Què fer davant l’ocàs de la monarquia espanyola?

a benidorm

Joan de l’Alcàzar

La parella reial està fent una gira per les Espanyes que està plantejada com una campanya de promoció publicitària d’un producte que ha caigut en barrina quant a la valoració dels consumidors. Si fos una mercaderia més, podríem dir que mentre que durant anys “es venia a soles”, i gaudia d’una excel·lent demanda, ara ha perdut una incalculable quota de mercat. Tan incalculable que ningú, ni tampoc el Centre d’Investigacions Sociològiques, s’atreveix a preguntar-li als ciutadans quin grau de suport atorguen a la institució monàrquica espanyola.

El viatge del rei Felipe i la seua senyora, la reina, està resultant entre patètic i catastròfic a efectes d’opinió publicada. Són dos personatges que volen interpretar un paper per al que cap responsable de càsting els hauria llogat mai. Ella, Leticia, una senyora periodista de professió, ha d’haver oblidat a hores d’ara com és la vida, la realitat i el comportament de la gent del carrer, de la immensa majoria dels ciutadans. Ell, Felipe, no ho ha sabut mai perquè mai ha viscut amb normalitat, amb naturalitat, com vivien i viuen les persones de la seua generació.

La darrera anècdota que exemplifica i demostra aquesta incapacitat de Felipe de Borbón va esdevindré fa uns dies a Canàries. Van acostar-se a un bar durant el passeig i algú els hi va oferir una tapa de pernil. Van acceptar i davant l’evident incomoditat del marit, Leticia Ortiz li va dir a cau d’orella “Recolza’t a la barra” [per a que aparentara naturalitat]. La seqüència gravada de forma imprevista s’ha fet viral, clar, però el que el succeït demostra és que la distància que separa la reial parella i la ciutadania en general és més ampla i profunda que mai des que el rei Juan Carlos va succeir a Franco com a Cap de l’Estat.

Una monarquia en el segle XXI és un anacronisme, es mire com es mire. Que l’actual rei siga algun dia substituït en la prefectura de l’Estat per la seua filla Leonor amb eixe únic mèrit és impossible d’explicar a la joventut actual. Entenent per joventut actual la que o no va viure o va viure el retorn a la democràcia com a infants.

Juan Carlos va heretar Franco, i aquesta taca el va marcar per a sempre, no sols a ell, sinó també a la pròpia institució monàrquica. Després del 23 de febrer de 1981, una ben orquestrada campanya -que va posar la llum sobre el jove rei i va sepultar els dubtes raonables del seu paper efectiu en el colp de Tejero-, va convertir Juan Carlos de Borbón en “el Campetxano”.

Durant més de dues dècades la monarquia va gaudir de bona premsa i de bona valoració popular, en bona mesura perquè poderosos interessos van convertir-la en un tabú; una cosa de la que ni tan sols s’havia de parlar com no fos per a fer palmes i olés, com a les corregudes de bous.

Però una mentida no es pot mantindré oculta indefinidament. A més que la societat espanyola ha canviat molt en els darrers quaranta anys. Primer eren les manifestes infidelitats del monarca, que durant un temps van ser majoritàriament considerades pecadets menors però que van arribar a convertir-se en inacceptables quan van convertir-se en humiliació pública per a la seua muller. El pitjor, però, va vindre a continuació: posar-li casa a una “amiga íntima” en dependències del Palau de la Zarzuela va ser deixar molt arrere la ratlla roja. També matar innocents elefants en Àfrica va fer molt de mal a la imatge de Juan Carlos, però el principi del fi va vindre pels diners. El gendre va anar a presó, i la filla es va salvar al·legant quasi estupidesa en la seua defensa. El rei Juan Carlos va haver d’abdicar, forçat per les circumstàncies.

A hores d’ara es parla de comissions multimilionàries, maletins duts personalment pel rei en actiu a Suïssa, comptes en paradisos fiscals, amistats perilloses dins i fora d’Espanya, etc., etc. Assumptes que són ara investigats en tribunals helvètics i britànics. Poca broma amb això i del que d’ells puga derivar-se.

S’ha sabut recentment que el rei Felipe havia renunciat a l’herència de son pare, una actuació legalment absurda, i que li ha retirat l’assignació que hi figura als Pressupostos de l’Estat. Però, a continuació, s’ha conegut que el viatge de noces de Felipe i Leticia va costar mig milió d’euros, una xifra que resulta insultant per a qualsevol. No sols això: la despesa la van assumir el propi Juan Carlos i un bon amic, l’empresari Josep Cusí. ¿Perquè aquest bon senyor va pagar vora de tres cent mil euros per a que el fill del seu amic tinguera un viatge de pel·lícula? ¿Per què el Rei va poder regalar-li al seu fill una quantitat superior a l’assignació anual que rebia dels Pressupostos de l’Estat?

És molt difícil vendre el producte Monarquia en l’Espanya actual. El paper d’àrbitre i moderador en el funcionament regulador de les institucions, establert a l’article 56.1 de la Constitució va ser més que discutible arran la intervenció de Felipe de Borbón després de l’1 d’octubre català de 2017. Els presumptes delictes comesos pel seu pare, a sobre, no han fet sinó afeblir encara més la seua figura i la seua representativitat. Darrerament, la desaparició durant la pandèmia també ja jugat en la seua contra. Que no tinguera res a dir més que quatre banalitats a propòsit del que estava passant, amb tota Espanya confinada a les seues cases, milions de persones en condicions més que precàries per la crisi econòmica aparellada, va resultar massa cridaner.

Ara, la tourné de la reial parella vol acostar-los de nou al gran públic. Però no serà amb campanyes de cartró pedra com la que està portant-los amunt i avall aquestes dies. La institució monàrquica va nàixer dèbil, quasi raquítica. I ja se sap que els problemes greus de la infantessa s’arrosseguen tota la vida.

Així doncs, alguna cosa hauran de fer si volen “millorar el producte i guanyar quota de mercat”.

Els partits polítics que no són monàrquics confessionals hauran de pensar-s’ho dues vegades abans de decidir què fan. La dirigent socialista valenciana Sandra Gómez ha reobert el debat sobre la Monarquia en afirmar que “ni és necessària, ni és essencial i quaranta anys després probablement ja no siga útil”, i ho ha fet amb una carta oberta al seu partit que ha tingut respostes de suport i també altres contràries. L’ex ministre Jordi Sevilla ha escrit, com a resposta: “De debò Sandra, amb el país polaritzat, travessant la major crisi econòmica i social des de la guerra i el Govern amb els pressupostos en l’aire, és el millor moment per plantejar aquest debat?”.

Certament estem davant un problema de calat. Podrà discutir-se si és el moment d’abordar-lo o no, però no podem amagar-lo indefinidament. Des de la Casa Reial s’han llançat des de fa molts anys les bombes més destructives contra la pròpia Monarquia. Allà la Casa Reial i els seus súbdits, però la resta de la ciutadania haurem de pegar-li unes quantes voltes a l’assumpte.

Un servidor tanca el curs amb aquesta columna i, entre altres coses, li dedicarà un cert temps al tema. Bon estiu a tothom, i molta salut.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER