L’abús partidista d’Amèrica Llatina

A Latina

Joan de l’Alcàzar

Des de sempre hi ha hagut a Espanya diferències entre l’esquerra i la dreta a l’hora d’abordar qualsevol assumpte relatiu a l’Amèrica Llatina. Des de la mateixa forma de denominar a aquella regió. Mentre que la dreta, el conservadorisme espanyol, li agradava i li agrada parlar d’Hispanoamèrica, a l’esquerra, al progressisme espanyol, li venia de gust parlar d’Iberoamèrica ja des del segle XIX, encara que més recentment ha assumit que ha de denominar a la regió Llatinoamèrica o Amèrica Llatina.

El bloc conservador s’ha mantingut en unes posicions que connectaven l’Imperi en el qual no es posava mai el sol, l’anomenada evangelització i la llengua espanyola com a elements fundacionals d’aquelles terres amb la seua gent. Sempre ha parlat de la gesta dels conqueridors, fins al punt que el jove líder del Partit Popular, Pablo Casado, ha rebutjat la idea que Espanya colonitzés Amèrica i ha exalçat, des de la seua freqüent grandiloqüència, la “grandesa” d’Espanya, afirmant que “Nosaltres no colonitzàvem, el que fèiem era tenir una Espanya més gran”. En aquesta longitud d’ona, encara pot trobar-se als que des del continent americà parlen d’Espanya com la Mare Pàtria, encara que siga aquesta una fórmula cada vegada menys usual. En aquest marc mental cal interpretar el cridaner èxit de vendes d’algun llibre que defensa de forma tan agressiva com poc fonamentada aquest “engrandiment”, suposadament atacat per una llegenda negra promoguda pels “ancestrals enemics d’Espanya”.

El bloc progressista s’ha mostrat sempre, no és cap sorpresa, molt més plural, menys homogeni que el conservador. No només va assumir el concepte d’Iberoamèrica amb l’afany d’incloure al Brasil i la llengua portuguesa, sinó que va acceptar sense problemes el d’Amèrica Llatina que és el que, per influència francesa, van adoptar la major part dels naturals de les terres al sud del Riu Gran. A partir d’aquesta posició comuna, l’esquerra, la reformista i la que és més aguerrida, han tendit a sostenir una idealització molt acrítica del que ha estat la història recent d’Amèrica Llatina, entenent per tal la que transcorre des de la victòria dels revolucionaris cubans a finals de la dècada dels anys cinquanta de segle passat.

L’esquerra espanyola ha quedat pràcticament ancorada en clixés dels anys seixanta i setanta, i la constatació reiterada i indiscutible que el subcontinent americà és la regió més injusta i més desigual del planeta, unida a la violència extrema que ha patit –incloent-hi terrorisme d’Estat i violacions apocalíptiques dels drets humans- han conformat una imatge dual i bastant maniquea de l’Amèrica Llatina del segle XXI, molt semblant a la vigent durant les dècades finals de segle XX.

Les terres que van des de la frontera sud dels Estats Units fins a la Terra del Foc constitueixen, a ulls d’una bona part de les esquerres espanyoles, una terra d’insurgència, una terra en la qual encara són possibles les utopies emancipadores, els somnis d’una transformació radical que acabe d’arrel amb la injustícia i la desigualtat feridores d’aquelles terres. L’escriptora xilena Marcela Serrano, en declaracions motivades per l’edició d’una de les seues novel·les, ambientada al Xiapas dels temps del Subcomandant Marcos, afirmava en 2001: “En alguna part del seu subconscient, els estrangers [i els espanyols d’esquerres entre els primers] sempre busquen respostes a Amèrica Llatina. Crec que té a veure amb l’orfandat revolucionària, amb la possibilitat de creure que les utopies encara són possibles”.

Dretes i esquerres espanyoles s’han embrancat amb vehemència en l’atac als seus antagonistes ideològics americans i en la defensa tancada d’aquells a qui consideren els seus afins.

No només els franquistes, també els seus hereus actuals es van mostrar i mostren sempre benèvols davant els abusos repressius dels seus amics llatinoamericans, com es va fer evident, per exemple, quan el general Pinochet va ser detingut a Londres per ordre de jutge Baltasar Garzón des de l’Audiència Nacional. O, més recentment, amb l’expulsió del poder d’Evo Morales a Bolívia. En paral·lel, han estat i són extremadament bel·licosos contra les opcions de govern vinculades al populisme d’esquerres, com per exemple el que representa el bolivarianisme o, amb més tradició, el marc ideològic que pot connectar-se amb el castrisme cubà, fins i tot ara que tots dos viuen les seues hores més baixes.

Les esquerres, per defecte, simpatitzen i s’identifiquen amb aquells que les dretes denigren de manera que, sovint, resulta fins i tot grotesca per desmesurada i sense base empírica tan gran desqualificació. Amb freqüència i, potser com a efecte induït, la defensa que les esquerres hispanes realitzen en benefici d’aquells qui enarboren la bandera de la igualtat i de la justícia social es fa de forma completament acrítica, de manera que l’ètica cega a l’analítica.

Defensar el règim de Daniel Ortega, el sandinista reconvertit en tirà, com negar que el sistema cubà està obsolet i és irreparable, o tancar els ulls davant la degeneració del bolivarianisme que va impulsar Hugo Chávez, són expressions d’aquesta obcecació a negar la realitat, en refugiar-se en els records dels vells bons temps o, senzillament, en donar per bons els discursos sempre auto exculpatoris dels líders de l’esquerra anomenada bolivariana. Alberto Garzón, jove i flamant ministre de consum en el recent govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem, comunista militant, va esborrar fa poc un tweet de 2012 en el què deia, literalment, “L’únic país al qual el model de consum és sostenible i té un desenvolupament humà alt és… Cuba”.

Massa ideologia i poca informació concreta la de l’economista Garzón. Efectivament, Cuba figura a la llista de països segons l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de 2018 en el lloc 73 del segon contingent d’estats, al qual Nacions Unides etiqueta com a països de Desenvolupament Humà Alt. Cuba es troba per davant de, per exemple, Mèxic (74) i el Brasil (79); no obstant això, està per darrere d’Iran (60), Costa Rica (63) o Albània (68). En el primer grup, però, hi ha cinquanta-nou països, encapçalats per Noruega, amb Espanya al lloc 26, Xile (44), Argentina (46) o l’Uruguai (55).

Així doncs, quan el jove ministre afirma que Cuba té un desenvolupament humà alt tècnicament no menteix, ja que així ho classifica el PNUD, però l’etiqueta indueix a engany si no s’adverteix que hi ha sis desenes de països que tenen un IDH Molt Alt, el que obliga a matisar la rotunda afirmació del jove líder d’Esquerra Unida. Ara bé, allò del “model de consum sostenible” entra ja en l’apartat de l’humor negre. Els cubans del carrer porten a hores d’ara seixanta anys amb una cartilla de racionament que amb prou feines permet sobreviure a la població una part del mes.

És cert que l’enduriment de l’embargament nord-americà decretat per Donald Trump ha empitjorat la situació de Cuba, però Alberto Garzón no és més que un exemple de com bona part de les esquerres espanyoles es neguen a acceptar una cosa que des de l’anàlisi històrica s’ha escrit fa vint anys: que la revolució social experimentada per Cuba des de 1959 va fracassar de manera definitiva quan va desaparèixer la Unió Soviètica.

Les recents tribulacions d’un altre ministre del govern de Pedro Sánchez, José Luis Ábalos, han estat de pronòstic reservat després de saber-se que s’havia reunit secretament amb la vicepresidenta de Veneçuela, Delcy Rodríguez, a l’aeroport de Barajas. La lloctinent de Nicolás Maduro té prohibida l’entrada en el territori de la Unió Europea.

La trobada entre el ministre espanyol i la dirigent bolivariana s’ha convertit en un motiu a partir del qual les dretes han atacat amb la desmesura que acostumen al novíssim i inexpert govern de Sánchez. Primer es va negar tal trobada, però aviat va arribar el sainet de les matisacions, els aclariments i les argumentacions pel que fa a l’on i el quant de la reunió entre Ábalos i Rodríguez. S’especula a propòsit d’una suposada intenció del règim de Nicolás Maduro per generar un greu incident diplomàtic amb Espanya, amb la intenció de desviar l’atenció sobre els gravíssims problemes interns del seu país. El succés, en aquesta lògica, hauria estat el resultat que Ábalos fos l’encarregat de avortar-lo. En qualsevol cas, estem davant d’un problema absolutament menor magnificat per les dretes i maldestrament defensat pel govern.

La coincidència d’aquest desagradable assumpte amb la visita de Juan Guaidó, l’autoproclamat president de Veneçuela, reconegut per la Unió Europea i de manera explícita per Espanya i el govern de Pedro Sánchez, ha servit per fer explícites totes les costures que presenten els usos polítics i partidaris confrontats d’Amèrica Llatina entre les dretes i les esquerres.

El PP, amb Vox i Ciutadans fent-li els cors, es refereix a l’actual govern com una “coalició social-comunista i bolivariana”, en l’explotació d’una veta que va descobrir fa anys per intentar desacreditar Podem: la d’un suposat finançament il·legal de aquest partit procedent de Caracas. Tot i que els tribunals, fins al Suprem, han rebutjat en repetides ocasions les acusacions dels conservadors, ells segueixen roda i volta amb els seus escarafalls.

Veneçuela apareix en l’escenari polític espanyol cada vegada que les dretes consideren que és oportú per als seus interessos. Es la fa servir com a arma d’agressió, de desgast del govern i de la figura de Pedro Sánchez, a qui pinten com subordinat als designis perversos del seu soci Pablo Iglesias. Les dretes hispàniques mai han sabut perdre quan les urnes i l’aritmètica parlamentària els han estat desfavorables, i la seua resposta sempre ha passat per des-legitimar la victòria dels seus adversaris. Les relacions entre el govern de Madrid i els de les diferents repúbliques llatinoamericanes són amb freqüència munició artillera per a aquestes dretes desbancades del poder que creuen els pertany per dret natural. El recent incident a La Paz, quan diplomàtics i policies espanyols van anar a no se sap què a l’ambaixada de Mèxic, és una prova més que no hi ha límits a l’hora d’atacar el govern de Pedro Sánchez.

Sense que s’hagen explicat les raons, el president espanyol no va rebre a Juan Guaidó en la seua recentíssima visita, qui només va poder entrevistar-se amb la nova ministra d’afers exteriors, Arancha González Laya. El PP i les altres dretes van rebre a Guaidó a Madrid, a l’Ajuntament i a la Comunitat, com un autèntic cap d’Estat, amb tota mena d’honors i compliments, entrant en un terreny de les relacions internacionals tradicionalment reservat a el govern central.

En aquesta teatralització, només faltava que el desgraciat episodi entre Ábalos i Delcy Rodríguez s’unira a la més que maldestra política de comunicació del govern de Sánchez. Ni s’ha explicat bé el que va passar a Barajas, ni perquè Sánchez no va rebre a Juan Guaidó, a qui va reconèixer de forma discutible fa uns mesos. En teoria, Espanya pot o no reconèixer un govern, però no tant a un president auto designat. En qualsevol cas, són assumptes que barregen variables i plànols de la realitat al gust i manera dels que pretenen obtenir rèdits polítics partidaris de qualsevol situació que els hi ho permeta.

Seguim com sempre. Les dretes amb foc granejat sobre tot el que es mou a contrapèl dels seus interessos en relació amb l’Amèrica Llatina. I les esquerres, confonent desitjos i realitat, afectades de la seua incapacitat per superar els seus mites tronats, negant-se a dir les coses pel seu nom quan suposats governs d’esquerra es veuen despullats per la seua incapacitat i per la seua facilitat per a, fins i tot, recórrer a la violència per reprimir als seus opositors. Res de nou, doncs. A Espanya continuem instal·lats en la lògica perversa de l’ús i l’abús partidista d’Amèrica Llatina.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER