Gustau Muñoz
Quin espai tenen els llibres d’assaig al dia de Sant Jordi? En un panorama dominat per un cert tipus de literatura ad hoc, sovint precuinada, i també de vegades -cal admetre-ho- per novel·les i narrativa de qualitat que apel·len al sentiment i a les emocions, a la imaginació, francament, tenen un paper menor. Cal ser-ne conscients. Les coses són com són. Les grans tendències de cara a les masses consumidores guanyen la partida… Enguany s’ha calculat que hi ha unes setanta novel·les en català -es diu prompte- en òrbita. Bé està! Però també, ei!, es podria pensar a variar la dieta i atendre propostes d’un altre tipus. Llibres de pensament i assaig adreçats al lector delerós d’eixamplar horitzons intel·lectuals, com és el cas del seguit d’obres que tot seguit comentaré, en la vespra de la festa major del llibre. Un cert tipus de llibres, caldria afegir, més enllà de les propostes promogudes pels grans grups editorials.
Un Sant Jordi atípic? Sí, aquesta és la idea. Fer una ullada a llibres d’assaig i pensament apareguts recentment que ens poden ajudar a pensar, a reflexionar, a enriquir el bagatge d’idees. N’hi ha molts, molts, més, certament, i és una gran notícia, però aquests em semblen especialment atractius, a manera de tast o incitació. I soc conscient de la realitat, res més lluny de mi que fer-ne abstracció. El poc temps, la facilitat, les temàtiques properes, els sentiments, les emocions, les relacions, tot això compta. I ho respecte, només faltaria. Però més enllà del magma vital immediat hi ha vida. De la biografia a l’estructura, podríem dir…
Un llibre que val molt la pena en aquest sentit estructural és La fi de l’alternativa xinesa (Tigre de paper), de Miquel Vila. Bona part del llibre es presenta com una introducció competent a la història i la realitat actual de la Xina de Xi Jinping, amb informació directa, viscuda. Però va més enllà. Com escriu Manel Ollé al pròleg, és “un assaig que s’atreveix a pensar el món a partir de la història xinesa”. La Xina desafia els esquemes teòrics i modela cada vegada més les alternatives i possibilitats del món actual. La geografia, la història i la demografia, el creixement econòmic accelerat, de la Xina conformen un magma de difícil intel·lecció, que aquest llibre explora de manera convicent. Un magma en el qual conviu l’avançada tecnològica, la potència industrial i una estratègia d’hegemonia planetària inequívoca, però no mancada de problemes seriosos, que l’autor explica i que incorporen la llavor de la fallida, com es va veure en l’errada estratègia contra la pandèmia. Capitalisme comunista o comunisme neoliberal, límits del creixement, ultra-modernitat arcaica (per autoritària i refractària al pluralisme), democràcia no democràtica… tot són dilemes, apories, o impossibles a la Xina, que alhora marca una pauta influent al món. L’epidèmia de Covid -mal gestionada- marcà una inflexió, així com la crisi immobiliària de grans dimensions. La suma de dilemes, configura la fi del miratge xinès? Aquest és l’interrogant raonat que planteja un llibre molt recomanable.
Per la seua banda, El segrest de la política (Anagrama) de Lluís Calvo, mereix atenció. Aquest pamflet -en la millor accepció de la paraula- arrenca de la hipòtesi “d’una democràcia més enllà dels partits tradicionals”. Lluís Calvo, que és un poeta i assagista estimable, es mostra caut: no vol caure ni en el populisme ni en l’antipolítica, tot i que xafa un terreny esvarós.. S’encomana a un artista de l’inversemblant (Joseph Beuys) i a una santa laica que no se n’assabentava de res (Simone Weil) o de poca cosa… El text és una diatriba contra els partits polítics. Molt bé, estan plens de vicis. Però són els que ell diu? Un pamflet culte, amb citacions de Carl Schmitt, Benjamin, Agamben, Rancière o els inevitables Zizek i Biyn-Chul Han. (D’altra banda, s’equivoca en la valoració de Schmitt i Heidegger, que eren totalment funcionals al nazisme…). “Prescindir dels partits en el segle XXI?”, es pregunta. Perdoneu, però tot i la gràcia discursiva interessant del poeta Lluís Calvo, trobe que va molt despistat, en termes polítics i geopolítics. La crítica dels partits tradicionals, molt bé, però sobretot vindria de la interferència dels poders econòmics (l’asimetria social, taló d’Aquil·les de la democràcia). Al món, ara, hi ha grans prèdiques contra la democràcia representativa liberal-democràtica (per part de la Xina, dels confucians de Singapur, de l’integrisme islamista, d’arreu). Totes interessades! Per resumir: no hi ha democràcia sense partits. La “democràcia orgànica” del darrer franquisme… volia prescindir dels partits. Què voleu que us diga, ho vaig viure! Afirmava que la democràcia real es basava en les unitats naturals o orgàniques, municipi, família i sindicat. Una gran falòrnia. Les dictadures (sí: dictadures) del socialisme anomenat real, també negaven el pluralisme polític veritable dels partits lliures i diversos…. El problema no rau en els partits, que són imprescindibles com a expressió del pluralisme social i polític. No hi ha democràcia directa -assembleària- en societats complexes… Ve d’una altra cosa: de la interferència falsificadora del desnivell de poder econòmic i social, que fa tot sovint de la igualtat de tots els ciutadans una estafa o un miratge. Una igualtat inversemblant -el vot del magnat val igual que el de la minyona- que tan sols es concreta el dia de les eleccions. I tanmateix, aquest moment de ruptura -i tota la cultura política (eleccions, llibertats, estat de dret, etc.) que el fan possible- és fonamental. I els partits polítics son imprescindibles, formen part d’això.
Un altre llibre per a llegir (o regalar, arribat el cas) és el del politòleg Toni Rodon Qui no vulgui pols. Conflicte polític i polarització (Peu de Mosca). Un jove politòleg planteja la qüestió de la polarització política. No és tan dolenta, el conflicte és consubstancial a la vida social. La política el que fa és “civilitzar” el conflicte, però la tensió i la polarització sempre hi seran. I això està bé. Amagar el conflicte, per evitar tensions desestabilitzadores, és negatiu, perquè contribueix a preservar i apuntalar l’ordre de coses existent. A partir d’aquesta premissa analitza un seguit de situacions, incloent el paper de les xarxes o qüestions envitricollades com el canvi climàtic o la situació a la Catalunya post-procés. Un llibre molt meritori, divulgatiu, però rigorós. Dels que ajuden a pensar, dels que aporten arguments, i desmenteixen, una mica, la mala premsa que té la politologia (fotografia d’un instant) entre alguns col·legues d’altres ciències socials, que reclamen més visió estructural o una mirada històrica. La coberta i el títol, millorables.
Primera lliçó sobre l’assaig (Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Universitat de Lleida), de Gonçal López-Pampló, és el tercer títol d’una nova col·lecció d’introduccions breus a “matèries relacionades amb la literatura”, que resulta oportuna i útil. Són textos clars i entenedors, a l’abast dels lectors no especialitzats. Hi han aparegut volums de Pere Ballart, Ramon Bacardit, Ramon X. Rosselló i Ferran Carbó i Jordi Oviedo. Aquests darrers amb el llibre Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés. El volum de Gonçal López-Pampló explica fil per randa la teoria literària de l’assaig, la seua naturalesa, les variants, significació i valor en el camp literari actual. Molt recomanable. El volum sobre Estellés dels dos editors de la seua obra completa, versió definitiva, és una panoràmica detallada de la producció poètica, i de la trajectòria vital, de Vicent Andrés Estellés. De lectura obligada, diria, en l’any del centenari, perquè s’hi aprenen moltes coses.
L’aparició d’una nova col·lecció sempre és bona notícia. Hi ha voluntat i capacitat d’innovar en la galàxia editorial. I això ha de ser registrat i valorat com cal. Sovint passa que els esforços culturals, intel·lectuals i editorials en la nostra llengua no tenen la recepció escaient. Hi ha massa desconnexions. La fragmentació i la dispersió mediàtiques juga a la contra. Una premsa (i uns suplements) massa mediatitzada o deutora de centres de decisió exteriors, en uns casos, o lliurada a interessos comercials excessius, en altres, dona com a resultat un panorama d’escassa recepció. Fragmentació de públics, manca d’informació, precarietat de la crítica… Podríem seguir. És, en qualsevol cas, un drama, que afecta negativament sobretot a la producció valenciana que no troba projecció on pertoca ni la recepció que escau.
No serà el cas -cal suposar- de la nova col·lecció de la Universitat de Barcelona “Ciutats per Pensar Europa”, dirigida per Antoni Martí Monterde, que és també l’autor del primer títol: Capitals culturals. Entre pedres i literatura. Aquesta qüestió ha ocupat llargament l’autor que hi aboca un doll de coneixement, reflexions i consideracions al voltant de la ciutat i la modernitat, les ciutats com a centres d’irradiació, les ciutats literàries, les ciutats com a centre intel·lectual, detenint-se en casos concrets com ara París, Weimar, Venècia o Viena, des d’una perspectiva històrica i de literatura comparada. El segon títol és Trieste. Una ciutat a plec de mapa, de Joan Benesiu. Trieste és un cas paradigmàtic de ciutat literària, de lloc de la memòria europea, de cruïlla dels grans conflictes que han remodelat una i altra vegada el mapa físic (i mental) europeu. Ciutat on s’han trobat històricament les cultures germànica, italiana i eslava. D’on han brollat espurnes virulentes i també gran literatura. Benesiu explica tot això amb la seua prosa elegant i entenimentada, i fa goig llegir-lo.
Hi ha molts més llibres que voldria comentar, però ho deixaré ací. En un altre moment abordaré lectures pendents però que em semblen ja ara, d’entrada, pels autors i el tema, molt recomanables: La vida plenament viscuda (Vincle) de Joan Garí i Balla amb Babel. Contra l’absolutisme lingüístic (Fragmenta) de Joan-Lluís Lluís. Dos autors que cal tindre en compte. També podria referir-me a dos títols nous de la Biblioteca de Pensament Crític (Afers): Discurs contrafeminista, de Mercè Rius, i Lucien Goldmann. La formació d’un intel·lectual europeu, de Mitchell Cohen. Si voleu fer descobertes interessants, hi esteu convidats…
(Publicat a eldiario.es/cv el 21 d’abril 2024 amb el títol “Un Sant Jordi atípic, hi esteu convidats”)
