Sal·lus Herrero
Al pròleg de ‘La vida dels llibres’ (ed. Afers), Gustau Muñoz ens explica que, ara s’adona, de manera més clara i concloent, que els llibres han estat una constant de la seua vida; font de coneixement, de plaer i diversió, eines d’estudi per eixamplar la perspectiva del seu món i abastar molts móns en el nostre món. Els llibres, junt a la meditació, a l’experiència i la vivència directa, són molt importants, afigen una multitud d’estímuls que ens duen a infinites possibilitats d’adquisició de coneixement, una obertura d’horitzons que trenca les estretors, com espills que multipliquen les perspectives, els contorns, els racons amagats i la profunditat de la mirada. Afirma que l’experiència de llegir amb atenció i de manera no fragmentària, però, li sembla insubstituïble, tot i que alguns adverteixen que sembla estar en risc pels estímuls audiovisuals de moda, quan no és incompatible.
D’ençà de Gutenberg comptem amb una eina de grans possibilitats, el bloc de fulles impreses i relligades, els llibres, que facilita enormement aquesta operació. Llegir amb atenció, amb continuïtat i coherència, els texts que han estat escrits, treballats, ordenats i editats per a la lectura plaent i exigent, aguditza la capacitat de concentració i la transmissió de la cultura , de les experiències, de la memòria i dels sabers, del diàleg, el debat o la discussió crítica, la conversa d’una generació amb les altres, les d’abans i les contemporànies. Per oxigenar i enriquir el coneixement.
El llibre de paper ha perdut el monopoli, hi ha els llibres que es llegeixen a través de les pantalles; no sé si es trobarà una solució adient, però, el llibre de paper pot ser subratllat i anotat de manera més fàcil que el de la pantalla. I tanmateix el llibre a través de la pantalla és molt més sostenible mediambientalment. Confessa Gustau Muñoz que ha viscut envoltat de llibres, a la seua casa tenien una biblioteca familiar esplèndida, llegir i alenar, en simbiosi, d’ençà de la infantesa fins ara; ell mateix s’ha construït al llarg de la seua vida, una biblioteca considerable que no sap què fer per llegar-la, tot i que la biblioteca de Portbou de Pilar Parcerisas, potser se’n faria càrrec dels seus llibres de l’Escola de Frankfurt o de tots, quan volgués deslliurar-se’n, tot és parlar-ne, com va fer fa pocs anys un directiu de la Fiat d’Itàlia, que ha llegat tota la seua biblioteca a l’ajuntament de Portbou per a l’Institut Walter Benjamin.
Els llibres han sigut el seu ofici, l’edició, no en va ha sigut director de Publicacions de la Universitat de València (PUV), codirector de la revista L’Espill, segona època, i ha tingut cura de Pasajes, Caràcters i Transfer; revistes que ha posat a aquestes publicacions a l’alçada de les revistes més importants del nostre àmbit catalanoparlant a Europa, sobre reflexions crítiques de pensament, de literatura, de cultura i d’anàlisi de l’actualitat. Ha estat fundador i director de les col·leccions d’assaig «Sagitari» (Germania) i «Arguments» (Tàndem); autor dels llibres Intervencions entre cultura i política (1997), A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (2002), Herència d’una època (2006), Corrents de fons (2019), El ertigen dels dies (2019); ha coordinat el volums col·lectius Els reaccionaris valencians (Afers, 2010), Joan Fuster, anàlisi de la realitat social (2009) i El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana (2019). Ha traduït de l’alemany o de l’anglés al català i al castellà llibre i articles sobre l’Escola de Frankfurt, sobre l’economia critica davant el capitalisme, la gran transformació de Polanyi, articles dels pensadors mundials més crítics davant les possibilitats de transformació de l’economia, de les societats, de la cultura i de la realitat d’Europa, ha anotat i descrit les mutacions civilitzatòries, els corrents de fons més recents pel que fa a l’economia, la ideologia, la política i els moviments socials transformadors (ecologisme, pacifisme, feminisme…); ha escrit nombrosos articles a la revista Afers i col·labora en mitjans com ara L’Avenç, El Temps i eldiraio.es. De fet, La vida dels llibres, Afers, 2019, 236 pàgs, són notes de lectura, apunts, materials que ha anat acumulant de les seues lectures, de la mirada, de l’observació, de l’experiència i de les reflexions sobre l’ofici de lector empedreït, d’escriptor, traductor, editor i observador intel·lectual de la realitat social i cultural del País Valencià, dels Països Catalans, de l’estat espanyol, d’Europa i del món. Davant les crítiques injustes, acrítiques, descontextualitzades o interessades, contra la tasca intel·lectual de la represa valenciana, feta per Joan Fuster, Emili Gómez Nadal, Carmelina Sànchez-Cutillas, Carme Miquel, Montserrat Roig, Isabel-Clara Simó… i els fusterians i fusterianes d’ara, ha respost analitzant i explicitant les enganyifes i les falsedats dels atacs fora de lloc i inconsistents vers el millor intel·lectual del País Valencià en català, sobretot en el terreny socio-econòmic.
Constata que quan va començar la vida adulta, als anys seixanta, el País Valencià, era un país sense editorials, les poques que tenia durant la República havien desaparegut. Un país sense llibres, sense editorials, és un desastre. Ara ja no es podria dir això. I escriu aquest llibre per informar-nos dels autors, editors, professionals del llibre, agents culturals de tota mena, que han construït una industria editorial i una escena literària incipients, encara amb molta feina per fer, però que ja mostra cara i també ulls, i que desplega una vitalitat innegable i prometedora. Tot i que en algun moment, en parlar del “nostre” Julià Guillamon, Gustau Muñoz, indica que «jo nomenaria consol honorari de les lletres valencianes a Barcelona. Però no hi ha perill. No tinc cap potestat…», em sembla que s’equivoca quan diu que no té cap potestat, perquè al seus escrits demostra molta potència analítica, criteri solvent contrastat i autoritat cultural i el País Valencià, és un país sense conselleria específica de cultura (posada en un calaix de sastre educació, esports, recerca i cultura): El País Valencià hauria de poder tindre un conseller de cultura amb els seus sabers i coneixements culturals. És una errada enorme del primer i el segon Govern del Botànic, deixar la industria cultural a la babalà i sense una conselleria de cultura específica, lligada a la investigació científica, capaç d’impulsar uns indústria de recerca científica, cultural, audiovisual, mediàtica editorial, que garantitze l’ús social del valencià a tots els àmbits, de manera decidida, en incorporar el valencià a tot l’àmbit catalanoparlant, en construir un espai comunicatiu de masses (TV, ràdio, diaris, cinema, teatre, audiovisual…) conjunt de tots països de parla catalana, amb criteris clars i decidits, sense complexos d’inferioritat, de provincianisme, de particularisme ni de cap subordinació… és una estupidesa malbaratar els seus coneixements editorials i culturals i no aprofitar-los, pragmàticament i política, per impulsar l’institut Ramon Llull, l’Institut Lluís Vives, Alfons el Magnànim, una AVL coordinada amb l’IEC i la Universitat de les Illes i de Perpinyà, revitalitzar i millorar les publicacions universitàries i institucionals, distingir les prioritats d’una política cultural amb cara i ulls, que no veiem d’ençà fa anys… destriar els pressupostos i subvencions públiques, les inversions culturals d’un país que voldríem que fora un poc més ‘nostre’ i fos capaç d’ampliar horitzons més enllà del País Valencià, estricte i restringit, per arribar allà on quan dius «bon dia», et responen «bon dia», com li recomana a una editorial perquè vaja més enllà de les restriccions mentals construïdes durant l’etapa de la corrupció econòmica i la manipulació política d’un PP amb forts residus franquistes, antivalencians, que ha treballat intensament per humiliar, inferioritzar i vexar la llengua i la cultura catalanes; de manera semblant a com feien, als anys trenta, els nazis amb els jueus al centre d’Europa; amb la ignomínia afegida de ser acusats de ‘nazis’ pels qui reprodueixen els llenguatge, les maneres i les mentalitats més pròximes al feixisme.
Al remat, agraeix, a Adolf Beltran, el seu acolliment, bonhomia i eficàcia característiques la publicació de les seues notes de lectura (tant al Quadern d’El País com a eldiario.es), a Vicent Olmos el seu editor i companys de feina, esforços, aspiracions i esperances i a Ramon Ramon per la seua magnífica correcció dels textos, per la seua mirada implacable i competent. Ho signa a juliol 2019.
Comença per una Declaració d’intencions, la lectura i els llibres com un vehicle de transmissió de sabers i d’eixamplament d’horitzons mentals i una font de plaer intel·lectual sense pairó. Esmenta a Steiner, Jorge Luis Borges o a Joan Fuster, després L’ordre du jour d’Éric Vuillard, el darrer premi Concourt, on es narra el rerefons inquietant de l’ascens de Hitler al poder de la mà dels grans industrials alemanys i els desastres logístics convertits en triomfs incontrovertibles. Explicita que prioritzarà el context de l’edició dels llibres en català, tot i que també analitzarà la publicació de llibres en castellà i altres llengües; esmenta Breu tractat de filosofia rural de Joan Josep Rovira Climent (Tartaruga edicions, 2014), a partir del llibre de Günther Anders L’obsolescència de l’home , traduït per Josep Monter al castellà (a l’editorial Pre-textos); Les reflexions des de Turballos de Vicent Micó (PAM, 2017), un recull d’articles d’opinió entre 1988 i 2014, on parla de Jesús de Natzaret, Joan de la Creu, Ghandi, l’oli ecològic, la defensa dels Països Catalans, de la llengua catalana com la llengua del poble valencià i dels oprimits, la natura, la defensa de la vida, el destí del planeta, el vegetarianisme, la pau, la pobresa i l’antimilitarisme Va nàixer a l’Olleria, (la Vall d’Albaida) i va morir a Turballos – (l’Alcoià-El Comtat) el 2018, era un company habitual de la tertúlia del Micalet d’ençà fa anys i sempre emfatitzava molt que allò important era fer i no parlar, que dit enmig d’una tertúlia esdevé “pintoresc” i molt graciós; rebutjava les abstraccions ideològiques i remarcava, amb vehemència, que el determinant era la pràctica, allò d’obres són amors…Proclamava que el català del País Valencià era la llengua de Jesús perquè era la llengua del poble valencià, dels més pobres, llengua i cultura valenciana oprimida i crucificada per l’església valentina, per l’exèrcit, pels alts funcionaris estatals i per un estat espanyol imperialista.
Ens parla d’Alfons Roig, capellà valencianista, culte, expert en art, refugiat al final de la dictadura a l’ermita de Llutxent, pels disgusts que li donava una jerarquia nacional-catòlica i les humiliacions d’un rector reaccionari, un tal Antonio Rodilla; mossén Roig va ser amic del pare de Gustau, que li va preguntar a Llutxent si realment creia en tots els dogmes de l’església i Alfons Roig li va dir, seriosament, que no oblidés mai que era capellà, és a dir, que no podia expressar-se amb sinceritat ni amb absoluta llibertat a pesar de la seua bonhomia… No obstant això, va ser un dissident del nacional-catolicisme, va anar a Roma a demanar-li perdó a María Zambrano, en nom de l’església i es va fer amic d’ella, com d’Eugeni d’Ors, de la vídua de Kandinsky, del pintor Manessier, de la vídua del poeta d’Oriola, Miguel Hernández, de José Luís L. Aranguren, … Hi ha el catàleg, Alfons Roig i la generació del 27, MuVim, 2017, l’Epistolario Alfons Roig-Maria Zambrano, 1955-1985. Art viu del nostre temps, de la Diputació de València, el 1982, recull textos sobre art i artistes. Cultura és corregir i augmentar, al País Valencià s’ha oscil·lat entre l’agricultura i la cultura, tan pròximes, fins ara s’ha excel·lit en agricultura, ara només resta donar-li a la cultura la importància que li pertoca. El cultiu de la terra o dels humans, tot és conrear.
Tot el llibre sencer de La vida dels llibres, és un cant general i particular, amorosit i enlluernador, de l’escriptura, dels escriptors i escriptores, dels llibres, revistes, de la lectura, de les diverses editorials del país, de les traduccions, de l’edició acurada, del disseny, del muntatge, de la coberta tipogràfica, l’interlineat, el cos de la lletra, del pensament, de l’art, de la il·lustració i de la cultura en un sentit molt ample. Fa un repàs per les diverses editorials dels Països Catalans, centrada bàsicament al País Valencià, en català, en castellà, sovint inclús en anglés, en alemany o francés… Elogia Els llibres d’Arcàdia de Montse Ingla i Antoni Munné, de títols extraordinàriament ben orientada, assaig del pensament contemporani, d’autors que cal llegir, com Retropia d Zygmunt Bauman, De la traïció, d’Avishai Margalit, per a una millor comprensió del món actual; Avishai Margalit i Ian Buruma han escrit Occidentalisme, sobre l’estigmatització d’occident pels seus enemics; La societat decent; L’ètica de la memòria; Idolatria (amb Moshe Halbertal); o recentment Sobre el compromís i els falsos compromisos, una cartografia per orientar-nos socialment i personal. De Ian Buruma, Limits a la llibertat, de Martha Nussbaum, Sense ànim de lucre, Perquè la democràcia necessita les humanitats; de Claudio Magris, Les fronteres del diàleg, Norman Manea, La llengua nòmada; George Steiner, La idea d’Europa, Deu raons –possibles–de la tristesa del pensament; Robert Darnton, Digitalitzar és democratitzar? El cas dels llibres, Carlo Ginzburg, Por, reverència, terror. Llegir Hobbes avui; o Fritz Stern, Occident al segle XX; textos d’Ilana Samueli, Tzvetan Todorov, Wolf Lepenies, Zygmunt Bauman o Marc Fumaroli… Una interrogació crítica sobre la cultura, la política i la societat del present, que invoca la raó i les millors tradicions d’autoqüestionament que han marcat la cultura europea i l’occidental; la crítica, l’autocrítica, el pensament crític sense fronteres, contra el sectarisme, el fanatisme, el dogmatisme, l’obscurantisme, el despotisme, contra l’autoritarisme, el nacionalisme d’Estat, contra la xenofòbia, els «nous rostres del feixisme», els polítics-espectacle, els de l’oblit interessat, del negacionisme, del nihilisme, de la manipulació del llenguatge…. El pensament crític és l’única, fràgil i poderosa eina de defensa contra la banalització, contra la bona consciència, l’autosatisfacció, el narcisisme…
Un elogi d’Enzo Traverso, l’historiador que cal llegir, sobre la melancolia de l’esquerra i el marxisme, sobre els dues guerres mundials devastadores, l’estalinisme, els feixismes, i l’Holocaust, la revolució conservadora i neoliberal, Les marxistes et la question juive (1990), la biografia de Siegfried Kracauer (1889-1966). Itinerario de un intel·lectual nómada a la IVEI Alfons el Magnànim, 1998; Los judios y Alemania, editorial Pre-textos, 2005; La historia desgarrada. Ensayo sobre Auschwitz y los intelectuales (Herder, 2001), analitza les reflexions sobre l’Holocaust de Hannah Arendt, Günter Anders, Theodor Adorno, Paul Celan i Primo Levi, entre d’altres. També Cosmópolis. Figuras del exilio judeo-alemán (UNAM, Mèxic: 2004) i La violència nazi. Una genealogia europea (FCE, 2003). Des de Publicacions de la Universitat de València s’ha publicat de Traverso, El totalitarisme. Història d’un debat (2002), Els usos del passat. Història, memòria, política (2006). A sangre y fuego. De la guerra civil europea 1914-1945 (2009) o El final de la modernidad judía. Historia de un giro conservador (2013); La historia como campo de batalla. Interpretar las violencias del siglo XX (FCE, 2012); el 2017 va publicar Els nous rostres del feixisme, a la nova editorial valenciana Balandra, dirigida per Àfrica Ramírez i Mélancolie de gauche. La force d’une tradition cachée (XIX-XX siècle), publicat en castellà a Galaxia Gutenberg i a Columbia University Press en anglés. Ha publicat també la Correspondència Adorno-Benjamin (1928-1940) i coeditor i coautor de la Storia della Shoah en dos grans volums (UTET, Milà: 2005). Un historiador cabdal, científic, savi i imprescidible, molt lligat a València i col·laborador de les revistes Pasajes i L’Espill.
Entre la quantitat d’elogis permanents, dedica un elogi a la dispersió, enmig de la crisi, una proliferació fructífera, el sorgiment de noves editorial que fan propostes insòlites i molt dignes: fa poc Adesiara, una editorial de Martorell que publica sobretot traduccions de clàssics en català, Plaute, Aristòfanes, André Breton, Tennessee Williams, Else Lasker-Schüler, Lluís Nicolau d’Olwer, Agustí Bartra, etc. Edicions del Buc, a València, ha renovat l’edició de poesia, Balandra, Andana, Onada, Vincle, Sembra, Drassana, Edicions 96, Lletra Impresa, entre d’altres, són petites editorials valencianes que arrisquen i mostren qualitat i imaginació davant les grans editorial per a fer-se un lloc al món. Hi ha editorials mitjanes, com Galàxia Gutenberg, Acantilado i Quaderns Crema que demostren exigència cultural i edicions acurades; com Bromera, editorial mitjana valenciana fortament arrelada i exitosa, tot i que li suggereix un replantejament estètic; Afers, basat en la recerca acadèmica, coherència i qualitat com a marca de la casa, una editorial valenciana de tots els Països Catalans, amb la qualitat de l’artesania intel·lectual i el treball molt ben fet. Afers ha publicat Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània, a cura de Ferran Archlilés. De Gustavo Alares Políticas del pasado en la España franquista (1939-1964), publicat per Marcial Pons, sobre la mitologia castellanista del feixisme espanyol i la memòria històrica i manipulada del franquisme. El 2014, es va publicar una biografia política del germà de Gershom Scholem (Ralf Hollfrogge, Werner Scholem. Eine Politische Biographie, 1895-1940, UVK Verlag), que ha estat traduïda a l’anglés. Tant Gershom Scholem, que va publicar Walter Benjamin. Historia de una amistad, com Walter Benjamin, van tenir ambdós un germà comunista que va morir als camps de concentració, Werner Scholem a Buchenwald, el 1940, on acabaria Jorge Semprún; George Benjamin, diputat comunista i metge dels barris obrers de Berlin al camp de Mauthausen-Gusen, el 1942. Jaume Subirana, a Bromera, ha publicat Cafarnaüm, 2017, anotacions de dietari i Mercè Ibarz L’amic de la finca roja, on l’evocació de Carlos Pérez hi és tothora present, amb textos sobre Mercè Rodoreda, sobre l’Equip Crònica, sobre Fontana Rosa (on va viure Blasco Ibañez, a Menton), sobre art, literatura, cinema i vida. Carlos Pérez que vam conèixer, a principis dels anys vuitanta, quan era el director dels tallers ocupacionals a la Misericòrdia, com un Walter Benjamin, que ajudava a construir joguets, amb Victòria Ferrando, de vice-directora i un equip pedagògic i psicològic molt competent perquè el jovent amb la síndrome d’Down o amb necessitats d’aprenentatge especial, tingués un futur laboral i social, mentre ens ensenyava cartells sobre el Congrés de Cultura antifeixista a València, del 1937, cartells de València Capital de la República, i barrejava art, cultura, memòria, compromís cívic, emocions, afectes i cordialitat; va ser un dels artífex de l’IVAM i vam gaudir de la seua companyia, entusiasme, curiositat, cordialitat i vitalitat; el recorde amb enyor.
Un elogi de les revistes, Mètode, Afers,debats, i especialment es deté en L’Espill,on detalla els articles i autors del número de L’Espill 56 (57, 58, 59 i 60), com Herman Daly, Remo Bodei, Maria Xosé Agra, Antoni Defez, Josep J. Conill o Blanca Llum Vidal, un dossier sobre nació i narració amb aportacions de Joan Ramon Resina, Simona Skrabec, Jernej Habjan, Ferran Garcia-Oliver, Àlex Martin Escribà i Jaume Subirana; el número 57 on es tracta de contribuir a situar el País Valencià en el marc del conjunt lingüístic i cultural del qual forma part. El número 58 sobre el Congrés del PEN a Dubrovnik el 1933 (Simona Skrabec), Heidegger i l’antisemitisme (Richard Wolin), l’afrikaans com a llengua nacional a Sud-àfrica (Neville Alexander), Vicent Andrés Estellés i els clàssics (Manuel Peris) o la traducció del text «Sobre el concepte de la història», de Walter Benjamin. I entrevistes amb Rob Riemen, Fina Birulés i Luka Lisjak, un pensador holandés, una filòsofa catalana i un historiador eslové. El número 59 presenta la panoràmica dels canvis i transformacions socials i culturals més importants entre 1968 i 2018 i el número 60 un dossier sobre «l’apoteosi del kitsch». Unes revistes que són un luxe perquè, al meu parer, expressen uns dels debats culturals, científics, socials i intel·lectuals més interessants a l’àmbit catalanoparlant i a l’àmbit europeu.
S’interroga sobre els intel·lectuals, amb els millors materials a l’abast des de La trahision des Clercs (1927) de Julien Benda, fins a El segle dels intel·lectuals de Michel Winock, passant per Gramsci i els seus apunts sobre els intel·lectuals tradicionals i orgànics i Wolf Lepenies al seu assaig Què és un intel·lectual europeu? Esmenta la novel·la de Martí Domínguez L’assassí que estimava els llibres (Proa, 2017), on l’antiintel·lectualisme és un indicador d’autoritarisme, de barroeria, de totalitarisme; la petjada de les dictadures espanyoles, amb el terror i l’adoctrinament com a eines primàries per l’eliminació dels altres, l’esquerra, els republicans, els ‘separatistes’, el liberalisme, els intel·lectuals ‘dissolvents’, els fonaments de les societats modernes i democràtiques. Una transició amb rèmores i deficiències, que el 15-M, el moviment sobiranista a Catalunya, l’empenta de Compromís al País Valencià… posen en qüestió aquestes insuficiències democràtiques, el model fiscal, l’anticatalanisme, la manca de participació, el deep State colonitzat per l’extrema dreta. Fa un elogi de tres intel·lectuals que qüestionaren la modèlica transició i ho pagaren car, Manuel Sacristán, potser el filòsof de l’estat espanyol més important del segle XX, amb la revista mientras tanto, amb Juan Ramon Capella (La práctica de Manuel Sacristán. Una biografia política, Trotta, 2005), i el grup de Salvador López Arnal, Paco Fernández Buey, Andreu Domingo Curto; a cura de Jacobo Muñoz i Francisco José Martín, es va publicar el volum Manuel Sacristán. Razón y emancipación, Biblioteca Nueva, 2017; Gustau Muñoz denuncia que la radicalitat ètica i la volada teòrica, que demostra en els quatre volums de Panfletos y materiales (Icària), on fa una reelaboració del marxisme en clau ecològica, pacifista i feminista, no ha estat prou valorada, i encara hi ha qui, mesquí, li retrau la joventut falangista o el passat comunista… La biografia escrita per Alberto Hernando, José Martínez: la epopeya de Ruedo Ibérico, Anagrama, 2000, mostra l’activista cultural, polític o anti-polític, nat a Villar de l’Arquebisbe dels Serrans, el 1921, exiliat a París, on fundà una editorial que va fer molt en la lluita antifranquista, analitzant el nacional-catolicisme, l’Opus Dei, el franquisme, la guerra (in)civil i el terrorisme que feia servir la dictadura per mantenir l’opressió… Joan Fuster va ser molt crític amb una Constitució del 78 que reinstaurava la monarquia borbònica, que separava i dividia els Països Catalans, prohibint que les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura pogueren federar-se o confederar-se, qüestionà el supremacisme lingüístic, cultural i nacional espanyol de caire castellà, la marginació del català, l’anticatalanisme, i els intents de perpetuar els poders fàctics franquistes; se’l va marginar durant la transició, va ser bombardejat a la seua pròpia casa de Sueca, amb impunitat, es va deprimir, tot i que, ha exercit una influència persistent i duradora, en la tasca de fer País Valencià i en la construcció dels Països Catalans com a horitzó de futur. Han tractat de residualitzar-lo i arraconar-lo, des dels poders fàctics nostàlgics del franquisme o des del nacionalisme espanyol o regionalista, anticalanista i antifusterià, però no han pogut, el seu amor pel nostre país ha pogut més que els ressentiments de l’odi contra la llengua i la cultura catalana del País Valencià.
Un elogi molt merescut a Montserrat Roig, la seua curta vida tant fèrtil i productiva a tots els àmbits de l’escriptura i el periodisme, des de les entrevistes televisives inoblidables a Personatges, com Josep Pla, interrogant-la, des del masclisme i la misogínia, «Però vostè, senyoreta, amb aquestes cames, com es que vol dedicar-se al periodisme?» O a Joan Fuster quan li pregunta sobre què volia escriure sense la urgència de l’actualitat i la resposta de Joan Fuster, dient-li que li agradaria escriure sobre la Mona de Pasqua, que deixava a Montserrat Roig perplexa i divertida; hem llegit amb atenció els seus articles a l’Avui fins a la seua mort, relligats a «Un pensament de sal, un pessic de pebre», amb llibres indispensables com Els catalans als camps nazis (Edicions 62), que s’ha reeditat el 2017, amb un pròleg erudit de Rosa Toran; a més El temps de les cireres, Molta roba i poc sabó,L’hora violeta,La ciutat de les agulles, El cant de la joventut, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir (edicions 62, 1991), Gustau Muñoz evoca una trobada amb Montserrat Roig als anys setanta, a casa seua, perquè havia quedat amb el seu marit d’aleshores, Joaquim Sempere, i en la presentació del primer número de la revista Materiales a l’Hotel Colón de Barcelona, potser amb la intervenció de Rafael Argullol, entre altres i l’adjectiva de magnètica, tendra, combativa, feinera, intel·ligent, obertura de mires i una voluntat d’aportar coses per a millorar la vida de les persones, de la gent, del poble… i recuperar la dignitat col·lectiva de les dones, dels homes i d’uns Països Catalans alliberats del jou del franquisme.
Amb Axel Honneth i el seu llibre La idea del socialisme. Assaig d’una actualització (IAM, 2017) s’interroga sobre què vol dir avui socialisme, què vol dir la llibertat social o la fraternitat, la pluralitat ideològica, els dèficits del comunisme d’estat i d’una socialdemocràcia que s’ha tornat, en gran part, neoliberalisme, no toca els fonaments de les societats capitalistes ni una nova societat més cooperativa i menys individualista; la necessitat de recuperar i restaurar la solidaritat humana, com la idea primigènia del socialisme. A les traduccions, l’oxígen d’una cultura, Vicent Berenguer a la presentació del recull de Poesia Completa. Cartes a Pessoa de Mário de Sá-Carneiro li ho atribueix a Simone Skrabec «la traducció és l’oxigen de la cultura», en realitat és una frase de l’escriptor kenyà Ngugi wa Thiomg’o, autor de Descolonitzar la ment, referit al plurilingüisme com a oxigen de la cultura i el monolingüisme com el monòxid de carboni, que ofega i asfixia. Però sí, les traduccions enriqueixen una cultura, li donen densitat, complexitat, més cos, vigor, salut i un ànim molt més gran, les cultures originals i minoritàries d’Europa, són d’una gran riquesa; l’existència i la pervivència d’una cultura com l’eslovena, la danesa, la neerlandesa, la basca i la catalana, són un tresor extraordinari per preservar la pluralitat i combatre allò del peix gran es menja el petit. La reducció de la diversitat ens faria més pobres i més fràgils. El paradigma confederal de Suïssa, la preservació enèrgica de la seua diversitat constitutiva, les quatre llengües, alemany, francès, italià i romanx, que hi conviuen, és un bon model, paradigmàtic, per ampliar-lo a tot Europa.
Exposa Gustau Muñoz l’edició per banda de l’editorial Afers d’Un llibre dels Pirineus, de Kurt Tucholsky, en traducció de Heike van Lawick i Neus Andreu i amb un pròleg de Heike van Lawick titulat «Kurt Tucholsky, capdavanter de l’assaig periodístic», un dels crítics més mordaços de la República de Weimar, animador de la revista Die Weltbühme, un viatge pels Pirineus, País Basc, Andorra, i algun racó de Catalunya, d’un periodista que es definia com a demòcrata d’esquerres, pacifista i antimilitarista. Subtil i corrosiu.La veu i el poder de les dones, de Mary Beard, traduït per Anna Listerri (Arcàdia), el problema de la intervenció de les dones en l’esfera pública i l’apropiació dels homes de les aportacions de les dones que tracten d’invisibilitzar. L’editorial Tres i Quatre publica obres bàsiques de Lenin, quan Slavoj Zizek o Tariq Ali plantegen relectures incisives de Lenin, quan potser ja és història, anota Gustau Muñoz, tot i que assenyala l’interés d’El desenvolupament del capitalisme a Rússia de Lenin o L’acumulació del capital de Rosa Luxemburg, o la seua tesi sobre la industrialització de Polònia. És ja tot història, s’interroga, sembla que sí, Lenin, el comunisme, el món va per uns altres camins. I tanmateix… Cal replantejar el socialisme, via Escola de Frankfurt, Axel Honneth, l’anàlisi del feixisme i dels totalitarismes d’Enzo Traverso a Els nous rostres del feixisme, Balandra Edicions, sobre les polítiques de la identitat, d’antisemitisme i islamofòbia, l’antiimigració, instrumentalització del terrorisme, les incerteses que genera la globalització… El lèxic familiar de Natalia Ginzburg, en traducció d’Elena Rodríguez (Àtic dels Llibres, 2018), la història de l’antifeixisme a Itàlia que a Espanya s’ha tractat d’exterminar des d’un feixisme triomfant que tracta de colonitzar les estructures nuclears de l’estat espanyol i d’encomanar la por i el terror contra els altres, els dissidents polítics i l’amenaça del guerracivilisme, com a estratègia política. Una meravella de llibre El lèxic familiar.
