Escriure sense rancor: Dora Kellner i Walter Benjamin

Sal·lus Herrero i Gomar

El pròleg es titula «No guarde cap record obscur». I tanmateix, tenia motius per servar-ne, la qual cosa acredita que Dora Kellner estava bojament enamorada de Walter Benjamin. No va trencar el vincle amorós amb el pas dels anys. Va continuar ajudant-lo i mostrant el seu altruisme, la seua generositat, el concepte d’amor com ajuda, no mútua, sinó unilateral. Es pot ser una de les intel·ligències més reeixides del segle XX i fallar estrepitosament en les relacions afectives i en la responsabilitat paternal… No per deixar d’estimar a Dora, això són coses que passen, sinó per manca de delicadesa, de no saber posar-se en el lloc de l’altre, de fer les coses amb elegància. No només va ser maldestre i indelicat en els afers amorosos amb Dora, sinó que va arribar a un cert punt de «vilesa» en els tràmits del divorci. Ella li ho perdonava tot; considerava que la seua missió al món era protegir-lo i cuidar-lo dels perills que l’empaitaven. Salvar-lo de l’extrema fragilitat i vulnerabilitat que exhibia, del seu desemparament, en uns temps cada vegada més foscos i cruels, sobretot per als jueus, els demòcrates i els intel·lectuals d’esquerres en una Alemanya, la dels anys trenta, enverinada per la barbàrie. Un món amb Walter, deia Dora, sempre seria més habitable, perquè mostraria que era possible la solidaritat, els sentiments profunds i la reflexió atenta, pregona i fonamentada que denunciava la deshumanització creixent i la destrucció de la natura fins a l’extrema gravetat actual.

Eva Weissweiler (una filòsofa experta en biografies, com ara sobre els Freud, Clara Schuman, Eleonor Marx, la filla menor del filòsof alemany), comença el llibre sobre Dora i Walter Benjamin retrocedint al febrer de 1941. Dora Sophie Morser, nascuda Kellner, separada de Max Pollak i de Walter Benjamin, ha llogat una caseta en el comtat de Surrey, per a protegir-se del Blitz, els bombardejos de la Luftwaffe alemanya sobre Londres. Causen centenars de víctimes totes les nits, dels que no aconsegueixen refugi als túnels del metro. No es pot dormir perquè els atacs duren des de les nou de la nit a les cinc de la matinada. S’han repartit tauts de cartró i bosses per a cadàvers per ocultar els morts el més aviat. Davant els atacs i el «derrotisme», s’organitza la resistència i el voluntariat britànic, format en gran part per les valentes i resilients dones angleses.

Dora, que viu a Londres des del 1938, regenta l’hotel Camborne, on s’allotgen sobretot joves i estudiants en una mena d’hostal (boarding house). Ara, per la guerra, està buit. Dora és una excel·lent cuinera. Durant anys ha tingut una pensió a San Remo (Itàlia). Després d’alguns viatges als anys trenta, 1932 i 1933, a Eivissa, Benjamin anava a la pensió de la seua ex-dona desnodrit, anèmic, amb malària, a alimentar-se, aixoplugar-se i recuperar-se de les calamitats i naufragis que patia. Ella el cuidava maternalment.

A Eivissa, com anota Vicente Valero a Experiencia y pobreza, Walter Benjamin en Ibiza, Periférica, 2017 (on esmenta a Dora com a ‘Keller’ en comptes de Kellner): «Walter Benjamin […], angoixat i deprimit intentava refer-se, en primer lloc, del turbulent procés de gairebé un any de durada en què havia desembocat el seu divorci el 1930 de Dora Keller, amb qui feia quinze anys que s’havia casat -tot i que en portaven separats més de deu- i amb la qual havia tingut , el 1918, el seu únic fill, Stefan Rafael». També hi ha una altra referència a Dora, en aquest llibre de Vicente Valero, quan el filòsof Felix Noeggerath, pare de Hans Jakob Noeggerath, que va escriure Contes d’Eivissa, editat a Mèxic, el 1948, per Josep Roura-Torrent, l’anima a visitar Eivissa i li aconsella a Benjamin que llogue la seua vivenda de Berlín: «Noeggerath, havia llogat, encara a Berlín, una casa a Eivissa a un individu que va resultar ser un estafador buscat per la policia i que, per descomptat, no era el propietari de tal casa. Alhora, Benjamin, per mediació de Noeggerath, havia llogat el pis en què vivia a Berlín -un pis que li havia cedit una amiga seua des del seu divorci amb Dora Keller- a aquest mateix individu, que no va trigar gaire a fugir de la ciutat, per la qual cosa de sobte es va trobar sense l’únic ingrés mensual fix que disposava per a sufragar la seua estada a l’illa. En resum, i com li escriu a Scholem en la seua primera carta des de l’illa, el 22 d’abril de 1932: aquestes són coses de les que seria millor parlar asseguts davant d’una xemeneia i no precisament per carta». Un desafortunat incident que li va causar greus entrebancs i problemes econòmics a Benjamin.

El 1934, al llibre de Valero, Experiència i pobresa, es parla del seu amic Alfred Cohn, amb la seua dona, Grete Radt, Walter Benjamin i ella havien sigut nuvis entre el 1914 i 1916, i també dels Noeggerath. Mentrestant, Benjamin va estar a Dinamarca, amb el seu amic Bertolt Brecht: «D’allí, a la tardor, no va tornar a París encara, sinó que va passar l’hivern a San Remo, on Dora Keller la seua ex-dona, s’havia instal·lat des de feia algun temps. Des de San Remo, a finals de novembre de 1934, Benjamin li va escriure a Alfred Cohn, en interessar-se per seu projecte comercial a Eivissa». Alfred li respon contant-li la mort, per tifus, del jove Hans Jakob Noeggerath, un filòleg alemany que sabia català, que feia la tesi sobre les rondalles d’Eivissa; un afer dolorós perquè Hans Jakob li explicava a Walter les tradicions illenques, de pescadora i pagesos, els noms de les coses i del paisatge. 

Per la seua expertesa culinària acreditada, Dora es presenta voluntària per a dirigir el repartiment públic d’aliments davant el District Council de la petita ciutat de Farnham. «Li sorprendria veure quants plats diferents i deliciosos a baix preu en un moment en què la majoria passa gana», li escriu ella a l’autor nord-americà Henry Louis Mencken. Rep una carta d’agraïment del ministre de Consum. Ella i el seu fill Stefan, han aconseguit refer la seua vida, després de la complicada separació i divorci amb Walter Benjamin. Li ho va posar molt difícil a Dora i col·laborava de manera molt irregular en la criança per pujar Stefan. Aquest treball de cuinera, el 1941, Dora, aconsegueix que s’oblidi de la seua preocupació pel seu fill Stefan. Té 23 anys, és un «bon xicot», com diu sa mare, alt, fort, aplicat i políglot. Però el juny de 1940 el detingueren a Londres per ser «un estranger hostil», ja que Winston Churchill va ordenar que aquells que no foren ciutadans britànics i que tingueren la «nacionalitat d’un Estat que hagués declarat la guerra a Sa Majestat», foren traslladats a campaments segurs «rere filferros», ja foren jueus, nazis o enemics del nazisme.

El 10 de juliol de 1940 Stefan fou embarcat al Dunera junt amb altres dos mil cinc-cents alemanys, austríacs i italians, entre els que hi ha jueus, feixistes i nazis. Hi ha poc menjar i moltes pallisses, amb condicions higièniques deplorables. Se’ls emporten al desert d’Austràlia, al Camp Hay, li envia a la seua mare cartes desesperades, que vol sortir d’allà; Dora li escriu cartes al cosí de Walter Benjamin, Egon Wissig, que treballa de radiòleg a Amèrica: «Stefan tem ara que l’envien a Alemanya quan acabe la guerra i des d’allà , a Lubli., Diu que no va a esperar que això passe i que acabarà amb tot. Per descomptat, això és una ximpleria, l’estan tractant bé i el nostre govern no permetrà que res d’això suceeixi. Però, per desgràcia, el pobre sofreix depressions i neurosis, i si la seua esperança s’enfonsa, podria fer qualsevol cosa». Desesperada, truca a totes les portes, a Mencken, a amics jueus que viuen als Estats Units, a parents llunyans, a comitès de refugiats, al PEN, a l’exili, i escriu cartes: «És a l’interior, amb aquest clima infernal i estic segura que no tornaré a veure’l si no el traiem d’allà». 

Mencken, li aconsella que Stefan romangui a Austràlia, perquè als Estats Units, les seues penalitats empitjorarien, allà també s’han decretat mesures especials d’internament en camps de concentració a alemanys, japonesos, xinesos i estrangers que puguin ser considerats un «perill» per a la seua «seguretat nacional»; Dora també es preocupa per Walter Benjamin, perquè no havia rebut cap notícia seua des del gener de 1940 i li escriu a Egon Wissing en febrer de 1941 «Tenim por que haja caigut en mans dels nazis i que haja sigut traslladat a Lublin […] Si tens notícies seues, fes-m’ho saber. Estic terriblement preocupada per ell». «Pressentia» que li podia ocórrer quelcom de greu; feia de «sibil·la», la que anuncia, visualitza, les desgràcies de l’avenir; com Pandora.

La narració d’Eva Weissweiler no té volta de fulla. Tot i que en aquestes qüestions tan delicades i personals, plenes de clarobscurs i equívocs, cal anar amb peus de plom. Llegir el que diu, sí, però no creure-s’ho tot de cap a cap. Convé una mica de distancia, un polsim d’escepticisme, que l’autora no sempre hi posa… Dora i Walter, s’havien divorciat, el 1930, després d’un terrible i acarnissat enfrontament en els pitjors termes. Després d’una relació tortuosa, plena d’infidelitats per banda de Walter, que el duiaa exigir-li, més de mil colps, a Dora que es busqués amants; ella, després de suportar vexacions, accepta tenir relacions amb altres homes per tal de salvar la relació de parella, al remat, es separen uns anys i ell decideix divorciar-se, l’acusa a ella d’infidelitat i d’adulteri, quan havien acordat l’amor lliure, cadascú per la seua banda, i van a judici, per aquests afers, per la custodia d’Stefan i per afers econòmics; Walter no vol arribar a cap acord a bones i decideix anar a « totes» de molt males maneres, per quedar-se amb els diners dels dos. Dora contracta els millors advocats en afers matrimonials d’Alemanya i guanya el judici. Dora està tan amarga, que, llavors, li escriu a Gershom Scholen, per dir-li que no volia tornar a veure’l més, aquell home, ni dirigir-li la paraula, inclús ha decidit adoptar el seu cognom de soltera, Kellner, per tal de no tenir res a veure amb ell. No obstant això, poc després del trencament, el 1931 havien reprès el contacte i mantenien de forma permanent correspondència perquè no podien estar l’un sense l’altre. Benjamin havia visitat sovint Dora a Itàlia, i ella li tornava a oferir suport econòmic i moral; s’ocupava d’aconseguir-li passaports davant el consolat d’Alemanya a París i feia tot el possible per aconseguir-li contractes a Amèrica. Per salvar-lo de la seua situació d’intempèrie, inestabilitat, asfixia econòmica, risc i naufragi.

La resposta de Wissing a Dora li arriba a l’abril de 1941. En la seua carta li diu que el 26 de setembre de 1940 al poble de Portbou, en la frontera entre Espanya i França, Walter Benjamin s’havia llevat la vida amb una sobredosi de morfina que duia per a casos d’emergència, tot i que llavors ja tenia un visat estatunidenc. El 26 de maig de 1941, un altre vell amic, Gershom Scholen, li escriu el mateix, amb altres mots, després de sorprendre’s que no sàpiga res del destí tràgic de Walter i que potser serà el primer en comunicar-li-ho: […] que el pare d‘Stefan va morir de manera tràgica a Portbou (Espanya) el dia 26 de setembre de 1940, després d’abandonar França, amb un visat estatunidenc, quan ja estava tot organitzat perquè pogués instal·lar-s’hi. Walter va sofrir un col·lapse nerviós i va decidir prendre morfina. L’amic de Walter, Theodor Wiesengrund Adorno, que ara es fa dir Adorno, té tots els detalls. […] M’entristeix molt no ser portador de millors notícies […]. Si els valors humans sobreviuen a aquesta guerra, i no hem de perdre aquesta esperança, quan acabarà, arribarà el moment d’explicar-li a la gent el que Walter va significar per a nosaltres. Mentrestant, hem de romandre on som i seguir endavant. El meu germà Werner va morir, més o menys al mateix temps que Walter, a Buchenwald».

Dora, malgrat saber la notícia que li trasmitia Scholem, no va poder evitar plorar perquè havia compartit l’amistat amb Walter Benjamin, des dels primers moment, feliços, fins a la dolorosa i traumàtica separació. El 15 de juliol de 1941 dia de l’aniversari de Walter li respon a la seua carta:

<<Estimat Gerhard:

La mort de Walter Benjamin ha deixat un buït que absorbeix lentament totes les meues esperances i els meus desitjos de futur. Sé que no el sobreviuré molts anys. Et sorprendràs perquè fa temps que no soc part de la seua vida, però ell sí que ho ha estat de la meua. I no només per les seues freqüents visites i per la (no molta) ajuda que vaig poder oferir-li, sinó, per molt més que qualsevol altra cosa, pel mer fet que existia. Pensava i sentia que un món que és capaç de mantenir amb vida un ésser amb la seua vàlua i amb la profunditat dels seus sentiments, malgrat tot, no podia ser tan dolent. Sembla que m’he equivocat.

Avui és el seu aniversari. No cal que et diga res més. El missatge d’Egon, en què em deia que encara vivies, ha sigut un consol. I que el passat, que viu en el teu record com en el meu, no estava mort. No guarde cap record obscur, ni cap dolor que ell m’hagués ocasionat. Pense en ell com ho feia a Berna […], quan em preguntares quin era el sentit de la meua vida i et vaig dir: protegir-lo i preparar-lo per a la vida. 

No hauria mort si jo hi hagués estat […]

He sol·licitat que repatrien Stefan i espere que podrà tornar aviat, tot i que el viatge siga llarg i perillós. […] Si us plau, no li digues a Stefan, ni a ningú que pogués contar-li-ho, res sobre la mort de Walter. No està en condicions de saber-ho […].

La darrera vegada que el vaig veure li vaig suplicar  que vingués a Londres, on ja havia preparat una habitació per a ell mentre esperava el visat i tota la resta. Quan l’alliberaren del camp, semblava més disposat a fer-ho. Estic segura que els Adorno haurien fet tot el que estava a les seues mans per portar-l’hi.

Amb tota la meua estima, també per a la teua esposa, a la qual no conec. Com sempre, teua, Dora.>>

El llibre repassa la infantesa de Dora, en torn del 1900, la seua familia, un pare professor d’anglés a Àustria i a Txèquia, Leon Kellner, nascut a Tarnów, Galítsia, que va estudiar a un seminari i va ser també professor de suport de religió jueva; a causa d’aquest vincle religiós, el pare de Dora era patriarcal i del tot refractari a les reivindicacions feministes de l’època, «cosa de rojos». L’àvia materna de Dora, Klara WeiB, nascuda a Schawerzberg i amb domicili a Bielitz, a la Silesia austríaca, havia tingut dotze fins, entre els quals Anna, la mare de Dora. Als carrers de Bielitz es parlava un barreja d’alemany, polonés, txec, eslovac i yiddish, en la seua opinió, la dona només tenia una tasca: ser esposa i mare. No creia en l’amor romàntic, respecte i prou. El seu avi matern, Salomon WeiB, provenia d’una família de rabins, sempre estava a la sinagoga i li semblava important que les filles saberen llegir «la llengua sagrada de la Bíblia» per poder aplegar a ser algun dia rabines a Amsterdam o a Breslau. En canvi, la mare de Dora, Anna, no compartia les idees conservadores i misògines del seu marit i es mostrava un tant desafiant, llegia molt, especialment literatura d’autores angleses, i sovint, expressava la idea de ser traductora literària. A pesar que era creient, no volia convertir-se en una esclava de la religió, i tampoc del seu marit.

Dora, va estudiar química i filosofia. La qualificació d’alguns antics amics de Benjamin, Franz Sachs o Herbert Blumenthal, en acusar-la de ser una «cretina ambiciosa» no només és ofensiva sinó falsa. Dora va tenir vers Walter una generositat exquisida, es va plegar a moltes de les seues exigències, el va ajudar moltíssim,econòmicament i de totes les maneres, li va donar el dot que va heretar de la seua tia, quan no tenia cap obligació ni calia després del tracte que havia rebut de la seua part… No era cap cretina ni cap bruixa, ni cap malvada, com de manera misògina l’acusaven alguns dels amics de Benjamin. Weissweiler remarca la seua vàlua intel·lectual i literària, no prou reconeguda perquè s’ha subratllat la intel·ligència de Benjamin i ella ha restat en un segon pla. No obstant això, Dora Sophie Kellner era una autora molt sol·licitada per la revista Literarische Welt, una de les revistes literàries més importants de la República de Weimar, on hi escrivien autors com Thomas Mann, Robert Musil, Stefan Zweig o Walter Benjamin. Dora escrivia també en revistes femenines, sobre qüestions i inquietuds de les dones, els canvis, les “noves dones”, les transformacions socials de les dones de la República de Weimar, sobre novel·les escrites per dones, com Flamingo de Mary Borden, que tenia a Conrad com a referent; farta de la relació entre Benjamin i AsjaLacis, el gener de 1929 escriu que «El matrimoni és una institució antiquada. I parcial. Sempre és u el que dona, només rep, quan regala […] quant més altruista, més després, millor compleix amb les normes de la relació. I no sempre ha de ser la dona. […] Però si és la dona la que dona, llavors ha de saber com superar les fronteres del seu gènere. Allí on altres poden trencar-se, ella pot mantenir-se flexible; quan altres volen estar sempre en el focus d’atenció, ella ha dacontentar-se en restar entre bambolines. Haurà de renunciar als més antics drets que té com a dona, perquè aquests estan reservats a la part masculina de la relació: el dret a sentir-se desemparat, a mostrar inestabilitat, a necessitar protecció i a voler que el contemplen». Es mostra ambivalent entre la vindicació dels drets de les dones i la «conveniència» de sacrificar-se i anul·lar-se per l’altre. Es retrata ella i mostra prou bé la relació amb Benjamin; en una carta a Scholem li explica que a Walter només li funciona el cap i el sexe, se’n va al darrere d’innombrables dones, que l’instrumentalitzen, sense estimar-lo, en referència a Asja Lacis, i suggereix que, emocionalment, és molt inestable. Walter li va demanar a Dora que acollira a Asja a sa casa i ella és va negar. Encara li coïa el vincle amb Benjamin i el sofriment que havia passat en l’atribolada i tortuosa relació entre ells.

Dora es casà amb Max Pollak sense consumar, se n’apartà i es distancià de «l’ambient sionista» del seu pare perquè el considera massa tancat i contrari als interessos i drets de les dones. Coneix Walter, li regala roses en una conferència, «en nom d’una altra», considera que l’amor és sobretot ajuda. «La guerra química del 1914-18», les relacions amoroses de Dora i Walter, abans i després de casar-se, l’amistat amb Garshom Scholem i amb Ernst Bloch, el llibre d’Ernst Mach, Coneixement i error, les tendències romàntiques, esquerranes i anarquistes del «Jugendbewegung», l’ambivalència de Scholem amb Dora Kellner, enamorat i despectiu perquè els seus sentiments no eren corresposts; Benjamin i Gershom conversaven sobre Martín Buber, Hegel, Hölderlin, Balzac, de teologia, les novel·les policíaques i també sobre els somnis, tot i que a Scholem no li interessava molt el psicoanàlisi… El somnis de Benjamin sobre una «casa gran i buida» rere de les finestres passaven fantasmes, interpreta Eva Weissweiler que podia ser l’antitesi de la luxosa casa dels seus pares, la manca d’una llar, d’una pàtria, o bé l’aversió a arrelar en algun lloc; una vida sense certificat d’origen, en la qual no va aconseguir mai «arribar a casa», ni amb les persones ni amb els llocs. Dora es divorcià de Pollak.

El febrer de 1917, es casen Dora i Walter. A Berlín, a tot arreu, no només als barris obrers, hi ha manifestacions. Els homes i, sobretot, les dones reclamaven millors sous, més menjar i la fi de la guerra. Temperatures a menys deu i menys vint sota zero; cavalls i elefants (d’un circ) arrossegant carros per carrers plens de neu. Un panorama aterridor. Walter Benjamin es va lliurar de la primera guerra mundial per problemes de salut. I davant l’ascens del nazisme fuig d’Alemanya, el 1933, cap a París, Barcelona, València, Eivissa, Itàlia, Dinamarca…

Dora Sophie Kellner, va viure a Londres des del 1938 fins al 24 de maig de 1964, quan va morir. Stefan Benjamin va ser traslladat des d’Austràlia a l’Illa de Man el desembre de 1941. El 17 de juliol de 1942 Dora li va comunicar a Gershom Scholem que ja estava amb ella: «Gràcies a un miracle ha superat aquestes perilloses travessies dobles i els mesos al camp. Desconec si tindrà seqüeles que duraran per sempre». El germà de Walter, el metge Georg Benjamin, va morir el 26 d‘agost de 1942 en el camp de concentració de Mauthausen. Hi fou assassinat. La seua dona Hilde Benjamin, que finalitzada la guerra va romandre en la zona d’ocupació soviètica, fou des del 1949 a 1953 vicepresidenta del Tribunal Suprem de la RDA i, des de 1953 a 1967, va ocupar el càrrec de ministra de Justícia. Va morir a Berlín el 1989.

Scholem, el 1942, li va suggerir a Dora Kellner que li enviés materials per a una biografia, ja que tant ella com ell eren els únics capaços d’escriure amb autenticitat sobre Walter Benjamin: «Em consta que tens la capacitat i l’equitat, és a dir, pots parlar, sense rancor, de la grandesa d’aquells anys […] I, com pots, has de fer-ho». En la resposta Dora li agraeix a Scholem que les seues cartes l’han consolat i encoratjat i que pensa en ell i en el temps que compartiren els tres més del que seria saludable per a ella. Però quan es posa a escriure, més de vint vegades, no li ixen les paraules… Mirar cap enrere, com li demana Gershom Scholem, li resulta molt dolorós a Dora. Li recorda massa sofriments. No li podien demanar això… I Scholen ho sabia. El 17 de juny de 1929 li escriu Dora una carta demolidora a Scholem, sobre la seua relació amb Walter: «Les coses estan molt malament, estimat Gerhard, no puc dir-te molt més perquè se m’encongeix el cor. Es deixa influir completament per Assja [sic] i fa coses que la ploma gairebé es nega a escriure i que em fan pensar que no tornaré a parlar-li en la vida. Ell és tot cap i sexe, la resta no li funciona, i tu saps, o pots imaginar-te, que en aquests casos el cap no tarda molt en rendir-se. Aquest sempre va ser el major perill i qui sap el que passarà. Ernst Schoen ho veu tot molt negre. Walter […] m’ha demandat culpant-me […] Com t’he dit, no puc escriure’t tot el que he passat i continua passant. El permís d’Assja està a punt de caducar i ell vol casar-s’hiràpidament perquè aconsegueixi la nacionalitat prussiana; i tot i que no vol guardar res del seu diner, ni per a Stefan ni per a mi, sí que me n’ha demanat -i jo li he donat la meua paraula- la meitat del diner que vaigheretar de la meua tia. Li vaig lliurar tots els llibres i, dies més tard, també em va demanar la col·lecció de llibres infantils; a l’hivern va viure amb mi durant mesos, sense pagar res, m’ha costat una barbaritat de diners, que es gastava en Assja; quan li vaig dir que no en tenia ja més, m’ha suggerit el divorci; a dia d’avui em deu encara dos mesos de despeses, telèfon, etc,. més de 200 marcs […] Després que durant vuit mesos ens donàrem tota la llibertat i ell em contés tots els seus draps bruts, després que m’haja dit milers de vegades que em «busqués un nuvi», després de sis anys en els quals no he viscut amb ell, em demanda; ara, de sobte, les lleis alemanyes que tant menyspreava li semblen bé. Rere de tot això hi ha Assja, éclar, aqueixa dona sense escrúpols que, com m’ha contat moltes vegades, no l’estima i senzillament l’explota […] La vida d’Stefan o la meua li resulten tan indiferents com la d’un complet estrany. […]…

Dora, en aquesta carta a Scholen li retreu, amb raó, que Benjamin abandone el seu fill (afegeix també, i es plany, que passe d’ella, i s’entén, però no es pot exigir l’estima, però sí el respecte i la delicadesa vers ella, i la responsabilitat paterna vers el fill), conta que Asja i Benjamin es barallen com el gos i el gat, que Asja viu en un apartament que paga ell i ella, Asja, l’ha fet fora; llavorsWalter va tornar amb Dora. Li va demanar que li permetés que ella (Asja) visqués al pis de Dora, «i jo, per descomptat, em vaig negar, perquè fa anys es va portar molt malament amb mi. I ara aquesta és la revenja»... Ja ho pot ben dir que sembla una novel·la terrible de sèrie B. La relació amb Asja -la comunista letona- va impedir que Benjamin viatgés a Palestina; Asja Lacis, es vantava d’haver-ho evitat, quan li va dir Walter que volia aprendre hebreu perquè potser viatjaria a Palestina, on el seu amic Scholem li havia promès una estada segura, escriu Asja a les seues memòries: «Em va deixar de pedra i va començar una discussió violenta: la trajectòria d’una persona progressista i com cal du a Moscou, no a Palestina. Puc dir amb total tranquil·litat que vaig ésser jo qui va aconseguir que Walter Benjamin no anés a Palestina». Allà, però, hauria pogut salvar la vida.

Eva Weissweiler ho ha fet, ha explicat la vida de Dora i Walter, que li demanà Scholem a Dora, on ella hi és el focus principal, la protagonista. Un relat intel·ligent, interessant i molt ben documentat per conèixer millor aquells temps, algunes de les primeres figures intel·lectuals que han marcat el segle XX i part del XXI (Hugo von Hofmannsthal, Siegfried Kracauer, Adorno, Horkheimer, Hermann Hesse, Bertolt Brecht, Ernst Bloch, Gershom Scholem, Dora Kellner, Jula Cohn, Paul Klee, Charlotte Wolff, Asja Lacis, Maiakosvki, Thomas Mann, Robert Musil, Stefan Zweig, Sigmund Freud, Theodor Herzl…), escriu Dora sobre Virginia Woolf, Else Lasker-Schüler, Hugh Walpole, Henry Louis Menchen i inclús sobre George Bernard Shaw, a qui li retrau el seu masclisme o, millor dit, la seua incapacitat de comprendre les dones, es conten les seues malalties (infecció pulmonar…), la seua salut, els seus amors, desamors, cartes, converses, escrits, revistes, llibres i els fils del nucli de les seues vides.

Dora va morir a Londres el 1964; el seu fill, que va tenir una relació complexa amb la seua mare, tot i que aquesta durant el seu internament no va deixar d’escriure-li i sempre començava amb «Dearest Love» i en la signatura «Your loving mother Dora», el fill sentia que sempre l’havia tractat com un xiquet i mai l’havia estimat de veritat… Dora va morir 24 anys després de Walter Benjamin, el darrer tram de la seua vida se li deuria fer molt llarg; després del suïcidi de Walter a Portbou, va viure a contracor, sense ganes, la seua missió al món havia conclòs, la seua vida ja no tenia sentit… La imatge fotogràfica de Dora Kellner, als anys vint-i-tants, a la coberta, potser després de els noces amb Walter, és una jove desperta, amb un vestit elegant i un collar de perles, amb el ulls ben oberts, maca, eixerida, desvetllada, serena, feliç, el front ample, en actitud reflexiva, confiada i amatent; en contrast, la foto entorn de 1960 cap a la fi del llibre, pàgina 326, se li han empetitit els ulls d’una manera enorme, té una mirada freda, distant, trista, dura, desconfiada, sense arrugues en la cara, cabells nevats, i conserva una bellesa madura, s’hi veu encara la serenitat i l’amplitud del front… sembla, però, abatuda, vençuda pel sofriment i la tristor… És el pas del temps, implacable i demolidor, com sol passar, tan sovint, en les nostres vides, si són duradores.

Arran del llibre Dora y Walter Benjamin. Biografia de un matrimonio, d’Eva Weissweiler, Tusquets, Barcelona, traduïda de l’alemany Das Echo deiner Frage. Dora und Walter Benjamin. Biographie einer Beziehung, Hoffman und Kampe, Hamburg, 2020, al castellà per Lorena Silos Ribas, 1a edició novembre de 2021. El llibre té la dedicatòria següent: «Per a Mickie, Chantal, Mona i Kim, els nets de Dora i Walter Benjamin». I reitera els agraïments a ells i altra gent a la fi del llibre.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER