Lectura de L’Espill 68 (1)

Sal·lus Herrero i Gomar

El darrer número 68 de la revistaL’Espill, segona època/ 2022, revista fundada per Joan Fuster i dirigida per Gustau Muñoz i Antoni Furió va ben carregat de reflexions interessantíssimes. Decisives per saber en quin món vivim i quins canvis intel·lectuals, morals i geopolítics, s’estan produint al món d’ara.

A l’editorial, “Guerra i pau”, s’analitza la invasió i l’espectre de la guerra de Rússia contra Ucraïna, i s’interroga sobre quan finirà. Hi ha una ruptura total d’alguns consensos derivats de les guerres del segle XX. Es pregunta per la naturalesa del poder polític de la nova Rússia, sorgida dels enderrocs de l’antiga URSS, dissolta el 1991; sembla que hi ha una voluntat de restauració imperial; la imposició de la guerra com a instrument per a dirimir diferències, contenciosos geopolítics, apoderar-se de matèries primeres, provocar desestabilitzacions, “desajustaments socials, econòmics i ecològics cada vegada més explosius, que poden provocar terratrèmols socials en forma de fam, misèria de masses, mortaldat, pandèmies i migracions massives incontrolades. “Ha fallat la comprensió i la previsió. O la prevenció. Perquè hi havia precedents inquietants, a Geòrgia, a Txetxènia, amb la no tan remota annexió unilateral de Crimea, i fins i tot amb les intervencions russes a l’Orien MitRússia potser tenia les seues raons. Però no té la raó. La va perdre amb tota una agressió brutal, amb una invasió que recordava escenes de la Blitzkrieg alemanya dels anys quaranta

Una provocació que obliga a defensar-se’n, a repensar el context geopolític i a un gir en la conducció dels afers públics a escala global. Cal una política basada en la defensa dels drets humans, individuals, col·lectius, socials i ecològics davant els reptes actuals greus. Perquè -s’adverteix- un augment de les despeses militars, relativitzar els estralls del canvi climàtic, persistir en la geopolítica imperial i jugar amb la vida de milions de pesones sotmeses a la misèria i a la fam, no augura res de bo. I esmentant un manifest recent d’Edgar Morin: és el moment de dir en veu alta: «Despertem!».

Hi ha un article, molt interessant, de l’historiador Pedro Ruiz Torres, intitulat Història, subjectivitat i ficció. A propòsit de Passats singulars. El «jo» en la escriptura de la història d’Enzo Traverso (Editorial Afers, 2021).

El debat entre l’objectivitat i la subjectivitat en l’escriptura de la història, les «noves tendències» subjectivitzadores; analitza els paranys de l’objectivitat, l’escriure en tercera persona, el distanciament des de Tucídides i Xenofont fins ara i els paranys de la subjectivitat, en primera persona; analitza alguns dels diferents corrents, l’historicista, elpositivista, l’estructuralista, els relats impersonals i l’empatia, l’autobiografia, la mort del subjecte, la concepció de Fernand Braudel que posa l’èmfasi en un procés «anònimament humà», Louis Althusser (i Michael Foucault) ho va fer quan parlava d’«un procés sense subjecte» i Bourdieu que denunciarà la «il·lusió biogràfica». 

Segons Traverso la irrupció de la memòria (Pierre Nora), als anys vuitanta, no va modificar el predomini de la tercera persona per comprendre el que ha esdevingut… Sovint el «mite de l’objectivitat» ocultava apologies del nazisme… Ruiz, considera que aquest sorgiment de la subjectivitat sense renunciar a l’objectivitat no és tan recent com apunta Traverso, des de Dilthey, B. Croce, R. Aron fins a R.G. Collingwood van posar en primer pla la subjectivitat de l’historiador, així la subjectivitat es va considerar cada vegada més en la filosofia analítica de la ciència, en el debat sobre l’explicació, la comprensió i la narració en la història i en les ciències socials, (W. Dray, G.H. von Wright, A. Danto, H. White); el descrèdit del positivisme va provocar un gir crític i autocrític a l’Escola dels Annals, Marc Bloch i Lucien Febvre.. En obres de formació d’historiadors, com Què és la història(1961), d’Edward H. Carr, iConeixement històric (1975), d’Henri I. Marrou, es constata les reflexions sobre la subjectivitat i l’objectivitat; també en converses i textos de Pierre Vilar i Josep Fontana… Per tant, Ruiz Torres, proposa distingir entre aquesta nova forma de la subjectivitat actual, que investiga Traverso i la subjectivitat inherent a la tasca de l’historiador. Al tercer capítol, sobre «egohistòria», Traverso, considera que és una mutació recent, però, Ruiz, qüestiona la «novetat» de la subjectivitat i mostra els casos de Marc Bloch a L’étrange défaite (1946) i An Autobiography de Colligwood (1939) i altres en què es fa servir la primera persona del plural (el ‘nosaltres’ els historiadors) i la primera persona del singular (per transmetre records d’experiències viscudes). No obstant això, admet l’interés de l’anàlisi de Traverso, i la referència a historiadors com Eric Hobsbawm, François Furet, Paul Fussell i Saul Friedländer, on s’hi manifesta el reconeixement de la implicació biogràfica amb el tema investigat. Subjectivitat compatible amb el rigor metodològic de la recerca històrica. 

El que Traverso analitza i qüestiona és la irrupció d’una mena de subjectivisme històric que barreja literatura i història, prioritza la literatura en comptes de la ciència, inclús la ficció a la realitat. Entre els models d’aquest relat centrat en el jo esmenta el film de Claude Lanzmann Shoah (1985), «un moment clau en l’emergència de la memòria al si de la cultura occidental» que va contribuir a fixar la imatge del segle XX com una era de violència i genocidis, i a referir-se al seu equivalent en còmic que és Maus, d’Art Spigelman (1986 i 1991); el model per excel·lència de subjectivisme en la història continua sent W.G. Sebald i els seus «relats de vida», igual com Dora Bruder (1997), de Patrick Modiano, i de Les disparus (2006) de Daniel Mendelsohn… Entre el relat i la ficció esmenta El nom de la rosa d’Umberto Eco, i autors com Jonathan Littell, Yannik Haenel, Javier Cercas, Antonio Scurati, Laurent Binet, Eric Vuillard… La cerca familiar i postmemorial, la «transferència» terapèutica o psicoanalítica, el respecte escrupolós al que ha succeït, s’emancipen del real però sense instal·lar-se en la mentida (Jablonka, Luzzatto o Mazower). Ruiz Torres qüestiona l’afirmació i no enten què significa per a Traverso quan diu que «Sebald, Cercas, Jabloka i Luzzatto són els veritables herois i tenen, d’aquesta manera, una relació presentista amb el passat», perquè sovint no són els propis narradors els protagonistes principals i no fan d’herois sinó de víctimes en les memòries col·lectives des de la dècada de 1980. Tot i que, reconeix que Traverso explica de manera adient les múltiples causes d’aquest gir subjectivista, la relació que estableix el presentisme amb el neoliberalisme en un «règim d’historicitat», la privatització del passat, atròfia de la imaginació utòpica, el descrèdit d’una manera molt estesa d’entendre i practicar la política, l’expansió del “mi mateix” en detriment del nosaltres, l’autosuficiència i l’excés narcisista de la multiplicació d’imatges o selfies o la família s’ha tornat el lloc privilegiat de la memòria històrica; també la puixança dels imaginaris nacionals, els moviments tectònics de la demografia i l’economia que es feia ressò de l’era del capitalisme fordista, de la producció en massa i de la cultura de masses. Paul Ricoeur a La mémoire, l’historie, l’oubli, fa la distinció de la fase documental o de la memòria arxivada, la fase explicativa/comprensiva i la fase de la representació historiadora escripturària o literària, no com a moments estancs sinó imbricats. I considera que la recerca de Traverso sobre les transformacions recents subjectivistes en la forma d’escriure el passat humà, és un estímul per a pensar, plantejar-se preguntes i anar a la cerca de respostes. Una controvèrsia fructífera.

Enzo Traverso, al Prefaci de l’edició catalana de Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història, fa «una petita disgressió narcicista en forma d’un relat d’egohistòria, de l’estil dels que tant agraden a hores d’ara»; després d’explicar els avatars que va patir des d’Ithaca, estat de Nova York, a l’aeroport, just el dimarts 18 de setembre de 2018, quan s’havia compromès a assistir a pronunciar la conferència del XIV Congrés de l’Associació d’Història Contemporània a Alacant, quan havia quedat a Xàbia amb Nicolàs i Cristina, un retard de l’avió va fer que tot sen’anés en orris… Va haver de fer la conferència per vídeo gravat, que no és el mateix i duia per títol «L’autobiografia com a paradigma historiogràfic: algunes notés crítiques». Arran d’aquella experiència, subjectivíssima i intransferible, com podem veure gairebé «tot s’encomana» (menys la «bellesa», diu la dita!), es va plantejar, el mateixTraverso, «interrogar-se què mou a tans historiadors a explicar la seua experiència vital, les seues emocions i els detalls més anodins de la seua vida quotidiana en obres que tenen la vocació d’entendre el passat. Ara bé, el passat ja no hi és. Per definició, el passat és un conjunt d’esdeveniments, d’experiències i de relacions de les quals l’historiador no en forma part: pot estudiar-les, reconstruir-les i interpretar-les precisament perquè té la possibilitat de mirar-les des de fora, sense formar-ne part, posant-les a distància. Per això, aquesta nova forma d’escriure la història esquerda les convencions, potser fins i tot qüestiona certa deontologia historiogràfica, i dona peu a una actitud autoreflexiva. El present assaig va nàixer d’aquesta constatació». Al remat, explica les emocions, irremeiablement subjectivistes, que li suscita passejar per València i Barcelona, l’entorn estètic sublim, els mercats, els carrers, les places, les amistats que l’han ajudat a agusar i desplaçar el seu esguard, a desenvolupar la seua reflexió. Al remat, conclou, explicitant el propòsit de la seua tasca intel·lectual: «M’agradaria haver reeixit, en aquest assaig, a restituir una mica del que m’ha aportat el món català». M’ha recordat allò de Fuster: «entre el bé i el mal, podríem triar la joia».

El jurista Jordi Nieva-Fenoll a Espanya: un indret on tot podria ser jurídicament diferent, analitza la noció de cultura, d’estat, poble, país, història, sobirania, el plurilingüisme com a riquesa (Suïssa, Bèlgica…), la neteja ètnica, els genocidis, el sistemes de convivència i l’àmbit jurídic; les tensions entre la unitat i la reclamació d’independència, bàsicament, a Euskalherria i Catalunya o Països Catalans, el dret a l’autodeterminació, la voluntarietat de la pertinença i la integritat territorial; alguns casos europeus en afers de llengua; com no pocs espanyolistes cerquen la desaparició allà on es parla, tot i que afirma que el grup Koiné cerca la desaparició del castellà o almenys la desaparició de la realitat bilingüe, considere que és una lectura esbiaixada; a Llengua i República. El manifest Koiné argumentat, Grup Koiné, 2021, s’explicita «caldrà subtituir el discurs dominant, que considera el bilingüisme com una situació natural, pel discurs que entén que la llengua de Catalunya és el català i que en tot cas la riquesa i l’objectiu que cal aconseguir és que tothom domini perfectament la llengua pròpia de Catalunya i, a la vegada, fomentar el coneixement del màxim nombre possible de llengües […] superació total de la situació de subordinació lingüística i que la llengua territorial, la llengua catalana, recuperi tots els àmbits d’ús general i esdevingui la llengua per defecte». Si, explícitament es considera que cal fomentar el coneixement del màxim nombre possible de llengües, en cap moment es diu que es vol eliminar el castellà o eliminar el bilingüisme, sinó generar un augment de la consciència lingüística als Països Catalans i la superació de l’alt grau de subordinació política i ideològica a l’imperialisme lingüístic de l’Estat espanyol.

Analitza Nieva els dèficits a les estructures judicials, les pantomimes, els testimoni preparats, reclama un coneixement del català dels jutges als Països Catalans, millor recursos materials i humans i una descentralització real i eficient del poder judicial; sobre la divisió de poders: el «Govern» dels jutges, la politització de la justícia i la judicialització de la política, la pràctica del lawfare i l’aplicació del dret de l’enemic, el sistema d’accés a la carrera judicial sospitós de favoritisme, classisme, centralisme i elitisme de casta, dèficits del Tribunal Constitucional davant la sentència contra la reforma de l’Estatut de Catalunya, on es va atrevir a dir que el castellà era «com a principi» (?) una llengua vehicular a les escoles, quan no es això en absolut el que diu la Constitució, que només garanteix, com ja hem vist, el deure de conèixer-la, però sense establir-hi cap camí». Igual com quan va anul·lar la prohibició de les curses de braus a Catalunya, tirant per terra la feina del Parlament. O quan va fer, de nou, la feina de legislador, en establir un exagerada inviolabilitat del rei d’Espanya que impedeix no només jutjar-lo per qualsevol delicte per greu que sigui, sinó fins i tot parlar, simplement parlar, en un Parlament, d’una possible abolició de la monarquia. Un jutge anglès ha hagut de recordar que la conclusió del Tribunal Constitucional espanyola era desencertada. O quan es fan demandes penals per debatre al Parlament sobre el dret a l’autodeterminació. Els tribunals espanyols no poden, no haurien de fer política, via penal, amb amenaces de multes i presó constants, a les opcions dissidents a idees polítiques distintes de les dels jutges, ni poden els jutges dictar i substituir la feina dels parlaments. No els pertoca.

Carles Torner, a Petit decàleg dels cents anys del PEN català, fa un recorregut històric sobre els assoliments del PEN català, la participació al PEN en els diversos avatars, les dificultats que el PEN espanyol volia causar al PEN català per tal de liquidar-lo o absorbir-lo; la defensa de la llibertat d’expressió de l’escriptor, a propòsit de la defensa de Jacques Roimain i dels drets civils dels afroamericans, empresonat per ser el fundador del partit comunista d’Haití i pels seus escrits poètics, la denúncia del nazisme i l’expulsió de la sección ocupada pels nazis, ambdues iniciatives iniciades el 1933 a Dubrovnik, es confirmaren a Barcelona el 1935. El maig de 1935, Canby, delegat del PEN Americà a Dubrovnik retrobà a J.V Foix al congrés de Barcelona, duia a la butxaca una proposta de resolució i traduccions a l’anglès dels poemes de Jacques Roumain. H.G. Wells, president del PEN Internacional donà suport a la proposta; el secretari internacional Hermon Ould va moure sàviament els fils, els delegats del món sencer van llegir el poemes de Jacques Roumain en francès o anglès i van aprovar una crida al govern d’Haití perquè revisés el judici i l’alliberés. Per unanimitat. ¿Quin paper van tenir Pompeu Fabra (que presidia el congrés al costat de Wells) o Carles Riba o Marià Manent o Foix? El PEN, un escenari per als dissidents, com Anna Politovskaia a l’acte del PEN Barcelona, el 15 de novembre de 2002, quan a una pregunta del públic va dir: «Putin és un assassí! Putin és un carnisser! Putin és un racista patològic!» Aquestes foren les últimes paraules. Ella havia vist les fosses comunes plenes de cadàvers de dones, infants i ancians a Txetxènia i l’FSB  (antic KGB) ja l’havia interrogat i sotmès a una falsa execució; va venir dues vegades més a Barcelona a testimoniar les atrocitats de l’exèrcit rus en terres txetxenes i altres crims de la Rússia de Putin. El 7 d’octubre del 2006, la van assassinar a l’ascensor de casa seua a Moscou. Van liquidar un testimoni de la veritat. L’assassinat com a eina de govern! Un disbarat absolut…

Durant la Primavera Àrab del 2010, quan Sihem Ben Sedrine, acollida a l’exili pel PEN català va dir: «Homes i dones lliures de Catalunya, vosaltres sabeu el que s’entén per una dictadura sagnant. Sabeu el que són les execucions extrajudicials, sabeu el que és un rastreig de les ciutats pels esquadrons de la mort, sabeu el que és la violació massiva de les dones per terroritzar la població. Avui, aquella Tunísia situada a només una hora i mitja de casa vostra i on molts de vosaltres hi passeu les vacances, està passant per la terrible experiència que vosaltres vau viure fa molt de temps. El poble tunisià està sent massacrat». Com l’exiliat turc Can Düdar, quan va venir a Barcelona a presentar Arrestados, el seu diari de presó, va dir: «Ara mateix vinc de la presó de Lledoners, on he visitat en Jordi Cuixart. Li he dit que el periple de la seva dona, la Txell Bonet, que volta pel món cercant solidaritat pel seu marit, em recorda el de la meva dona Dilek quan jo era a la presó i ella era qui voltava pel món demanant solidaritat».

Josep Maria Batista i Roca, el 1956, al congrés del PEN a Suècia va presentar una llarga resolució que donava fe que «el govern del General Franco ha prohibit l’ús del català, el basc i el gallec, llengües de nacions que representen el 40% de la població de l’Estat Espanyol, ha prohibit la impressió de llibres, diaris i revistes, i la posada en escena de peces de teatre en aquestes llengües, així com el seu ensenyament en les escoles i universitats, i ha abolit les institucions de recerca cultural, tot en un intent de destruir les llengües, que són l’ànima i la civilització de les nacions que en el passat i avui mateix han fet contribucions remarcables a l’Art, les Lletres i la Ciència». Va rebre el suport de la resta de delegats del món sencer que hi expressaven «la nostra esperança que no sigui llunyà el dia que els nostres col·legues escriptors castellans, catalans, bascos i gallecs, alliberats finalment del règim opressiu» puguin tornar a fer una contribució amb la seva obra i la seva acció a la solidaritat internacional. La presència del PEN català als congressos internacionals va ser ininterrompuda; exilis nuats i exilis creuats, el PEN català ha nuat relacions fortes amb la xarxa actual de centres PEN a l’exili: amb el tibetà, el vietnamita, el xinès, l’iuigur, el cubà, l’iranià, el txetxè, l’eritreu i àdhuc recentment el bielorús, el veneçolà i el nicaragüenc.

El 1938, el congrés de Praga, Francesc Trabal i Mercè Rodoreda denunciaren el bombardeig de l’aviació nazi i feixista sobre la població civil de Barcelona, sobre hospitals, escoles, biblioteques, museus, esglésies, amb bombres que caurien més tard sobre País, Londres, Brussel·les o Copenhaguen… Jordi Sarsanedas a la presidència i Isidor Cònsul com a secretari, va fer costat als centres PEN eslovè i croat i donà suport a la creació del PEN de Bòsnia-Herzegovina en temps de guerra, quan va fer campanya perquè Europa abandonés la seva neutralitat davant el setge de Sarajevo i un grup de centres PEN maldaren (sense aconseguir-ho) perquè fos expulsat un PEN Serbi presidit per un escriptor al servei de Milosevic. El PEN català s’ha pronunciat contra la invasió russa, contra la guerra d’agressió que s’acarnissa en la població civil, en la memòria activa del PEN Barcelona hi ha Sarajevo i  Kíiv i Khàrkiv i Mariúpol.

La declaració en el sentit que «totes les comunitats lingüístiques són iguals en drets» (el PEN Internacional, el CIEMEN i UNESO-Linguapax en defensa de dels drets lingüístics als cinc continents). Ngugi wa Thiong’o, afirmà el 2016: «Hi crec en la DUDL de Barcelona, que reconeix que el dret a la llengua materna o a la llengua de la pròpia cultura no és un privilegi que pugui ser atorgat o retirat a pler sinó un dret humà». Sota la presidència de Simona Skrabec, al partir del 2015 el comitè va arrelar en accions del PEN a les diverses regions del món. Primer a Àfrica, en l’informe L’oxígen de la cultura, per augmentar el nombre de publicacions en les llengües nacionals africanes; el 2019 any internacional de les llengües indígenes de les Nacions Unides.; la creació del PEN Chiapas Pluricultural (2020, que inclou escriptors en onze llengües maies i en zoque i castellà). Al pròleg de la Pregària dels ocells del poeta tsotsil Manuel Bolom, cal «sacsejar l’estructura ossificada de les llengües de dominació perquè deixin de produir gairebé automàticment els mateixos discursos discriminatoris». Afers sobre la traducció i els drets lingüístics, la promoció de les escriptores (Maria Mercè Marçal, Montserrat Abelló…), la denúncia de possibles situacions discriminatòries (Mercè Ibarz, Neus Aguado, Lluïsa Julià, Josefa Contijoch, Maria Barbal, Teresa Pasqual), les Cartografies de l’aigua i el manifest de les Dones del PEN a Lviv el 2017, acollit per l’ONU; sobre la comunitat literària dels Països Catalans, les malifetes d’un delegat de la Generalitat Valenciana durant el govern del PP, visitant Homero Aridjis, president del PEN Internacional, per a tractar de crear un PEN Valencià d’escriptors en una llengua considerada diferent de la catalana; sobre el vicepresident del PEN Català al País Valencià, Joan Francesc Mira i Àngels Gregori, flamant presidenta del PEN Català, nascuda a Oliva, el 2018 va agrair als delegats de tot el món la defensa de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, llavors empresonats i va proposar-los noves accions pel seu alliberament. El PEN espanyol no existeix, ho han intentat algunes vegades però no se n’han sortit, no voldran sentir critiques a un estat tan poc democràtic i tan poc respectuós amb les altres llengües peninsulars distintes al castellà o espanyol; durant el Govern del PP al País Valencia, van tractar de crear un PEN «valencià» diferent del PEN català que abasta a tots els Països Catalans, maniobres estúpides que no van anar enlloc perquè els diversos PEN del món no obeeixen les estratègies sovint anticulturals dels estats, que pretenen dividir i anorrear les llengües minoritzades… Rigoberta Menchú, premi Nobel de la Pau va afirmar davant la UNESCO: “en la llengua rau la principal arma de resistència“.

Un debat molt interessant entre Jordi Palafox El revers del Corredor Mediterrani. Per què beneficiarà més Alemanya que Espanya, i la resposta, molt encertada, de Josep Vicent Boira El Corredor Mediterrani. L’anvers d’un nou model productiu.L’article de Palafox es va publicar originalment en El Confidencial el 16 de gener de 2022 (traducció de Jaume Soler). I la resposta de Boira s va publicar originalment també a El Confidencial el 19 de gener de 2022 (traducció de Jaume Soler).

Cadascú aporta, des de la seua perspectiva els arguments i les raons en contra o a favor del corredor mediterrani. Al meu parer, tot i que els arguments incisius de Palafox es basen en el fracàs de l’AVE a Espanya, en les promeses incomplertes de grans beneficis i en el pronòstic que aquesta vegada no serà diferent, cosa de profit per als grans beneficiaris del corredor i de forment ni un gra. Josep Vicent Boira indica que aquests arguments valen per a Espanya però no per a l’eix mediterrani, que la població i la indústria a la comunitat catalano-valenciana ja hi és creada, hi ha un consens i unanimitat a la UE i que es tracta de repensar el model radial d’infraestructures de l’estat des de la sostenibilitat, per prioritzar el transport menys contaminant i canviar el model productiu.

Un article del professor de la Universitat d’Alacant,  Ximo Espinós “Rafael Chirbes, novel·lista valencià”, de Tavernes de la Valldigna a Beniarbeig, passant per Castella; l’entrevista del seu amic Josep Bertomeu per a la revista L’Espill: «Com a tanta gent de la nostra generació, a mi ningú no em va proporcionar cap llibre en valencià durant la primera infància. Més bé fou al contrari. A l’escola teníem prohibit parlar-lo. Hem estat una generació analfabeta en llengua materna». S’analitzen alguns dels seus llibres sobre les traïcions dels vençuts als seus ideals, com recull Alfons Cervera al pròleg de la versió en català deLa buena letra, publicada per l’editorial Lletra impresa, de Juli Capilla i Mercè Climent, amb el títol La bona lletra, traduïda per Carles Mulet; la traïció dels vençuts és tema principal de les novel·les de Chirbes, així com la destrucció del paisatge, la fi del món de la seua infantesa (Crematorio, En la orilla, Los disparos del cazador, La larga marcha, El novelista perplejo, Diarios), a Mediterráneos, Benidorm s’ofereix als jubilats que hi van generós i hospitalari per a tots ells, com a emblema de l’hedonisme i la superficialitat postmoderna… Mostra la ràbia per la destrucció del paradís de la seua infantesa, arran de la lectura d’El mut de la Campana de Josep Lozano, reflexiona sobre la felicitat que deu produir escriure en una llengua materna marginada i evoca la seua infància mutilada, per la mort de son pare i lligada a la gent, la terra i el paisatge que l’ha vist créixer, allunyar-se i tornar a apropar-se. Una radiografia de la seua vida i obra, analitzant el significat de la seua producció literària. Segurament, a Chirbes no li va explicar ningú les vacil·lacions ortogràfiques que sofrim els autodidactes; les costeres que hem hagut d’apujar per aprendre a escriure en el nostre català «matern», limitat, castellanitzat, domèstic, des-escolaritzat, sense cap ajut de l’escola, i sense llibres en català fins a l’adolescència o joventut… Com si la llengua pròpia del País Valencià no existís. Sentint sempre l’alè rere el bescoll, d’un estat i mitjans en contra; el fet d’escriure en una llengua «marcada», rebutjada per l’establisment, que tracten d’arraconar i d’anorrear, extingir… Felicitat, sí, goig, resiliència, però altres sensacions contràries, d’indignació, que no dic… Una aproximació solvent a vida de Rafael Chirbes i a les seues lamentacions, generacionals, per no haver pogut escriure en català; interessant per a tants seguidors i lectors com té al País Valencià i més enllà. La traïció dels vençuts als seus ideals enllaça amb com la novel·la Pa negre d’Emili Teixidor, el film d’Agustí Villaronga i tants altres que expliquen els derrotes, les traïcions, les pors, els dimonis familiars, el terror, l’horror, les fantasmes, les ferides, els  morts que deixen totes les guerres…

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER