Un llarguíssim, i extenuant, pla-sqüència

trapero

Joan de l’Alcàzar

“1917” és la darrera pel·lícula de Sam Mendes, i està tenint un gran èxit entre la crítica cinematogràfica i, pel que sembla, també entre un amplíssim sector del públic, entre el qual no em trobe, jo. A més que ja ha obtingut dos Globus d’Or (millor pel·lícula i millor director), està nominada en deu categories dels Premis Oscar (a més de millor pel·lícula i director, al millor guió). Una de les característiques més brillants que tothom destaca de 1917 és que Mendes ha elaborat dues hores de cinema en unir dos plans-seqüència que submergeixen l’espectador en l’horror de la I Guerra Mundial de la mà de dos simples soldats, els quals reben una ordre quasi impossible que -en una cursa contrarellotge- els obliga a travessar les línies enemigues. Mendes porta l’espectador a arrossegar-se pel fang i la sang, entre els cadàvers d’homes i animals, i a suportar el terror de l’artilleria i els franctiradors.

Segons els que saben de cinema, un pla-seqüència és una tècnica de rodatge que consisteix en la realització d’una presa sense talls durant un temps bastant dilatat. L’objectiu de Mendes en 1917 és filmar el seguiment exhaustiu i detallat dels personatges en un escenari tan terrible com el descrit.

Trobe que allò que anomenem el Procés català és una mena de gegantí pla-seqüència que dura ja anys, en el qual els nombrosíssims personatges no es mouen en un escenari bèl·lic però sí en el d’una dura i terrible confrontació. Si fos una pel·lícula, podríem dir que el director no vol donar ni un minut de descans als espectadors, i els actors principals posen tot el seu empeny en que així siga.

Ni els independentistes ni els seus adversaris donen treva al públic, és a dir els ciutadans. No n’hi ha dia en què no tinguem un ensurt, una desqualificació, una amenaça, una fatxenderia, un nou element de tensió, ja siga en el terreny de les declaracions pujades de to o en el de la legislació vigent. Els tribunals de justícia no són tant una instància d’esclariment de la legalitat o la justícia, sinó més aviat una eina contra els adversaris (per a alguns, els enemics); ja siga amb l’amenaça d’una sentència, ja siga amb l’amenaça de desobeir-la.

Els darrers fotogrames del pla-seqüència han estat les declaracions del major Trapero davant l’Audiència Nacional, encara acusat de rebel·lió, i la confirmació de la pèrdua de la condició de diputat de Quim Torra després la confirmació per part del Tribunal Suprem de la més que discutible decisió de la Junta Electoral Central. El nexe d’unió entre aquests fotogrames han sigut unes sorprenents declaracions des de la presó de Lledoners d’Oriol Junqueras, en entrevista al diari El País.

Més enllà que des d’algun sectors de l’independentisme s’ha volgut llevar importància al que Josep Lluís Trapero està declarant a Madrid, tot qualificant-lo d’opinions personals d’un senyor –temps arrere un heroi venerat, ara un traïdor miserable- que no és independentista, són massa coses les que ha dit el Major que van molt més enllà del terreny de l’opinió d’un ciutadà tan rellevant com era el comandant en cap dels Mossos d’Esquadra. A més d’altres consideracions a propòsit del dia a dia de la relació entre el Govern de la Generalitat i els Mossos, a més de les virtuts públiques i dels vicis privats, potser el més destacable que Trapero ha dit en seu judicial són dues coses: que va advertir el Govern de Puigdemont que no comptés amb el Cos policial per fer la independència, i que els Mossos tenien preparat l’operatiu per detindre tot el govern, incloent-hi el Molt Honorable President si rebien ordes del poder judicial. Això no són opinions, això són dues afirmacions que, a més de no derivar-les olímpicament a massa, convindria conservar vives a la memòria.

Conservar-les pel seu valor intrínsec i perquè confirma que amb els Mossos d’Esquadra, si més no amb els que ara són, Catalunya no podria sumar-se a la llista dels fins ara vint països del món que no compten amb exèrcit. Costa Rica és el més citat quan es parla del tema, però comparar el Principat amb el petit país centreamericà o amb Islàndia (que té un acord de defensa amb els Estats Units) resulta poc aconsellable. No diguem ja comparar Catalunya amb el Vaticà, Andorra, Mònaco, Panamà o altres països de pareguda envergadura.

L’entrevista a Oriol Junqueras que va publicar El País hauria de ser conservada al costat del testimoniatge de Trapero. Llegir-la causa certa perplexitat per dues raons: pel to incomprensiblement groller i impropi d’un home que passa per estadista, i per l’afirmació/amenaça quan, a pregunta del periodista, respon: “La lliçó de 2017 és que ho vam fer per poder tornar a fer-ho”. El líder d’ERC, a més, connecta la posició del seu partit envers l’aprovació dels pressupostos de 2020 a com vagen les negociacions amb el govern de Pedro Sánchez, aquelles que van pactar a canvi de l’abstenció en la investidura.

Més enllà que Junqueras porta més de dos anys injusta i innecessàriament en presó, i això ha d’haver-li afectat com afectaria a qualsevol; i més enllà que té raons sobrades per a desconfiar de Pedro Sánchez en particular i dels socialistes en general, és difícil acceptar que el líder d’ERC no siga plenament conscient que l’única via per tornar a la política de pactes sobre Catalunya és la que s’ha obert amb el nou govern.

Molt probablement, arribarà un moment en el que ERC haurà de decidir-se per un dels dos papers que està representant alhora des de fa massa i que, segurament, tenen una explicació en clau interna catalana, però que no són comprensibles de l’Ebre ençà. Al debat d’investidura, Gabriel Rufián va aparèixer com un home d’Estat sense perdre un gram de contundència i claredat, però la diputada Montse Bassa es va confondre d’escenari per a realitzar un alleujament personal quan estava en ús de la paraula en nom del seu grup. I això va ser una alegria inesperada per a les tres dretes que encara estaven desconcertades pel fons i la forma emprada per Rufián.

ERC ha d’assumir els inevitables costos polítics per tindre la valentia de reconduir el problema català a les meses negociadores, si realment és això el que desitja com afirma sovint. Amb la tossuderia de mantindre dos discursos, els republicans posen al Govern de Madrid als peus dels cavalls, i poden acabar per fer malbé l’única eixida que és imaginable –encara que amb un munt d’obstacles i d’enemics a superar- quant a la situació a Catalunya mitjançant l’inici de la desescalada de tensió que a ningú beneficia, tret dels més radicals dels confrontacionistes de les dues vores del riu.

El procés català no podrà ser com un pla-seqüència que comença en 2012 i finalitza amb el reconeixement internacional de la República Catalana.

No serà possible, ni raonable, una nova DUI. Amb la població catalana dividida quant a la independència en un 50/50, una confrontació a camp obert amb l’Estat, a més de suïcida, seria el desastre per a Catalunya i per a Espanya. ¿Algú creu, seriosament, que qualsevol govern de Madrid pot negligir les seues obligacions amb la població no independentista? ¿I què hauria de fer eixe Estat en una situació de desobediència radical i després que s’arriés la bandera espanyola a la Plaça de Sant Jaume?

Una conjuntura com l’actual, amb un govern de coalició a Madrid com l’actual és –diguem-ho clar- un bé valuós per a tota la ciutadania progressista que els d’ERC haurien d’ajudar a preservar. Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i la resta de ministres estan jugant fort en diversos fronts, tant i més perquè les dretes polítiques, periodístiques i judicials estan decidides a tot per tal que la legislatura siga el més curta possible. No parlem dels elements del PSOE, com el manxec Page que és un quintacolumnista declarat de La Moncloa, o dels problemes que vindrien de la mà de noves desobediències al Tribunal Suprem (veurem què passa amb Quim Torra) o de nous desafiaments al poder polític o el judicial (veurem que passa amb Roger Torrent).

Ara per ara, en l’escenari macro, l’espanyol, tota la despesa política, tot el desgast està correguent a càrrec del PSOE i d’Unides Podem. El Govern Sánchez no pot aparèixer davant l’opinió publica com el pagafantas dels republicans catalans. El país necessita una legislatura quant més llarga millor. Necessita aprovar pressupostos. Necessita derogar, tot i que no siga en la seua totalitat, la reforma laboral de Rajoy. Necessita modificar el Codi Penal, i sintonitzar-lo amb la legislació europea. Necessita continuar amb el desenvolupament de polítiques socials que pal·lien de forma sensible la injusta distribució social de la càrrega de la crisi de 2007 que va fer Rajoy. Necessita estabilitat i tranquil·litat per afrontar amb forces i ànim com negociar i com pactar el que més convinga amb els sobiranistes catalans.

Res d’això serà possible si l’actual govern de Madrid cau i ens aboca a eleccions. El PP de Pablo Casado avança sense carta de navegació seguint la popa de Vox, i Ciudadanos està pràcticament amortitzat com a partit. Si ERC no es desmarca de Junts per Catalunya; si no assumeix la seua part dels costos, entenent que una bona part de la ciutadania de Catalunya prefereix pactar abans que confrontar, el pla-seqüència del Procés acabarà com el ball de Parra: sense cordes ni guitarra.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER