Sal·lus Herrero
El 27 de gener propppassat, es van complir els 75 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau per l’Exèrcit Roig; al diari Ara, el 26 de gener es va publicar un dossier amb el títol “Els horrors d’Auschwitz 75 anys després”, amb el subtítol Els historiadors debaten sobre la gestió de la memòria de l’Holocaust i un editorial sobre La necessitat de recordar Auschwitz, perquè aquest aniversari coincideix amb un rebrot de l’extrema dreta a escala global i d’actituds relacionades amb l’antisemitisme, la islamofòbia, el racisme, les desigualtats socials, les injustícies… Aquesta situació d’Els nous rostres del feixisme que analitza Enzo Traverso, Balandra edicions, 2017, i que hauria de fer saltar totes les alarmes, va camí de normalitzar-se dins del sistema ultraliberal i globalista i revela que no s’ha fet la pedagogia adient sobre el que va significar l’Holocaust entre les generacions posteriors a la Segona Guerra Mundial, i això malgrat la gran quantitat de testimonis, estudis, monografies i pel·lícules que s’han fet sobre la Xoà; els llibres de Jorge Semprún, del premi Nobel de Literatura, Imre Kertész i tants altres que han relatat el terror nazi, tant en les deportacions, com en els camps de concentració i els camps d’extermini només arriben a una elit cultural, la majoria de la població resta sotmesa al desconeixement i a l’oblit. No hi ha un examen del passat, com deia Steiner i sense un examen la vida deixa de ser digna de viure’s i sense analitzar el passat, és més fàcil repetir les errades en el futur.
Els historiadors que han reflexionat sobre el totalitarisme nazi, s’interroguen si no s’ha banalitzat la memòria històrica incloent el camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, on van ser assassinades entre un milió i un milió i mig de persones, en rutes turístiques. No sembla que vacune contra l’horror i potser insensibilitza i frivolitza la tragèdia; l’ocultació tampoc seria cap alternativa. Ens preguntem si al sistema educatiu no s’ha passat de puntetes, no s’ha esborrat o inclús s’ha liquidat incloure de manera sistemàtica i adequada l’anàlisi del nazisme, el respecte a les minories, el reconeixement dels drets humans dels altres (jueus, socialistes, anarquistes, comunistes, demòcrates, gitanos, LGTBIQ, republicans, indígenes, ciutadania sense estat propi, posem per cas, apàtrides, catalànics, bascos, gallecs…), l’impacte de la Guerra inCivil Espanyola i l’ascens del feixisme a Espanya, preludi del que vindria després de la mà de Hitler, Mussolini (i Franco, com a predecessor i acòlit), l’Holocaust i la catàstrofe que va significar per a la humanitat. La UE va nàixer amb la intenció que no es tornés a repetir la tragèdia del segle XX, ¿no seria convenient que es prengueren mesures, educatives, polítiques, socials, mediàtiques, jurídiques, conjuntes a tots els països de la UE i des de les Nacions Unides perquè no es repetís davant els discursos supremacistes del nacionalisme d’estat, xenòfobs, intolerants, fanàtics i atiadors de l’odi contra les minories nacionals, racialitzades, culturals, lingüístiques o migrants? Per arribar a l’extermini, cal un procés d’inferiorització i criminalització de l’altre durant molts anys, preparant el terreny de l’odi, el caldo de cultiu per a l’anorreament dels dissidents polítics. Com van fer els nazis a l’Alemanya, molt segles abans dels anys trenta, com s’ha fet a Espanya contra els catalànics dels Països Catalans des de fa segles; des de Quevedo fins ara.
Els qui atien aquests missatges d’odi, d’atac a les minories, des d’organisme de poder, sembla no només que tenen impunitat absoluta, sinó que si s’aproven articles al codi penal en defensa de les minories susceptibles de ésser agredides en situació de vulnerabilitat, més tard es giren com un mitjó per tal d’acusar-les si protesten o es defensen i, en realitat, serveixen per a protegir l’estat i els seus aparells repressors de les denuncies i crítiques, en defensa pròpia, davant els abusos dels botxins contra les pròpies minories victimitzades… Temem que, si s’aprova la penalització de l’apologia del franquisme o del nazisme, al remat es torne en contra dels antifeixistes o antinazis, com sol passar. Una perversió paradoxal, però reiterada i constatada massa sovint. Cal analitzar la relació entre l’imperialisme, el colonialisme, els processos d’assenyalament, d’acarnissament, d’estigmatització, d’odi, de crueltat i de sadisme i deshumanització de l’altre, que preparen el racisme, el genocidi, l’extermini que s’han patit i i l’infern quotidià que encara pateixen, posem per cas, les dones violades, maltractades i assassinades pel fet d’ésser dones, des d’un paradigma patriarcal que discrimina, inferioritza i mata, també els migrants exclosos a les fronteres en camps de refugiats en situació d’extrema precarietat i vulneració de drets, les agressions als homosexuals i lesbianes per banda de bandes homòfobes, bandes de jovent dedicat a violar i agredir, covardament, les dones, jugadors de futbol que han de viure la seua sexualitat tancada en l’armari perquè si l’expliciten són linxats fins al suïcidi, jugadors de futbol negres que han de suportar els insults, les agressions i els linxaments quotidians pel color de la seu pell o el grau de melanina… quan no hi ha cap tipus de diferència en l’ADN, pel major o menor grau de melanina i només existeix la raça humana. No hi ha races, els humans no són gossos. Com apuntava Theodor W. Adorno als Assajos sobre la propaganda feixista, l’anàlisi del conservadorisme, l’autoritarisme, l’antiintel·lectualisme, la formació de les personalitats antisemites i feixistes a través de l’educació, el cinema, els mitjans de comunicació que reprodueixen els estereotips, els prejudicis, mentalitats ancestrals, les insinuacions, el llenguatge gestual, l’enfatització suggestiva contra els més vulnerables, el cultiu de la crueltat, de les inèrcies, la mandra intel·lectual, els hàbits mentals rígids i intolerants… que reiteren els llocs més comuns i més falsos de la història de la infàmia.
És evident que saber què va passar no és l’únic antídot, perquè l’extrema dreta, el patriarcat, el racisme i l’antisemitisme han tornat amb força, si és que alguna vegada havien marxat realment. Sovint està ocultes explícitament, com les ideologies reaccionàries als Països Catalans, però pels racons trobem petjades en les idees privades i públiques, actuacions polítiques amb un aire de família amb aquelles idees reaccionàries que no es reivindiquen obertament, però subjauen de manera amagada i es detecten fàcilment en les no condemnes a la dictadura franquista, en les actituds hipòcrites i cíniques dels que s’oposen a les lleis de divorci, el matrimoni gai, l’avortament o l’eutanàsia en públic, però després fan ús en l’esfera privada d’aquestes lleis que impugnen. Perquè, sovint, les insinuacions o el llenguatge emocional racista reprodueix els mecanismes estigmatitzadors i inferioritzadors dels altres. No obstant això, la ignorància i l’ocultació dels crims del passat, encara és pitjor. Perquè el feixisme es reproduesca es necessari que subsisteixen els pressupostos socials objectius que propiciaren el feixisme; l’ordre econòmic vigent, les enormes desigualtats socials, crisis, temors apocalíptics i la necessitat d’adaptar-se i sotmetre’s als mecanismes dispositius que minoritzen, culpen inferioritzen i marginen els altres, als que designen com a ‘bocs expiatoris’, responsables de tots els mals (abans jueus, ara ‘moros’ o catalans).
Hem d’estar sempre atents al patiment dels altres, al reconeixement dels drets i les llibertats de totes les persones, individualment, socialment i col·lectiva de les minories, sense confondre botxins i víctimes, opressors i oprimits, empobridors i empobrits… Perquè l’equidistància, en aquest cas, és còmplice de l’esclavatge, de la dominació de l’estatus quo i de la reproducció del feixisme. Com podem educar, efectivament, en la justícia social, en la justícia social, en l’empatia, en la compassió i en el respecte als drets humans sense una instrumentalització partidista, ideològica o estatalista vulneradora dels drets humans? Què podem fer perquè tot aquell genocidi, destrucció sistèmica i extermini dels altres, no retorne ni, col·lateralment, es reprodueixi quotidianament en els cossos de les dones maltractades i assassinades, en les torturades, en els migrants, en les minories perseguides per parlar una altra llengua, ésser d’una altra cultura o d’una altra nació sense disposar d’un estat propi?
Recordem l’enorme treball d’investigació d’Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig, Barcelona, Edicions 62, 1977, reeditat fa poc, i també Montserrat Roig: la lluita contra l’oblit. Escrits sobre la deportació, Barcelona, Amical de Mauthausen, 2000a, Un treball minuciós de recopilació de dades i entrevistes per donar testimoni de l’horror dels camps nazis, de concentració i d’extermini. També La trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, labutxaca, traduïda per Francesc Miratvilles Salvador. “Per sort meva, no em van deportar a Auschwitz fins al 1944, és a dir, després que el govern alemany, atesa la creixent escassetat de mà d’obra, hagués establert d’allargar la vida mitjana dels presoners que s’havien d’eliminar”. Així comença Si això és un home, llibre que inaugura la trilogia que Primo Levi va dedicar als camps d’extermini nazis, Crònica de l’horror quotidià, l’obra descriu, en el llenguatge mesurat i sobri d’aquest testimoni, l’espera del no-res, la privació de quotidianitat, l’oblit de la condició humana dels presoners (dels mandarins, guardians, lacais, sicaris i presoners). És un estil destil·lat propi d’un químic que fa servir el nom dels elements químics que encapçalen els 21 capítols. Precedida per un pròleg de Philip Roth, La trilogia d’Auschwitz recull també dues obres posteriors: La Treva (1963), relat que descriu les tribulacions d’un grup d’italians, alliberats dels camps nazis, que durant mesos recorren els camins de l’Europa central en companyia de l’Exèrcit Roig, i Els enfonsats i els salvats (1986), en la qual Primo Levi intenta comprendre, a partir de l’exemple dels camps nazis, les condicions i circumstàncies que permeten la màxima degradació dels éssers humans.
Recordem K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, a Club Editor, Barcelona, amb un prefaci de Marta Marín-Dòmine, 2a. edició 2013, escrit l’octubre de 1963, en la seua versió original, on conta els horrors, les violència sistèmiques, la fam que passaven catalans, valencians, espanyols, tractats com a “apàtrides indesitjables” i gent d’altres nacions, que no pensaven altra cosa que omplir l’estómac, el procés d’aclimatació, la insensibilització, l’oblit de l’exterior dels camps de concentració o d’extermini, on el nazisme provava d’anihilar físicament els seus enemics i, per si no ho aconseguia totalment, preparava l’atmosfera que pogués anul·lar-los moralment per sempre més. Espectacles de violència, bastonades permanents, normes i regles excepcionals perquè la mort siga inevitable, les befes organitzades per rebaixar la solemnitat de les execucions: la musiqueta de cabaret, les coloraines de paper, no feien sinó realçar-se l’atrocitat, els càstigs, els intents frustrats de fuga, els tancats amb fil de ferro electrificat, els uniformes, la injustícia sistèmica, els escorcolls, el saqueig de tot, el canvi de robes, les dutxes, els colps, les bastonades, la forca, la recerca de l’or, el diner i les joies, el despullament de l’altre, el nudisme com a humiliació i claudicació, l’eliminació de la lucidesa crítica, l’amor propi, la rebel·lia i qualsevol engruna de dignitat que enalteix els éssers humans esdevenen impossibles, el canibalisme, els suïcidis, el treball esclau, la inanició, l’ofec de la merda, el fum, l’ofec de la mort, els gossos, els forns crematoris, la cambra de gas, l’infermeria on es mata amb injeccions de benzina, la sopa d’aigua bruta, els vigilants, el fred, la neu que penetra en els ossos, les formacions a la intempèrie, els comandaments, el sadisme, la resistència, l’organització, l’anihilament del cos i de l’ànima, la industrialització de la mort, la cosificació tecnològica dels altres influïda per la modernitat industrial instrumentalista, concebuda com un control extrem de la vida fins a l’exterminació del que es considera producte sobrant, com analitza Zygmunt Bauman, Modernity and the Holocaust, on tracta de refutar la ‘singularetat’ de l’Holocaust. La descripció dels mecanismes dels sistemes totalitaris, nazisme i estalinisme i l’anàlisi de la banalitat del mal, fet per Hannah Arendt, bàsicament, a Els orígens del totalitarisme i Eichmann a Jerusalem.
Hi ha també La trilogia de la nit: la nit, l’alba, el dia d’Elie Wiesel, Columna, 2009, pròleg de François Mauriac, Premi Nobel de literatura el 1952 i resistent al nazisme a França i traducció de Joan Mateu Besançon i Maria Llopis, on exposa la mort del seu pare, el sentiment de culpa per no haver-lo consolat en l’agonia i mort quan li suplicava que s’acostara a la seua llitera, sentiment de culpa i de vergonya per no haver-li respost, però va poder més la port als colps de l’apallissament, la mort de la seua mare i germana xicoteta llançades als forns crematoris, en jiddisch, la narració comença amb aquestes reflexions desenganyades del sentiment de l’abandonament i el desesper de qualsevol engruna de consol fictici:
“Al principi hi havia la fe, pueril; i la confiança, vana; la il·lusió,perillosa. Nosaltres crèiem en Déu, teníem confiança en l’home i vivíem en la il·lusió que, en cadascun de nosaltres, hi ha una guspira sagrada de la flama de la Shekhina, que tots portem en els ulls i en l’ànima, un reflex de la imatge de Déu.
Això va ser la font, per no dir la causa, de totes les nostres desgràcies”.
Mauriac explica que l’Elie Wiesel infant, descobreix la mort de Déu envoltat de colp pel mal absolut, que no podien imaginar el que els passava, superava el que creien possible; segons ell el somni de l’home occidental nascut el 1789, que, fins al 2 d’agost de 1914, es va anar enriquint amb els progressos de les Llums, el descobriment de la ciència, aquell somni finalment se’m va esvair davant els vagons atapeïts de nens, i això que jo estava a milers de llengües de pensar que havien d’anar a parar a la cambra de gas i al crematori; en una entrevista per a un diari de Tel Aviv va exclamar “quantes vegades he pensat en aquells nens!” i el periodista que l’entrevistava, Wiesel, li va dir: “jo en sóc un”. I reconeix que no va ser capaç de contar-li milongues sobre l’eternitat, el sentit de la vida i l’amor de Déu i el va abraçar. I tanmateix, no podem fer una lectura lineal ni simplista de la “modernitat”, com si només hi hagué una interpretació en clau positivista o funcionalista. Des de l’Escola de Frankfurt s’ha fet servir el marxisme i la psicoanàlisi per analitzar la realitat social més enllà de les simples dades. Les dades de la realitat sempre són interpretables i tenen distinta significació en funció de la classe social, el gènere, la llengua, la cultura, l’estat, l’ubicació al món, nord-sud…
Més recentment, a les reflexions de Martí Domínguez, a L’esperit del temps o la revista Mètode, volum 3, 2019, número 102 Ciència i nazisme, Universitat de València, s’analitza la inconfessa col·laboració dels científics amb el nacionalsocialisme, on Cristian Ingrao, remarca que “El nacionalsocialisme va arribar al poder adoptant l’estratègia electoral d’un partit de masses, però amb el suport d’elits extraordinàriament ben formades. S’adaptava així a aquesta gran característica dels totalitarismes, a ulls de la filosofia alemanya, que veia en la seua estructura una aliança inèdita entre les masses i les elits […] La ciència nazi no és només una col·lecció de cranis jueus exterminats, d’experts condemnant a mort poblacions senceres […] La ciència nazi és l’acceptació quotidiana, la penetració lenta i minuciosa de la renúncia i el compromís per part d’una ideologia capaç de penetrar en tot el que es presenta engalanat amb la utopia i l’esperança, aquestes dues grans toxines addictives a les quals les elits culturals son tan sensibles“. El monogràfic coordinat per Domínguez analitza els fonaments filosòfics i científics, amb conceptes com Lebensraum (“espai vital”), Weltanschauung (“cosmovisió”), Entartung (“degeneració“) o Heimat (“identitat“), “puresa de sang“, “racialització”, la defensa de la unitat i la integritat del poble alemany requerien l’exclusió de tot allò que es considerara raça estrangera, l’ecologia política lligada al control biològic i demogràfic, el ruralisme i l’urbanisme nazi, la naturalització de les desigualtats socials, (Ute Deichmann, Klaus Taschwer, Philip Ball, Wolfgang Kophamel Unai Fernández de Betoño, Angela Saini…), foren profusament treballats per l’acadèmica alemanya, per tal de crear un corpus teòric, sòlid i aparentment científic, que legitimara la política nazi, la mort i el desplaçament de milions de persones. Sense aquestes complicitats i aquestes col·laboracions, no hagués sigut possible el nazisme; com tampoc sense la complicitat dels intel·lectuals espanyols i europeus, no seria possible la via repressiva contra l’independentisme català des de fa temps, ni des del 2017 fins ara, ni els judicis farsa, ni les acusacions inventades ni la vulneració sistemàtica de drets humans. Ni les acusacions posteriors a les protestes contra unes sentències infames del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem.
Fa poc, s’ha publicat Cap de nosaltres tornarà seguit per Un coneixement inútil (Auschwitz i després, I i II) de Charlote Delbo, Club editor, Barcelona, gener 2020, traduït per Valèria Gaillar, el 1970 es va publicar en francès com Auncun de nous ne reviendra. Une connaissance inutile (Auschwitz et après, I et II), Edicions de Minuit pel text original; Charlotte Delbo, afiliada a les joventuts comunistes, amb el seu home van formar part del grup Politzer de la resistència francesa a l’ocupació nazi i van ser arrestats el 1942. Després de l’afusellament del seu marit, ella es deportada a Auschwitz en un comboi de 230 dones. Va morir a París el 1985, els seus escrits literaris sobre la seua experiència als camps d’extermini: “Avui no estic segura que això que he escrit sigui cert. Estic segura que és verídic“. A “carrer d’arribada, carrer de sortida“: Hi ha la gent que arriba. Busquen amb els ulls, entre tots els que esperen, els que esperen. Els fan petons i els diuen que estan cansats pel viatge./ Hi ha la gent que se’n va./ Diuen adéu als que es queden i fan petons a les criatures. Hi ha un carrer per a la gent que arriba i un carrer per a la gent que se’n va […] És l’estació més gran del món […] Han dut les criatures perquè no se’n podien separar per a aquest viatge./ Els que tenien or l’han dut perquè creien que els podria ser útil./ Tots han dut el més valuós que tenien perquè no s’ha de deixar el més valuós quan te’n vas lluny./ Tots han dut la seva vida, era sobretot la vida el que s’havia d’agafar./ I quan arriben/ creuen que han arribat/ a l’infern/ possible. Tanmateix no hi creien./ Ignoraven que a l’infern s’hi anés amb el tren però ja que hi són s’armen i se senten preparats per fer-hi front/ amb les criatures les dones els pares vells amb els records familiars i els papers familiars./ No saben que en aquesta estació no s’hi arriba./ Esperen el pitjor -no esperen l’inconcebible./ I quan els criden a formar files de cinc, homes d’un costat, dones i criatures de l’altre, en una llengua que no comprenen, sí que comprenen els colps de bastó i formen files de cinc perquè s’esperen qualsevol cosa […] i no volen sorprendre’s de res. Diuen “Ja veurem”, han vist tantes coses i estan cansats pel viatge”. L’estació no és una estació. És el final d’una via. Miren i els colpeix la desolació al seu voltant”. Cap a la fi del llibre, abans de la “Pregària als vius per perdonar-los que són vius” escriu “He tornat d’entre els morts/ i he cregut/ que això em donava dret/ a parlar als altres/ i quan me’ls he trobat/ no he tingut res a dir-los/ perquè/ allà/ vaig aprendre/ que no pots parlar als altres“. La necessitat de testimoniar els altres dels sofriments viscuts, per advertir les generacions futures i que no pugui tornar a passar
També fa poc del metge neerlandès, psiquiatre i psicoanalista, Eddy de Wind, d’origen jueu i supervivent d’Auschwitz, s’acaba de publicar en català, Eindstation Auschwitz, Auschwitz última parada. Com vaig sobreviure a l’horror (1943-1945), Columna, 2019, escrit des del mateix camp d’extermini, just quan se l’havia alliberat per l’exèrcit de la URSS, on es corrobora els relats i les dades que recullen tots els documents solvents i contrastats sobre els camps de concentració i d’extermini, els experiments mèdics de Mengele, el Doctor de la Mort, les torres de vigilància, els fils de ferrós l’alta tensió, els forns crematoris, els rituals de procedir, l’escassetat alimentària que no permetia reproduir la mínima supervivència, els treballs forçats, els sofriments que s’infringien de manera capriciosa, les tendències cruels que l’entorn i l’educació reprimeixen des dels primers anys de vida en qualsevol persona civilitzada estaven totalment descontrolades. La moral nacionalsocialista i una bona dosi d’alcohol els convertien en dimonis. “De fet això és insultar el dimoni, perquè ell és un venjador just: només actua quan la pena és merescuda, o quan hi té dret per un contracte de compravenda, com era en el cas de Faust, Pe`ro el nazi s’abraonava sobre víctimes indefenses sense cap justificació“. Hi ha trets constants que es reprodueixen a tots els llibres on es descriuen la manera d’actuar del nazisme als camps de concentració i d’extermini.
Fa uns anys, el 2013, vaig publicar a El Punt-Avui, un article sobre un camp de concentració vist per una nena de dotze anys, de Janina Hescheles, que va venir al País Valencià des d’Israel, als seus vuitanta-dos anys, per explicar-nos
les seues vivències i aclaria, lògicament, que no tots els guardians nazis eren iguals, que hi havia alguns que els ajudaven, que s’eren còmplices i col·laboraven amb els presoners, tot i arriscant les seues vides. Ací teniu l’enllaç per si el voleu llegir: http://www.elpuntavui.cat/article/-/19-cultura/607809-amb-els-ulls-duna-nena-de-dotze-anys-de-janina-hescheles.html
Hi ha també un clàssic en la nostra llengua catalana, El violí d’Auschwitz, delicadament escrit per Maria Àngels Anglada, que a Llançà té una placeta al seu nom a l’entrada a la vila perquè estiuejava a Llançà, on conta la història al camp d’Auschwitz, les condicions de vida infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort com a companys habituals dels reclusos i la vida d’en Daniel, un luthier jueu de Croàcia, que sobreviu treballant de fuster, amb l’estrés de saber que el seu treball per fer el violí s’ha posat en joc i es juga la seua pròpia vida en funció d’una data que desconeix. Hi ha el Diari d’Anna Frank, que llegirem durant l’adolescència i va impactar la vida amagada en una estança tan menuda, mentre es passa de la infantesa a l’adultesa de colp, el Diari de Praga (1941-1942) de Peter Ginz, a cura de Chava Pressburger, traducció de Kepa Uharte, Quaderns Crema, 2006, on es descriuen les dures condicions sota les quals van viure els ciutadans praguencs durant l’ocupació nazi on Peter escriu: “Allò que ara és ben habitual, en temps normals despertaria una gran commoció“.
Des de la perspectiva valenciana, hi ha Cita a Sarajevo de Francesc Bayarri, que acaba de reeditar-lo, el 2019, corregit i augmentat, a l’Ed. Austrohongaresa de Vapors, on explica que la trajectòria de Max Luburić és semblant a la d’altres nazis de diferents nacionalitats que varen trobar refugi en l’Espanya de Franco. Allò que singularitza la història del croat és el seu final: de res li va servir la protecció oficial del règim dictatorial. El diumenge 20 d’abril de 1969, l’antic responsable de la repressió a Croàcia va caure salvatgement assassinat. Fou un dels principals responsables de camps d’extermini nazis a Croàcia com el de Jasenovac, conegut per ser dels més brutals. Des d’una perspectiva valenciana de fet més recents, Núria Cadenas, ens conta a Guillem, la brutalitat de l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador a mans d’una banda nazi que va quedar gairebé impune; només un condemnat que va complir només quatre anys de presó efectiva. Perquè contra el catalanisme, sobretot al País Valencià, tot s’hi val.
Hi ha Die Vogelwelt von Auschwitz, en castellà Els ocells d’Auschwitz d’Arno Surminski, on un ornitòleg del camp de d’extermini i un jove presoner polonès, que dibuixa molt bé, s’ajunten per fer un treball de recerca sobre els ocells a l’entorn del camp de concentració on habiten, un és un guardià i l’altre és presoner, l’atzar els ha ajuntat, en una relació de conveniència i de proximitat, però els separa un abisme; fan conjuntament un treball sobre les observacions de la fauna ornitològica d’Auschwitz i els moviments migratoris de les aus migrants, que només pensa rendibilizar l’ornitòleg, van junts per observar tot tipus d’ocell, però els separa que un és un botxí, Hans Grote, i l’altre una víctima, Marek Rogalski. Un fa una anàlisi científica que vol aprofitar per arribar a obtenir un lloc de professor a les universitats alemanyes quan s’acabe la guerra, l’altre només vol sobreviure i retornar a la llibertat; només s’ha de limitar a dibuixar o embalsamar els ocells, complir les ordres que rep del seu guardià i “company” provisional, que està disposat a matar-lo si fa algun moviment estrany…
Fa molt poc, Heather Dune Macadem, escriptora i documentalista nord-americana ha publicat, recentment, 999. Les primeres dones d’Auschwitz. L’extraordinària història del primer grup de noies condemnades al camp d’extermini (Comanegra), 2020, ací hi ha l’enllaç d’una entrevista al diari Ara, en què l’autora explica com va anar l’engany de la màquina de matar que era el nazisme, joves de setze anys que anaven perquè els havien oferit treball i perquè l’ha escrit a partir de la documentació i els testimonis https://www.ara.cat/cultura/dones-adolescents-Auschwitz_0_2399160208.html Aquest llibre encara no me l’he llegit, però, segur que paga la pena i està ben documentat.
Hi ha també, La destrucció dels jueus europeus, de Raul Hilberg, escrit en anglés i traduït a moltes llengües, entre les quals, el francés, l’alemany i el castellà, a l’editorial Akal, 2005, en el Prefaci a l’edició en castellà escriu a l’agost de 2004, des de Burlington, Vermont: Pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, vaig començar a preguntar-me per què la mort de milions de jueus europeus en llocs d’ametrallament i cambres de gas, cridava tan poc l’atenció als Estats Units. Ni tan sols la comunitat jueva estadounidenca, que degut a la catàstrofe s’havia convertit automàticament en la major del món, va manifestar molt ultratge o desesperació. A qualsevol amb el més mínim coneixement del que havia passat ha d’haver-se-li ocorregut que l’escala i la intensitat de l’operació, aplicada per una burocràcia alemanya metòdica i eficaç, no tenia precedents. Els jueus residents fora del continent europeu haurien de tenir clar que la seua pèrdua seria permanent, mai tindria remei, mai s’esborraria. La reacció va ser, tanmateix, continguda“.
És evident que hi ha una documentació rigorosa, solvent, contrastada i exhaustiva, en llibres, documentals, films sobre la Xoà, testimonis, confessions, llibres abans, durant i després, posem per cas, Els nazis després dels nazisme. On hi són i que fan avui els jerarques nazis, de Julio Bogatsvo, del Centro di Documentazione Ebraica Contemporanea-Italia, de l’editorial de Vecchi, on després de relatar els protagonistes i els seus comparses, assenyala que el vertades perill és la fluctuació d’ideologies per les quals les masses populars poden acceptar una camisa de força imposada per una minoria decidida, un casc calat de colp, sobre el cap. Com va escriure Bertolt Brech, mirant aquells cascs caiguts a terra després de la derrota: … “el dia que un colp ens el va treure del cap no fou aleshores la derrota… va ser quan obeirem i se’ls posarem al cap…”. Fins arribar a posar-se un casc militar per assassinar a un altre per ésser jueu, homosexual, gitano, cal un llarg i lent procés d’inferiorització, de minorització, d’estigmatitació i deshumanització de l’altre, de menysprear-lo amb estereotips i prejudicis inventats per a exterminar-lo. Com feia el nacionalisme nazi alemany amb els jueus i els que no es sotmeteren als seus designis.
Per descomptat, també hi ha els negacionistes, que no mereixen cap crèdit perquè són els mateixos (o els seus còmplices ideològics o emocionals) dels torturadors i assassins, d’aquells que han torturat i assassinat a Europa, a Àfrica, Amèrica Llatina i han participat en els colps d’estat militars a Espanya, Argèlia, Argentina, Xile, Uruguai, Brasil, Portugal…) i han tractat d’esborrat les seus petjades assassines, justificar-les, legitimar-les i negar la realitat; sabem que això passa, que hi ha gent que, compulsivament, nega les evidències, per afirmar els seus dogmes doctrinaris inventant-se la seua pròpia realitat falsejada; i sabem que aquests personatges, sinistres i tòxics, tenen seguidors, com els visionaris d’ovnis, els llegidors de cartes, dels astres o de les línies de les mans, els metges falsos, els esperitistes, com els falsificadors de la història, professionals de la mentida i de la negació de la realitat, per tractar de repetir la dominació feixista o nazi, amb un rostre més adaptat al segle XIX, com els dels partits feixistes europeus o americans que tracten d’arribar al poder mitjançant la demagògia i la retòrica a l’estil de Bolsonaro, Salvini, Trump, Putin…
Diu Raul Hilberg a La destrucció dels jueus europeus, que Espanya es va mantenir neutral durant la Segona Guerra Mundial. La seua costosa guerra civil havia acabat només cinc mesos abans que els alemanys començaren la invasió de Polònia; però, ja que el règim franquista havia obtingut la seua victòria amb considerable ajuda alemanya i italiana, va aportar tropes perquè lluitaren contra l’Exèrcit Roig al front oriental. Després de 1945, l’estat espanyol va tardar trenta anys en esdevenir part ‘plenament integral’ (posarem cometes!) de la vida europea. Tant les potències occidentals com el bloc soviètic consideraven a Espanya com una resta ideològica de les forces dretanes que a Alemanya i els seus aliats havien desencadenat agressió rere agressió. En cert sentit, el temps s’havia paralitzat. I que la mort de Franco va assenyalar ‘la fi de l’aïllament’ (les posem de nou les cometes!) a la que es veia sotmès l’estat espanyol; a mesura que s’iniciaven reformes democràtiques i sorgia una obertura a la recerca, era lògic que tota la història de la guerra fora objecte d’un estudi més intens; enmig d’aquesta possibilitat era inevitable trobar-se amb la catàstrofe dels jueus, recordar que el 1924, un decret del Govern espanyol va permetre als jueus sefardis de Salònica i Alexandria sol·licitar la nacionalitat espanyola, però foren molt pocs els que s’acolliren a aquesta opció; el 1939, a l’estat espanyol hi havia uns quants milers de jueus, els expulsats en 1492 mai havien tornat; els sefardis foragitats el segle XV, havien conservat el castellà o jueus immigrants l’havien adquirit a Amèrica Llatina els segles XIX i XX, el coneixement de l’idioma castellà, quan les deportacions i l’extermini a les cambres de gas, abastaren el seu cim, entre 1942 i 1944, alguns diplomàtics espanyols manifestaren les seues preocupacions morals en un to semblant al que van fer servir els funcionaris italians que intentaven salvar jueus. la meua hipòtesi és que davant la possibilitat de derrota dels nazis i de la victòria dels aliats (els Estats Units, Bran Bretanya…), el règim franquista necessitava moure’s per neutralitzar la seua implicació bèl·lica amb l’enviament de la Divisió Blava a la URSS per donar suport al nazisme. La manera d’esmenar-se, potser en alguns diplomàtics que ho van fer honestament, era fer mèrits i preparar-se per a l’escenari posterior a la Segona Guerra Mundial…
De tot l’estudi de Hilberg em sembla molt interessant, tot sencer, però, especialment a l’inici, els quadres on s’expliciten les mesures canòniques de l’església contra els jueus, als diferents sínodes eclesiàstics, que prefiguren les mateixes lleis, ordres i reglamentacions que els nazis van prendre des de finals dels anys trenta del segle XX fins a l’extermini a les cambres de gas i els camps d’extermini. Els estereotips, estigmatitzacions, acusacions inventades i falses, insults, discriminacions i l’hàbit de les polítiques, lleis, normes i reglamentacions de l’odi, lligades a la dominació, el colonialisme i l’imperialisme (alemany, espanyol…), no son balderes, tenen conseqüències i acaben en l’intent d’anihilament de l’altre (jueu, catalànic..). La destrucció dels jueus a Europa de Raul Hilberg, no el podem llegir sense tenir en compte els reiterats intents d’anorreament i de genocidi cultural, que l’excel·lent historiador i intel·lectual català, Josep Benet, que enguany es compleix el centenari del seu naixement va denunciar al llibre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, d’una manera molt valenta i intel·ligent. El problema greu és que aquest intent de genocidi per destruir la catalanitat no ha terminat amb la mort del dictador, i des de fa més de 40 anys continua, es reprodueix i es perpetua inclús amb un Govern a Espanya format pel PSOE-Podem… I això és dolorós, perquè a la manera que advertia Josep Pla, en alguns afers, quan es tracta d’anar contra Catalunya i més encara contra els Països Catalans: “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. Ho hauríem de tenir en compte i prendre nota. Si més no perquè no siga així.
És evident que hem de seguir pensant molt més i hem de ser més hàbils i aprendre dels apunts del filòleg Victor Klemperer La llengua del Tercer Reich, per analitzar el que està fallant al món actual, saber llegir per sota del llenguatge aparentment ‘correcte’ (convencionalista des de l’ordre autoritari), dels que en realitat atien l’odi des de les grades contra els jugadors de futbol sospitosos (o declarats!) d’ésser homosexuals, catalànics, negres, dones cantants desafectes a la seua ideologia estigmatitzades i insultades amb els insults més imbècils i fastigosos… Perquè aquestes idees patriarcals, racistes, xenòfobes, antisemites, antinegres, antixinesos, anticatalanistes, etcètera, tan similars i pròximes al feixisme, proliferen, s’escampen i arrelen en societats aparentment democràtiques, de manera simplista i són molt fàcil d’escampar com una taca d’oli, amb missatges falsos enverinats, on, sovint, els partits feixistes, enemics de la democràcia i dels drets i les llibertats dels que no pensen com ells, tracten d’apropiar-se, convenientment, de les lleis, de la seguretat, de la ‘constitució’, de mots com ‘democràcia’ i inclús dels ‘drets humans’, per imposar la seua petjada i dominació feixista o postfeixista. És la disfressa dels venedors de fum brut i fosc, amb el màrqueting mediàtic adequat, blanquejat pels mitjans de comunicació de masses en mans de multinacionals, com Antena 3, lligada a l’església o la Sexta lligada a l’editorial Planeta.
Un fum que acaba encenent el foc de les cambres de gas o la minorització i inferiorització, contra aquells que no pesen a la manera feixista, militarista, racista i reaccionària, en tractar de descarregar les frustracions i impotències socials contra els més febles (migrants, gitanos, homosexuals, socialistes, comunistes, anarquistes, republicans, catalànics…), tot i que es vesteixen amb “aires d’una certa modernitat” aparent, amb barbetes hipsters i trages del Corte Inglés, defensen el negoci de les armes, les corregudes de bous, el flamenc i la caçera, es posen davant de les càmeres amb metralletes a les casernes i els camps d’ensinistrament militar, com els creuats i els cabdills de sempre, diuen que “defensen les dones”, cínicament, i les voldrien sotmeses des del paradigma patriarcal i masclista que no les deixa decidir com estimar i reproduir-se; s’enamoren de les industries militars i dels exèrcits, dels cossos repressius i d’ocupació als Països Catalans, els repugna el plurilingüisme i la defensa del català perquè defensen el supremacisme espanyol de matriu castellana, bavegen davant la monarquia absoluta i medieval que de manera corrupta s’enriqueix amb els barrils de petroli, defensen “la llei i l’ordre” a la manera franquista, nazi o estraperlista, des de l’arbitrarietat, la submissió als seus dictats que sempre delaten la seua fortalesa amb els febles, la seua arbitrarietat corrupta i la seua submissió davant els poderosos… com el braç armat al servei del capital que sempre han sigut i s’ha denunciat des de Marx, Rosa Luxemburg, Gramsci, Adorno, Habermas i tots els intel·lectuals vinculats al marxisme (i inclús el postmarxisme), qualsevol pensament crític, tot i que hem de revisar les determinacions economicistes com es fa des de l’Escola de Frankfurt, des de fa temps, i introduir consideracions sociològiques, psicològiques, ètiques, jurídiques, ecològiques, demogràfiques i axiològiques per entendre la situació del món actual i les societats del risc que definia Ulrich Beck. ara més abocades a les emergències i el risc d’extermini.
Al meu parer, una vergonya extrema que la “justícia espanyola” protegesca penalment als col·lectius nazis i feixistes, com a col·lectius vulnerables objecte d’odi, quan ho son els que han de suportar els seus atacs de violència i d’odi amb prou impunitat en un estat espanyol que ha protegit els nazis i el nazisme durant la dictadura i després, fins ara, de fet es va oposar a extradir els nazis reclamats per Alemanya, Bèlgica, etcètera, com va fer el pare del jutge, nacionalista espanyolista, Pablo Llarena, també jutge franquista (i protector dels nazis); una indignitat que el Govern d’extrema dreta de l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid retiren monuments republicans als cementeris sobre els milers afusellats pel dictador Franco, una vilesa que derroquen poemes de Miguel Hernández contra la guerra per mantenir les ferides obertes perquè només “ells” poden tenir monuments als cementeris i fora dels cementeris, malgrat les lleis de la memòria històrica insuficients per ser efectives; o una ignomínia que els seguidors del bisbe reaccionari, ara d’Alcalá de Henares, Juan Antonio Pla Reig (remembrem abans, ex-bisbe de Múrcia!), promocionen això del “xip parental” per oposar-se a l’educació sexual al sistema educatiu, des del Govern de Múrcia en mans de l’extrema dreta (PP, Ciudadanos i Vox). Perquè, aquests mamandurrios voldrien que a les escoles es continue acaçant els homosexuals, les lesbianes, per a convertir les aules de l’escola en una mena d’infern, on es reproduira la seua ideologia nacional-catòlica, espanyolista, homòfoba, sexòfoba, miserable, mesquina i vil… No voldrien que cap mestre analitzès les perversions sexistes, masclistes i patriarcals, ni suggeresca a l’alumnat que poden estimar com vulguen, sense seguir les pautes dominants heteropatriarcals i que cap policia, guàrdia civil, bisbe, polític, pare, patró, ni cap deu o secta, els pot obligar a castrar-se, romandre a l’armari, ni a estimar en funció del que dicten els catecismes o els dogmes de la Conferència Episcopal Espanyola o del Govern de Múrcia, d’Espanya, de Rússia o dels Estats Units. El dret a decidir com vols viure i morir dignament, el dret a estimar com vulgues i de mantenir relacions sexuals acordades, pactades i consentides, no pot estar en mans de les obsessions malaltisses dels feixistes, d’aquest sàdics sense compassió que imposen el sofriment i la crueltat als altres. Perquè aquesta gent no entén res de pactes, ni de respectar el dret a l’equitat i a la diferència dels altres, només sap d’imposicions i d’autoritarisme, del “mando y ordeno” a la manera dels règims militaristes i autoritaris. El seu món és un retorn a l’infern quotidià, una corrupció institucional sistèmica, com vam comprovar al País Valencià durant els anys de Govern del PP; cal advertir-ho.
Els del partit feixista espanyol, estratègicament i tàctica, vénen a reforçar a la dreta espanyola desprestigiada per tanta corrupció i per l’exercici d’un poder lligat als monarques i als hereus del franquisme… Només són una excusa per legitimar i instaurar una corrupció i una submissió més perfeccionada basada en la difusió de la ignorància i la formació de personalitats “convencionals” de tall autoritari i submises. El problema és com aconseguir arribar, des d’una tradició antifeixista, antiracista i antipatriacal, més vigoritzada, a sectors socials més amples des dels mitjans de comunicació de masses que vinculen i interaccionen la ciutadania els Països Catalans. Una tradició antifeixista i republicana que a l’estat espanyol s’han intentat minoritzar, inferioritzar i invisibilitzar per tots els mitjans de l’estat.
