Gustau Muñoz
John Carey, professor d’Oxford, començava el seu llibre The Intellectuals and the Masses. Pride and Prejudice among the Literary Intelligentsia, 1880-1939 (Faber&Faber, 1992) de la manera següent:
“El relat intel·lectual clàssic de l’adveniment de la cultura de masses en la primeria del segle XX fou del filòsof espanyol José Ortega y Gasset. El seu llibre es va titular en la traducció a l’anglès The Revolt of the Masses i es va publicat el 1930 [sembla que s’equivoca: es va publicar en anglès el 1932; l’original era La rebelión de las masas i aparegué en castellà en forma de llibre el 1930; en alemany ja el 1931]. L’arrel de les seues preocupacions era l’explosió demogràfica. Des de l’època en què comença la història d’Europa, al segle VI, fins el 1800, la població europea no va superar, segons assenyalava Ortega, els 180 milions. Però entre 1800 i 1914 augmentà de 180 a 460 milions. En poc menys de tres generacions Europa havia produït ‘gegantinament pasta humana que, llançada com un torrent sobre l’àrea històrica, l’ha inundat.’ Altres escriptors, d’una orientació molt diferent de la d’Ortega y Gasset, contemplaven aquest fenomen amb neguit similar. H. G. Wells, per exemple, parlava de ‘l’extravagant eixam de naixements’ com ‘el desastre essencial del segle XIX’. En l’anàlisi d’Ortega l’augment de la població havia tingut diverses conseqüències. De primer, l’atapeïment. Tot és ple de gent, els trens, els hotels, els cafès, els parcs, els teatres, les consultes mèdiques, les platges. La segona no era tant l’aglomeració de gent com la intrusió. La multitud ha pres possessió de llocs que havia creat la civilització per als millors. Una tercera conseqüència n’era la dictadura de les masses. El factor singular de la màxima importància per a la vida política d’Europa era l’accés de les masses al poder social absolut. El triomf de la ‘hiperdemocràcia’ havia donat lloc a l’estat modern, que segons Ortega era el perill més greu que amenaçava la civilització.”
I continuava traçant un paral·lelisme amb Nietzsche, igualment aterrit davant la superpoblació. Ja a La voluntat de poder Nietzsche havia parlat de la necessitat d’una ‘declaració de guerra dels homes superiors contra les masses’. Calia eliminar els superflus, la mediocritat…
Homes superiors, elits, minories escollides, dipositaris de la civilització, l’individu enfront de la massa… La vella retòrica contra el poble i el comú, contra les “masses” a càrrec de suposades “elits” auto-designades, que no s’ha aturat mai i que s’abilla tothora amb nous vestits, o que fa servir nous llenguatges, per a transmetre el mateix missatge discriminador… Un dels elements dinamitzadors de la catàstrofe europea de la primera meitat del segle XX, sens dubte.
Ortega, curiosament, compareix de nou al Post scriptum del llibre de Carey, on diu que “el problema demogràfic que preocupava Hitler [reprodueix un fragment de Mein Kampf] i causava neguit en Ortega quan va escriure La rebel·lió de les masses, era per descomptat un problema ínfim en comparació amb la temible mega-multiplicació de la població a què ens enfrontem avui”…
Un tema -l’explosió demogràfica del segle XXI- de moltes arestes i algunes d’elles força esmolades i perilloses. Aquest llibre de John Carey ha estat molt debatut (al món anglosaxó). Posa al seu lloc distingits intel·lectuals, sobretot britànics, quant a la seua relació amb les masses i els fets polítics i socials determinants de la primera meitat del segle XX. George Gissing, H.G. Wells, Arnold Bennett, Wyndham Lewis, T. S. Eliot i molts, molts, més apareixen a les pàgines il·lustratives d’un llibre que -fins on jo sé- ha circulat poc entre nosaltres. Ha estat traduït al castellà, però no va tenir gaire ressò. I és llàstima.
Ortega y Gasset fou considerat per Georg Lukács, a La destrucció de la raó (1959), “apòstol principal contra la ‘rebel·lió de les masses’” que havia esdevingut “el típic antidemòcrata dels nostres dies”.
Si tenim en compte la irradiació orteguiana durant el franquisme (tot i que hi mantenia una distància prudencial) i durant el postfranquisme, cal dir que “alguna cosa” no ha anat massa bé. Potser no hauria estat malament d’haver aprofundit en aquesta línia d’apreciació de l’arrel d’un pensament tan influent. ¿Caldrà recordar l’influx d’artefactes amb seu a Madrid com la Fundación Ortega y Gasset, el diari El País, la Revista de Estudios Orteguianos, les editorials annexes i la resta? I no per desqualificar aquesta mena de coses, ni de bon tros, sinó per a “saber a què atenir-nos”, per dir-ho amb paraules del mateix Ortega y Gasset…
Millor el liberalisme,per decomptat, un cert liberalisme, que una dictadura militar i clerical, aquella barreja de Codi Penal militar i Inquisició actualitzada que vàrem conèixer i que va informar la manera de fer durant dècades de franquisme, fins que tot plegat va patir l’erosió del temps i va acabar petant.
Però més enllà de l’aristocratisme elitista que s’auto-reprodueix (vegeu com funciona la cosa en les elits econòmiques, socials, funcionarials, judicials i polítiques a Espanya), hi ha una aspiració majoritària de canvi social i Democràcia. La temible irrupció de les masses…
Capítols ja superats de la història? No, sembla que no. A més, aquest tema de l’explosió demogràfica i les diverses valoracions al respecte els dóna una nova actualitat. I és bastant inquietant.
