Rellegir Joan Fuster, en clau valenciana i universal

Gustau Muñoz

El Centenari de Fuster (1922-2022) pot ser l’ocasió per a repensa una trajectòria, una època, un esforç. D’entrada, interpel·la la societat valenciana, la posa davant l’espill. Joan Fuster va plantejar en termes molt clars les insuficiències històriques del País Valencià. Si penses que “post hoc, ergo propter hoc”, és a dir, que si això que ha passat ja està bé, doncs no hi ha molt més a dir o a enraonar. Fuster, en canvi, va impugnar l’statu quo panxacontent de la societat valenciana, l’autoimatge satisfeta muntada a partir de quatre tòpics -el Segle d’Or, la Llotja, l’Horta, els paradisos de les riberes, Alacant la millor terreta del món, etc.-  deutors de Teodor Llorente i Blasco Ibáñez (i Sorolla) i d’un munt d’imatges, de tota una segregació compensatòria…

Una mena d’ideologia valenciana – com la Ideologia alemanya que varen criticar els joves Marx i Engels- que el franquisme va aprofitar, estimular i promoure fins a l’exasperació (les escorrialles de la qual el PP de Francesc Camps i Rita Barbera encara exprimien…). Llorente o una Renaixença (socialment) estèril. Blasco Ibáñez o una presumpta projecció universal que negava les potencialitats d’una cultura solvent en valencià (o català).  

Fuster fou la síntesi superadora, a partir d’una doble negació: no al localisme cofoi i no a trencar amb la tradició profunda del País, que arrenca del segle XIII -la tradició de Jaume I, la conquesta i repoblació catalana, la formació del Regne amb Furs i Corts privatives-  i té una història i sobretot un futur propis, que cal recuperar i construir. Fuster va operar aquesta síntesi sobre bases noves, amb coneixement de causa, amb una connexió operativa amb la cultura contemporània. És a dir, instal·lat en la modernitat, atent a pulsions extralocals. Inserit de ple en la cultura catalana i europea.

Fuster va redefinir o actualitzar el passat i el futur possible dels valencians. Va sacsejar consciències, projecta una llum que arriba fins els nostres dies. Però també va sacsejar el conjunt de la cultura catalana. Una veu rabiüdament independent i insubornable, que va posar també Barcelona i Catalunya davant l’espill, davant la responsabilitat que tenien amb una llengua i cultura que anava més enllà de les “quatre províncies”.

Fuster no es va inventar els Països Catalans, però els va donar una forma moderna, a l’alçada del temps. Va connectar amb idees i formulacions anteriors -el catalanisme incloent que té en compte València i Mallorca no és cosa de fa quatre dies- però li va donar força, empenta i una formulació entenedora, perquè era actual.

La clau de tot, d’altra banda, és la veu, la forma, una veu i una forma de gran eficàcia. I també la connexió amb els corrents universals del seu temps… Fuster era molt conscient del seu paper. En una carta molt important a Vicent Ventura, del 1962, deia: “I pense que la cosa que gent com jo… podem fer, en uns moments com els que vivim, és, més o menys, ‘crear consciència’… Per ‘crear consciència’ entenc qualsevol mena de labor que tendesca a situar els nostres compatricis davant els termes exactes dels problemes col·lectius”.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER