La generació valenciana dels seixanta (i 3)

aracil
Sal·lus Herrero i Gomar
Escriure sempre és arriscat, perquè és possible errar, com en la vida, només qui viu i escriu s’equivoca; la part negativa és que pots ésser escrutat maliciosament, amb interpretacions esbiaixades i distorsionades, la part positiva és que podem ésser esmenats, esmenar-nos i aprendre de les crítiques que forma part de la millora humana i social… Corregir i augmentar, això és la cultura, deia Fuster. Per això, he de fer un acte de “fe d’errata” abans de continuar. Rectificar i aprendre de les “derrotes”, dels “fracassos”, de les “errates” és també important per destriar allò essencial d’allò més superflu, interrogar-nos sobre què és allò essencial en els necessitats humanes; perquè advertir les errades, reconèixer-les, ens enforteix, ens fa aprendre, ens fa més ressilients i ens pot preparar millor per a aconseguir nous propòsits en els embats de la vida individual i col·lectiva. Inclús en el cas de situació inèdita d’ara, del confinament i la pandèmia del covid-19, que no havíem viscut abans, a partir d’ara ens em recordarem per sempre i les generacions posteriors, és prioritari saber què és lo essencial.

Un company i amic, que m’ha demanat mantenir-se en l’anonimat, m’ha assenyalat que el sindicat l’ADEV, que va nàixer el 1960, no és, com vaig posar a l’article anterior Agrupació Democràtica de València sinó Agrupació Democràtica d’Estudiants ‘Valencianistes’, a la qual tant ell, com Ferran Zurriaga i José Rodrigo, pertanyien, i que més tard, tots tres, s’encarregaven de l’aparell del Partit Socialista Valencià… tot i que, eren gairebé els mateixos, eren dues associacions diferents, l’ADEV, com  a sindicat d’estudiants, i el PSV, com a partit polític valencià, que no té res a veure amb el PSOE, em demana que remarque açò i que Rodrigo estava a les ordres d’Eliseu Climent que era qui remenava les cireres del PSV, tot i que assambleàriament decidien les campanyes per comprar material i fer les pintades de quitrà amb pinzell per les parets del País Valencià: “Parlem Valencià!”, “Valencians, Unim-nos!”… A  més a més, m’ha dit que Rodrigo havia mort feia poc temps i que Ricard Pérez Casado en un article deia que volia quedar a xerrar amb José Rodrigo per recordar els temps del PSV, molt abans que ell decidirà apuntar-se al PSPV-PSOE. Ho pose literalment, el seu missatge per escrit, per a no equivocar-me ni fer cap interpretació tergiversada de tot el que hem parlat: “Hola Salus: En l’ article que has enviat, quan parles del ADEV dius que eren les sigles de la Agrupació Democratica de Valencia i es un error, eren les sigles de la Agrupació Democratica d’ Estudiants Valencianistes a la que jo perteneixia quan estudiava medicina.

No nomenes a un company José Rodrigo, mort recentment, personatge clau que portava l’aparell del PSV (Partit Socialista Valencia) junt amb mi i Ferran Zurriaga.
Una abraçada”
Per descomptat, li he agraït les esmenes i he aclarit que ho sentia per no haver-los esmentat abans d’editar-lo, perquè tot i que ell m’ho havia dit algunes vegades, que pertanyia a aquesta Agrupació per dissort, no ho recordava, que ell l’etiqueta d’Agrupació Democràtica d’Estudiants ‘Valencianistes’, i, en canvi, Juli Capilla posa “Estudiants de València”, que imagine que és om constarà als arxius i documentació per escrit… Ni tampoc sabia que José Rodrigo i Ferran Zurriaga ho foren perquè, per escriure aquestes notes sobre la generació dels seixanta, no he anat a fer recerca als arxius, sinó que les he escrit a partir de la Correspondència de Joan Fuster nº XIV, Ed. 3i4, 2013. No obstant això, Juli Capilla, el curador d’aquest volum, adverteix a l’inici del llibre (i em sembla que jo ho vaig consignar en un article anterior) que no estan tots els que són, sinó només els que van mantindre una relació postal amb Joan Fuster i hi ha constància per escrit als arxius que ha treballat el curador d’aquest llibre tan interessant sobre la Correspondència de Fuster per conèixer els incipients moviments democràtics durant la dictadura. Perquè, si analitzem la correspondència i contrastem les lletres amb la trajectòria de cadascú, veurem com es mostren les relacions, les ambicions, les expectatives, els conflictes i els objectius individuals i del grup d’estudiants que hi havia al voltant de Joan Fuster a la dècada dels anys seixanta i més tard. Amb Ferran Zurriaga també he compartit converses i relació d’amistat, quan jo vivia a Xàbia, vaig anar alguna vegada a sa casa a conversar, on vivia amb, Fina Llidó, la germana de mossèn Antoni, que va ser torturat i assassinat per la dictadura de Pinochet, però no vam parlar sobre aquesta època sinó sobre un llibre que ell havia publicat de pedagogia i de botànica, sobre vegetals, plantes, bolets… A José Rodrigo no l’he conegut i no he parlat mai amb ell, només he vist el seu nom esmentat en algun llibre sobre el PSV, potser al de Benito Sanz i Miquel Nadal Tradició i modernitat en el valencianisme, edicions 3i4, 1996 o en altres llibres sobre el socialisme i el valencianisme dels anys seixanta.
La primera correspondència que s’exposa a la generació valenciana dels seixanta és la de Joan Fuster-Lluís Vicent Aracil, la més extensa en lletres i també en les entrevistes és la més llarga i extensa; Juli Capilla escriu a la fi de la introducció, a l’apartat dels agraïments, en referir-se a Lluís Vicent Aracil “I finalment, mai no podré oblidar la llarga i entranyable vetlada a ca Aracil, a Barcelona. En aquest sentit, vull confessar i lamentar la meua més absoluta negligència i manca de previsió perquè aquell dia no em vaig proveir com pertocava del material menemotècnic que exigia l’ocasió: les tres cassets de noranta minuts que portava van fer curt perquè la conversa -o, més aviat, caldria dir monòleg?- es va perllongar, sense interrupcions, durant més de vuit hores. No obstant això, gràcies a Aracil em vaig fornir d’un material de luxe que m’ha permès entendre millor la significació cultural, cívica i política de la generació valenciana dels seixanta. Li estic molt agraït, doncs”.
M’agradaria preguntar-li a Juli Capilla si, amb tantes hores de monòleg, no se li va acudir preguntar-li a Aracil per les seues inconsistències i contradiccions flagrants; sobretot la de considerar-se un dels millors pensadors de la sociolingüística internacional des de finals dels anys seixanta, però, als anys noranta, ¿per què va esdevenir assessor lingüístic d’un personatge tan fosc, tèrbol i sinistre, com Alejo Vidal-Quadras, per tal de desacreditar la “normalització lingüística” a tots els Països Catalans? Al meu parer, no des de crítiques i propostes constructives per millorar l’extensió de l’ús social d’una llengua oprimida en dictadures i “democràcies” sinó posar les seues “llums”, curtes o llargues, i eines a disposició de l’extrema dreta espanyolista de Catalunya i tractar de boicotejar qualsevol avanç en l’ús social del català a qualsevol racó dels Països Catalans, intentant criminalitzar el sobiranisme, l’independentisme, l’autogovern i les polítiques lingüístiques de tot el domini lingüístic catalanoparlant… Potser, amb tota seguretat, perquè no havien contat amb ell, que podia “Dir la realitat”, en la posada en marxa dels procés de “normalització” en curs, mentre ‘profetitzava’, com anunci de profecia vers l”‘autocompliment”, que el sobiranisme dels Països Catalans esdevindria un terrorisme com el d’Euskal Herria. Amb aquests denuncies, sense cap fonament, nodria les intoxicacions a la primera pàgina dels diaris de Madrid (i províncies!) que tenien a la FAES d’Aznar i a personatges com Vidal-Quadras, Miquel Porta-Perales, etcètera com a munyidors de parides anticatalanistes d’un espanyolisme feixistoide; era la munició de terrorisme lingüístic que es proporcionava en exercir d’assessor sociolingüista d’un polític del PP, profundament nacionalista espanyol i anticatalanista, que des del parlament de Catalunya i des del la UE, Alejo Vidal-Quadras, s’ha negat a reconèixer l’oficialitat de català i després d’abandonar el PP, va ser el candidat de Vox, dels que voldrien un retorn a la dictadura de Franco per aniquilar el que resta de catalanitat, en llengua i cultura al País Valencià, Catalunya, les Illes, la Franja i El Carxe.
Uns paranys, incoherències, trampes, enganys, autoenganys i fugides endavant que a les cartes, Fuster, sovint, li ho adverteix i critica el tarannà personalista d’Aracil, enfrontat a tota la resta del grup de “ballarines“, un personatge que cerca la notorietat, fer carrera universitària en sociologia oficial a dins de la ‘normalitat’ oficial de la Pensínsula o en fugir cap a fora, no sap on; en aquest context, li explica Fuster què vol dir ser “ballarina”, l’exhibició, la inconsistència d’un ball de Torrent que pot acabar en el no-res, les baralles estèrils, i Fuster, emergeix en aquest gran circ com l’home responsable i assenyat que té més “corretja” que el sant Job, tractant d’apagar els focs que encén un Aracil sovint piròman, destructiu, que, és baralla fàcilment amb tots els altres, que pensa que Ninyoles li roba les idees, a l’assaig Conflicte lingüístic valencià, quan Ninyoles, li agraeix la contribució brillant d’Aracil al seu assaig, reconeix que li ha suggerit idees interessant que ell ha aprofitat, que l’ha ajudat i revisat el seu llibre, sobretot és interessant la crítica d’Aracil al bilingüisme, quan afirma una realitat verificada, que una llengua no es reprodueix amb bilingües, mirem al nostre voltant… I tanmateix, tot això és veritat quan no tens estat propi, els Països Baixos i Escandinaus, són pràcticament bilingües i són capaços de reproduir les seues llengües i l’anglés o l’alemany, sense cap problema…
Llegint atentament les cartes observem un Aracil tant intel·ligent que pensa que està per sobre dels altres, com diu Camus i ell mateix recull en una de les lletres a Fuster “La justícia subleva, però l’estupidesa desamina“, tot i que potser ja venia de casa desanimat, deprimit, però la ‘culpa’, les ‘trampes’, els ‘enganys’, ‘autoenganys’, errades i dobles i triples vincles, són dels altres, que el deprimeixen i l’enutgen, perquè són“estúpids“, no el reconeixen prou, els mira per sobre del muscle perquè ell és “genialoide“; Fuster l’adverteix que no culpe els altres de les trifulgues en les que es fica, per qualsevol fotesa, que es mire també a ell mateix, que s’examine per si té alguna responsabilitat; el calma, l’escolta, l’orienta, li diu que evidentment si vol ser un professor “barbut”, té tot el dret, que a ell no li dirien “fill de puta” si haguera continuat escrivint sobre l’edat mitjana, poemes i poetes de la més alta cultura oficial; sovint l’avisa que no faça ‘trampes’ i li les agafa “in fraganti“…
Aracil afirma, amb suficiència, “Ells no entenen que a mi, que vull un ‘sociòleg de debó’ -i no com és filòleg Valor o com és geògraf Beüt, puga mortificar-me donar a la llum pública una cosa que a mi mateix no em satisfà. Si he dedicat quatre anys ja a estudiar Sociologia -i no pense deixar-ho!-, no serà per a fer ara el ridícul dient quatre bovades, explotant la ignorància d’un públic despistat i estrictament municipal”. Repeteix que vol fer un estudi modern i acurat del nostre problema idiomàtic, anant a casa nostra, per a ensenyar als castellans i potser per a presentar-lo a la UNESCO. Moltes “gran idees“, molt ambicioses, molt brillants, “genials“, segurament fructíferes si s’hagueren dut a terme per algú capaç de coordinar equips de sociòlegs a diferents països d’Europa i del món per analitzar les llengües de les nacions sense estat i en risc de minoritació, però, quan grates, de forment ni un gra perquè no s’han sabut dur a terme de manera efectiva; sovint sembla que no té els peus en la realitat, aconsegueix molts pocs fruïts, s’enfronta i perd energies de manera molt maldestre i fútil, per tant, el que podia esdevenir un dels gran sociolingüístics dels Països Catalans, per manca d’humilitat, per excés de ‘vanitat’, per dèficits de comunicació socialitzadora i d’adaptació a la complexa realitat, esdevé una gran decepció, un fracàs sistèmic, una desgràcia, amb molt poc o cap aprenentatge de les errades i els fracassos, passant-se, amb armes i bagatges, al bàndol contrari, dels qui ens tracten com a enemics i voldrien genocidiar la llengua i les cultures catalanes. A pesar dels seus encerts, d’haver creat cercles “aracilians” mitjançant els tallers de sociolingüística a Morella, una colla de sociolingüistes valencians i catalans interessants en analitzar els propòsits d’extensió d’ús social del català a tot arreu i de la brillant proposta que li va fer al president de la Generalitat Valenciana, Josep Lluís Albinyana, el 1978, “de crear un Institut de Sociolingüística, que a més de ser una innovació original i un exemple a escala internacional en aquesta part del món, respondria de manera oportuna a problemes urgents de la societat valenciana. Estic convençut que una institució molt modesta podria ser molt eficient i fer un paper digne, en interès del nostre País en general, si a) obtenia i reunia informació; b) estudiava problemes, i  c) feia recomanacions pràctiques precises […] No podem deixar per res del món que el problema caiga en mans incompetents i irresponsables o mal intencionades. Els erudits filòlegs encara ignoren els aspectes socials i pràctics de la qüestió. I els carreristes tecnocràtics solament volen pescar en  aigües tèrboles…”, podríem exclamar: quants errors, quants immensos errors! Perquè per a dur a bon port aquestes idees i projectes, de gran envergadura, com ell mateix diu, exigia molta preparació, poca improvisació i capacitat per al treball en equip i posar-se seriosament i de manera decidida al servei del País i no de les forces que ens volen destruir del tot. Inclús l’esforç d’enquadrar-se en la recerca universitària, en la disciplina laboral de fer classes en la Universitat de Barcelona o València, de presentar currículum ii assistir a les reunions del claustre, sense considerar que s’està per sobre de les normes i les traves burocràtiques a l’ús que ha seguit tot el professorat a totes les universitats.
 Afirma Aracil que es va presentar a un Premi de Jocs Florals i va guanyar sense contrincant…- el premi Gaetà Huguet. De fet, “vaig presentar-m’hi per un pur compromís. Sanchis em ‘pressionà’ perquè posàs per escrites unes coses que havia estat madurant ja feia temps, i no vaig tenir altre remei que fer-ho a corre-cuita”… Observen, com culpa a Sanchis Guarner d’haver-lo pressionat per presentar-se a un Premi, que guanya, però, ell ‘no’ ha decidit -això de presentar-s’hi- a contracor, ell no volia però ‘l’ha forçat’ (Sanchis!) a presentar-se, com si no fora responsable de les seues pròpies accions… No sé, no ho entenc el per què de tot plegat, en una carta a Joan Fuster, acusa a Sanchis de “salvatge”, un home culte, educat i civilitzat, autor de La llengua dels valencians, on afirma, indiscutiblement la catalanitat de la llengua dels valencians i la unitat de la llengua catalana, amb les variants corresponents… Un llibre, sobre la llengua dels valencians que Sanchis havia publicat abans de la guerra, i a la fi dels anys seixanta o principis del setanta és animat per Joan Fuster perquè el torne a editar de nou, un home que havia lluitat com a capità en defensa de la República, que va ser activista del valencianisme d’abans de la guerra, que va patir presidi a València, després l’exili a Mallorca, que va col·laborar en la confecció del Dicionari Català-Valencià-Balear, al meu parer, mereixia més respecte i menys insults… Respecte que Lluís Aracil no li té… Al contrari, es limita a desqualificar-lo, a tractar de “crèixer” a costa dels altres; mostra poca maduresa i responsabilitat per a construir, bastir, edificar enmig d’un desert, entrebancs i dificultats immenses.
 Més tard, Aracil, va a fer una conferència a la Societat Cultural de Borriana o de Castelló i reclama que li paguen enfurismat i culpa a uns i a d’altres, no sé si és el premi, la conferència o quins sous… Fuster li adverteix que no perda energies en collonades… Li escriu que si té projectes que els concrete, que “la flora i la fauna patriòticouniversitaria d’avui, que tanta glòria ha de donar a la Pàtria en un futur pròxim, és de moment, una estupenda pleiade de ballarines. Aquesta és una opinió que mai no he ocultat als interessats. Ballar -en el sentit metafòric que dónes al mot- és, naturalment, una operació encantadora, que diverteix tant els qui ballen com els qui veuen ballar. Però, al capdavall, tot queda reduït a uns moviments dissipats, sense massa conseqüències positives. Doncs bé: unes quantes ballarines podrien fer una mica de repòs, i entretenir-se col·laborant en el teu projecte. Els podríem convèncer que s’hi resignassen? És el problema. Per aconseguir-ho, caldria que tu els presentasses la feina ben concretament especificada. Tu sabràs què et fa falta. Tu sabràs, també, si tens aquella dosi indispensable de “tacte” que resulta imprescindible perquè els individus d’un equip puguen sentir-se a gust. No sóc massa optimista: ni respecte a les ganes de treballar de les ballarines, ni respecte a les teues dots d‘”entregent”. Continua Fuster, en advertir-lo“En fi… Resumint-ho: l’estudi sociològic ideal que et proposes fora admirable; buscarem la manera de “becar-lo” d’una forma o ; altra; interessaria que formasses una mena de “seminari” per realitzar-lo. Perfecte. Però, i mentrestant? Mentrestant, insigne amic Aracil, passa el temps. Passa el temps, i cada dia les coses es desplacen una mica més en direcció a la merda”… Fart com està Fuster de tantes collonades, foteses, excuses, baralles, discussions absolutament estèrils, diu, Fuster, que ell és una persona molt sensible a les seduccions de la cultura, i com més alta millor. “Oh la cultura!, Bé. Però el país se’n va a la merda cada dia més, més corromput, més desfibrat, més abúlic, més despersonalitzat, més no-res...”. Fuster tracta d’enfrontar a Aracil perquè es mire a l’espill i s’observe a si mateix i la realitat que ens envolta, sense emmirallaments.
 I, davant del merder creat per la dictadura i la incapacitat per generar una oposició seriosa, que faça propostes alternatives de qualitat (i quantitat!), fa una crida, Fuster, a l’Aracil (i a tot el grup de “ballarines”!) a fer un esforç, “l’últim” esforç possible per evitar el procés de disgregació nacional del nostre poble es faça irreversible”… Per sortir de l’impasse, per eixir de la inanitat diabòlica (Josep Pla) dels literats purs que es dediquen a pensar en la mona de Pasqua i a fer-ne poemes, narracions o monografies… Això passa una mica “allà“, al Principat, afirma Fuster, però ací, al País Valencià, passa de manera sistemàtica… El nivell intel·lectual d’escola primària; la seua producció insignificant de volum i d’atractius. Salva’n un parell d’excepcions, si vols. I el públic -perquè el públic hi és- els paga amb la moneda que es mereixen: no llegint-los… Potser ells dos són les excepcions, però afirma Fuster que no està per ensabonar a ningú… Aracil prometia molt, encara està pendent que termine el projecte d’aquell estudi ideal i fantàstic que hauria de presentar a les Nacions Unides sobre la sociologia de les llengües europees; moltes promeses, molt de soroll i molt poques nous… Fuster li critica, amb molt de tacte i didàctica, les pors aracilianes a “no estar madur”“a fer coses improvisades“. “Tu sabràs. No oblides, però, que determinades pruïges de perfecció no són sinó obsessions d’adolescent”. Intenta incitar-lo a la grafomania, a no perdre la brúixola, a la solidesa, a fer un tipus d’escrit que tot i no ser del tot pròpiament “científics”, però que participa del caràcter i que -això és important- té una projecció “civil” plausible. És el cas de Nosaltres, els valencians, si vols un exemple meu“… Es mostra prou “satisfet” de la base “científica” del llibre, de la biografia, de la possibilitat “que se’n faça una segona edició, posat que els editors ho vulguen, hi afegiré les “notes” que ara, per raons d’espai i de flexibilitat, he omès. I afirma que el llibre és tan “solvent” com l’estat dels estudis previs ho podria permetre. la resta ja és interpretació, mala llet i panfletisme: política. Afirma Fuster: No tinc massa por a una crítica agressiva, quant al fons del llibre, quant a la seva trama històrica sobretot: no crec que se m’haja escapat res d’important“. I li adverteix la disjuntiva de “o devem superar-nos o és millor que callem”Hem de superar-nos i mentrestant (observa la meua insistència en el mentrestant”) no hem de callar”. Evidentment, els altres no callen i Fuster és conscient de la asimetria i la desigualtat de forces, de recursos, de mitjans, “els altres són l’escola i la ràdio, el cine i la universitat, la rutina i els jocsfloral, l’almelaivivisme i el diegosevillisme: la merda en suma. No hem de callar o perdrem la partida”… Li demana a Aracil i als altres, llibres com a arma de combat i si són una obra científica autèntica, tant millor. Li suggereix un assaig, amb desimboltura, documentat, analític i amb conclusions, les que considere adients, amb un estil escripturístic capaç d’interessar a la societat valenciana. Li esmenta que l’editorial L’Estel es proposa publicar llibres d’autors restringidament indígenes, i afig “Ja pots imaginar-te quina és la perspectiva: espantosa”. I per acabar d’animar-lo, li escriu: “Crec que un llibre teu sobre el tema de la situació social de la llengua, sobre el complex d’inferioritat dels valencians, sobre qualsevol altre problema afí, o sobre tot plegat, seria interessant. De veres. Potser un dia podràs acabar la monografia científicament impecable que somies: serà la teua contribució a l’estudi de la València visigòtica, i tots t’ho agrairem moltíssim. Mentrestant, allò altre. Ja m’he cansat d’escriure’t. Ben teu, 20 de setembre de 1962.
Li escriu Aracil a Fuster que voler ser sociòleg en català és un suïcidi doble, que no aconseguirà el reconeixement dels sociòlegs de la Península Ibèrica… I en aquest context Fuster li diu que “si fer sociologia en català és un suïcidi, com tu dius, no la faces en català, com vulgues. En tot cas, no t’oblides de fer entrar el teu cas en l’estudi sociològic de l’idioma al País Valencià”, però l’insta que alhora d’explicar-lo, procura “ser just en la determinació de els causes, la fidelitat a la llengua (“obtusa” o no) és, per a la gent d’ací una decisió d’ordre moral i polític” , li confessa que a ell no li dirien fill de puta si s’haguera dedicat a l’alta cultura… a fer de barbut intel·lectual de la inanitat; esmenta Fuster la “corretja” del sant Job, però matisa que la seua santedat no arriba fins al punt de fer miracles, també esmenta que ell en les baralles d’Aracil amb els altres, només pot fer-hi d’“home bo“, li qüestiona la seua suspicàcia, d’un Aracil que esmentat com a que ell constituïa un “factor de pes“, ho interpreta com a ‘peó’ en compte de factor, li diu, Fuster, assenyalant-lo que ” Com que això de la política no és un afer d’àngels sinó d’homes -i homes, cadascú amb les seues manies, els seus defectes, les seues obcecacions (i jo un d’ells)-, la qüestió sempre es delicada de resoldre. Siga quin siga el resultat, ni tu ni “els altres” no podreu mai dir que jo no he fet tot el que he pogut -poc, ho reconec- per trobar-hi una sortida. És l’Aracil no-sociòleg (em deixes dir que l’Aracil més útil?) qui és objecte dels embolics: objecte i promotor… I l’adverteix a Aracil que pretendre de fer de sociòleg a València i viure de l’ofici “seria tant com pretendre que Sueca tingués una orquestra simfònica o un laboratori d’investigació sobre el càncer. És trist, però què hi farem!” Per això entén que la seua “fugida”, el fet de voler marxar a l’estranger, la troba lògica. El País Valencià és un país d’emigrants, intel·lectuals més encara que de bracers. Potser, li haguera d’haver fet cas a Fuster, i haver marxat als Estats Units, allà hagués fet carrera, com Blasco Ibañez… El qui erròniament, per haver-ho entés malament, no volia ser peó de Fuster (quan Fuster deia factor i no peó!), va esdevenir peó del pitjor nacionalisme espanyolista.
En una altra carta, Aracil critica que Senent, que l’anomena com “el pardal de Massarrojos”, “abriga la desgavellada pretensió que jo li traduesca el seu llibret per a xofers sense condicions ni contracte, sense fixar cap preu, sense comprometre’s a res pel seu costat i sense ni tan sols reconèixer la paternitat literària de la traducció“; diu que si el volen acusar de malfaener o irresponsable, que l’altre “em vol fer acceptar un negoci ruïnós per a mi, com si em xuplara el dit“. Semblen baralles i misèries d’una petita burgesia, de bona part de la generació valenciana dels seixanta, incapaç d’entendre’s des de la cooperació, la generositat, l’ajuda mútua, la col·laboració i la capacitat imaginativa, creativa i constructiva…Em sembla molt injust el poc tacte i mal tracte a Senent, amics del seu fill, Joan Mª Senent, em contaren com Aracil i Eliseu Climent s’acarnissaren contra el seu pare, al que acusaven despectivament de “burgués“, “pardal“, “aprofitat”… quan li havia deixat a Climent uns baixos per a la llibreria Concret, abans de la llibreria 3i4, sense haver de pagar-li res, un Senent que finança editorials en valencià i la revista en català Gorg i altres projectes valencianistes, sovint sense cap interés crematístic; en canvi, uns i altres, des del purisme, el posen a caldo i, lògicament, arran dels insults, les insídies i les acusacions sense cap fonament, els Senent van demanar que els retornaren el local que havia deixat debades.
En una altra carta, ja en el 13 de juny del 1966 Aracil informa a Fuster que Tom Glick i la seua dona han tornat als Estats Units, esmenta la revista número 24 d’Identity Magazine (la revista literària de Harvard), monogràficament dedicat al País Valencià i imprés ací per Ferrer Pastor. Li detalla l’índex: el prefaci per a anglòfons de Thomas Glick; una breu història del País Valencià de Manolo Ardit, en anglès i català; un article d’Aracil sobre el conflicte lingüístic i una diatriba sobre el bilingüisme; presentació de l’Equipo Crónica; de l’Alpera, un resum d’història de la poesia valenciana de postguerra (escrit per mi, diu Aracil). L’article català és una mena de manifest de la poesia realista, tal com ell la concep; un mostrari de poemes de deu autorets, incloent-hi una cançó del Raimon; una sumaria bibliografia valenciana. Esmenta afers lligats a la distribució de la revista, la conveniència d’associar el nom País Valencià a Catalunya abans que desaparega del tot, perquè no ha existit abans, i d’aprofitar el nom i els èxits de Raimon per informar que Raimon és “valencià“: fill d’un país on han passat i passen determinades coses; el número d’Identity és o pot ser una oportuna i atractiva notícia del País Valencià que coincideix amb fets com aqueix de Raimon.
En una altra lletra Aracil informa a Fuster que ha adquirit el llibre d’Einar Haugen, Language conflict and language planing: The Case of Modern Norwegian, 1966. En una altra carta carrega contra la Fundació Huguet, perquè no li ha pagat unes classes de català, trenca el seu compromís amb aquella manicomial Fundació Huguet també carrega contra Sanchis Guarner per haver fet de mediador i li etziba el que ha d’aguantar, les insolències, les malvestats… “Si hi sumes les estúpides recomanacions antipedagògiques del senyor Sanchis, comprendràs que tincs motius per estar escamat”. Un despropòsit rere d’altre. Perquè tractar de “manicomial” a la Fundació Huguet o “antipedagògic” a Sanchis, quan ambdós treballaven per la llengua catalana del País Valencià, està fora de lloc, és llançar-se pedres a la pròpia teulada, és mossegar les mans que t’ajuden.
Si mirem per retrovisor, en la xicoteta història del País Valencià recent, en les seues grandeses i petiteses, observem que el moment de major esplendor dels valencians, en sociolingüística catalana, fou a finals dels anys seixanta, quan els valencians Lluís Aracil i Rafael Ninyoles, eren amics, compartien inquietuds, s’entenien, es parlaven, tenien idees i propostes d’anàlisi sociolingüística intel·ligent, perspicaç i fructífer sobre la realitat del conflicte valencià. En aquell moment afortunat, quan cooperaven, foren capaços d’arribar al cim de les millors revistes internacionals de sociolingüística i d’exposar, en anglès el dilema valencià, malgrat una dictadura que tractava, per tots els mitjans a l’abast d’impedir-ho i reprimir-los. Van generar unes energies enormes i semblava que hi havia capacitat de transformació d’una realitat que ens era adversa i molt hostil per un règim autoritari de l’estat espanyol que ens maltractava a tots els àmbits i ens tractava amb hostilitat manifesta; al cap de poc, d’aquell temps amb tantes potencialitats, arribaren les baralles, les enveges, els protagonismes i les lluites d’uns contra els altres, ho llençaren a perdre… Cal dir la realitat i cal reflexionar sobre el passat, el present i les errades que es fan, per evitar-les, per esmenar-se, per aprendre i deixar-les de fer.

Ja en el 1973 Aracil li recorda a Fuster que va mostrar interés per la possibilitat de fundar un Grup Català de Sociolingüística, però li advertís que no podria de cap manera interessar-me com a “trampolí personal“, en tot cas seria “un llast” o una “complicació supèrflua“… “Haver de parlar en certa gent és no sols inútil i incòmode, sinó desmoralitzador i fins i tot perillós. Sembla que “ací” no hi ha manera de prendre cap iniciativa sense exposar-se a malentesos estúpids i mortificadors”. Hi ha moltes més cartes, dels seus viatges pel món, de les postals que li envia a Fuster exhibint la quantitat de països que visita en els seus viatges… però les haureu de llegir vosaltres si esteu interessats; i, efectívament, malentesos estúpids i mortificadors, baralles estèrilitzadores, afanys de protagonisme, deliris de grandesa i altres foteses malmeteren les potencialitats de fer propostes d’extensió de l’ús social al País Valencià i la resta de Països Catalans, quan més es necessitaven… No podem responsabilitzar els altres, com deia l’estimat Sanchis Guarner, una llengua, en aquest cas, el valencià, no es perd perquè no la parlen els nouvingunts que encara no la saben, sinó perquè els que la poden i saben parlar, no la fan servir… Canviant el que calga canviar, podem dir que si una llengua oprimida i minoritzada, d’una nació sense estat propi, com ho és la nostra, no és prou analitzada, “científicament“, no podem culpar els sociolingüistes estrangers de no fer-li cas, si no perquè els sociòlegs del País, del Països Catalans, que estan a obligats a analitzar-la, a conèixer les causes profundes (i inclús les banals i superficials!), a entendre’s i cooperar, aplicant la millor imaginació sociològica i la més fructífera, competeixen i es baralles entre si per misèries i estupideses humanes ens duen a situacions sense sortida… I tanmateix, mentre hi ha vida, hi ha eixides; el treball és sempre trobar-les, amb estudi i treball, sense ira. En el mentrestant, i això és important, la vida mateixa i les oportunitats se’ns escolen. 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER