Gustau Muñoz
Aquests dies -en aquest vell país ineficient que diria Gil de Biedma: Falles, Setmana Santa, Pasqua, etc.)- s’han publicat dos nous títols de la Biblioteca de Pensament Crític (de l’Editorial Afers) que bé val la pena tindre presents, buscar-los i llegir-los. Els trobareu sense problemes a les bones llibreries. Si venceu l’escrúpol de l’assaig, de l’assaig en català, i de la força comercial i mediàtica dels Grans Grups Editorials, que fins i tot poden fer sortir els seus llibres a un Telenotícies de la TV3…
D’entrada farem refeència a Lucien Goldmann. La formació d’un inel·lectual europeu, de Mitchell Cohen, que fa el núm. 7 de la col·lecció BPC. ¿Qui és Lucien Goldmann?, es preguntaran molts lectors, sobretot de les generacions més joves. Doncs, un intel·lectual europeu d’origen romanès que va assolir un paper prominent en les institucions acadèmiques de França arran del seu llibre fonamental, El Déu ocult, un estudi i una interpretació extraordinaris del jansenisme, de Pascal, de Racine. Temes remots? No tant…
Goldmann fou un filòsof i un sociòleg (de la literatura) deixeble o seguidor de György Lukács (el millor Lukács) i de Jean Piaget (psicòleg suís gens marxista molt valuós) que va morir el 1970. Després del seu mestratge -amb obres com Ciències humanes i filosofia (traduït al català a Edicions 62) o Recherches dialectiques (traduit al castellà a Veneçuela!), que va ser àmpliament reconegut, la seua influència es va eclipsar. Eren ja els temps post-Maig del 68, quan va triomfar el marxisme eixorc i buit d’Althusser i l’estructuralisme en les ciències humanes i socials (que menaria aviat a un atzucac). Després vindrien la Desconstrucció, Lacan, Derrida, Foucault i la postmodernitat. Un món d’ahir, sembla.
Però Goldmann té coses molt i molt interessants i una història apassionant, que havia romàs en la penombra. Nascut a Romania el 1913 conegué i patí l’antisemitisme -era jueu, militant durant una època formativa de Hashomer Hatzair (sionistes d’esquerres)- i el feixisme virulent (la Guàrdia de Ferro, la dictadura d’Antonescu, l’Holocaust). I també, en el camp de l’esquerra que era el seu, l’estalinisme. Hagué de fugir com va poder i lluitar per sobreviure. Va reeixir, tot i que amb ferides evidents. La seua vida resumeix els drames de l’Europa del segle XX. Mitchell Cohen reconstrueix la seua trajectòria, indaga en el seu passat, parla amb testimonis. Alhora esbossa de manera solvent les línies bàsiques del seu pensament, de la seua obra. Un llibre que es llegeix amb gran interès. Fins i tot apassionadament…
L’altre títol nou de la Biblioteca de Pensament Crític (BPC) d’Afers, el que en fa 8, és el volum Discurs contrafeminista, de Mercè Rius. Una diatriba filosòfica esmolada, quant a raonament i llengua (fa sevir un català molt ric), contra tots els tòpics i les idees rebudes. Un esperit filosòfic punyent, és a dir, qüestionador. Res d’empassar-se les veritats consagrades. A veure què diuen i què hi és vàlid i què no ho és.
Si Bertrand Russell, segons Joan Fuster, més que un filòsof era un “desinfectant” (de la metafísica i les boires que havien malmès el pensament europeu), Mercè Rius -aquesta xicota de l’Eixample barceloní tan perceptiva, professora de la UAB- té un nas molt fi per a detectar impostures, non sequitur, banalitats, contrasentits i absurds.
¿Qui se’n podrà sentir qüestionat o ferit (qüestionada & ferida)? Molt interessant saber-ho. El pensament crític comença per ser pensament racional: lògic i consistent, relacionat amb els fets… Té aversió al fum, a la boira, a la retòrica buida. En aquest sentit el pensament de Mercè Rius és fidel a la tradició catalana, que és concreta i clara. Una gran tradició… La de Ramon Llull, Joan Lluís Vives, Bernat Metge, Francesc Pujols, Joan Crexells, Josep Pla, Joan Fuster, Ferrater Mora, i tants altres. Res de metafísiques abstruses: claredat. Al marge de modes, èpoques i influències del temps. Mercè Rius -aquesta és la qüestió- aplica els criteris de la claredat i la concreció als discursos feministes. I en trau l’aigua clara, l’autèntic feminisme possible. Comproveu-ho, tot llegint-la. I ja direu…
