Sal·lus Herrero i Gomar
Ha arribat l’estiu, amb alguns ruixats. Un estiu estrany, «post-covid», amb rebrots intermitents i la possibilitat que es torne a reactivar globalment abans de la tardor o després. Comença, però, la calina, cel ben ras, un sol inclement, que a l’Empordà va essent com la calor de les comarques d’Alacant, tot i que les muntanyes enguany estan més verdes i lluentes, els pins escadussers semblen bròquils gegants mirats a certa distància. No és encara la desertització tan extrema com a les terres del sud d’Alacant, tot i que sovint taques d’aquesta desertització comencen a notar-se… Els llibres que havia anat pujant a poc a poc a la cambra on escric i dorm quan em quede llegint o escrivint fins a molt tard, després d’ajuntar-los per temàtiques (democràcia, federalisme, anarquisme, nacionalisme d’estat i de les nacions sense estat, catalanisme-valencianisme, judaisme, socialisme, fronteres, art, novel·les, biografies, memòries, W. Benjamin, Montserrat Roig, Elias Canetti, Joan Fuster, Albert Camus, Josep Pla, Escola de Frankfurt, Hannah Arendt-Heidegger, nazisme, camps de concentració i d’extermini, ecologisme, feminisme…) s’han d’abaixar a la planta baixa i tornar-los a posar a les prestatgeries, tan ben reunits que els tenia pel terra, algunes pàgines marcades, ara s’han de desfer… perquè vénen les filles, el net i alguns amics i amigues seues. He col·locat, de nou, els llibres als prestatges, sovint pujant en l’escala més alta per arribar a les lleixes més altes. La resta de diaris, fulls i papers, he de fer un esforç per desempallegar-me’n, i em resistisc, vull salvar alguns fulls abans de llençar-los al contenidor de paper.En el procés de neteja, he trobat el llibret de 46 pàgines que em va regalar l’amic, escriptor i veterà periodista Jaume Comelles sobre l’acte d’homenatge a Joan F. Mira, en el seu vuitantè aniversari. Institució de les Lletres Catalanes, 18 de desembre de 2019, 18:30. IEC, Sala Prat de la Riba.
S’hi detalla el programa de l’acte, l’obertura a càrrec de Joandomènec Ros, president de l’IEC, Ramon Ferrer Navarro, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i Oriol Ponsatí- Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes. Joan Josep Isern: El paradís de la literatura (podríem afegir: en l’hipotètic cas que hi hagen paradisos en la literatura o més enllà); Carla Conangla: J.S. Bach. «Preludi» de la Suite per a violoncel sol n. 2, Josepa Cucó: «El Joan Mira antropòleg»; Carla Conangla: J.S. Bach. «Giga» de la Suite per a violoncel sol. n. 2. Jordi Cornudella: «Com si hi hagueres estat, l’Odissea de traduir». Carla Conangla: J.S. Bach. «Sarabanda» de la Suite per a violoncel sol n. 3. Jaume Cabré «Llenya al foc». Carla Conangla: J.S. Bach. «Giga» de la Suite per a violoncel sol n. 3. Cloenda a càrrec de l’Hble. Sra. Mariàngela Vilallonga, consellera de Cultura. Paraules de Joan F. Mira.
Al costat d’aquest programa, que hem llegit més amunt, hi ha la foto d’un Joan F. Mira de quatre o cinc anys vestit de llauradoret valencià, a la manera dels torrentins, si no vaig errat, amb la mateixa vestimenta i espardenyes que la meua mare em va vestir el dia de la mare de déu dels desemparats al meu poble, a principis dels anys seixanta. Eixíem a dalt d’un carro ornamentat de flors i plantes aromàtiques, amb mula o ase, des del col·legi de les monges de la miraculosa, on hi ha l’església del Crist de la torre romànica (potser abans mesquita), per passejar fins a la plaça de la Morera de Benigànim, on hi ha una capelleta de la mare de déu dels desemparats. Potser tenia tres o quatre anys, me’n recorde prou bé, però si torne enrere, en sent atordit, em sembla que fou la primera i la darrera vegada que vaig participar en aquesta exhibició festiva, amb les xiquetes vestides de falleres i el xiquets disfressats de llauradors arreplegant diner amb vidrioles de porcellana amb cara d’africà o de xinés; un acte folklòric, completat amb la pujada al xop, que havien plantat uns dies abans i que imagine era una cerimònia arrelada en la prehistòria de l’edat mitjana o molt abans; per la vesprada en aquella plaça de la Morera, on anàvem de xiquets a per les fulles per als cucs de seda, que teníem amb caixes de cartó de sabates al rebost, es competia per pujar a un xop pelat i untat en sabó, perquè s’esvarés (perquè relliscaren) al màxim; els joves tractaven d’arribar al cim del xop on hi havia mones de Pasqua, un pernil, el que primer arribava li atorgaven una compensació econòmica o li donaven algun aliment de premi: pernil, rastrera de botifarres, mones… No ho sé. La plaça s’omplia de gent que mirava com el jovent, sempre homes, tractaven d’enfilar-se, com els micos a la part més alta de l’arbre i guanyar el premi cobejat. Inclús s’amenitzava amb una banda de música; imagine que la gent beuria i aplaudiria als que arribaven al punt més alt de l’arbre i hi haurien oooosss o aiiiiis quan esvaraven i queien cap avall del tronc pelat i ensabonat.
Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes, recorda el 27 de setembre de 1938 quan «Joaquim Ruyra complia vuitanta anys. Feia dos anys i dos mesos que havia tingut lloc l’alçament armat contra la República i que durava la guerra però, to i així, la Institució de les Lletres Catalanes va organitzar un acte per celebrar l’aniversari del gran escriptor. El president Companys i el conseller Pi i Sunyer participaren en l’homenatge. Ruyra anava vestit amb jaqué. La voluntat de continuïtat, fins i tot en les circumstàncies més adverses, ha estat sempre la raó de ser d’una Institució de les Lletres Catalanes que havia estat fundada poc menys d’un any abans de l’aniversari de Ruyra, ja en plena guerra. Avui setanta (-un) anys més tard, celebrem també el vuitantè aniversari d’un dels gegants de les nostres lletres: Joan F. Mira. De vuitanta en vuitanta, la voluntat de continuïtat cultural i literària de la Institució es manté intacta, si bé les adversitats, avui, són unes altres. O exactament les mateixes, transmutades d’acord amb el temps que ens ha tocat viure. L’obra colossal de Mira, conscienciosament elaborada al llarg de gairebé mig segle, ens és far i fortalesa, també, avui, i ens permet brandar novament l’estandard de la cultura contra la barbàrie. Per molts anys de treballs no pas perduts, Joan F. Mira!». Quina llàstima que el distingit senyor Ponsatí-Murlà en la citació de la cultura contra la barbàrie no recordara també Bertolt Brecht, Walter Benjamin i la necessitat de problematitzar, i alhora defensar, «l’alta cultura». I defensar singularment la cultura crítica i popular, la que diu que el més important és donar prioritat als sense nom, a la gent anònima de la història i no als monarques, prínceps i gent de renom. Perquè “tot document de cultura ho és també de barbàrie”… Perquè tot document de cultura porta al seu si la possible barbàrie, del classisme, d’estar al servei de les elits, de donar «barbàrie» per cultura, com va fer -sense anar més lluny- el PP en la seua gestió cultural, durant vint anys contra la llengua i cultura catalana, que considerava «entrebanc» a suprimir. Al costat del text laudatori de l’Oriol Ponsatí-Murlà sobre Joaquim Ruyra i Joan F. Mira, hi ha una fotografia familiar dels Mira-Casterà a l’Horta de València, de finals dels anys cinquanta; mare i germans, i un Joan recolzat en un arbre, sembla un plataner, que els aixopluga.
Hi ha un text de Julià Guillamon, on remarca que Joan F. Mira és l’únic escriptor valencià que apareix al seu llibre La ciutat interrompuda. El títol és Joan Francesc Mira al Dorsoduro:
«Sóc a Venècia, al Dorsoduro, a la Cantina del Vino Già Chiavi, bevent pinot grigio i parlant amb Sara Antoniazzi, professora de literatura catalana de la Università Ca’Foscari de Venècia, i amb Paula Marquès, que n’és lectora de català. És valenciana i vol fer la tesi sobre la postmodernitat. Aquesta tarda he fet una conferència a Ca’Foscari parlant del meu llibre La ciutat interrompuda. «Quico Mira és l’únic escriptor valencià que apareix a La ciutat interrompuda! Però és que la lectura que fa de València a les seves novel·les serveix per totes les ciutats! És sensacional!» dic exaltat pel pinot grigio. Explico que Mira em duu més de vint anys però que quan el 1989 va sortir Els treballs perduts, la primera novel·la de la trilogia de València, amb el meu amic l’historiador Josep Mª Lluró, ens moríem d’enveja. Era la novel·la postmoderna que tots hauríem volgut fer! Li parlo a la Paula dels treballs d’Hèrcules i de com Mira els adapta a la realitat dels anys vuitanta, i explico com el Lleó de nemea és una catifa d’aquelles que hi havia a casa dels senyors, partidaris de la caça major. I que el tor de Creta és Pocapena, el toro que va matar Manolo Granero i que el ramat de Gerió són unes monedes gravades per l’escultor valencià Mariano Benlliure. I li explico Purgatori i El professor d’història que també són dues novel·lasses. I que quan va sortir Els treballs perduts jo ja havia llegit El desig dels dies, perquè de molt jovenet, un cop que vaig anar als Premis Octubre, vaig sentir Manuel Sanchis Guarner que en deia meravelles (va ser l’únic cop que el vaig veure). I que després vaig buscar El bou de foc i Els cucs de seda i a l’època d’Els treballs perduts ja ho tenia tot llegit. I que hi ha imatges dels llibres de Quico Mira que m’acompanyen sempre: el començament d’El tramvia groc, quan el narrador reviu la història del país a partir de la gent que ha passat amunt i avall de la casa. I la sensualitat amb la qual parla del cacau, de la fusta de guinea, i de la casa dels caramels, on el meu pare em duia de petit, quan anàvem a València. I del mosaic de taronges de l’Estació del Nord a una novel·la injustament poc coneguda, Viatge al final del fred. I la imatge de la Harley Davidson, bramant davant les Torres de Serrans. La Paula que és molt jove, i que sempre li ha dit Joan Francesc Mira se sorprèn que jo li digui Quico, com si fos de la família. « Que bo que és, Quico Mira!». Sara Antoniazzi demana tres copes més de pinot grigio i bridem».
Hi ha dues fotos d’un Joan F. Mira de finals dels anys seixanta i principi dels anys setanta, amb ulleres de plàstic gros i cabell rull, en una està agafat a les corretges d’un carro, a sota d’un arbre de l’horta, amb camisa blanca, en l’altra foto amb camisa de quadres, amb una gran semblança al Woody Allen de l’Agafa en diners i corre darrere d’un faristol, com si fos un director de música, al claustre d’algun centre universitari, potser la de la Nau de València, el claustre on hi ha la figura del gran humanista valencià Joan Lluis Vives. Almenys hi ha dues testes de públic que se l’escolta… Julià Guillamon exposa algunes imatges memorables d’El tramvia groc, recorde la imatge en una de les novel·les de Joan F. Mira, on el narrador o un dels personatges s’excita davant l’uniforme de col·legi de monges, d’unes adolescents encara infantes, que em feia pensar en les imaginacions sexual retorçudes pròpies de la repressió dels internats. Perquè els uniformes de monges, d’infermeres, de militars i del clero, no m’ha fet trempar mai… Hi ha qui s’excita mirant les cames d’unes adolescents de col·legi de monges que porten faldilletes amb plecs i tela escocesa a quadres…
La foto d’un Mira més adult, primers anys setanta, acompanya l’apartat “Joan F. Mira: una tria”, «Al Mercat de Mossèn Sorell, que és una porxada de ferro i uralita, obrien ja les primeres parades, d’un furgó blanc dos homes vestits amb llargues bates o gavardines verdes descarregaven mitjos porcs molt nets, tota la pell i el perfil de greix blanquíssims i l’interior de color rosa i vermell de la carn, i els carnissers penjaven del coll pomells de pollastres grocs, madeixes de llonganissa tendra blanca i rosa, rodes de botifarres negres, de xoricets d’un roig vivíssim, molt purs són els colors de les carnisseries quan s’obren de mati i les carns estan sense estrenar encara, com les d’un infant grassonet o les d’una donzella florida, i enfront de les parades de carn i d’embotits, contra el mur blanc i gris d’una capella conventual, els verdulers escampaven ordenadament hortalisses i fruites, producte del verger més abundós i ric d’Europa en tot el món conegut del pas-doble universal que diu Valencia mit Blumen und Apfelsinnen, etcètera, val a dir del jardí o paradís sempre verd que reguen la gran sèquia de Montcada i les set sèquies, Tormos, Mestalla i Rascanya, Quart i Mislata, Favara i Rovella, que són sèquies mares filles del pare Túria, donant suc i fent fructificar la terra triada per Déu entre totes tal com va escriure Francesc Eiximenis ja fa sis-cents anys per abundor de pebreres o pimentons, i de pebreres roges, albergínies lluentes, naps blanquíssims, safanòria fina i remolatxa morada, etcètera, i així mateix per totes les verdors del julivert, col, lletuga, endívia pàl·lida, bajoques, bajoquetes, bajocons, a més del rave impúdic i la carxofa tímida, tot ordenat com és just i correcte per gèneres i espècies, si no era ací el lloc de paradís original ¿quin era?»… Després ens narra la posada en escena de la venedora d’ous i de la parada de la de les patates, s’insulten, es barallen, per un pam d’espai, s’esclafen dos ous a la cara, es diuen puta i reputa i li done gust a la figa, s’estampen la cara i Jesús Oliver un client que s’acosta a posar pau i li volen vendre una dotzena d’ous per cent cinquanta, li sembla massa car i li diu que es compre una gallina per amortitzar-la en dos o tres mesos a dos ous cada tres dies, una gallina maternal, la mare dels ous, que la pot posar en una gàbia en la cuina, o lligar-la al balcó perquè li faça companyia i la gallina i jo íntims, no és bo que un home estiga sol (Els treballs perduts, cap. I, «El lleó», València: Tres i Quatre, 1989, p. 18-21. Hi ha zoofílics, que es consolen sexualment amb animals…
Un fragment de la traducció de l’Odissea, versió de Joan F. Mira: «Amb una cara semblant, li va dir la d’ulls grisos, Atena: «Nausica, com és que ta mare et va fer així de mandrosa? Tens un esplèndids vestits, dels quals ni tan sols te n’ocupes, tot i que és pròxim el temps de les bodes, quan has de posar-te la millor roba, i donar-te també als qui et trauen de casa. Saps que amb això fan créixer el propi bon nom les persones, i que en veure-ho s’alegren el pare i la mare i senyora. Hem d’anar, doncs, a rentar-los a penes es mostre l’aurora. I jo també vindré amb tu com a ajuda, per tal que ho acabes més aviat, perquè ja no seràs molt de temps fadrineta. Ja et pretenen, ací al teu país, els millors i els més nobles de tot el poble feaci, en el qual hi ha també el teu llinatge. Vinga, doncs, demana al teu pare il·lustre que, a l’alba, mane que algú t’aparelle les mules, i un carro que porte túniques i cenyidors i les altres esplèndides robes. Tu mateixa, és millor que hi vages també amb el carro que caminant, perquè el llavador és molt lluny de la vila». Dit tot això, se’n tornà la deessa d’ulls grisos, Atena, cap a l’Olimp, on diuen que tenen els déus residència inalterable: que mai no s’agiten els vents, i la pluja mai no la banya, i tampoc s’hi acumula la neu; l’aire sempre és transparent, sense núvols, i la llum blanca l’inunda. És allà on són feliços els déus benaurats, cada dia, i on va tornar la d’ulls grisos després dels consells a la xica. En arribar l’Aurora, de bell setial, despertava, molt estranyada pel somni, Nausica la ben abillada […] Més feliç, tanmateix, i de molt, superant tots els altres, Qui carregada amb regals del teu dot, se t’enduga a sa casa. Mai no he vist amb els ulls ningú que se’t puga paréixer, home o dona, i estic atordit només de mirar-te» Homer, L’Odissea. Barcelona: Proa, 2012, p. 101-105 [versos 24-161].
Un fragment d’El tramvia groc: «Degué ser un matí de gener o de primers de febrer del 1935, quan mon pare, anant cap a Picassent per coses del seu ofici de recaptador de tributs, passava amb autobús pel Camí Reial de Madrid i a la porta del que llavors seria el número 311 (el mateix que després va ser el 421) va veure un rètol segons el qual es llogava aquella casa. A la tornada baixà de l’autobús, es va fer una idea del lloc on es trobava, preguntà als veïns, mirà la casa amb els patis i l’hort, i no va dubtar gens: la llogaria. Degué pensar que havia viscut ja massa temps en pisos sense prou llum i en carrers massa estrets, que necessitava tornar a una casa oberta i gran, a l’aire i a la terra i, si podia ser, als animals. Certament no serien les vinyes extenses ni els camps infinits d’ordi i de blat, la terra i l’aldea de la Manxa on havia emigrat encara infant i on havia crescut fins a l’edat del servei militar, no serien els ramats d’ovelles i els estables amb moltes parelles de mules, perquè de tot això havia fugit, per no tornar-hi, quan va acabar el servei militar al Marroc i va decidir que es quedava a València, però seria almenys una casa sencera amb un hort, amb espai per criar porcs i gallines, i tot això amb l’autobús i el tramvia a la porta, per poder anar cada dia a la seua oficina d’Hisenda. I els seus fills creixerien a l’aire i al sol, no en pisos humits i en espais que a ell li semblaven mal ventilats i insalubres, i a més, com a argument definitiu davant els recels i objeccions de ma mare, els xiquets no tornarien a agafar cap d’aquelles malalties incertes i greus que ja els havien posat, almenys una vegada al més gran, en risc d’acabar una vida tan curta […] Aquell primer habitatge familiar es conserva encara intacte i amb el seu aspecte original, miraculosament salvat -qui sap si per la pròpia robustesa- de la demolició general que ha fet estralls per tots aquells carrers dels antics obradors de la seda, on l’abandó, la insensatesa i la picola municipal o privada han produït més ruïna i destrucció que un bombardeig metòdic i massiu». Es refereix a una casa cantonera al costat del seu col·legi neoclàssic de l’Escola Pia, un pis al carrer Carnissers, del barri de Velluters de València. El tramvia groc. Barcelona: Proa, 2013, p. 135-136. A la foto, hi ha un Joan F. Mira d’un dotze o tretze anys a sobre d’un piló molt prim, en un equilibri inestable, vestit d’uniforme de col·legi de frares, amb corbateta, camisa blanca, jersei blau fosc i pantalons grisos. El mateix uniforme portàvem a l’Institut de Xàtiva Josep de Ribera, el curs 1972-73 quan em vaig matricular per a fer cinquè de batxillerat…després d’haver fet els quatre primers cursos de batxillerat a l’acadèmia dels frares agustins bascos i examinant-nos lliures a l’Institut de Xàtiva en un dia o dos totes les matèries. I allà, encara teníem professor de gimnàstica i de Formación del Espíritu Nacional (FEN), un tal M. Sanchis i després un tal P. Honrubias, que eren de la Falange, ens feien formar militarment cada dilluns pel matí per a arriar l’estanquera i ens adoctrinaven en la propaganda del nacional-catolicisme espanyol, com encara passa ara a totes les televisions, ràdios i mitjans de comunicació espanyols…
La realitat que ens construeixen, des de dalt, és terriblement injusta i insostenible: als que tenen estat propi i són molt més rics, en extracció, se’ls dona al màxim i als més pobres i sense estat propi, se’ls lleva el poc que tenen, en llengua, cultura, nació, formació i informació. Un rei pot robar, impunement, milions d’euros i no se’l pot jutjar, per posar les urnes, fins a dotze anys i mig…
No puc deixar de pensar en la llarga estada manxega del pare de Joan F. Mira, de la seua immersió, fins després del servei militar, a les terres de Iecla… Tot això ha de deixar marca sagnant, imprimeix un caràcter inesborrable. L’amor incommensurable a un pare idealitzat que se l’estima molt, que treballa com a funcionari, recaptador d’Hisenda, durant el règim franquista, que es mor jove, i que el seu fill estimat no pot ser-li “des-lleial”… Un dels germans de Joan F. Mira em va dir que el pare dels Mira era amic d’un dels primers alcaldes de Benigànim de després de la guerra, que era falangista, que havien anat a la festa de la beata Agnés, un 21 de gener, dels anys quaranta o cinquanta…
Ara ho entenc, potser, més. La tirada a “matar el pare” (Freud) l’ha desplaçat al seu presumpte i primerenc pare espiritual i intel·lectual. És una hipòtesi. Potser arriscada… Només reproduir -òbviament reciclats o convenientment readaptats- els esquemes del pare autèntic podrien fer-lo sentir bé. Tot plegat el du a rehabilitar-lo a través de la memòria, a reivindicar-lo indirectament, inconscientment, en part en un terreny ideal i, per decomptat, afectiu o emocional.
L’amistat amb Alfons Cucó el va dur a «qüestionar», racionalment, el règim franquista, malgrat la seua despolitització radical en convents i monestirs on va passar l’època decisiva de formació, però emocionalment sembla ancorat en la interiorització solidificada dels usos d’aquell temps, com es veu a Tots els camins. Com diria Carmen Martín Gaite, amb els seus estudis sobre els usos amorosos del passat.
«La memòria és l’últim fonament de l’escriptura perquè és també el fonament últim de la vida dels humans: de la pròpia en tant que pròpia, i també en tant que connectada amb la dels altres. Però no és un fonament sòlid, és infinitament dubtós i movedís, infinitament fràgil» (El tramvia groc, 2013).
“Plovia encara una pluja inacabable i fina. Em va arribar esmorteïda per l’aigua, la veu de la meva mare que em cridava per berenar. Sobre la palla humida i polsegosa d’un niu hi havia un esquelet de colomí quasi intacte. Me’l vaig ficar a la butxaca, embolicat amb el mocador, pensant que me l’emportaria a casa per comparar-lo amb un esquelet d’au que hi havia dibuixat a l’Enciclopèdia Elemental Sopena.” [Els cucs de seda, 1975]. Al costat el dibuix d’un cuc de seda en una caixa de cristall a sobre de les fulles de morera i una papallona.
D’El tramvia groc encara n’han posat més paràgrafs:
«Si em veig a mi mateix com un infant amb espardenyes saltant sèquies i trepitjant terra acabada de llaurar, o amb la corbata i sabates viatjant en un tramvia groc i caminant pels vells carres estrets d’una ciutat, és perquè així és el tresor conservat de la meua infantesa, la doble cara d’una moneda d’or, una cara rural ii una altra urbana gravades sobre el mateix metall preciós.»
«L’art agrícola de l’Horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva de les arts humanes: la cosa que els valencians, almenys els valencians de l’Horta, hem fet més bé que cap altre poble proper o llunyà.»
«La primera veritat, i potser l’única, que podem afirmar conscientment sobre nosaltres mateixos és que existim perquè durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament».
«I jo assegut al capdamunt de la càrrega tova de garbes, aspirava la flaire del blat acabat de segar, i em sentia com un petit príncep en una carrossa daurada».
En llegir aquesta darrera frase he pensat que ell no segaria el blat, perquè quan estàs molts hores segant blat (cigrons, traient herbes dels ceps o veremant raïm), et pica tot el cos, l’esquena et fa molt de mal i no estàs per a hòsties ni per a fer poemes de prínceps ni de carrosses daurades… L’únic que vols és sopar i arribar al llit i tenir un somni reparador per a estar prest a l’endemà. Curiosament, com conta a Tot els camins, uns quants dies, va fer d’obrer, a Serra o Nàquera, el poble de Ricard Pérez Casado, amb Alfons Cucó, descriu que era una faena molt dura, que després només volia descansar per recuperar-se i tanmateix, políticament, no aposta per una redistribució econòmica igualitària, i critica les propostes socialistes i comunistes, només admet les «socialdemòcrates», compatibles amb la “doctrina social”…
De Quatre estacions d’amor, 1998, s’ha seleccionat:
«Ningú no sabia que en aquell punt havia començat la vertadera història de la segon meitat del segle XX, perquè els segles, com les històries d’amor, quan estan a mig camí se sap com han començat però no com acabaran».
«Vesprades clandestines d’amor entre llençols no del tot blancs, perquè aquells anys als hotels barats de París els llençols eren sempre de blancor dubtosa».
De l’Odissea d’Homer, Cant II, I-5:
«Quan es mostrà, amb dits de rosa, l’Aurora, la filla de l’alba, va saltar fora del llit on dormia el bon fill d’Ulisses, es va vestir, es penjà una espasa esmolada del muscle, i es va lligar unes belles sandàlies als peus ben llustrosos: era talment com un déu, si el miraves, eixit de la cambra».
D’Els cucs de seda, 1975:
«La meva mare, que havia estat feinejant per la cuina, arribà amb una safata rodona i sis tasses de café. El policia que passejava anava a dir-li gràcies, però la mirà amb cara de sorpresa, clavà una llambregada de reüll sobre els tres homes emmanillats, i es va quedar considerant les sis tasses. L’olor de cafè calent es va escampar sobre tota la grisor dels homes i del matí com una treva impalpable i profunda.
«Si, pobrets», va dir la meva mare, «que prenguin una tasseta de cafè ells també, que prou desgràcia tenen…»
«Hi havia els vells i velles, magres, esdentegats, lents i encorbats, sempre de negre. Ningú no ho sabia on podien viure. Potser buscaven aixopluc en alguna vella barraca esbucada, o entre quatre parets rònegues d’una alqueria sense amo. O potser a casa d’una filla que just tenia per donar als seus mateixos fills».
«Caminaven a poc a poc, amb un bastó i un farcellet al braç, sempre ran de les parets si era d’estiu, i buscant el sol si era d’hivern. Duien un pot i una cullera de fusta, i en qualsevol racó menjaven sobres de dinars, o sopes de vi amb pa dur sense sucre. Bruts, solitaris, vells d’ulls angoixats i humits o d’ulls vidriosos, als nens ens feien una barreja de fàstic i de pena. Ens feien por i angúnia alhora».
Dante Alighieri, XVI, 58-63: «És cert que el món ha quedat desert/ de qualsevol virtut, com tu m’has dit,/ i carregat i cobert de malícia;/ però, si et plau, indica-me’n la causa,/ perquè la veja jo i la mostre als altres,/ que uns diuen que és al cel i altres que a baix».
De Borja papa, 1996:
«Ja sabia prou que no pot ser prou bon príncep qui des dels primers dies no fa sentir sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus actes, ni pot ser bon pastor qui no té un ull posat en els gossos de guarda i l’altre en l’amor i el temor de les ovelles».
I amb la mateixa cara paternal rebia l’abraçada dels indiferents, la dels envejosos i la dels simples aprofitats, i també la dels qui amb certesa no tardarien a ser traïdors, d’amics sabia que allà ja no en tenia cap, això és ser papa».
«La mort d’un papa no és com la mort d’un rei, no hi ha una reina viuda que el plore i presidesca el dol, no hi ha infants, no hi ha família reial reconeguda, i sobretot no hi ha un príncep hereu, quan es mor un papa hi ha molta por als carrers de Roma, mol poques llàgrimes a la cort, i un gran buit de poder».
D’El desig dels dies, 1981:
«Tenim un poeta, que em va dir. «I els poetes mouen els pobles». Cosa que supose, devia haver llegit en algun lloc. I si no els mouen, podem almenys somoure’ls, commoure’ls, o distreure’ls. O fins i tot, arribat el cas, fer-los més tolerable i prestigiosa l’agonia».
«Tan bonic que deu ser ser alguna cosa i prou! Per aferrar-s’hi. O per desentendre-se’n amb bona consciència i ocupar-se d’uns altres coses de més gust i substància. Però no, aquesta nostra és vida malgastada. Per un nom. Malament malbaratada. Malmesa malhaurada. I només hi ha una de vida, segons tots els indicis. Cert que també es podria dimitir, d’aquesta mena de vida. Però no es pot. És lloc i ofici vitalici. Perpètua cadena, Imprimeix caràcter. Fins que la mort ens separe».
D’El professor d’història, 2008, la portada de la 2a edició, Premi Ciutat de Barcelona 2008, amb una fotografia de la ciutat de les arts i de les ciències envoltat de gratacels que han destrossat l’Horta:
«Vostés si volen m’escolten i, si no, poden dormir o mirar el veí o la veïna, però almenys, per favor, no badallen».
«Un matí de diumenge de finals de gener, caminava amb un diari sota el braç sentint que era un d’aquells dies d’hivern de València d’aire fresc i diàfan de llum neta claríssima que pareix que penetra la roba i la pell dels vianants i endureix més la pedra o el ciment de les cases, que fixa i aplana els colors de les façanes i converteix els arbres en escultures de metall vegetal».
«A les parets quedaven mig esborrades frases en alemany prohibint beure aigua, prohibint fer soroll, demanant calma i silenci, com si foren les normes d’alguna aula escolar, hi havia els rengles d’aquells llaços o lliteres de fusta en tres pisos, que ell no era capaç d’imaginar atapeïts de cossos esquelètics».
«Contra els assalts poderosos i cecs de la natura, contra els volcans, terratrèmols, tsumanis, rius desfermats, només podem fugir, si hi som a temps: contra l’horror provocat pels humans, ningú sap què es pot fer».
«No tingué ganes d’allargar la conversa ni el tema, tan repetit i tan trist, però d’allí venia ell, i d’aquella València, de Ciceró i del pare Francesc, d’un col·legi del segle XVIII en un barri d’obradors de la seda que eren alhora casals nobles de pedra, del llatí i del carrer de les putes».
De Purgatori, 2003:
«Però el maquinista de tren no guia res, el tren no pot canviar de direcció ni eixir del camí de ferro, com la meua malaltia o com el càncer del seu germà, correrà més o menys però la destinació final és invariable».
«Fins a quins extrems abusaríem del menjar i del beure i de tota substància tòxica excitant o agradable si sabíem que res no ens podia fer mal?, i si el pa no costara cap suor ni treball i l’embaràs i el part no portaren molèstia ni dolor?».
D’Els treballs perduts, 1989:
«Tota la història està plena de miracles i de mares».
«Ja veu. Abans els metges eren com una part de cada família, i ara ja veu: tècnics. Jo mateix ja no faig visites a casa. Sense moure’m d’ací, ja tinc massa clients. Si l’he rebut a vostè és per Marilín, i pel seu avi. Ja no en queden com ell…», sospirà el metge Arrufat, es passà els dits per l’espesa cabellera blanca».
«En realitat faig més de psiquiatre que d’altra cosa: metge de els ànimes, que és on està la clau de la salut. A vostè puc dir-li una cosa: no m’ha fet falta obrir un llibre de medicina en quaranta anys, des que em van donar el títol». Ramon Trullenque, company de la tertúlia del Micalet (la que continuava en part la de Joan Fuster i Josep Lluís Bausset…), metge cirurgià, que ha fet el doctorat d’història després de jubilar-se i ha escrit llibres sobre el seu poble, Carlet i sobre la incorporació de les dones a la medicina, treballs sobre els metges republicans a l’exili, sobre el museu de botànica, farmàcia i medicina del seu oncle, etcètera, també es mostra preocupat perquè els avenços en tecnologia, no s’acompanyen amb la humanització en l’atenció mèdica. Reclama que no s’abandone la pràctica d’una medicina que escolte atentament el malalt i tracte de guarir-lo mirant-lo als ulls, amb les orelles i la ment obertes.
«Jesús va obrir la boca, i la tancà, com un que voldria parlar, però no parla. Volia dir és el mateix vestit que duies fa deu anys, per l’enterrament del teu marit, t’ha durat més el vestit que l’home».
«I tu no has pensat també, moltes vegades, que pels poals del fem podíem saber la vida de la gent? Quan ho penses veus que al fem no se li escapa res d’una casa: allí és on al final acaba tot sense remei, no falla».
Efectivament, ni nosaltres escapem del fem, de l’erosió i la destrucció del temps.
Una fotografia en clarobscur de Joan F. Mira, que deixa mitja cara en la penombra i l’altra en la llum, vestit amb un amb tratge gris, al costat una nota biogràfica, on es recorda alguns dels llibres que ha escrit, els respectius premis, la tasca d’escriptor, de traductor, els premis i reconeixement més elevats de tot l’àmbit lingüístic que ha rebut per la seva trajectòria intel·lectual, literària: Creu de Sant Jordi (1991), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2004), Premi Jaume Fuster (2007), medalla de la Universitat de València (2016) i Premi Nacional de Catalunya (2017), entre molts altres. Va ser membre de la Junta Directiva i vicepresident del PEN Català pel País Valencià. És acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, president d’Acció Cultural del País Valencià, president d’honor d’Espais Escrits i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Des del 2019, és membre del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes.
La publicació d’aquest llibre d’homenatge a Joan F. Mira va a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes, 2019; el text «Joan Francesc Mira al Dorsoduro»: Julià Guillamon, 2019; dels textos de la tria: Joan Francesc Mira, 1975, 1981, 1989, 1996, 1998, 2003, 2008, 2012 i 2013 (curiosament, no tria cap text de cap dels seus llibres d’antropologia); de la nota biogràfica: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2019; de les imatges de les p. 2, 4, 6, 9 i 10: Museu Valencià d’Etnologia, 2019; de les imatges de la contracoberta i la pàgina 42: Jordi Garcia, 2019. Maquetació: Laia Regincós i Escura. Imprès a Catalunya, a la Impremta Pagès (Anglès, La Selva). Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Institució de les Lletres Catalanes.
A veure quan la Generalitat Valenciana, la Conselleria de Cultura del País Valencià i la Institució de les Lletres Valencianes (que no existeix), fan un homenatge semblant a un escriptor o escriptora de la resta del domini lingüístic dels Països Catalans. Ja és significatiu!
La contracoberta i la imatge de la p. 42 són dues fotografies de Joan F. Mira, la de la contracoberta és una foto plena de llum, d’un Joan F. Mira que mira a la càmera amb posat reflexiu i seré i destaca, la cara rosàcia, una calvície prominent, uns ulls petits, les ulleres minimalistes, un somriure que s’insinua, l’anell que porta als dits i una xapeta a la solapa de la jaqueta gris.
Després d’explicar el llibret que la coberta i la portada d’aquest opuscle, editat amb motiu del vuitantè aniversari de Joan Francesc Mira, han estat compostes amb tipus de lletra bauer bodoni, que és la que utilitzà la Revista de Catalunya quan, a partir del 1938, fou editada per la Institució de les Lletres Catalanes. La resta del llibret s’ha compost amb tipus caslon i se n’han imprès quatre-cents exemplars amb paper òfset ossat de noranta grams, certificat per la FSC. I acaba amb una frase del mateix Joan Francesc Mira procedent de Crítica de la nació pura: «La pertinença, i per tant la dignitat, no són cap problema, quan es posseeixen de manera suficient, clara i segura». La dignitat no es posseeix per ciència infusa…El problema greu és que sense un estat propi això de la ‘dignitat’ esdevé un escarni, una burla, un mot per tapar la boca… I, al meu parer, hi ha molt poques possibilitats de subsistir (o inclús cap), lingüísticament i cultural, al segle XXI, tenint la dominació arbitrària un estat antidemocràtic que tracta a la ciutadania de la nació catalana, com a enemics a liquidar o assimilar per la força. I ser-ne ben conscient d’aquest afer és una qüestió de dignitat, que no pot tenir res a veure amb l’honor calderonià i amb l’acumulació d’un capital cultural elitista que, tan sovint, serveix per a blanquejar, de manera fatalista, les opressions més indignes i humiliants.
Per acabar, vull dir que el llibret que he retrobat entre els meus papers és un document important sobre un gran escriptor valencià en llengua catalana, Joan F. Mira. Laus Deo!
