El pensament viu de Pere Calders

pere calders
Sal·lus Herrero
Diana Coromines i Calders, neta de Pere Calders (Barcelona, 1912-1994), va publicar l’estiu passat, una tria d’articles i contes distòpics del seu avi, amb el títol Sobre el feixisme, l’exili i la censura, Rosa dels Vents, 2019, Barcelona, 274 pàgines. A les solapes de les tapes es detalla la biografia literària de Pere Calders, des de la publicació de les novel·les La Glòria del Doctor Larén (1936) i Gaeli i l’home de Déu (1937), i el recull de contes El primer arlequí (1936). També s’indica que, com a periodista, col·laborava al Diario Mercantil i a l’Avui, i els seus ninots, sovint càustics, van aparèixer a L’Esquella de la Torratxa.
La guerra el va dur al front, amb fusells espatllats -el seu testimoni va quedar recollit a Unitats de xoc (1938), on no va disparar ni un sol tret, i després a l’exili a França i a Mèxic, on va col·laborar en diverses publicacions i va dirigir i escriure els Fascicles literaris. Al llarg d’aquests anys van sortir a la llum els reculls de contes Cròniques de la veritat oculta (1955), Gent de l’alta vall (1957) i Demà a les tres de la matinada (1959). El 1962, després de vint-i-dos anys d’exili a Mèxic, va retornar finalment amb la seua família a Catalunya. L’any següent, va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la amb L’ombra de l’atzavara (1964), i seguirien nous llibres de contes –Invasió subtil i altres contes (1978), Tot s’aprofita (1981), De teves i meves: trenta-dos contes que acaben més o menys bé (1984) o Un estrany al jardí (1985)- i les novel·les Ronda naval sota la boira (1966) i Aquí descansa Nevares (1967). Tots els seus contes s’han aplegat en una edició en dos volums –Contes (1936-1968) i Contes (1978-1992) il·lustrada per Ignasi Font i publicada per Rosa dels vents, 2018.
Al llarg de la seua vida, Calders va escriure intensament en diaris i revistes com Serra d’Or, El 9 Nou, El Temps o l’Avui i va rebre entre altres guardons, La Creu de Sant Jordi el 1982, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1986 i el Premi Nacional de Periodisme el 1993, i l’any 1992 la Universitat Autònoma de Barcelona el va investir doctor honoris causa. Per cert, només recordar, de passada, que, per un article sobre la definició del mot ‘xarnego’, en el sentit que “en qualsevol lloc del món són forasters permanents els que s’entesten a ser-ho”, com explica Lluís Llort, el 20 d’octubre del 2019, a l’Ara, a l’article Calders visionari i crític, manllevat del pròleg fet per Diana Corominesla revista Serra d’Or, el va fer fora perquè era crític amb el llibre de Francesc Candel El altres catalans, a Un gran èxit editorial, Serra d’Or, juliol 1965, on considerava que la visió de Candel oculta que Catalunya [i els Països Catalans] és un país ocupat “i desvia el focus del fet que hi ha una ‘allau’ immigratòria importantíssima, que posa en perill la cultura, la llengua, la manera de fer endògena de Catalunya” [i de tots els Països Catalànics]. I afegeix Calders, que  potser fora millor ajudar la gent del sud perquè no tingueren necessitat d’anar-se’n dels seus pobles, més que res per estalviar-los el sofriment del desarrelament, el dolor de l’enyorament, la inadaptació i els problemes que el mateix Pere Calders i la seua família van experimentar a l’exili mexicà. Era molt crític amb l’estratègia en política demogràfica programada pel règim franquista (suarista, felipista, aznarista…), en fer servir els immigrants per espanyolitzar els Països Catalànics i ho denunciava obertament i el censuraven, perquè hi ha temes que estan vetats i no es poden debatre. Calders, que sempre les veu venir, escriu Diana Coromines, ja anticipa al primer paràgraf d‘Un gran èxit editorial, que la cosa portarà cua dient que: “si fos possible, els punts de vista de Francesc Candel serien sospesats i contrastats des d’angles diferents”. No fou possible, Catalunya, als anys seixanta és un país poc acostumat al debat d’idees, amb una correcció política marcial, que treballa -ni que sigui de manera inconscient- a favor de l’enemic, i on el pensament, en definitiva, es torna estret com una via de serveis. L’article posa en dubte les tesis bonistes de Candel, que la classe política i intel·lectual catalana ha comprat de manera acrítica, adverteix Diana Coromines.
Remembrem que la ‘real-politik’ de Jordi Pujol, quan va voler ser un estadista, fou un dels que va fer seua, amb més entusiasme, aquesta proposta candeliana sobre la immigració. Un debat que, al meu parer, ni es va fer llavors ni s’ha fet mai, però, que, a hores d’ara, no hauríem de mirar enrere i entrar en un laberint sense eixida; hauríem de veure les avantatges, que als Països Catalans, amb una política lingüística, d’immigració i demogràfica, sobirana, es podria revertir les intencions genocidiadores de la dictadura i la postdictadura contra les societats, l’economia, la llengua i la cultura catalanes; i que esdevé sobrer tractar de ‘culpabilitzar’ d’aquesta instrumentalització i alienació, a les ‘víctimes’ forçoses d’aquesta política migratòria de la dictadura; més val tractar de destinar les energies a conscienciar perquè els seus descendents no siguin còmplices d’aquella política franquista i postfranquista, anticatalanista, tractar de fer minvar les conseqüències negatives mitjançant polítiques de major igualtat social, de més redistribució econòmica, de participació política i de catalanització i mirar, sobretot, els aspectes òptims en l’augment demogràfic de la població que habita els Països Catalans, l’augment demogràfic del nombre de catalanoparlants, els nombrosos fill i nets de migrants que han aprés el català i respecten el dret a decidir dels Països Catalans i les potencialitats culturals que aporta la gent que ha vingut de fora, ells o els seus progenitors, i que s’han incorporat, plenament, a la catalanitat (Vicenç Villatoro, Najat El Hachmi, Simone Srabec, Pius Alibek, Matthew Tree, Patrícia Gabancho…) i han contribuït a ampliar la perspectiva i la mirada catalana en tornar-la una gran avinguda a l’est de la mediterrània. No obstant això, no podem badar, com ens adverteix, un dels pares de la sociolingüística, que esmenta Diana Coromines, Joshua Fishman, en un estudi dels anys vuitanta: sense una política lingüística forta i sostinguda en el temps és impossible que la llengua catalana tingui continuïtat davant d’una massa migratòria castellanoparlant d’unes dimensions extraordinàries… A Calders l’ataquen, el critiquen, el censuren, consideren que l’article sobre el llibre de Candel, era ofensiu, insensible, discriminatori… però, ben pocs qüestionen la qualificació de ‘polacos’ que ens adjudiquen als catalanoparlants en ‘estrangeritzar-nos al nostre propi país. Calders, però, considera que, amb aquestes censures, s’intenta silenciar o disfressar una discussió que, amb més urgència encara en un país ocupat, s’ha d’abordar amb totes les garanties intel·lectuals. Hem de mirar endavant, a hores d’ara, perquè un fill de la immigració murciana, per part de mare, Jordi Cuixart, des de la presidència d’Òmnium Cultural, empresonat a quasi deu anys per exercir el dret de manifestació pacífica, considera que la ciutadania catalana ha de poder decidir si vol autodeterminar-se i tenir un estat propi en legítima defensa, per destinar molts més diners a resoldre els problemes d’extrema pobresa i marginació social que hi ha als Països Catalans, amb polítiques socials decidides i realment transformadores. Les que proposa Thomas Piketty, tot i d’interés, es queden curtes i millor una confederació europea, amb voluntat decidida d’exercir la solidaritat, no només endògenament a Europa, sinó cap a altres continents més necessitats a causa de les polítiques neocolonialistes, espoliadores i degradadores  que s’han aplicat.
 A l’article Em puc expressar lliurement? diari Avui, 1 de desembre de 1985, Calders denuncia la romanència del franquisme en democràcia, l’onada imparable de morts de soldats a l’exèrcit espanyol, l’objecció de consciència en legítima defensa i com el desè aniversari de la mort del dictador, significats capitosts franquistes i els seus fills, impunement i indecentment, l’elogien ‘prodigiosament’, amb tota la barra: “No tenen prou amb la ganga d’una transició que els ha deixat dempeus com uns saltamartins il·lustres, sinó que s’autoglorifiquen tot glorificant un dictador que algú com ara jo (i som moltíssims) trobem més aviat nefast. Es veu que va en caràcters”. Podria tractar-se d’efectes residuals, a l’exèrcit, a la societat espanyola i als mitjans de comunicació, adés i ara. Constantment, critica la fabricació d’armes militars i de cotxes, pensa que ambdós artefactes, armes i vehicles privats, són una plaga que posen en risc la supervivència de la humanitat. Llort diu que “Es presenta a Calders com un escriptor molt somiador, però està arrelat a la realitat”; tan arrelat i tant amb els peus tocant terra, com repeteix ell mateix, molt sovint, que la seua neta, Diana, el remembra pels matins llegint quatre o cinc diaris, per contrastar les notícies, els fets i les diferents interpretacions. Perquè com bé sabem en el contrasts de fets i d’opinions diverses rau la recerca d’una certa aproximació a l’objectivitat.
No obstant això, Pere Calders, es defensa dels atacs de ‘racista’ davant dels qui creuen que als seus contes explicita la miserabilitat de la pobresa del indis a Mèxic, com el film de Buñuel, Los Olvidados, la marginalitat i el fotut cercle de la pobresa a l’extraradi de Mèxic D.F., amb barraques de xapes metàl·liques, on s’escola la pluja i el fang i la gesta ‘revolucionària’ d’anar-se’n a viure a un cementeri on es reprodueixen les enormes desigualtats socials més enllà de la mort, i es pregunta si del grup de mexicans que viuen a Catalunya s’esperaria que elogiaren les obres faraòniques i si no ho feren, se’ls acusaria de desagraïts?. En un article conta el viatge de Mèxic a Catalunya, el 1962, l’estada d’unes hores a Nova York, com la seua filla Tessa, mare de Diana Coromines, en entrar a uns grans magatzems, on les nines roses i negres estaven en estancs separats, es va enamorar d’una nina negra i la volia; malgrat les escasses existències econòmiques li la van comprar, i quan anaven pels carrers de Nova York, cap al Port, per tornar al vaixell, hi havia gent que els increpava, potser perquè consideraven que una família rosa, no havia de portar al braç una nina negra…
Rebutja l’acusació de racisme i diu “El meu racisme ni tan sols arriba a l’etapa de projecte”; no anava contra els immigrants sinó que desitjava que la gent no hagés d’emigrar perquè tingués les mínimes condicions de vida garantides. No era dels que creuen en una raó absoluta, sinó en moltes raons, en molts tipus de persona, en el valor de la diferència, en la necessitat de conservar una certa ingenuïtat genuïna i de continuar creient en la humanitat, a pesar de tots els pesars. Per això, com remarca Ignasi Aragay a l’article Pere Calders: la llibertat de somiar tocant de peus al cel, 12 d’octubre del 2019, al diari l‘Ara, conclou, davant els que reclamen la vigència i la necessitat d’una literatura trista, sensacionalista, morbosa i emprenyada: “Per això, davant el que amb humor definia com la Internacional del Mal Humor, tirava de la ironia  d’un amic que un dia li va dir: “No sé si l’home ve del mico, però estic segur que se n’hi va”. El seu és un sentit de la crítica i de l’humor, farcit de tendresa, de compassió, sovint de causticitat, de bonhomia; no és ni ho vol ésser un home ideològic, sinó provocador, imaginatiu, que s’escapa del políticament correcte, ni vol cotilles per a pensar; quan se l’acusava de racista per la novel·la sobre els indis L’ombra de l’atzavara (premi Sant Jordi del 1967), responia “Vaig renunciar tant a redimir l’indi com a trobar-li totes les gràcies“.
Aquesta ‘bonhomia’, paradoxalment, ha esdevingut un estigma contra Calders, avui dia, hi ha gent que la qualifica d’inofensiva, de tova, de no fer sang… Inclús, a posteriori, potser algú l’acuse de “llirisme”, ja els agrada als ‘catalans’  aquesta cordialitat literària bonhomiosa de Calders,  sembla que diuen, com si tots els catalans foren tallats pel mateix patró, com fan tantes voltes des d’Espanya, titllant-nos de cínics, falsos, mentiders, fariseus, fenicis, mercaders… com feien els nacional-socialistes alemanys dels anys trenta i quaranta en construir socialment la figura abjecta del jueu, de tots els jueus… i del català, de tots els catalànics, amb voluntat aniquiladora, des d’un nacionalisme espanyol separador que brama contra tot allò català. Curioses coses això de l’estigma de racista que s’estira com un xicle i el poden fer servir víctimes i botxins; en nom del racisme, els jueus foren estigmatitzats i duts a les cambres de gas, per això el primer article d’aquest llibre, Sobre el feixisme, l’exili i la censuraA Barcelona també hi ha jueus, Calders, Diari Mercantil, 1 d’abril de 1933, s’entrevista amb el rabí de l’agrupació israelita de Barcelona que l’informa que són només noranta-vuit socis, li demana que no esmenti el seu nom, denuncia que “Hitler no s’ha portat com calia envers el poble israelita. Ha oblidat que una part de l’esplendor intel·lectual d’Alemanya es deu a persones d’origen semita: Enric Heine, Offenbach, Mendelssohn, Karl Marx, Ernst Toller, Wassermann, i molts altres“; el rabí declara: “Jo sóc alemany, de religió hebrea”. Ells, però, no ho creuen així. L’antipatia que senten cap a nosaltres, els impedeix de creure-ho. Wagner digué que per a fer un alemany d’un hebreu, calia suprimir-li el cap i posar-n’hi un de nou. “Els alemanys combaten l’israelisme com si es tractés d’una agrupació política. Aquesta és la principal fallada del programa nazi. Un marxista, un comunista poden, en un moment determinat, deixar d’ésser-ho. Un hebreu, però, no pot”. Calders qualifica el nazisme com un moviment nacional apassionat d’odi, de revenja, de ressentiment per la Primera Guerra Mundial, la venjança més important és la persecució aferrissada del poble jueu. “I si ara es realitza, no ens havem de sorprendre pas. Mai, però, hauríem sospitat que es portés a terme tan aviat, i sense temps material de preparar-nos. Tot el poble jueu està plenament convençut que, un dia, el líder nacional-socialista es donarà compte que ha procedit erròniament. Però ja serà impossible la rectificació. 
Aquesta antologia contista i articulista recull una setantena d’articles dels prop de dos mil que Pere Calders va escriure entre el 1933 i el 1994, i una tria de sis contes. El seu ull distant, amb una ironia que li permet tallar de cantó però entrant al fons, veu venir la realitat i l’horror del segle XX d’una hora lluny i sense deixar que se li fiqui a dins, que és l’única manera d’evitar que et mati. Aquests escrits, com explica Diana Coromines al Pròleg, son una proposta per llegir la història del segle XX i trobar-hi les claus per entendre l’època actual, al voltant de tres eixos que recorren l’obra. El primer és la intuïció de l’apocalipsi; el món occidental s’acosta a una cruïlla i Catalunya és el banc de proves on s’assagen les grans tensions europees. Un segon eix és la censura. Calders és un dels pocs escriptors que, de manera regular, passa el cotó per la superfície bruta de la Catalunya ocupada i en deixa al descobert les misèries: l’autocensura i estretor de mires intel·lectual. El tercer eix és el lligam amb l’imperi, que sempre hi és present però que agafa consistència concreta en els articles de teoria literària, de llengua, d’art i de cultura, que van al centre de la identitat i de la història i mantenen la continuïtat del món català com a opció actual, rescatada -per dir-ho a la manera d’Steiner- del mar de la totalitat dels món possibles.
M’ha semblat interessant la conversa i el debat literari que suscita Calders davant la concepció de la literatura de Joaquim Molas, Josep Mª Castellet, sense esmentar-lo i Joan Triadú. Li fot això del “realisme històric“, pensa que la literatura no pot limitar-se només a aquest corrent, que considera que margina els seus escrits, des que ha arribat a Catalunya, el 1962, la prevalència del realisme històric, el fa sentir-se desplaçat i fora de lloc; ell reivindica la ficció i l’absurd, el ‘realisme màgic’ de Bontempelli, de Ionesco, la sàtira, la fantasia i l’humor de Saul Bellow, William Borroughs, Dürrenmatt i un jove Umberto Eco. Calders n’està fart de les etiquetes, i en una entrevista amb Julià Guillamon Deu entrevistes, Comanegra, 2019, 153 pàgs, feta d’entre el desembre del 1984 i l’abril de 1986 va qüestionar les etiquetes, les classificacions i categories literàries i va dir: “Crec que la literatura és explicar alguna cosa a un altre. I això es fa amb el to d’una conversa col·loquial. Si vull explicar-vos una història, hi he de fer de la manera més clara i directa possible. Sempre he entès l’escriptura com a comunicació i no m’he adscrit deliberadament a cap corrent”. Diu que “la realitat és plena d’irrealisme”, des que s’alcem fins a que ens gitem a dormir, i reivindica que “la part del somni de la persona humana és tan de debò com el tocar de peus a terra. M’han passat una colla de coses que si les vull reduir a una cohesió matemàtica i a la realitat científica, me les veuré negres. Fer la crònica d’aquesta mena de veritat que no veiem ha estat la meva obsessió des de menut”. Per cloure el debat sobre la moda del realisme històric, escriu amb burla: “Costa d’imaginar un realisme ahistòric“. En un altre article sobre art, afirma que no vol a entrar a valorar les reivindicacions ni  els aconseguiments socials als països soviètics, però considera que l’art basat en l’anomenat ‘realisme social’ és deplorable; si fa no fa, ve a dir, no sé com a propaganda ideològica, però com a literatura i art és molt deficient.
Sobre afers lingüístics explica Tessa Calders a l’entrevista de Lluís Llort: “Avui, de seguida t’acusen de masclista, de racista, d’homòfob… Si vols defensar el català, primer has de dir que estimes molt l’espanyol i que quina riquesa és ser bilingües. Quina desgràcia, deuen voler dir. Perquè el bilingüisme forçat d’uns quants és la pèrdua de la llengua d’uns altres. Si el bilingüisme fos parlem català i un altra llengua que triem, fantàstic. Jesús Tuson deia que tothom hauria de tenir el dret institucional de poder ser monolingüe. Està bé ser políglot, el que no ho està és imposar una llengua aliena a tota una població, perquè va en detriment de la pròpia; i Diana Coromines, rebla el clau, denunciant que, ara, tot això encara és pitjor, perquè vivim en una suposada democràcia, però no pots tenir una opinió que no sigui la majoritària. I Calders, sovint era dels pocs que obrien un debat enriquidor i es quedava sol; sol o en companyia de Pedrolo, que també va ser un gran crític contra tot el sistema polític i social; mare i filla, que sovint veig per Llançà, comenten que es fa trist que el 1934 Pere Calders escrivís, en un article, que la Generalitat havia “malbaratat la força de la gent”una sensació ben actual. Ara això no es pot dir tampoc, perquè ells estan a la presó i nosaltres al sofà. El que és més interessant del llibre és veure com la dinàmica d’avui, de la Catalunya post-155, és igual o pitjor que la de la Catalunya ocupada pel franquisme. Almenys, en aquell moment, tothom sabia que era una dictadura i ara, no“.
I tnamateix, estant d’acord amb les observacions de Pere Calders, Tuson, Tessa Calders i Diana Coromines sobre el ‘bilingüisme’ forçat i el dret al monolingüisme, mentre els altres tinguin aquest ‘dret’, però,  em sembla, que, institucionalment, no s’hauria de promoure mai ni en cap cas, la ignorància i les insuficiències lingüístiques, cognoscitives i culturals que atorga el monolingüisme, i que s’hauria d’educar obligatòriament en el plurilingüisme. D’aprenentatge lingüístic, mai n’hi ha prou; cal saber, hàbilment, tres o quatre llengües en finalitzar el sistema educatiu obligatori, des de la primacia de la llengua pròpia i singular dels Països Catalans; l’aprenentatge de llengües, com la formació ètica en el respecte als drets humans i a la diversitat sexual, cultural, lingüística i ideològica (que els sectors reaccionaris de la societat espanyola, pretenen impugnar per imposar la ignorància que els convé), va en contra dels drets humans i del desenvolupament cognitiu dels infants i el jovent a les societat actuals. Perquè sense saber unes quantes llengües no es pot anar pel món gaudint d’una interacció i d’una comprensió acceptable i solvent amb la gent d’altres països.
Compartesc la preocupació de Calders per la llengua catalana, “per un idioma i una cultura perseguits, freqüentment amb intencions de genocidi, a l’article, L’escriptor i la llenguaEl 9 Nou, 3 de juliol de 1981, on en el debat sobre la professionalització de l’escriptor en català, confessa que sempre s’ha mostrat escèptic sobre si és possible de viure d’aquesta activitat a casa nostra, i encertadament, explica que “el que compta més no és pas la lluita de convertir-los en una manera individual de guanyar-s’hi la vida, sinó en un dels centres de sobreviure col·lectivament. Perquè la fidelitat a l’idioma ens justifica més enllà del fet (d’altra banda indefugible) d’haver de guanyar-se la vida. Hi ha amargors i desenganys, una lluita incerta, un desig molt humà de veure reconeguts de seguida els mèrits de cadascú (en etapa d’aspiració o de maduresa), sense parar massa esment que els altres tenen dret de prendre-s’ho amb calma, d’acord amb uns criteris i uns gustos de lector. Al capdavall, la normalització a la qual aspirem i suposant que l’aconseguim, farà que les coses siguin així. L’avantatge és que escriure en català, encara que no sigui un negoci, contribueix a salvar-nos com a poble, fins i tot quan no se’n pot fer una font d’ingressos en metàl·lic”. També estic d’acord amb l’article L’aventura de l’idiomaSerra dOr, 6 de juny 1964, on esmenta les converses filològiques de Fabra i les propostes de solucions a tal o tal problema de llenguatge en la formació de l’idioma literari, la preparació del gramàtic i llur suficiència enfront l’empíric, les tries a l’hora d’escriure, les susceptibilitats, l’actitud de defensa indispensable que s’exposa a la rigidesa. El Diccionari general de la llengua catalana, l’instrument de treball amb què comptem, té més de trenta anys de treball. En aquest període el món ha sofert canvis espectaculars i l’ésser humà ha progressat més -bé que tan sols sigui en l’aspecte tècnic- que en tota la resta de la història. Si haguéssim tingut una premsa normal, una ràdio nostra i -ara- una televisió catalana, haurien participat en l’aventura de l’idioma uns personatges de gran pes a tot arreu: periodistes i locutors (aquest darrer mot no és als nostres diccionaris) en la feina de resoldre sobre la marxa problemes lingüístics de cada dia, la feina d’incorporar neologismes, mots tècnics o el vocabulari de les noves activitats -i qui sap si més i tot- com la lenta i pacient acceptació de modalitats dialectals, que a l’hora d’escriure, no constitueixen cap gran ajuda.
I tanmateix, perquè no siguen tot flors i violes, dissentesc d’aquesta nota critica sobre les modalitats dialectals, al meu parer, hem d’educar en el coneixement estàndard i culte de la llengua catalana i en el reconeixement les seues variants dialectals o diasistemes; a Una indústria que no prospera a Catalunya, Fascicles literaris, setembre del 1958, sobre l’edició de llibres en català, afirma que el nostre poble, per ara, llegeix poc i tot el més que permet en matèria d’èxits populars són tiratges excepcionals de dos mil exemplars, esmenta el pròleg excel·lent del valencià Martínez Ferrando, publicat el 1956, de la novel·la La ciutat i el tròpic, Ferran de Pol, Biblioteca Selecta, núm. 202, on critica la desorbitada obsessió novel·lística, “estimulada alegrement per les empreses editorials”, remarca que s’observa una reiterada decepció sobre novel·les premiades. Calders considera que el desencís que genera el fracàs editorial duu a cercar la solució màgica en el realisme, quant al ésser humà són tan reals  la il·lusió i la fantasia com el dolor i l’angoixa; l’afany d’insistir en una literatura sòrdida, cruel, que vol transformar els nostres pacífics pagesos en energúmens sanguinaris, drames rurals, potser és una critica a l’influència en l’àmbit lingüístic català de La família de Pasqual Duarte de Camilo José Cela? Critica Calders la novel·la El mar (Premi Joanot Martorell, 1957), en la qual els personatges semblen no tenir una altra dèria que cordar-se o descordar-se els pantalons i orinar-se per a celebrar qualsevol ocasió. Critica la morbositat i l’interés humà tan primari, amb l’exposició del ‘missatge’: “És la joventut destruïda per la guerra“… Totes aquestes observacions sobre la novel·lística, són, més o menys, raonables, però en l’afany crític, Calders, escriu sobre El Mar, com a diana de molts mals i al meu parer, s’excedeix: “Gratuïtament es fan passar com a bones formes com “porxe”, “fondo”, “carabassa”, “galàpet” i altres de semblants que no poden emparar-se en la modalitat del llenguatge dialectal. Si no se surt al pas d’aquestes maniobres, tota la tasca realitzada, una de les poques al voltant de les quals els catalans havíem aconseguit la coherència i la unificació, es perderà estúpidament”. No conec la novel·la, ni sé si trontolla la seua coherència lingüística, per l’ús indegut d’aquests mots dialectals, però, per què afirma Calders que no poden emparar-se en la modalitat dialectal? Per què totes les maneres de dir ‘carabassa’, ha de ser ‘carbassa’, si en el català occidental, es sol dir carabassa? Perquè no considerar, sense particularismes ni uniformismes destructors, que la diversitat lingüística, de variants dialectals de la llengua catalana és una riquesa (des del policentrisme) i que no s’oposa a la coherència ni a la unitat de la llengua de tot el domini lingüístic dels Països Catalans? Una unitat que no pot estar fonamentada en un unitarisme casernari que deixe de banda les modalitats i les variants dialectals de tota la llengua catalana, completa i sencera, al contrari que fonamenta la seua unitat en la inclusió de la diversitat de les distintes variants que hi ha dins de la llengua i la cultura catalanes
Pere Calders, és un entusiasta del progrés tècnic (rellotges, màquines d’escriure, màquines de fotografiar…), li atrau i l’interessa, però en desconfia, o millor dit, no hi confia del tot. “Cada avantatge del progrés comporta un seguit de peatges […] Cada progrés científic es paga amb dolor […] Quan parlem de la desintegració de l’àtom i de totes les possibilitats que ofereix el fet d’arribar-lo a dominar, hem de comptar que, de moment, es fa servir sobretot com a element de destrucció. És molt desmoralitzador” (Calders entrevistat per Julià Guillamon a Deu entrevistes, les altres són a Sisa, J. L. Borges, Quim Monzó, Giorgio Bassani, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Joan de Segarra, Pau Riba i Robert Coover). Perquè no va acompanyat del progrés social, moral, ètic, jurídic… Confessa que és optimista, que vol ser optimista, però no pot evitar mirar els abismes que s’obrin a sota dels nostres peus de fang; “toca de peus a terra”, tot i que li fa mandra, l’incomoda, pensa que és insuficient ‘l’ordinarietat’ i en els seus escrits, contes, articles i novel·les, tracta de desvetllar la ‘veritat oculta’, els riscos imminents de les nostres societats contemporànies amb tocs de fantasia de la millor tradició literària per qüestionar les desigualtats socials, els convencionalismes, les invasions subtils o grolleres, els atacs contra el català que orquestren des de Madrid (i províncies), per això a tots els que critiquen que el català està asfixiant el castellà o espanyol, els suggereix (amb realisme social, històric i editorial), que es planten davant d’un quiosc de la Rambla, del Passeig de Gràcia, de la plaça del País Valencià, del centre històric de Perpinyà o de Palma de Mallorca i que compten els diaris, les revistes i els llibres que hi ha en català i en castellà. Demolidor, corrosiu contra els prejudicis, els tòpics, la ignorància i l’estupidesa humana. Diana Coromines, sintetitza l’obra del seu avi dient que no es deixa encasellar, “Calders subverteix els tòpics del fantàstic i es converteix en un narrador que fa saltar pels aires tots els trucs, que tradicionalment mantenen la farsa de la ficció. A cada conte, a cada passa de novel·la, Calders és una bomba de rellotgeria que ens recorda que darrere de tots els decorats (també els del “realisme històric”, per cert), al final només hi queda una cosa: l’home i les grans preguntes“.
Calders mostra que, fins i tot en l’apocalipsi i la distòpia, hi ha espai per a la llum. “A la Rosa i a mi -explica en el que avui anomenaríem un video-selfie- no ens agrada mirar enrere. L’exili va ser dolorós, però sense ell, potser no ens hauríem casat ni haurien nascut els nostres nets”. I esmenta, Diana Coromines, la cita de Tagore que si plores per veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. Potser d’aquest nou replec de la història i en l’era de la globalització, en traurem potències que no coneixíem, noves maneres d’endreçar la realitat i de rescatar del mar de la totalitat, l’imperi que mai no hem perdut. Calders ha poat, amb una singularitat extraordinària i imprevisible, en el món de la fantasia com un bagul de records màgic, com un forat negre astral, on l’imaginació és el poder de contar el passat, analitzar el present amb perspicàcia i capacitat crítica i albirar un futur que viu amenaçadorament, amb angoixa, quan pressent que la tècnica descontrolada i una ciència al servei de la cobdícia dels més poderosos poder fer que el món esdevingui només un gran cementeri.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER