Sal·lus Herrero
No sé si vau poder escoltar les declaracions del cap de la guàrdia civil de Catalunya, Ángel Gozalo et alii, al judici del Tribunal Suprem espanyol contra els representants del Govern de la Generalitat que van impulsar el referèndum de l’1-O del 2017. Un calfred de terror recórre transversalment el judici, i si voleu, us ho explicaré amb pèls i senyals.
Abans de preguntar-li al general Gozalo, els acusadors i els advocats de la defensa van interrogar al màxim cap de policia, Sebastián Trapote. Recordem que aquest cap de policia, que ha arribat al cim en l’operatiu de l’1-O del 2017, ara jubilat, el 1974, quan a penes tenia 20 anys, era policia i va matar per l’esquena a un treballador, José Luís Herrero, amb 7 fills, a Badalona, amb un tret a boca de canó mentre l’estaven emmanillant i Trapote va ser amnistiat durant la “transició” i després la vídua de l’assassinat, Pilar Torres, disconforme del sobreseïment de cas, en primera instància, el 1977, va haver de pledejar amb l’advocat Marc Viader i va aconseguir sentència del TS el 1983 per cobrar de l’Estat un milió de pessetes per cada fill o filla, uns 42.000 euros. Trapote, sobre la relació de confiança amb els Mossos va declarar que fou molt abans, perquè, deia que feia temps que “desconfiaven” del major Trapero perquè va qüestionar obertament, en alguna reunió, el paper del coordinador D. Pérez de los Cobos, candidat de “Fuerza Nueva” el 1977 [que fou un partit que va crear l’ambient que desembocà en la matança dels advocats laboralistes d’Atocha lligats a Comissions Obreres i al PCE]. Pérez de los Cobos, vestit de falangista, va auxiliar a Tejero en el colp d’estat del 23-F de 1981, i després de gairebé 40 anys ha arribat a ser el màxim cap militar, policial i polític del dispositiu operatiu i repressiu contra Catalunya l’1-O de 2017. També va estar processat de los Cobos per acusacions de tortures a un membre d’ETA, tot i que no fou declarat culpable en un judici on es van condemnar a tres acusats de tortures, subordinats o companys seus; aquest militar d’ultradreta és germà del president del TC quan va esmenar el referèndum de reforma de l’Estatut votat i aprovat pels dos parlaments (català i espanyol) i la majoria de la ciutadania catalana… El major Josep-Lluís Trapero i els Mossos, amb el nomenament de Pérez de los Cobos quedaven en una posició de certa subordinació i relegació davant els cossos policials i militars del’estat, un retall en les competències plenes en ordre públic a Catalunya, jurídicament em sembla que és prou lògic veure-ho com una ingerència i retall de competències per banda del centralisme estatal, necessitades de clarificació jurídica, política i operativa… Tot plegat afers ben foscs i terrorífics.
El cap de la guàrdia civil a Catalunya, general Gozalo, va declarar al judici del TS de Madrid que la confiança es va trencar mentre tractaven de confiscar unes paperetes a la comarca del Vallés, als magatzems d’Unipost” de Terrassa davant la presència de persones protestant, alegrement i pacífica, pels voltants per defensar el dret a poder votar, posant clavells a sobre dels vehicles policials; des dels comandaments de la guàrdia civil, atemorits pels clavells, van avisar els Mossos perquè anaren a auxiliar-los en tasques de seguretat pública, i els Mossos els van dir que havien de parlar-ho i segons el mateix cap de la guàrdia civil, amb retrets molt greus declarà planyent-se: “van tardar 40 minuts en comunicar-nos que vindrien”… Sembla que aquests “40 minuts” (que no són 40 anys de dictadura!), se li van fer eterns, perquè des d’un cos militar l’obediència ha de ser immediata, indiscutible, instantània, pròpia de la manera d’actuar de les dictadures i els cossos militars i jeràrquics d’obediència total i cega, pròpies de les ideologies totalitàries, sense cap dilació, reflexió ni retard. De fet alguns dels testimonis al judici preguntats si havien lliurat “voluntàriament” el seus mòbil i ordinadors confiscats per la guàrdia civil, van dir que els l’havien demanat i els digueren que no els calia cap ordre i que podien fer els escorcolls que els donés la gana, sense cap ordre judicial per escrit, perquè la por, el pànic, el terror, fa aquestes coses, molta gent sap que la G.C. pot fer el que vulga (amb ordre o sense ordre judicial i sense la presència del secretari judicial). Aquestes actuacions, plenes d’irregularitats, impròpies d’un estat de dret, no són prou per anul·lar un judici ple d’irregularitats? Per què no s’exigeix i es concedeix l’alliberament de les persones encausades tan injustament? Per què els organismes europeus en defensa dels drets humans i polítics, i el parlament de l’UE no exigeixen el seu alliberament immediat després de quasi dos anys de “presó preventiva?
Recorde que, quan era un infant, durant la dictadura de Franco, al meu poble, a més de comentar que a la caserna de la guàrdia civil es torturava molt sovint, ens educaven en el temor i el terror, perquè inclús els mestres, autoritaris, violents i maltractadors, que hi havia a l’escola de la II República davant de la caserna, ens amenaçaven en denunciar-nos i portar-nos a la guàrdia civil perquè ens agrediren més brutalment (més encara!), si erràvem en la resposta a alguna pregunta, si no ens portàvem com ells deien que havíem de portar-nos, si se’ns escapava algun mot en català, obeint immediatament a tot sense cap objecció, ni dubitació, ni retard, “de presa, de presa”, com solen fer a les casernes militars; també es deia que els qui volien ser membres de la guàrdia civil havien d’estar disposats a anul·lar del tot la seu pròpia consciència, voluntat i capacitat reflexiva, havien d’estar disposats a afusellar a la seua pròpia família (pares, mares, germans, germanes, fills i filles…) si així li ho ordenava l’autoritat superior, sense cap tipus de resistència, objecció, dubte ni oposició, perquè era el seu “deure”, en compliment de la seua obligació i del seu “honor” com a divisa total… quan tots sabem que des de Calderón de la Barca, l’honor es localitza als entrecuix i així ho ha pagat el jovent d’Alsasua, una baralla de bar ha esdevingut condemna greu per delicte d’odi a “la ideologia” de la guàrdia civil, que potser hi ha unanimitat ideològica a la G.C.? Evidentment, ara el TS ha descartat l’acusació de terrorisme al cas d’Alsasua, però això no ha significat cap reducció substancial dels condemnats, és això el que està escrit que sentencien en el cas que s’està jutjant ara al TS? Una condemna, tot i que no hi haja cap cas de violència, ni de rebel·lió, ni de sedició ni de malversació, per l’obediència al seu parlament i a la majoria del poble de Catalunya, de manera arbitraria i immotivada?
Escenes semblants de terror i tortures policials i militars, esgarrifoses les vam poder veure al film de Pilar Miró, “El crim de Cuenca” tan criticat pels sectors reaccionaris, militars i feixistes d’Espanya per denunciar les tortures al si d’un cos militar que a la fi de la dictadura tots els partits democràtics d’esquerres, inclús el PSOE, declaraven que s’havia de suprimir perquè estava lligat a la defensa de la dictadura franquista, i després s’ha fet servir com aquest cos militar per excel·lència per defensar la indivisible unitat d’Espanya, com a símbol de la permanència i continuïtat del “honor” i el “tot per la pàtria” de la monarquia i de l’estat… Remembrem també que quan encara era un infant i preguntava per l’assassinat de Federico Garcia Lorca, em deien que havia escrit uns poemes contra la guàrdia civil, sobre el tricorni i les calaveres, burlant-se’n, per defensar els gitanos, cosa que encara feia més terrible el seu vil i monstruós afusellament de Federico Garcia Lorca junt al mestre granadí de Puilanas Dióscoro Galindo i els banderillers, Francisco Galadí i Joaquín Arcollas assassinats el 16 d’agost de 1936 per falangistes com els que estan asseguts al TS acusant demòcrates sobiranistes de Catalunya. El cos armat creat per l’aristòcrata “Duque de Ahumada” era per a protegir els cacics i terratinents fins al colp d’estat del militar Franco, durant i després de la dictadura, un cos molt ideologitzat i polititzat cap a l’extrema dreta, que inclús els seus components ‘més democràtics’ reivindiquen el dret a la sindicació, a la desmilitarització, a la llibertat de reunió, d’associació i d’expressió, que després de 40 anys de “democràcia borbònica”, no s’ha aconseguit i encara és un cos policial-militar que està constret per una reglamentació i militarització totalitària, impròpia, al meu parer, d’estats de dret democràtics.
En canvi, una “policia democràtica”, com sovint tracten d’actuar els Mossos de Catalunya, formats en la defensa dels drets humans, amb tècniques de mediació, de diàleg i de formes d’actuar més pacífiques i democràtiques, han de debatre les decisions i veure quina és la més adient, davant una guàrdia civil que molt sovint ha actuat i encara actua, com l’1-O, sense respectar els drets humans fonamentals i esmenten la “democràcia” per a legitimar una monarquia impune i un estat corrupte. Els Mossos tenen un coneixement més precís de la realitat catalana, que uns cossos policials i militars que venien des d’Andalusia, Extremadura o Castella, amb la consigna d'”A por ellos”, aplicant una “lògica de guerra” contra l’enemic i per tant, els Mossos sabien perfectament que la catalana gent no actuaria de manera violenta, al contrari, de manera pacífica, com havia passat als darrers set anys, des de la sentència del Tribunal Constitucional contra la reforma de l’Estatut de Catalunya fins a l’actualitat.
Al meu parer, en efecte, són “dues realitats paral·leles”, enfrontades, antagòniques, la realitat de Catalunya i la realitat d’Espanya, aquesta darrera societat dirigida per un estat demofòbic i anticatalanista, amb cossos militaritzats propis de “forces d’ocupació” que s’han dedicat a criminalitzar l’independentisme, que ha estat investigat, com a mínim, des del 2012, segons declaració del propi general Gozalo; en contrast, la realitat d’una policia de Catalunya, els Mossos, per una banda, que vol actuar i molt sovint actua de manera democràtica, sobretot després d’algunes actuacions incompetents i brutals quan actuaren contra la gent de l’14-M a la Plaça de Catalunya, quan causaren danys amb pilotes de goma buidant-li l’ull a Ester Quintana (com durant l’1-O li va passar a Roger Espanyol, tot i que estaven prohibides pel parlament de Catalunya les pilotes de goma), o quan en una actuació al barri històric del Raval, Juan Andrés Benítez, el mataren a ell i a d’altres mentre el detenien i es revisaren els protocols del Mossos per actuar amb més cura i diligència; per altra banda, la realitat d’una policia nacional i guàrdia civil espanyola acostumades a actuar de manera militar al servei d’un estat que ha entrat en descomposició i considera que pot mantenir “l’estatu quo” actual tot i que siga amb una involució democràtica enorme i el retorn als tics, els costums i les inèrcies de l’autoritarisme de la dictadura (que mai s’han perdut de vista del tot). La mort de 15 immigrants a Tarajal, Cadis, per trets de pilotes de goma i gasos lacrimògens, encara està sense jutjar i en risc de sobreseïment.
Els mitjans de comunicació catalans i espanyols també mostren realitat paral·leles, antagòniques i irreconciliables, uns destaquen la situació dels presos polítics, com a hostatges de l’estat i remarquen la insuportable violència, brutalitat, barbàrie i terror de l’estat i dels seus policies i militars, que fan servir la força bruta, altres consideren que com que era “il·legal” s’havia de prohibir i reprimir, de manera contundent, per tots els mitjans, fins i tot en fer servir els mitjans més inhumans, tot i que ara, afirmen que fou una actuació “exquisida”, “racional”, “proporcional”, “molt professional” i sense “cap càrrega” (tècnica!), en contra de la realitat que tots sabem i vam veure, tot i que el jutge Marchena no deixe que es vegen al judici, limitant els vídeos i les preguntes incòmodes que qüestionen el relat dels acusadors… I comprovem com els fiscals manegen documents en català sense entendre’ls, sense saber ni gota ii sense que hagen sigut traduïts tots fins ara, cosa molt greu, perquè la fiscal, Madrigal, mentre li sonava el mòbil, en l’interrogatori als directius d’Unipost, els preguntava, inquisitorialment, sobre perquè havien “saturat” els enviaments, quan, pel context, era més que evident que deia “aturar els enviaments” en compte de saturar-los… en un embolic mental extraordinari de gent incompetent que ni sap ni li interessa saber ni un borrall de català, encara que siga per saber el què pregunta; cosa que està més a prop d’un circ que d’un judici seriós; efectivament, la “intel·ligència” jurídica del president del judici al TS ho explicita adequadament, “una pèrdua de temps” havent tantes coses greus per judicar, inventar-se un relat fictici per escarmentar els independentistes, tenir-los tant de temps empresonats, les preguntes repetitives, vagues i ocioses de la fiscalia, l’advocació i el partit feixista… Tot plegat mostra un estat de coses molt poc seriós, un desgavell sistèmic atiat per la zitzània, l’odi i el poder d’un monarca a perdre la poltrona i els privilegis heretats d’un dictador sanguinari que la va reinstaurar de manera sorprenent i “miraculosa” en la “gran partida” que va jugar el dictador entre diferents candidats a rei (“Franco y los Borbones”, Xavier Casals, 2005).
Des de Catalunya veiem, aquest judici, com una vergonya ignominiosa, en canvi, Iñaki Gabilondo, Diego López Garrido o Martin Pallín i d’altres (que diuen que tracten de ser “justos”, “imparcials” i “equidistants”), des del seu nacionalisme espanyol no observen “cap irregularitat” i consideren el jutge Marchena actua adequadament, per a estupefacció del que observem des de Catalunya, una sentència que sembla escrita i a sobre voldran mostrar-se “magnànims”, després de les tortures i el mal que ja han fet; s’observa que tenen “presa” per condemnar-los i davant la data de les pròximes eleccions “tenen pressa” (quan la presa mata i és una eina del feixisme) i consideren que tot és una “pèrdua de temps” perquè al si del seu àmbit social, nacional i polític de manera unànime, els independentistes catalans són culpables inclús abans de començar el judici, per ser independentistes i per ser catalans o catalanes, amb uns prejudicis polítics contra tots i especialment una misogínia fastigosa contra la presidenta Carme Forcadell, del contrari se l’hauria judicat al TSJC com als seus companys de Mesa i no al de Madrid, nacionalment antagònic a Barcelona i Catalunya en tots els àmbits, sense cap argument més que l’arbitrarietat de l’estat que imposa, el lloc, el tribunal cortesà al servei del cap d’estat que és qui signa i corrobora les sentències, l’estructuració erràtica i imprevisible del calendari del judici, el ritme, la llengua espanyola imposada, la denegació de l’observació internacional, els no vídeos, les preguntes incontinents, repetitives i capcioses dels acusadors, les no preguntes i la censura en la defensa perquè trenquen el relat falsari del cap d’estat, de l’estat, de la fiscalia, de l’advocacia i del partit ultra-nacionalista espanyol… Unes limitacions que obturen la defensa de les persones acusades, del tot indegudament, de penes molt greus.
A diferència dels comandaments de la guàrdia civil i de la policia nacional espanyola i els seus directius polítics, que declaraven amb “autoritat”, vehemència, rotunditat i la seguretat imponent perquè davant el Tribunal Constitucional juguen en casa i tot el pes de l’estat està al seu favor, davant la declaració del comissari del Mossos, Castellví, es veia, a la primera part, el seu patiment constant, les seues vacil·lacions permanents, els seus dubtes i nervis, com suava, pensava i repensava els mots abans d’obrir la boca, com salivava i se li eixugava la llengua i semblava que anava per un camp de mines i tractava “d’acontentar” a la fiscalia, l’advocacia de l’estat i al TS, estava i aterrit, després durant la declaració a les defenses va respondre amb més seguretat i tranquil·litat on va deixar les coses al seu lloc perquè els escenaris de violència que imaginava de l’independentisme radical i revolucionari, no es va presentar l’1-O; com també em va semblar aterrit un ex-capità mercant del port de Palamós que s’avançava a defensar a un company pel temor que “unes declaracions a la premsa” del conseller Josep Rull explicant el que havia passat i “potser” foren lesives i tingueren represàlies per l’actual capità del port de Palamós, com el membre del PSC, a la Mesa del parlament de Catalunya, David Pérez, que davant el TS la part acusadora deia que era del PSOE (i no del PSC!), sense que ningú els ho esmenés, també semblava espantat d’aquesta litúrgia estatal i es mostrava tens, agarrotat i aterrit davant un estat repressor que s’imposa brutalment per la raó de la força no per la força de la raó… Els pobres dissenyadors gràfics i impressors, aterrits, interrogats de manera absurda i pèrfida per fiscalia, advocacia i el partit fatxa, declarant davant la guàrdia civil sense haver tingut cap advocat ni notificació per banda de la justícia, tractant de confirmar una trama criminal que només està a les seues ments perverses. Un estat que fa servir el terror per a imposar-se, quan més de dos milions i mig de catalana gent, ha perdut la por… i s’expressa votant, protestant i reclamant els nostres drets i llibertats. Sense por, tot i que tracten d’espantar-nos per tots els mitjans.
En realitat, mentre les persones acusades per contribuir a fer un referèndum, amb amenaces de presó molt altes, declaren serenes, valentes i dignes, “els altres”, (lligats a l’unionisme català, tret dels que es mostren segurs amb la brutalitat estatal), es mostren aterrides davant d’un estat que tracta de generar tanta por, com un marit masclista i maltractador davant la decisió de la seua dona de separar-se d’ell, que no accepta perquè la considera de la seua propietat. Aquestes escenes de temor davant el Tribunal Suprem, m’han recordat, la conferència de l’historiador, Antoni Furió, a les jornades d’IEC, “Espanya contra Catalunya”, quan explicava que després de la batalla d’Almansa, quan les tropes austriacistes foren derrotades, l’estat borbònic es va acarnissar contra els maulets en una repressió brutal i terrorífica, amb penjats, afusellats, presons, ciutats cremades, com Xàtiva que la feren desaparèixer del mapa i no deixaren pedra sobre pedra, amb els primers camps de treballs forçats de la modernitat a Castella… Alguns botiflers “benèvols” davant de les atrocitats que feien els Borbons i els seus lacais dels “justícia”, s’apiadaren dels seus adversaris i decidiren anar a Madrid a demanar “clemència” per als austracistes, però els tribunals de Madrid els empresonaren i condemnaren per “col·laboracionistes” en considerar que si s’apiadaven i els defensaven era perquè simpatitzaven amb els propòsits dels enemics a mort dels Borbons…
Els ulls de terror que he vist al judici, em van semblar propis del que s’arrengleren al costat de l’estat pel temor que suscita, tret d’aquells que en considerar-se “homes o dones d’estat” (Espejo, Ribera, Casado, Guerra, González, Ibarra, Aznar, Rajoy, Sáez de Santamaria, Arrimadas…), que no dubten en mentir, enganyar, tergiversar i acusar amb falsedat i cinisme, posem per cas, negant l’ex-Delegat de l’estat del PP a Catalunya, “al seu testimoni”, mentint, que no havia demanat perdó o excuses per les càrregues policials, quan tothom sap perquè ho va veure que uns dies després de l’1-O als Matins de TV3 (està gravat!), que el tal Millo, preguntat per la periodista Lidia Herendia, què li semblava la brutalitat policial i militar que s’havia viscut a Catalunya l’1-O, va demanar disculpes i excuses, no en nom del MHP Carles Puigdemont, sinó en el seu nom propi, com a Delegat del Govern del PP, en un gest que, en aquell moment, “sorprés” (estupefacte!), em va sembla que “humanitzava” una mica a aquest buròcrata estatal al servei del PP i de les clavegueres de l’estat (amb l’ex-ministre d’Interior Jorge Fernández Diaz que “afinava” els afers bruts la fiscalia), tot i que també vaig pensar que potser era un parany electoralista, fet des del cinisme i el fariseisme “unionista” (recordem que Millo militava a Unió Democràtica de Catalunya al costat de Duran i Lleida, al temps de CiU), perquè davant les eleccions del 21-D, on es presentava el PP i quasi es queda fora del parlament… No obstant això, ara, davant el Tribunal Suprem, en negar Millo tot això i embolicar la troca, el converteix, al meu parer, en un home sense cap credibilitat ni autoritat moral, en un miserable, que actua mogut per la rancúnia, pel ressentiment i per l’odi contra els que considera els seus enemics amb la finalitat d’apartar-los de l’escena política i empresonar-los, contribuint, amb malvestat, a nodrir un relat fals i inventat del seu estat terrorista que ens tortura, ens ataca, reprimeix i terroritza i a sobre vol que “el respectem”, des del terror que injecta diàriament aquest estat, com es feia durant la dictadura i es continua realitzant ara mateix… Un dels comandaments de la guàrdia civil, un tal Baena, que ha instruït totes les acusacions contra l’independentisme, sembla que tenia un nom fals, “Tácito” a internet, on insultava i combatia a les webs independentistes durant el seu temps de treball (o de lleure!); aquest ‘senyor’ i els seus atestats són els elements materials en què s’ha basat el jutge Llanera per fonamentar les acusacions, amb odi, terror i obsessió malaltissa.
Per això, hem de proclamar que no tenim por i hem de rebel·lar-nos contra un estat opressor que vol que li diguem, aplaudint amb orelles d’ovella, que és una “democràcia plena”. Com proclamen els dirigents de l’estat espanyol, que necessiten passar vídeos falsos (Borrell, Lozano…), amb relats increïbles per a contrarestar la mala imatge que ha generat les escenes de la policia nacional espanyola i la guàrdia civil apallissant catalana gent pacífica amb les mans en alt que només volia votar; si ara, el TS, condemna els dirigents independentistes, i no als caps del Govern espanyol que van ordenar agredir brutalment als votants, tornarà a donar la volta per tot el món, la poca vergonya i la poca credibilitat d’un estat brutal cruel, opressor i repressor que no té cap crèdit en la defensa del drets humans ni en legitimitat democràtica, ni en reconeixement ni en respecte a les minories, posen per cas, la catalana gent… Perquè reprimir el dret a decidir i no reconèixer el dret a l’autodeterminació és retallar i suprimir la democràcia i esdevenir un estat autoritari, sense cap credibilitat democràtica. Un estat que només s’imposa pel terror, sense cap diàleg, sense cap mediació, sense cap argument més que la força bruta de la violència, la barbàrie i “la raó d’estat” contra Catalunya i els Països Catalans.
Post scriptum:
Per tot plegat, el 16 de març estarem a Madrid exigint la llibertat i el dret a decidir perquè l’autodeterminació no és cap delicte, amb el suport de “Vallecas-Decideix”, “Vicálcaro-Decideix”, “Madrid-Decideix”, “l’Esquerra Castellana” (Doris Benegas, Elena Martínez…), “Madrileny@s pel el Dret a Decidir” (Jaime Pastor), l’estudiantat de les Universitats de Madrid (Lucía Nistal), que iniciaren les votacions del referèndum sobre monarquia o república a tot l’estat i més de 50 entitats madrilenyes i castellanes, de “Castilla Comunera”, en solidaritat amb el dret a decidir de Catalunya i en defensa d’una democràcia real i dels drets humans. Perquè la defensa de la “democràcia”, de Catalunya i dels Països Catalans, com deia Ernest Renan, “és un plebiscit quotidià” de la nació, dels drets i de les llibertats fonamentals davant un estat col·lapsat per la corrupció, la perversitat i la brutícia que cerca apartar la dissidència política i imposar les decisions des de l’entramat de l’Estat.
