Sal·lus Herrero i Gomar
El 27 de setembre del 2023 es va publicar a País Valencià Segle XXI un article excel·lent de Jordina Gort Oliver sobre La pensió d’alemanys, de Montserrat Corretger (Afers, 2023). He pogut veure també, al programa de Xavier Grasset al 3/24, l’entrevista a la Montserrat Corretger i em va cridar l’atenció perquè explicava molt bé el seu llibre, les històries de fa cent anys d’un grup de traductors europeus, alemanys i suïssos «cosmopolites», que s’aixoplugaren una pensió de Reus, després de la «Gran Guerra». Una pensió de Reus regentada per un alemany, Otto, i per Gregoria, on tracten tots plegats de refer les seues vides una mica esgarrades. La pensió d’alemanys reflecteix història i la vida quotidiana dels anys 1921 a 1939, bàsicament, tot i que hi ha també apunts o notes retrospectives i prospectives d’abans i després d’aquestes dates… Si la comparem amb Cien años de soledad, La pensió d’alemanys seria també una crònica històrica I una mena d’epopeia de les ferides i els amors durant dues dècades de Catalunya. Vist des d’ara mateix, el títol hauria pogut ser Cent anys de companyia i repressió, amb algun parèntesi republicà; una mica, les “venes obertes” de Catalunya i bona part dels Països Catalans…
En aquell article, Jordina Gort, esmenta la ressenya de Josep Murgades a la revista Els Marges (130, primavera, 2023), on diu que la novel·la de Corretger és «Un artefacte tot ell que exemplifica de meravella la viabilitat d’una opció intermèdia entre els dos grans pols de relat possible segons Aristòtil (Poètica, 1451 b): l’històric i el ficcional; és a dir, el particular, atenent a allò esdevingut factualment, i l’universal, fruit d’allò imaginat que s’hauria tanmateix pogut esdevenir. Novel·la històrica o història novel·lada, doncs? Totes dues, en l’obra que ens ocupa, indestriablement. Aquella, amb documentació contrastada, sobretot pel que fa a dades i a dates; aquesta, amb reconstrucció versemblant, sobretot pel que fa als diàlegs en boca de les dramatis personae.» (p. 126-128). Una barreja de reconstrucció històrica i de novel·lació de la realitat, el més fidel possible a les fonts i documentació acumulada i transmesa.
Gort es nega a explicitar o a detallar l’argument de la novel·la La pensió d’alemanys, però remet als canvis que s’esdevingueren llavors a Europa i al tractament que en fa l’autora: els conflictes socials, nacionals i polítics es trenen amb les trajectòries dels protagonistes en les seues vides quotidianes, laborals, amoroses, lúdiques, festives, culturals, amb els corresponents moments àlgids de goig I de patiment. El context europeu emmarcat en el poble de Flix i sobretot a la ciutat de Reus, en les indústries químiques i dels fruits secs (les avellanes…), les relacions de classe i les formes de vida i mentalitat dels directius, tècnics, treballadors i les seues respectives famílies; el món de cadascun dels protagonistes: des de la pensió a les editorials, les llibreries, les decisions que es prenen a Barcelona, Madrid, Berna, Viena, Munic o Berlín, les reflexions sobre la literatura, la vida social, l’economia, les excursions, les tertúlies, la vida a les llibreries, a les revistes, les novetats bibliogràfiques de l’època, els negocis, el naixement i la divulgació de la influència decisiva de les càmeres de fotos, de la ràdio, de l’automòbil, del cinema, la cultura de masses, l’inici de la turistificació de la costa de Catalunya i les Illes Balears, la globalització de l’economia a escala europea i mundial, els efectes depressius del crac del 1929, l’emergència de les reivindicacions feministes, els canvis en l’arquitectura, els corrents modernistes i noucentistes i un llarg etcètera de modes, eclosions, corrent de fons o de superfície que constitueixen la tercera i la quarta dècada del convuls segle XX…
Pel que fa a l’arquitectura de Barcelona es relata un viatge del grup de la pensió a Barcelona, al passeig de Maria Cristina, a la Font Màgica que hi ha als peus del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a l’edifici ultramodern de Mies Van der Rohe, la muntanya de Montjuic, el Poble Espanyol, les torres, els jardins del Montjuïc…
Jordina Gort assenyala el plaer de llegir La pensió d’alemanys de Montserrat Corretger, un viatge en el temps per recórrer els carrers de Reus de l’època, el Teatre Fortuny, amb els balls dels ‘feliços’ anys vint (jazz, fox trot, la música negra nord-americana…), festes de Carnaval, de Nadal, Cap d’any, Festa major, el bar Americano, el Bol d’Or, el Café París, la Boca de la Mina, el creuament dels Cinc Camins o el camí del Castellvell, la plaça de Prim, del carrer Ample, després la plaça de Castelar, les estàtues als prohoms de Reus… Hom podria fer una ruta turística dels carrers, places i llocs que descriu Montserrat Corretger a La pensió d’alemanys, com es podria fer un film ben reeixit sobre una novel·la que relata els principals fets, esdeveniments i trasbalsos d’aquesta època… Posa cara, ulls i veu, pensaments, ideologia, ideals, cultura, cos i ànima a la majoria dels protagonistes: Otto, Gregoria, Ernst, Victor Horn, Victorià, Freygang i els Rabassa, Maria Alberta, Enric, Vicenç, Ricard Ferrater, Lotte, Dagsi, Àurea, les ballarines ‘russes’ de Sascha Morgowa, Thomson… Corretger ha fet un treball molt laboriós, d’orfebreria narrativa, d’anàlisi documental exhaustiu, d’una recerca d’anys, per poder posar-hi context històric, argumentari, descriptiu, real i imaginatiu a les històries que li va contar la seua mare oralment. I el resultat és el d’una gran novel·la, on m’ha semblat extraordinària, la minuciositat i l’encert, els detalls descriptius que apareixen per tots els racons, la seua saviesa quan analitza i comenta els personatges de les fotografies, sovint, inclús l’estat anímic, els pensaments, les preocupacions, les ombres i les llums que descobreix a través de les fotografies, de la posició del cos, bé siga quan van de viatge a la platja a Salou, a Tortosa, al Delta de l’Ebre, a Tarragona, a Barcelona, a la Costa Brava, a la Serra de Llabèria, al monestir de Montserrat, a Porto Maurizio, a la Vall de Lis, la Rue d’Enfer, les mines de Crabioules, Maupas, Lézat, els diversos senders i corriols que duen als pics i als espadats que han visitat… És admirable la minuciositat i l’extraordinària capacitat d’observació, la perspicàcia, la recerca i l’erudició que acumula Montserrat Corretger per descriure la documentació gràfica, social, cultural, econòmica, literària, diaris i revistes de l’època, per trenar les relacions humanes i les converses de les tertúlies i els diàlegs que atresora La pensió d’alemanys, una caixa de sorpreses continues que et manté tothora amb l’ai al cor, perquè vols saber com continua o com s’acaben les vides que presenta a la novel·la. Et familiaritzes amb els personatges i vols coneixe’ls més, t’assalta la curiositat per saber del seu viatge per la vida… i quins camins agafaran en les cruïlles i els esdeveniments tràgics, com la guerra, l’exili…
Inevitablement, La pensió d’alemanys, m’ha recordat les tertúlies d’El quadern gris de Josep Pla, les reconsideracions «morals», els dilemes vitals i existencials, també els diàlegs d’Ernst i Victor Horn, sobre l’ascens del nazisme m’han recordat els de La muntanya màgica de Thomas Mann entre l’humanista liberal i demòcrata, Settembrini, mentor de Castorp, i el jesuita Naphta que tracta de rebatre els ideals de la Il·lustració entre l’enyor d’un retorn a l’edat mitjana, la fascinació dels totalitarismes i l’intent constant de desacreditar les democràcies representatives i substituir-les per les dictadures i la força bruta de les armes… coses que ara mateix veiem que retornen amb una amenaça creixent, quan la complexitat dels problemes socio-ecològics augmenten.
Remarca Jordina Gort que la novel·la és un reflex i expressió del món de Montserrat Corretger, de la seua pròpia personalitat bolcada en la primacia del coneixement, la cultura, el civisme, l’educació, el gust pels llibres, per la lectura i «la confiança per la humanitat que banyen tot el relat», tot i que també s’observa una certa ‘desconfiança’, preventiva, quan s’albiren les guerres, les morts, els assassinats, el terror de les potents bombes dels avions de la Legió Còndor alemanya de Hitler i de l’aviació italiana de Mussolini a la guerra espanyola, després del cop d’estat del general Franco, bombes que deixen caure sobre els pobles de la costa dels Països Catalans, des del Maestrat fins a més a la vora del Mediterrani. Gort escriu que com anota a Passats singulars, l’historiador Enzo Traverso (Afers, 2021), la literatura fa la funció d’omplir els buits que la història deixa, per tal d’entendre millor el passat: «els colors, les atmosferes, les veus, les formes; […] detalls que […] revelen un món mental, costums, cultures, relacions socials, d’una època» (p.136), en el context de Reus dels anys 20 i 30… Una història concreta, «local», per la ubicació a Reus, però no ‘localista’, ja que esdevé ‘universal’ pel calidoscopi de diverses perspectives nacionals alhora, Catalunya, Espanya, Alemanya, Suïssa, Europa, Nord-Amèrica… Visions nacionals i ideològiques superposades, en contrast, contraposades, antagòniques, en tensió, en confrontació, com les classes socials, els elements materials i ‘espirituals’ que configuren el món de cadascun dels personatges que apareixen en escena i el seu context històric… I la reivindicació del clan que es va formar a la pensió de Reus, com a aixopluc i recer, entre gent de distinta ideologia, classe social, cultura, llengua i nacionalitat, en uns moments de gravetat històrica, de fet la dedicatòria de la novel·la: «A tots els membres del grup. Els devia aquestes pàgines». Els rescabala de l’oblit, amb una cadència narradora i un estat de gràcia permanent, des del gènesi de la novel·la fins a la fi.
Ho hem llegit als llibres d’història d’historiadors d’ofici competents, i en aquestes pàgines de Corretger es consigna la infàmia de l’ascens del nazisme, però també s’adverteix sobre la humiliació (infame), del Tractat de Versalles, després de la «Gran Guerra», quan els francesos, anglesos i nord-americans van gravar a Alemanya de manera que van contribuir a posar algunes peces als ‘fonaments’ perquè un dictador demagògic, sense cap escrúpol, insuflés el totalitarisme entre les masses alemanyes i portés Europa a la barbàrie de la indústria, militaritzada, de la mort i de l’extermini de milions de gent.
Al llarg de la novel·la hi ha latent les tertúlies, els ateneus, les llibreries, les converses, diàlegs, els debats ideològics, els mitjans de comunicació, els personatges, plens de molles de carn i substància; apareix la perspectiva nacional catalana, que emergeix amb Prat de la Riba, Antoni Rovira i Virgili, l’espanyola amb el monarca Alfonso XIII, la guerra colonialista de l’exèrcit espanyol al nord d’Àfrica contra el Marroc, els dictadors Primo de Rivera i Franco, Hitler i el Puch de la cerveseria de Munic, Mussolini… S’explicita, de moltes maneres, les diferents ideologies, les diverses maneres de viure, l’estil de vida i de pensar, els ideals, les aspiracions, les conviccions, la projecció de futur, els enamoraments, les formes de flirteig, els usos i costums amorosos, els enganys, els paranys, les il·lusions i els desenganys amorosos i vitals, les maneres de relacionar-se afectivament i sexual; de manera subtil, Corretger, ens agafa de la mà i ens acompanya durant tot el recorregut, ens obri multitud de portes i finestres i ens aboquem a contemplar els mons del passat, El món d’ahir (Stefan Zweig), amb les seues complexitats, racons, detalls, misèries, ‘grandeses’, desenllaços i contradiccions… Contraposa la concepció de l’amor que té Stefan Zweig, a Les 24 hores en la vida d’una dona, on la passió, l’excés, l‘èxtasi trenca les convencions socials i hom renuncia i s’anul·la a si mateix, a la Nerransula de Panait Istrati que mostra una gran generositat per a viure més enllà del dolor, en el lliurament desinteressat… Des del primer moment, Montserrat Corretger, ens convida a entrar en una novel·la plena de petits i grans plaers, la curiositat de saber el capteniment dels personatges, les vides de les parelles que es fan i es desfan, tot allò que il·lumina, dibuixa, teixeix i trena amb la composició encarnada amb un mestratge excepcional, en portar-nos a les fàbriques de química de Flix, als magatzems de fruits secs de Reus, a les excursions, al Centre de Lectura, a la Llibreria Torrell i altres, a les estances de la Pensió que nuclea les vides d’aquests traductors alemanys, els propietaris de la pensió que els hostegen, un mestre repressaliat per la dictadura, és a dir el catalanista Valerià, que elabora, amb modèstia, un manual de gramàtica per als mestres amb la finalitat que es difonga l’obra de l’arquitecte de la llengua catalana, Pompeu Fabra, d’una manera més eficaç i aplicada, un fotògraf, un ferroviari i el seu fill, la neboda de Gregoria, Maria Alberta, ambdues són dones fortes… Potser Ernst és un dels protagonistes principals, però aquestes dues dones valentes, que es posen a sobre de l’esquena les càrregues i els avatars de la vida, em semblen tan protagonistes o més que el personatge suís que cerca l’amor de la seua vida, reflexiona i medita, circumspecte, sobre la seua pròpia vida, sobre els camins que recorre Europa, s’interessa per la llengua i la cultura catalana, per les revistes catalanistes i tracta d’entendre la diversitat nacional d’una Espanya autoritària que s’entossudeix en imposar la uniformitat jacobina francesa, sense respectar un model de respecte a la diversitat cultural i nacional, diferent a la castellana… Com es fa a la Confederació Helvètica amb el reconeixement de la diversitat lingüística i cultural.
A mes dels plaers, de les converses que li recorden les Converses amb Goethe d’Eckermann, assenyala les referècies literàries de Zola, Dumas, Mann, Zweig, Istrati, Cervantes, Ferreira de Castro, Tagore, Wilde, Gabriel Chevalier, Rex Stout, John Knittel, entre altres, remarca Gort la placidesa del pas del temps, La lentitud (Milan Kundera, 1996), una vida precipitada esdevé superficial, banal, supèrflua… Montserrat Corretger introdueix la serenitat de viure sense precipitacions, el pas del temps amb calma, amb tranquil·litat, un temps d’abans de l’estrès i l’estrèpit del bellugar-se permanentment, deixa de banda l’acceleració del temps i del ritme de vida trepidant que no es deixa temps per a pensar, ni conversar… Coincidisc amb les observacions de Gort, afegiria com posa en escena, introdueix i remarca la lectura i la reflexivitat en la recreació històrica adaptada al context social, econòmic, cultural, material i anímica d’una època crucial i plena de sacsejos del segle XX, que encara arrosseguem a l’actual segle XXI. Una novel·la amb una carrega d’historicitat i historització ‘realista’, que tracta d’entendre, comprendre, meditar, transmetre i explicar el passat d’un grapat de vides contextualitzades en un temps i un espai propi, que, des de Flix i Reus, arriba al centre d’Europa… Reus i Catalunya es vista per ulls nadius i pels ulls dels forasters que arriben a aquest petit món, però des d’aquest escenari geogràfic, social i històric s’observa el que passa a tot l’Estat espanyol, a Europa i al món sencer. Mirades bidireccionals o multidireccionals, plenes de matisos i complexitats. Una remembrança i elogi, entre d’altres, a un temps parsimoniós de lectures, de tertúlies en llibreries, d’excursions, de converses, de contrast de parers sobre l’esdevenir del mon on predomina la diversitat lingüística i nacional.
Al meu parer, seria beneficiós que aquesta gran novel·la, La pensió d’alemanys de Montserrat Corretger Sàez es traduís a l’alemany per el que es conta i com es conta, interessa (o hauria d’interessar) tant a catalans, espanyols, alemanys i centreeuropeus; arreu de la novel·la hi ha traces de pinzellades impressionistes que retraten el món d’aquestes dècades del segle XX, des dels anys vint a poc de la tragèdia de La «Gran Guerra», a la preparació de la Segona Guerra Mundial, passant per la guerra d’Espanya, la quotidianitat, la política, l’arquitectura, els avenços de la medicina, de la ciència, dels artefactes que transiten de l’època del carros i els carreters, traginers i ordinaris al dels cotxes, trens, avions i a la vora de les bombes nuclears; explica també qüestions bàsiques de llengua, cultura, societat, economia, literatura europea i catalana… Cal que els europeus entenguen que els Països Catalans són una nació al si de l’Estat espanyol que no acaba de trobar el seu lloc; sense uns autogoverns prou consistents, sense un estat que respecte la voluntat política i nacional dels afectats, incloga la pluriculturalitat i una plurinacionalitat inclusiva, les nacions sense estat han de tenir dret a decidir, democràticament i pacifica, el seu propi futur.
Efectivament és, també, un llibre d’amor i d’amors diversos, fet amb molta estima, com un acte d’amor a la memòria que li han llegat i a una humanitat capaç d’analitzar, críticament i reflexiva, sobre el seu propi passat i, en bona part, «redimir-se» amb cura, justícia, veritat i reparació per l’acte de passar pel cor, una memòria democràtica, cívica i literària; un treball, conscienciat i erudit, de composició i artesania històrica… en un escenari dramàtic que és un gran concert de veus corals, distintes i amb instruments musicals (els personatges) que reflecteixen la pluralitat i la diversitat del món. Un cant a les vides viscudes d’un grapat d’europeus i nadius que es troben enmig dels camins de la vida que ens porta a desenllaços inesperats, plens d’incerteses, amors, penes, alegries, esperances i recerca de l’alliberament enmig dels desastres i les catàstrofes d’un segle marcat pels temps foscos, amb llums i ombres, d’aquestes dues dècades del segle XX que es retrata a La pensió d’alemanys. S’insinua, ja en la seua infantesa, la “rellevància” intel·lectual que eixirà de la família Ferrater (Gabriel i Joan), en un futur…
Una novel·la, interessantíssima i gratificant, amorosida, per conèixer molt millor el nostre passat recent que condiciona bona part dels greus problemes del nostre segle XXI, com podem observar, ara mateix, a les guerres actuals, les tendències de les dretes radicalitzades i autoritàries, els residus colonialistes i racistes, la pujada de l’extremisme, el desemparament de la gent de les nacions sense estat propi, la cultura i la llengua de les nacions sense estat, les tendències cap al genocidi cultural i lingüístic del català que podem observar al País Valencià i a les Illes, per banda d’indocumentats i ignorants, com l’augment de problemes ecològics, la reproducció de les monarquies borbòniques, de les dictadures de Primo de Rivera i Franco, els 40 anys de feixisme al que alguns voldrien fer-nos ‘retornar’ amb fòrceps. Podem llegir-la i contrastar amb «l’ara i ací»… Entre el goig i la tristesa, en veure com les amenaces i els riscos continuen en peu; inclús els pitjors desastres del segle XX sembla que poden augmentar de volum i gravetat i tornar en l’actual segle XXI
