Joan de l’Alcàzar
Els esdeveniments d’aquesta mateixa setmana han estat durs d’encaixar per al Partit Popular, dirigit per la parella Casado-Aznar. La sessió en la que el Govern de Pedro Sánchez va revalidar l’Estat d’Alarma, dimecres passat, va despullar un Pablo Casado perdut i espantat perquè la seua ofensiva per terra, mar i aire contra la coalició de govern no dóna fruïts. Va decantar-se per l’abstenció de manera incomprensible, ja que la conclusió lògica del seu discurs hauria estat el No.
Les fortes tensions en el govern de la comunitat de Madrid entre el PP i Ciudadanos han estat el pròleg de la negativa del Ministeri de Sanitat a aprovar que Madrid passe dilluns dia 11 a la Fase 1 en la superació del confinament. En un altre plànol, Casado tampoc ha aconseguit situar Ana Pastor en la presidència de la Comissió de Reconstrucció del Congrés dels Diputats, així que n’hi ha nerviosisme a Gènova 13, a FAES, als alts cercles empresarials i a la premsa addicta. Ha sigut, vertaderament, una septimana horribilis per a la direcció popularista.
Casado i Díaz Ayuso, la pintoresca -diguem-ho així- presidenta de la Comunitat de Madrid, han estat els responsables visibles de la soledat i la desorientació d’un partit que fa temps que ha perdut la brúixola. Els dos líders, home i dona, sobre els que el PP ha fet pivotar la seua embranzida contra la parella Sánchez-Iglesias no donen la talla. Una sospita cada vegada més compartida dins el propi partit.
Pablo Casado és massa inexpert i el seu nerviosisme creixent delata que li falten recursos per a comandar una formació política de les dimensions i la complexitat del PP. A més, el seu equip de confiança pateix del mateix mal. Teodoro García Egea és, com el seu cap de colla, un home de paraula fàcil, però sense substància. Cayetana Álvarez de Toledo és una portaveu que sols sap jugar a la desqualificació de tots i de tot. Els tres tendeixen a la sobreactuació, a la transcendència banal i a fer servir la darrera ocurrència com argument irrefutable.
La idea d’Aznar de reconstruir la dreta espanyola a la forma i manera que van presentar fa mesos a la madrilenya Plaça de Colom no ha funcionat. No estava previst que Abascal i la seua colla assoliren la presència que tenen a la Carrera de San Jerónimo, mentre que Ciudadanos ha pagat molt car el seguidisme de Rivera a les tesis de la dreta més carrinclona que s’ha vist des de fa molt.
Una altra peça important de l’estratègia de FAES per fer caure el govern de la coalició PSOE-Unides Podem, incomprensiblement estel·lar, es Isabel Díaz Ayuso.
Que alguns hagen pogut imaginar que la senyora en qüestió siga una mena de versió castissa del populisme d’extrema dreta que trobem exitós a d’altres països és cosa difícil d’entendre. És cert que li van posar un pes pesat com Miguel Ángel Rodríguez al costat, però MAR no pot fer miracles. No és sols que cada compareixença de Díaz Ayuso que no siga davant Jiménez Losantos o un altre per l’estil acaba en desastre. No és que les seues intervencions a l’Assemblea de Madrid siguen surrealistes. És que la gestió de la pandèmia a la Comunitat ha sigut dolorosament horrorosa. Un parell de dades: Madrid presenta el 29 per cent dels contagis per Coronavirus d’Espanya i el 33 per cent dels morts.
La gestió del PP durant els darrers vint anys que ha governat Madrid, amb una obsessió malaltissa contra la sanitat pública mentre s’ha primat la privada ha donat els resultats que es podien imaginar: és la penúltima regió en inversió d’euros per habitant, darrere d’Andalusia, i això s’ha notat i molt a l’hora de fer front al virus.
El darrer episodi, el de fer arribar al Govern de Sánchez la petició de passar a Fase 1 el dilluns 11, ha superat tot el que era imaginable. Van presentar un document en el que no s’hi donava la informació demandada i, a més a més, el document es va lliurar sense la signatura de cap responsable. Encara més: es va produir la dimissió prèvia de la Directora de Salud Pública per negar-se a presentar la petició en atenció a la situació sanitària del territori. La presidenta Díaz Ayuso no sols no ha sabut explicar el per què d’aquesta dimissió, és que ha afirmat que feia setmanes que no es reunia amb la responsable mèdica de la pandèmia en la regió [sic].
Díaz Ayuso arribà dues hores tard a una reunió de Sánchez amb tots els presidentes autonòmics perquè estava a l’aeroport fent-se fotos amb un avió que havia dut material sanitari de Xina. A la setmana següent, s’absentà de la vídeo conferència dels seus col·legues autonòmics perquè havia d’anar a missa a la Catedral de l’Almudena, ella i unes poques persones més.
Fa uns mesos va dir que enyorava els embussaments de Madrid perquè els considerava un senyal d’identitat de la ciutat. A l’Assemblea regional va afirmar que els menús de pizzes i hamburgueses les encanten als xiquets [en risc d’exclusió] i que son molt millors que els de Veneçuela. I així cada vegada que parla en públic. Va convertir el tancament de l’hospital d’IFEMA en una festa irresponsable, donant idea cabal de fins on estan disposats a arribar la parella MAR-Ayuso en l’obsessió per la publicitat i el marketing polític a qualsevol preu.
Sorprèn que, ara per ara, les enquestes no acusen la lamentable gestió de la crisi ni les clavades de pota continues de la presidenta, però més enllà de la perseverança de tants madrilenys en votar PP malgrat E. Aguirre, I. González o C. Cifuentes, tot fa pensar que “el model Madrid” del que parlava Pablo Casado no tindrà tiró en la resta d’Espanya.
El passat 2 de maig, festa de la Comunitat de Madrid, Pablo Casado va afirmar que “Isabel Díaz Ayuso està encertant en com es fa política. Amb proximitat, transparència i eficàcia”. No són pocs els que van recordar elogis de tenor paregut, fa anys, de Mariano Rajoy a personatges com Francisco Camps o Jaume Matas.
Si les coses continuen així, potser dins de no massa temps Díaz Ayuso estarà en situació similar a la dels ex presidents valencià i balear, i Casado haurà segut substituït per un altre líder en la direcció del Partit Popular, un partit que sembla perdut en la boira; perdut i comandat per uns personatges que tenen els peus de fang.
No és una bona notícia, però, que la dreta convencional espanyola es trobe desarborada i mancada d’una direcció qualificada. En la seua fugida cap al davant de Casado i companyia estan potenciant la polarització i la fractura política del país. Això, a més de beneficiar l’extrema dreta que sap rendibilitzar més i millor la crispació, entrebanca la viabilitat d’un gran pacte d’Estat per a fer front a les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia. Un greu problema sens dubte.
