterrats’ i desterrats arreu del món en un exili gairebé a perpetuïtat. Perquè l’exiliat, sovint, és condemnat a errar, desarrelat, per a sempre; en estats fonamentats en la barbàrie, en la negació dels drets humans, socials i dels pobles, on es practica el genocidi a d’altres nacions minoritzades en un exercici de crueltat permanent, com Espanya o Turquia, l’exili potser a perpetuïtat… Ho advertien, amb amenaces, els poemes nacionalistes espanyols de les enciclopèdies de la dictadura totalitària franquista, en què s’han adoctrinat tots els jutges espanyols del ‘Supremo’ i del ‘Constitucional’, per a castigar els qui no són espanyols, o no ho són a la manera que marquen des de Madrid. Aquestes ferides de les guerres, tarden en cicatritzar més de tres generacions i mentre no es fa justícia i es reparen, romanen pútrides i obertes.
Hi ha dues parts ben marcades:
Per una banda, El retorn que inicia el 7 de setembre de 2018 amb les mudances de llocs, de pells, de cos i d’ànima fins al 21 de desembre amb el darrer capítol A cadascú el que és seu: on ens conta els embolics, entrebancs i retards per a cobrar els diners d’un premi literari per a desesperació dels seus fills i la seua pròpia, ja que volien que es notés… Abans ens fa constar l’admiració per Alfred Kazin, i el seu llibre Un paseante en Nueva York, que va trobar a la llibreria Doctor Sax del carrer Quart de València, uns dies després, hi va trobar un llibre de memòries de Rudyard Kipling Algo de mi mismo; i tinc curiositat per llegir-lo, per comprovar si el Kipling de les memòries és diferent al d’El llibre de la selva o d’alguns poemes, per al meu gust d’adolescent polititzat, sonaven massa ensucrats i imperialistes.
Per l’altra, La inquietud, amb escrits, des del 2 de gener de 2019, amb Els cafés, encapçalada per una citació de Ferran Archilés “He dedicat moltes hores a llegir i a caminar València per tractar d’entendre el pinyol de la seua identitat, si és que n’hi ha cap, de pinyol, que és una cosa que cada vegada tinc menys clar” fins al 27 de juliol de 2019, En suspensió: la inquietud d’un vol, de Tànger-Madrid, on esmenta a Saint-Exupéry i els seus llibres magnífics L’aviador, Correu Sud, Vol de nit i el seu favorit Terra dels homes, escrit el 1937 durant la convalescència d’un accident d’avió al Sàhara; trena el relat amb Simone de Beauvoir a L’Amérique au jour le jour amb una descripció somiadora, entusiasta, detallista, plena de sorpreses i festiva, mentre s’enlaira en avió de París a Nova York, el 1947; Josep Pla amb l’astorament i l’admiració d’observar els Andes i l’Amazones des de dalt i preguntar-se, per les llums dels aparadors de Nova York, amb l’afamada oració: “però tot això, qui ho paga?“; esmenta el relat “Cos sencer” de Maggie O’Farrell al seu llibre Visc, i visc, i visc, que va patir un accident d’avió i ho pot contar. Ara Lourdes ens conta el seu amor-odi aeri, però, a la seua cambra té una nina de drap amb la figura d’Amèlia Earhart, la primera aviadora dona que va volar la travessa de l’Atlàntic en solitari el 1932; els temors, les inseguretats, l’humor, la tranquil·litat i els pànics i enmig de l’horror a un accident mortal, li venien al cap, obsessionadament, escriure, articles pendents, entrevistes, anotacions sobre el Rif que duia a la motxilla i aquest dietari… L’escriptura com l’eina, el ritme, l’espai i el temps d’absoluta llibertat i sobirania personal: l’escriptura… I quan ho vaig llegir, no vaig poder evitar escriure una nota: i llegir? Com podeu comprovar no té remei, no pot deixar de banda un ofici que porta pegat al cos ni en els tràngols més tràgics; i és veritat que l’humor transmet calma inclús en els moments més fotuts, com quan l’avió es sacseja per turbulències i sembla que tot s’acaba.
El 7 de setembre de 2018. Inventari de mudances, comença El retorn. “Entre juliol de 2017 i juliol de 2018 vaig viure en quatre cases diferents, més una residència de caps de setmana”, s’exclama Lourdes Toledo reconeixent que així no podia habitar-se ni trobar-se, ni tan sols ella mateixa, per molt que s’interrogués sobre les cases i els paisatges. Perquè quan es desvetllava, sovint, no sabia ni on hi era… Ens narra les seues mudances, des del 1999, quan deixa París per tornar a València, després de dos anys i escaig d’haver viscut allà, tot i que entre 1994 i 1995, a l’estat de Nova York havia passat un any, sense habitar cap casa pròpia. Un parèntesi a València, ara fa vint-i-dos anys, entre el retorn dels Estats Units i la fugida a París, sense massa mudances, però amb una depressió profunda i una malaltia llarga. Més avant ens conta més detalls i haureu de llegir el llibre per saber-ho. Afirma, acompanyada d’una entrevista a Gustau Muñoz, que no escriu un dietari com a psicoanàlisi, per mostrar les ferides, però, esdevé terapèutic, perquè, com escriu Sergi Pàmies, de qualsevol fet es pot fer literatura i en compte de pagar per psicoanalitzar-se, cobra per escriure sobre els seus afers més íntims, tot i que pensar que quan s’escriu es mostra la intimitat és una ingenuïtat; perquè, inclosa l’escriptura més exhibicionista mostra el que vol, d’habitud hi ha una tria i una composició o confecció per fer el vestit a mida.
En el capítol sobre els cafés, assenyala els seus cafés preferits de València i perquè, detalla l’ambient i deixa de banda almenys en el capítol sobre els cafés els llibre d’Stefan Sweig de memòries El mon d’ahir, on defineix Europa com el continent dels cafés, racionalitat i conversa, ni tampoc el llibre L’erosió d’Antoni Martí Monterde, editorial minúscula, Barcelona 2019, tot i que, aquest o d’altres llibres de Martí els esmenta al llarg del Dietari. També cita a Gustau Muñoz, criticant la dilapidació del patrimoni valencià, els palaus, casalicis i entorns que s’han derrocat per tal de fer l’Avinguda Oest i altres entorns, la dèria grollera dels polítics de la dictadura (i després) d’enderrocar tot vestigi, edifici o monument del passat, sobretot si estava carregat de bellesa, en una tergiversació de ‘la modernitat’ lligada a l’especulació urbanística, al negoci ràpid i a l’oblit i la negació de la trama urbana antiga, del passat, en tot, quan sense història i sense la bellesa estètica, augmenten les incerteses del futur i la vida s’escola pels claveguerams. Carme Miquel als seus llibres protestava i es planyia de com s’havien carregat una part important de l’Horta, a l’avinguda Blasco Ibáñez, quan començada a seua vida de mestra i després l’Horta de la Punta…
A l’inici, quan rep remuneració pels seus primers treballs, s’instal·la a sota dels seus pares, al costat de la Finca Roja, on munta la seua biblioteca que creixia, i, em pregunto si, ella o els seus pares, van arribar a conèixer a Carlos Pérez, L’amic de la Finca Roja de Mercè Ibarz, al que li escriu una carta d’amor a un home fascinant, desbordant, vitalista i segurament irrepetible, director dels tallers ocupacionals a la Misericòrdia, curador de museus i muntador d’exposicions “popular, erudit, eixelebrat i eficaç, ultra-ràpid i pacient, rialler i melancòlic, confusioner i racionalista”, divertit, seriós i trapella, tot alhora i multiplicat d’una espontaneïtat i imaginació creativa ben fructífera; un entusiasta encomanadís per esmentar-te llibres i obres d’art, per regalar-te cartells de la trobada d’intel·lectuals antifeixistes a València durant la República, auques de la cançó del tio Canya d’Al Tall, auques de cec sobre Vicent Andrés Estellés; la seua vida, la de Carlos Pérez, estava pegada a l’art com a motor i deu de felicitat i de joia.
El 22 de maig de 2019. Una vesprada de contrastos, assisteix a la presentació del llibre, a Fan set, de l’Antoni Martí Monterde París, Madrid, Nova York, les ciutats de lluny de Josep Pla i quan més animat estava l’acte, tenia un compromís amb la presentació del responsable de la revista Turia, Raúl Carlos Maicas, del seu llibre La nieve sobre el agua, en una altra llibreria, Ramon Llull, tot en castellà, com si estiguérem a Madrid, i se n’adona que és “un altre món, una altra realitat en la mateixa ciutat, en el mateix barri, en diferents llengües, amb diferent mirades”, sovint s’ignoren, ni es creuen, van paral·leles sense trobar-se, sobretot en ambients tan espanyolitzats que tot allò català els és del tot alié, pervertint la dita de Terenci “Res humà no m’és alié“… i exclama Lourdes: “Els ignorants ens ignoren. O dit en veu passiva, ja que parlem de passivitats: som ignorats pels ignorants. En tot cas, jo em demane qui és aquí la reserva índia, ells o nosaltres? De moment, aquí deixe la pregunta, surant en l’aire”. I immediatament, li responc amb la nota que vaig escriure quan ho llegia: No tingues cap dubte, en la nostra pròpia terra, al nostre país valencià, nosaltres els catalanoparlants som la reserva índia, la minoria lingüística, cultural i nacionalitària oprimida per un estat i els seus recursos propagandístics que tracta per tots els mitjans d’invisibilitzar-nos i anorrear-nos.
Dissortadament, som els indis, els negres als Estats Units als anys seixanta, sense drets civils, les dones encara discriminades, tot i que formalment hi haja equitat, els gitanos, un poble sense ple reconeixement, dispers, dividit, els ‘jueus’ sota la bota d’un estat antisemita que durant alguns anys va estar amistançat amb els nazis, que mai ha trencat aquestes amistats enverinades i perilloses, i ara, excita a la seua societat abduïda perquè ens acuse els catalanoparlants de ‘nazis’. Els botxins esdevinguts víctimes i els oprimits, “botxins”… És l’estratègia que feren servir a França a la fi de la Segona Guerra Mundial, els qui havien col·laborat amb Hitler, en el Govern de Vichy i després, per a fer desaparèixer el català de la Catalunya del nord. Per deixar de ser víctimes d’un estat opressor, ens cal, allò que tots sabem i que sovint oblidem; esdevé, del tot grotesc, que un president de la Generalitat (en aquest cas, “valenciana”) afirme, en un discurs de Nadal, que la independència no duu enlloc… I l’absoluta dependència, on ens porta? Aquest menysteniment pel dret, democràtic, a decidir del nostre poble, com qualsevol poble del món, potser assessorat per forasters, que miren els Països Catalans, des dels interessos aliens de Madrid, m’ha fet recordar el poema de Salvador Espriu Indesinenter, que cantava Raimon “Nosaltres sabíem/ d’un únic senyor/ i veiem com/ esdevenia gos/ Envilit pel ventre/ per l’afalac del ventre/ per la por/ s’ajup sota el fuet/ amb foll oblit/ de la raó/ que té…”
Elogia la mirada humana i social de Ken Loach, al film I, Daniel Blake (2016) sobre un treballador que tracta de refer la seua vida enmig dels entrebancs de l’administració, el 16 de gener de 2019, a Llibreries i llibreteres, després d’una decepció llibretera, escriu sobre Fan set i les rialles de la Núria Cadenes i de l’Eva Gisbert que l’han reconfortat d’altres llibreteres maldestres; “amb elles, amb la seua saviesa lectora i humana i l’amabilitat i la disponibilitat que hi mostren, he estat xerrant una estona sobre els llibres que buscava i m’han ajudat a trobar. Me n’he anat a casa amb un somriure de tallada de meló d’Alger, de punta a punta. Per sort encara queden a València llibreries i llibreteres amb ànima”. En L’art de la mirada, 16 de gener de 2019, esmenta Martí Domínguez, Helen Garner, Sergi Pàmies, Natalia Ginzburg, Carson MacCullers, Truman Capote, Alfred Kazin, Empar Moliner, Quim Monzó, Dorothy Parker i Claudio Magris, les situacions còmiques, elegants, minucioses, detallistes, els petits detalls, la delicadesa, la sensibilitat, l’agilitat, l’agudesa, la perspicàcia, el sentit de l’humor, la bellesa… la literatura està feta de petites coses, quotidianes i excepcionals, i tot rau en la mirada i la intel·ligència per comunicar-ho. També naturalesa o literatura, Martí Domínguez, Nabokov, Carmelina Sànchez-Cutillas, Joan Pellicer, Josep Piera, Toni Cucarella, Aurora Bertrana i els seus viatges exòtics i paradisos oceànics, Annie Dillard i Barbara Kingsolver, com quan s’enfosqueix el dia i “pensem que no resta res per seduir mi que res més ens seduirà, llavors un simple gest de la natura ens torna a la vida”. I trobar una veu pròpia, fins el punt de no poder viure sense escriure… i morir, sentenciava Joan Fuster, ha de ser deixar d’escriure.
Celebrar la maduresa i aprendre a viure en dosificar la mistificació i els patiments imaginaris, que com advertia Sèneca és el major sofriment; acompanyada d’Enric Iborra, el 30 de gener de 2019, visita Sueca i Fuster, l’Espai Fuster, un museu on va viure Joan Fuster, al qual li manca ànima, els racons on es passava la vida conversant, llegint i escrivint; a l’endemà, el 31 de gener, escriu, cosa que no havia fet abans, sobre el naixement del seu fill, Joan, deshidratat, amb febre, plorava i plorava de set, que em recorda al meu propi naixement, contat mantes vegades que vaig estar a punt de morir per manca d’aigua i esbalaït de plors interminables, com si anés a rebentar els pulmons i em va salvar que una setmana abans havia mort pel mateix cas, un nadó, al poble del costat, la Pobla del Duc. Un advertiment que hauria d’escriure’s en tot manual de medecina: Si un infant acabat de nàixer plora sense parar, potser que naix assedegat…
L’1 de febrer de 2019 conta el naixement de Marina i l’aigua, a Aquari de Beniarbeig i conta el seu propi part, dels materials amb què estem fets els humans. Com, després de la visita a l’amable ginecòloga, empàtica i excepcional i després dels sotracs d’una malaltia es refugia en el cant dels ocells, el so de les fonts d’aigua i les flors del Jardí de Monfort, que potser per estar a prop de casa ha sigut, sempre, un lloc d’aixopluc i de recer per refer-se dels embats de la vida. Potser també, en el meu cas, perquè em recorda, la primera vegada que em va portar ma mare a València i em va dur als jardins dels Vivers i al de Monfort.
Arran d’una conversa amb Enric Iborra, el 22 de febrer de 2019, a Escriure sense voltar pel món, s’interroga sobre si cal voltar el món per escriure i esmenta Virginia Woolf, a Dones i literatura, que Conrad i Tolstoi sense ser mariners o guerrers, no hagueren escrit els seus llibres, El cor de les tenebres o Guerra i Pau, però, en el cas de les dones, Jane Austen a Orgull i prejudici i Cims borrascosos d’Emily Brontë i Charlotte Brontë van ser “escrites per dones a les quals els estava vedada tota experiència”, junt a George Eliot, cap d’elles no tingueren fills i dues d’elles no es casaren; a tots aquestes dones adverteix Woolf, els va caldre molta determinació per escriure i quina serenitat més forta deurien tenir aquestes dones per resistir la temptació de la ira! Woolf va seguir el camí de l’escriptura sense fer cas de censures i burles. Esmenta Isadora Duncan i el poder de la imaginació a les seues memòries La meua vida, Emily Dickinson i la seua capacitat de concentració i intensitat literària gràcies a l’aïllament; gran novel·les i poemes, també les han escrites homes i dones que a penes si han voltat pel món, amb poques experiències vitals de l’exterior, i tant Gabriel Ferrater remarcava açò de Víctor Català des de L’Escala. Més avant, el 8 de març, anota La mística de la feminitat de Betty Fridan; Crazy Brave, les memòries de Joy Harjo; les de la feminista coratjosa d’Egipte, que es va enfrontar a mil reptes, Nawal El Saadawi, La filla d’Isis; Secretos, silencio y mentiras o Nacida de mujer d’Adrienne Rich, per remarcar que el feminisme no és una qüestió personal, sinó política i social, com assenyala Silvia Federici contra la doble jornada laboral a Revolución en punto cero. Trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas, que mostren errades, equivocacions en copiar un model que reprodueix el patriarcat i la maquinària d’un capitalisme explotador, sobretot per a les dones, la natura, que, per l’acceleració de brutalitat que sistematitza, no deixa estaca en paret.
El desassossec, la inquietud, el desfici, el deler de conèixer, la curiositat, la guspira de viure i poder contar-ho, de manera agradable i sovint humorística, malgrat els moments de dolor. Perquè ha observat, reflexionat, contrastat amb múltiples lectures, com les abelles picant el pol·len de les flors, i triat els elements, el ritme, el temps i l’espai apropiat per exposar-ho a la mirada dels altres. Un dietari per gaudir dels detalls que hi ha en els replecs de la vida i, sovint, de sobte, l’abisme de les malalties i de la mort. Mentre parlem, conversem, llegim i escrivim, la vida passa, creix l’herba i les flors i se n’adonem que és important mantenir una reserva de serenitat i de ‘comicitat’ (inevitablement, un xic amarga) enmig de les dinàmiques frenètiques que destrueixen les vides de la natura, ecosistemes vitals i les societats actuals en riscos accentuats des de fa estona. Ha estat un regal de Nadal que m’he fet perquè vull, per assaborir bocins de vida de Lourdes Toledo Lorente; i el que hem llegit ens arriba al cor, mentre ens aïllem i confinem al peu de la muntanya del Montgó; com ens arriba el soroll de les ones, plenes de boira o de la llum del sol, de la Mediterrània, enjogassadament.
