Les dones i l’extrema dreta

dones

Jordi Muñoz

La irrupció a Espanya d’un partit explícitament identificat amb la dreta radical té algunes particularitats respecte al que hem observat en altres països europeus. Primer, el seu electorat té un perfil socioeconòmic -almenys fins ara- més semblant al de la dreta tradicional que no al dels abstencionistes de classes populars o als antics votants de les esquerres que en altres països han alimentat l’extrema dreta. Segon, en el seu imaginari el gran enemic, més que la immigració, és el sobiranisme català, que amenaça la sacrosanta unitat d’Espanya. Vox té un discurs xenòfob i antiimmigració, sí, però no hi dona tanta centralitat com els seus homòlegs europeus.

La tercera particularitat, tanmateix, resulta més sorprenent: Vox és un dels partits d’extrema dreta europeus que fan més èmfasi en el discurs antifeminista. La resta de partits d’aquesta família no són precisament feministes, però no solen donar tanta importància com Vox a les qüestions de gènere. Fins i tot, en alguns casos, empren discursos de defensa dels drets de les dones com a pantalla per cobrir la seva islamofòbia.

Per què l’extrema dreta espanyola és tan intensament antifeminista? És difícil de saber del cert, però potser podem pensar, com a hipòtesi, que té a veure amb la velocitat dels canvis culturals i institucionals que s’han produït a l’estat espanyol en qüestions de gènere. En un període relativament curt de temps la societat espanyola ha transitat del conservadorisme extrem del nacionalcatolicisme a homologar-se en molts aspectes a la resta del continent o fins i tot a posar-s’hi al capdavant. En altres aspectes, certament, encara s’arrossega l’endarreriment, però la velocitat dels canvis ha sigut més ràpida que en altres països.

Més enllà de les hipòtesis que puguem fer sobre les causes de l’antifeminisme de Vox, podríem pensar que això contribuirà a masculinitzar el seu electorat. Però no és tan evident. Si a Vox el voten, com sembla, molts més homes que dones, això no serà excepcional sinó que més aviat confirmarà el que s’observa pràcticament a tot Europa. Els partits de la dreta radical tenen electorats molt masculinitzats, amb ràtios d’homes i dones que sovint són del 60%-40% o 70%-30%. A més, la magnitud d’aquesta desproporció no sembla que depengui de la intensitat del seu antifeminisme. De fet, en països com Noruega, on la dreta radical té -sobre el paper- un discurs més aviat orientat a la igualtat de gènere, és on el seu electorat està més masculinitzat.

Com s’explica, doncs, aquesta diferència entre homes i dones en la propensió a votar l’extrema dreta? Les investigadores i investigadors que s’han ocupat d’aquesta qüestió han proposat diverses teories per explicar-ho. En primer lloc, hi ha les teories que podríem anomenar essencialistes. Parteixen de l’abundant evidència psicològica que mostra que les dones són més empàtiques i tenen més capacitat per adoptar els punts de vista d’altri que els homes. A més, aquestes diferències sembla que tenen un component genètic i evolutiu, i no només cultural. Les dones són, també, més religioses que els homes. I tot això les faria, diuen, menys receptives als discursos xenòfobs i d’odi a la diferència que professen aquests partits. Tot i que hi ha una certa evidència que dona suport a aquests arguments, els trets de personalitat són insuficients per explicar del tot el diferencial de gènere en el vot a la dreta radical.

Però més enllà d’aquestes explicacions, també hi ha teories socioeconòmiques que ens poden ajudar a acabar d’entendre les diferències de gènere en el vot a l’extrema dreta. Aquestes teories van en dues direccions diferents. D’una banda, algunes autores expliquen que les dones s’hi juguen més que els homes en la defensa de l’estat del benestar. Primer, perquè tenen un risc més gran de pobresa, especialment quan encapçalen llars monoparentals o quan depenen de pensions no contributives. Segon, perquè l’estat del benestar en fer-se càrrec de les cures de nens, persones malaltes i dependents a qui allibera és, fonamentalment, a les dones, que són les que més assumeixen aquestes tasques dins la família. I tercer, perquè l’estat del benestar és també una gran font d’ocupació femenina, que afavoreix la incorporació al mercat de treball formal de moltes dones que si no possiblement en quedarien fora. Per això, sovint les dones mostren una tendència més marcada a votar partits que defensen activament l’estat del benestar i, per tant, defugen formacions que tenen agendes diferents i sovint contraposades a aquesta idea, com són els de la dreta radical.

D’altra banda, hi ha un mecanisme complementari a aquest. Molts estudis han atribuït el creixement de la dreta radical als perdedors de la globalització. Són els treballadors més afectats per la deslocalització industrial, l’obertura comercial als productes manufacturats de baix cost provinents de la Xina, la robotització o, també, la pressió a la baixa dels salaris relacionada amb els fluxos migratoris. Tots aquests processos afecten especialment les feines manuals poc qualificades, que són generalment ocupacions molt masculinitzades. Les dones amb nivells baixos de qualificació sovint fan feines que requereixen habilitats comunicatives, com les relacionades amb els serveis personals, que són més difícils de robotitzar o deslocalitzar. Per això, tot i una situació estructural de desavantatge, les dones estan menys exposades a aquests xocs socioeconòmics que serien a la base del creixement de les opcions d’extrema dreta.

Sigui com sigui, probablement serà el vot de les dones el que ens salvarà de caure en les mans de l’extrema dreta. Tant de bo els partits democràtics ho tinguin en compte a l’hora de definir els seus programes, prioritats, llistes i maneres de fer política.

(Ara, 10 de març 2019)

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER