Lectura de L’Espill 68 (2): un dossier extraordinari

Sal·lus Herrero i Gomar

A la segona part de L’Espill número 68, hi ha un dossier extraordinari, que encara m’ha interessat més que la sucosa i interessant primera part: Del diàleg a l’anatema. Els intel·lectuals espanyols davant les «altres» cultures.

Enceta el dossier Simona Skrabec amb l’article De què parlem quan parlem de l’aversió als catalans? El cas de Mario Vargas Llosa. Hi posacom a epígraf una frase de Raymond Carver, 2009: «The four of us were sitting around this kitchen table drinking gin. It was Saturday afternoon. Sunlight filled the kitchen from the window behind the sink» Carver -explica Skrabec- es va fer famós quan Gordon Lish, que aleshores treballava per a l’editorial Aldred A. Knopf, va intervenir en un manuscrit seu, entre altres coses li va canviar el títol del relat que va donar nom al llibre: «De què parlem quan parlem de l’amor». Dues parelles que passen el vespre del dissabte bevent ginebra asseguts a la taula de la cuina mentre els rajos del sol omplen l’estança, i mai arriben a poder definir l’amor, ni l’odi; arran d’aquest relat es fa una adaptació cinematogràfica, una esclatant «novetat», de “traca i mocador”, potser perquè desconeixien El convit de Plató i altres diàlegs i llibres on es parla d’amor i de sexe al llarg de la història, com ara El Decameró, Divina Comèdia, a la seua manera Les confessions d’Agustí d’Hipona,L’himme a l’amor de Joan o de Francesc d’Assís a les criatures, Erich Fromm a L’art d’estimar, Octavio Paz, Martín Gaite, Agustín Garcia Calvo, El diccionari per a ociosos de Joan Fuster, L’enamorament i l’amor d’Alberoni, El «normal» caos de l’amor d’Ulrich Beck i Elisabeth Beck-Gernsheim, de Bauman Amor líquid, o d’Eva Illouz sobrel’amor, les intimitats congelades i les emocions en el capitalisme… Skrabec esmenta Caver i la seua tendresa a l’hora de tractar tots els afers humans, per contrastar-lo amb un Vargas Llosa que vol imposar les seues definicions, dir què val la pena i què ha de ser rebutjat, què mereix la glòria i què ha de ser ridiculitzat o bé prohibit, escarnit i, si pot ser anorreat. Com l’aversió que professa, obsessivament aquest senyor a tot allò català. 

Fins ara (confesse amb contrició que jo ho he fet), distingíem entre el Vargas Llosa escriptor, fabulador d’històries més o menys interessants, però entretingudes i colpidores -posem per casEl sueño del celta, sobre Roger de Casement i la lluita per la independència d’Irlanda i la denúncia de l’explotació, el tràfic i el treball esclaus del cautxú a Àfrica i Amèrica- i el reaccionari, racista, antiindigenista i anticatalanista que ha esdevingut… 

Arran de la lectura de la radiografia crítica de Simona Skrabec, no pot ningú al·legar ja ignorància quant a que Vargas Llosa, tant en el terreny polític, com en el novel·lístic, arrossega una càrrega de classisme i d’elitisme, un reaccionarisme neoliberal i racista fastigós . Explica la baralla i trencament amb Gabriel García Márquez, amics en l’època del boom quan van conviure a Catalunya i la deriva de Vargas, quan va fer servir el Tirant lo Blanc, la presidència del PEN Internacional, l’aclimatació al sol que més escalfa en cada moment, per surar, agafar fama, vantar-se i pontificar des dels seus propis dimonis familiars. 

Uns dimonis familiars que tenen a veure sobretot amb els seus orígens, amb els indis i la gradació ètnica del Perú, davant la qual es mostra obscenament ambigu o alguna cosa pitjor.

I així, s’estén sobre els anomenats «cholos» -mitja raça, pagès, tot i que diu que sa mare li deia «cholito», amb tendresa-, apunta que un «senyor ric dificilment podia ser cholo», fa referència a cholo de mierda, choleria ocholitos vinculats a «brutícia»… El racisme està ple de subtileses, de complexitats. I ell ho sap perfectament. En aquesta particular jararquia de degradacions ocupen el segon lloc els serranos, «l’estirp inígena dels Andes», poc integrats en la societat criolla. Per a Vargas, «són estúpids, tossuts, porucs, fan pudor, són covards i hipòcrites»; als negres els anomena zambos i no són millor tractats que els serranos, sinó potser pitjor, sovint els atribueix homosexualitat, feminitat; l’ínfima categoria són els indis de l’Amazones, són selvàtics, pagans i la seva llengua sona com un gruny d’animal; també se’ls diu «perros» o «basura». Tots aquests estereotips són presents a la seua obra literària.

Vargas ajunta el prejudici racial amb el social, des de la seua ideologia social-darwinista, la llei del més fort: els triomfadors s’ho mereixen tot, els perdedors no es mereixen res. Als catalànics, ens posa en aquesta categoria dels que mereixen ser bandejats.

A les seues novel·les reprodueix aquestes infàmies racistes -s’hi rabeja- i destil·la una ideologia neoliberal pròpia de la seua admirada M. Thatcher. Explica Skrabec el que li agrada a Vargas Llosa del Tirant: que barreja «tan inextricablement la veritat i la mentida que no diferencia entre el que ha passat i el que ha somiat o s’ha inventat». «Es viu per gaudir i es gaudeix matant, adornant-se i fornicant, en aquest ordre d’importància». Però, el més important és que la realitat passa constantment d’un nivell racional a un nivell irracional, del pla històric al pla del meravellós, al regne de la fabulació. 

També analitza el fonament de les idees sobre les quals descansa la seua ideologia, Adam Smith, Ortega y Gasset, Friedrich von Hayek, Karl Popper, Raymond Aron, Isaiah Berlin, Jean-François Revel… Remarca Skrabec que li agrada Berlin, perquè és «discret» (com es considera elmateix Vargas), perquè «li manca de pensament propi», per la seva «escrupolosa puresa moral», «l’objectivitat en la transmissió», per l’abandó de les utopies polítiques i perquè «Des d’aleshores [d’haver-lo llegit] crec que el sentit comú» és la més valuosa de les virtuts polítiques». Analitza també la relació amb la dictadura de Jorge Rafael Videla, de l’Argentina; en un debat a les pàgines d’El País, Juan José Saer li va retreure grolleria i insensibilitat envers els crims comesos a Argentina, quan considerava que «només els testimonis dels torturadors subministra la prova irrefutable del que realment va passar». Conclou Skrabec: la seua ideologia és «un sistema de pensament sencer que ens exclou a tots a els que no ens resignem a desaparèixer dòcilment dels escenaris de la història. Estem davant d’una qüestió de primer ordre, el que cal combatre és una manera de veure el món».

Un article seriós i profund, per a reflexionar detingudament sobre aquells aspectes tan irritants de les posicions ideològiques i polítiques (thatcherisme, supremacisme lingüístic, imperialisme, antiindigenisme, espanyolisme prestat, ànsia de poder) de Vargas Llosa, però que contaminen i estan presents també en la seua producció literària.

Jordi Amat, aNotes sobre una deriva equívoca de la Cultura de la Transició, analitza com «els intel·lectuals» espanyols que Ignacio Sánchez-Cuenca dissecciona a La desfachatez intel·lectual, entre els quals Andrés Trapiello, han fet un retorn a les idees de la dictadura franquista, a posicions polítiques de dreta; de la despenalitzacció inicial durant la tímida i ambivalent «transició», on de manera sempre subordinada s’admetia boirosament un cert «reconeixement» de les altres llengües i cultures distintes al castellà o espanyol, es passa a una desacomplexada fòbia i atac, sobretot al català, i el predomini hegemònic i aclaparador a tot arreu del castellà es consolida com a «normalitat», alhora que s’assisteix a l’intent constant d’arraconar el català i reconduir-lo a un estret àmbit íntim, privat, domèstic i domesticat. Quan s’intuïa el declivi de la dictadura, alguns intel·lectuals més o menys ex franquistesprenien consciència que havien participat en la destrucció del sistema cultural català i van començar els Congressos de Poesia (Carles Riba, Espriu, Rafael Santos Torroella, Joan Fuster, Dámaso Alonso, Cela, Ridruejo…); el sistema cultural en castellà, a causa de la dictadura, es normalitzava amb els Barral, Gil de Biedma, els Goytisolo, Marsé, tot i que amb materials critics vers el franquisme. «Paradoxes» i «apories» de la història. Aquella «mala consciència» d’uns pocs, a la fi de la dictadura, ja ha desaparegut del tot. L’embranzida dels del Manifiesto por la Lengua Común (Vargas Llosa, Savater, Trapiello…) el que cerquen, obsessivament és l’anorreament de la llengua i la cultura catalana, que és la que més nosa i fòbia els fa; el gallec ja està quasi domesticat i a Euskalherria el número de parlants, de moment, no els causa massa neguit… Van com a franquistes desfermats a carregar-se el català; com qui no vol la cosa, amollen animalades que només havíem associat a la tradició intel·lectual més reaccionària de l’estat espanyol, conclou Amat.

Teresa Moure, professora de Filologia a la Universitat de Santiago de Compostel·la, autora d’Herba moure (2005), assaigs com Outro idioma é possible (2005) i Quer-emos un mundo novo (2011), a El dit a la nafra: l’escassa visibilitat de la literatura gallega (traducció al català de Jaume Soler), explica el que es fa visible i el que es fa invisible a Galícia i a l’estat espanyol en gallec; qüestiona la manca de respecte de l’estat espanyol per les altres llengües distintes al castellà; re- espectare,«és mirar atentament», tot i que la Constitució espanyola proclame el respecte especial, tot és una pantomima, cinisme, desídia, just el contrari, analitza per què no es vol mirar potser perquè trobaríem una ceguesa voluntària. No hi ha cap interès de mirar, ni de visibilitzar, no de reconèixer i respectar el gallec, ni l’euscar, ni el català, ni l’asturià-lleonés, ni l’aragonés…Només d’imposa el castellà unilateralment i autoritària, de manera excloent. Per anorrear les altres llengües. S’interroga perquè els textos del gallec Xasé Luis Mendez Ferrín o del basc Ramón Aizarbitoria, tot i la seua qualitat, han tingut poques traduccions a l’espanyol i d’un èxit moderat. Assenyala els punts cecs, la voluntat de ser i deixar ser (o no deixar) als altres; com des d’El País o l’ABC no existeix res, literàriament, a tot l’estat que no es faci en espanyol; es trien dos o tres autors, Manolo Rivas o Suso del Toro, per fer un tastet i que no es digui. Una invisibilitat absoluta de la literatura en català, basc o gallec, que tendeixen a ometre’s. Analitza i descriu perquè sorgeix la literatura en gallec: figures de diferents generacions gosen reivindicar una llengua allunyada del poder i assumir com a pròpia una identitat col·lectiva menyspreada (com el moviment delblack power o el queer amb altres identitats marginals). Explica com el conflicte entre integracionistes gallego-portugués (Carlos Taibo, Séchu Sende, Dionisio Pereira, Víctor Vaqueiro, Mario Herrero, Susana Sánchez Arins i ella mateixa) escriuen en l’ortografia prohibida i ho tenen fotut perquè no els admeten als premis gallecs on prescriu l’ortografia diferencialista gallego-espanyol, que va imposar el ministre de la dictadura de Franco, Fraga Iribarne, en tancar el departament de a Corunha perquè no volia que el gallec interaccionés amb el portugués (el brasiler, el moçambiqués i angoleny) on té la seua supervivència i eixida a un món més ample; els diferencialistes volen, i ho estan aconseguint, que el gallec esdevinga un dialecte del castellà amb una resta «d’acentinho» gallec… Remarca, després de contar l’anècdota d’Alexandre el Gran oferint-li a Diògenes sobre l’obediència al rei i les llentilles, que la literatura, sovint, no es conjuga amb beneficis econòmics, sinó amb termes com independència moral, llibertat i coherència. L’ètica i l’estètica i adverteix que allò terrible seria que una literatura sencera romangués en l’ombra, fora de focus, com passa amb la literatura gallega, basca, i també, la catalana, perquè tenim un estat hostil que ens considera enemics a liquidar.

Per la seua banda, Xavier Domènech Sempere aborda aL’eterna «conllevància», el centenari  de l’España invertebrada, d’Ortega y Gasset, el «problema», per a ell, de la diversitat nacional i cultural i el tractament de la famosa «conllevància» que és més actual avui dia que no pas en el seu propi temps; analitza en el debat sobre l’estatut català de 1932 la posició d’Ortega, en connfrontació amb Azaña, davant els nacionalismes «perifèrics». Al remat, Ortega i Azaña, com solen fer gairebé sempre tots els espanyols, contra el catalanisme i «los otros nacionalismos subestatales», es posen tots d’acord, es van posar d’acord, «Conllevancia», com a resignació davant de fenòmens que consideren que són irresolubles, com cataclismes metereològics, cal aspirar a «conviure-hi», sense fer res, assumint-los de manera fatalista, confiant en poder-los aigualir. Ortega en realitat pensava l’estat com el «gran truchimán», que havia d’organitzar des de dalt, verticalment, i imposar autoritàriament, des de les elits polítiques «cierto tipo de vida en común». Ortega amb els materials prussians d’un Mommsen, premi Nobel de literatura el 1902, en la seva Història de Roma, a l’estil de l’imperi romà, Itàlia aconsegueix la seua unificació (historicisme radical), la noció històrica des de Montesquieu al medievalista Gibbon, construeix la seua teoria sobre la nació espanyola, on només el «geni unificador de Castella» i «su saber mandar» i «guerrear», només «las cabezas castellanas» poden regir els destins d’Espanya, la resta tot decadència, des de la pèrdua de les colònies als Països Baixos, una desintegració colonial, que ara veia que amenaçaven les colònies internes i peninsulars. Una decadència d’Espanya, segons Ortega, encara més vasta i gran que la que encarnava l’esperit reaccionari en l’obra de Spengler La decadència d’Occident. Ortega analitza els problemes de la decadència i el risc de desintegració d’Espanya, per haver fer l’estat seguint el model de Madrid, i la rebel·lió de les«províncias», una subversió contra Madrid, perquè no ha sabut teixit prou bé el model radial i els cacics provincials al servei de Madrid. Davant aquest particularisme desintegrador, en part responsabilitat de les elits, calia alinear el monarca, l’exèrcit i la classe obrera, amb el perill de la «revolució» i el particularisme provincial, per tal d’articular un nou universal, la vertebració nacional més enllà de les particulars fronteres. El gran Truchimán, havia de reformar l’estat per transformar la nació mitjançant l’elevació de les «provincias» al centre del poder polític amb la creació de noves elits territorials que defensen els interessos de Madrid, des de les«perifèries», comarcalitzades. En realitat, es tracta d’una jugada centralitzadora, control local des del poder nacional, per destruir les nacions diferents a la castellana o espanyola. Està en contra que Euskalherria, Catalunya, Galícia o el País Valencià tinguen estatut d’autonomia i major desentralització, pensa que la història de pobles comCatalunya o Irlanda és «un quejido casi incesante»… El que cal és: «La conllevancia i «imponer-les» l’autonomia a todas la regiones de España para así amortiguar el «problema catalán». El que no van fer durant la II República, els orteguians ho van aconseguir durant la «transició» i el debat constituent 1977-78, de després de la mort del dictador, allò de la imposició del «café para todos»; fins aleshores, s’obria un procés inicialment asimètric al qual, més enllà de Catalunya, el País Basc i Galícia (via 151), també s’hi adheriren el País Valencià, Canàries i Andalusia; Andalusia va poder agafar-se a la via 151, però el País Valencià i Canàries que havien apostat per aquesta via, van ser apartades i es va imposar la doble via 151 i 143, per al remat tractar de reconduir totes les autonomies a una nova re-centralització. Es va atiar la violència d’extrema dreta al PV i les competències per al País valencià, rebatejada com a «Comunitat Valenciana», decidit al Congrés de Madrid, es va fer com a creació purament estatal el 1983, el sucursalisme i el provincianisme s’imposava i decidien a la manera d’Ortega y Gasset. Tant Ortega com la immensa majoria d’intel·lectuals espanyols, no volen compendre la realitat nacional de Catalunya o els Països Catalans, ho consideren «irracional». El que volen és que el estat central sigui el centre de la creació nacional i un tancamnt de les possibilitats de desenvolupament de l’estat autonòmic, sempre subordinat a l’estat central (sentència del T.C. de 2010 (31/2010). 

En realitat, tots els partits estatals, de Vox a Podemos, sostenen, amb matisos importants diferencials, que les nacions distintes a la castellana, no han de poder decidir per si mateixes.

Aquest darrer paràgraf, òbviament, no l’ha escrit Xavier Domènech: però la resposta de Pablo Iglesias, quan Dante Fachín, des de Catalunya i En Comú Podem li preguntava què fer davant el referèndum de l’1 d’octubre, era semblant a la d’Ortega y yGasset: «No hay que hacer nada. Solo rezar para que no ocurra [el referèndum, votar, decidir…]». Resignació i que passe la tempesta, com si fos un accident climatològic: «conllevancia», «buen rollo», però, «ells» a manar de tot i no es pot decidir res sense el seu consentiment ni la seua aquiescència. Poder central, centralista… denigrats, insuportable.

Moisès Pérez, periodista a la revista El Temps, aIntel·lectuals contra Catalunya, en la línia de Simona Skrabec, Jordi Amat i X. Domènech, arran de l’acte celebrat a la plaça de Colón de Madrid, amb ajut de Sánchez-Cuenca i altres, els acusa per l’extrema niciesa de les tesis que defensen sense cap preparació i molta ignorància, en traslladar de manera mecànica i peresosa els esquemes de la lluita contra el terrorisme basc al combat contra el nacionalisme català, sense cap matís; M. Pérez analitza aquest grups de «no nacionalistes», com ara Rosa Díez, Maria San Gil, Félix Ovejero, Félix de Azúa, Savater, Vargas Llosa, Andrés Trapiello, d’un nacionalisme espanyolista al·lèrgic a les expressions nacionals distintes a l’espanyola o castellana. Propagandistes de l’extrema dreta, sense cap anàlisi seriós ni rigorós, Savater assimila l’independentisme actual als Països Catalans, a «la presència clerical, detestable i separatista dels carlistes» i sosté que una part de Catalunya vol tornar a l’Edat Mitjana… Com Putin que nega l’existència d’Ucraïna, Savater nega l’existència de Catalunya: «Espere que aquest simulacre de referèndum no es realitze, perquè és una agressió a tots els ciutadans espanyols. Políticament, no existeix Catalunya o els catalans existeixen com a ciutadans de l’Estat espanyol, i no hi ha més. Si tornàrem a lligar ciutadania amb la terra, seria com tornar a l’Edat Mitjana, els segles de la gleva». No sé si serà del tot inútil dir que ell sembla que viu a l’Edat Mitjana, imbuït d’un imperialisme funcionarial i clerical espanyol que fa feredat. Un nacionalisme espanyolista sagrat, fonamentat en la simbiosi del nacional-catolicisme, la unió estat-església i l’única nació vertadera, l’estat, defensat com a creuada. Un nacional-catolicisme espanyol terriblement reaccionari que sacralitza la unitat de la pàtria per origen diví… on els carlistes són els que es proclamen, ridículament, «no nacionalistes»; els carlistes, antiliberals i demofòbics, són «ells»…

Joan Safont a Madrid ha desconectat, a partir de la gran intuïció premonitòria maragalliana: «El Madrid s’en va» publicat el 2001 al diari El País, alertava del procés de centralització i uniformització cap a la constitució del Gran Madrid, capital política, econòmica i cultural d’una Espanya monolingüe, «meridiano intel·lectual de Hispanoamérica” (Guillermo de Torre). Dos anys després, Pasqual Maragall ja alertava que se’n havia anat.

Safont fa un recorregut per Ridruejo, Pedro Saiz Rodriguez, Gregorio Marañón, Azorín, Triadú, Josep Pla, Josep Benet, Anreu i Abelló, José Mª Pemán per a mostrar com des de distintes ideologies i opcions nacionals, durant el franquisme hi hagué gent que va defensar la llengua i la cultura catalana, el «diàleg», l’amor pel català; també hi havia un procurador falangista, Adolfo Muñoz Alonso, que el 4 d’abril del 1970, advertia que «cuidado con creer que la lengua es solo vehículo del cual los hombres se comunican, porquè también a través de ella se filtra el alma y, a veces, los virus para el alma». Avui dia, els ovejeros, azúas, trapiellos, savaters, en la mateixa línia, que l’energúmen procurador franquista, neguen el pa i la sal al català, neguen la existència de Catalunya i neguen qualsevol dret a poder ser i decidir res sense la tutela, despòtica, de l’estat espanyol. Així i tot, rescata un text de Pemán, que és una apologia en defensa del català feta per un andalús, espanyolíssim i franquista: […] el catalán no es un hecho que se «conlleva» o al que se resigna uno. Es un hecho, no pasivo, sino activo, que significa enriquecimiento y aumento para Espanya. Transparente contenido y el cristalino continente, nada hay en este tema que sea resignación o componenda. Hablar o leler o apender catalán es un hecho simplicísimo. Se trata de beber un vaso de agua clara». Tot i que supeditat a l’espanyol i a la «Hispanidad», hi ha una defensa prou «clara» del català, que pertorbaria a l’»intel·lectualitat» espanyolista de l’actual segle XXI, molt més retardats, obtusos i reaccionaris que el franquista, reaccionari i ultra-catòlic Pemán. Cela, el 1974 al pròleg del Diccionari Vox castellà-català/ català-castellà blasmava contra el divorci entre el castellà i el català i sentenciava que era més perillós el separatisme de Burgos o de Valladolid que el perifèric: «sempre foren més nocius i nombrosos els separadors que els separatistes». Josep Pla advertia que el bilingüisme «no era cap peripècia», en resposta al que deia Enrique Badosa, en un article a El Noticiero Universal«José Pla y la peripécia del bilingüismo», sinó una tragèdia per als catalanoparlants.

Antoni Martí Monterde fa un llarg, laboriós, interessant, amè, intel·ligent, enginyós i lúcid articleContra el diàleg. Història d’una fatiga intel·lectual entre Catalunya i Espanya. Amb Klemperer, aAssaig, el poble alemany havia de convertir-se en un poble d intel·lectuals, per pensar lliurement i alliberar-se de les cadenes i dels narcòtics de nazisme: «Aquesta és la tasca fonamental en la societat, i avui més que mai, conclou. Vèncer el nazisme i les seves reaparicions espectrals en els nostres dies implica un compromís amb les paraules, per a evitar la mort. El «diàleg» no pot ser un parany, un teatre, una foto, un «monòleg». Defineix el dialogisme ontològic i existencial de Mikhail Bakhin, on «viure significa participar en un diàleg: significa interrogar, escoltar, respondre, estar d’acord, etc. L’home participa en aquest diàleg amb tota la seva vida: ulls, llavis, mans, esperit, amb tot el cos, amb els seus actes…». No pot ser anar a un «diàleg» i assenyalar temes tabús, censures, prohibicions, imposicions autoritàries, monòleg, on «els altres» són titelles que parlen només el que els amos permeten; sense igualtat, llibertat i equitat discursiva no pot haver-hi cap diàleg que valga. El monòleg autoritari, tot i les apel·lacions al «diàleg» es converteix en propaganda (Hannah Arendt).

Analitza Martí Monterde la destrucció d’una paraula bella: tres escenes en la relació Catalunya-Espanya. La relació Unamuno i Maragall, cara a cara. Només dialogava Maragall, Unamuno monologava, al principi semblava que «reconeixia» el català i afirmava que als que més els interessava conèixer el català era als no catalans, perquè així descobririen elements ignorats de la llengua pròpia, és pot dir que obririen un horitzó de diàleg, contrast i creixement intel·lectual, per a una major comprensió. Però espantat pel moviment Solidaritat Catalana, recula i nega l’especificitat cultural catalana, tot mirant d’assimilar Catalunya a l’Espanya metafísica, eterna i immortal; acusa als Països Catalans de ser uns «pueblos faquires» que es tanquen en si mateixos, que viuen en la contemplació de si… Aquesta concepció insultant i infame d’Unamuno i els altres, l’analitza Joan Fuster quan afirma que estava condemnats a no entendre’s. Escriu Fuster: «Maragall podia meterse en la piel de otro, sense quedar-se en ella ni amb ella», i això últim era el que feia Unamuno, voler sometre a Catalunya sota el domini espanyol, en fer-la desaparèixer del mapa, subsumida en castellanitzar-se. Unamuno, conclou Fuster a Les originalitats, no creia en composicions, sinó en imposicions: la unitat espanyola per a ell, era el resultat o l’usdefruit d’una victòria. Va ser realment home de guerra civil, no de diàleg. Maragall ho era, en canvi, de pau civil, de concòrdia: un treballador esperança...» . Unamuno, anota Fuster del que deia de si el mateix Unamuno, és un «Un español profesional». A les novel·les mestre del monòleg interior, a la política, mestre del monòleg exterior.

Analitza Monterde, també el fracàs dels diàlegs poètics dels anys cinquanta, les intevencions d’uns i d’altres, la critica de Carles Riba sobre com l’estat fa una política d’eutanàsia contra la nostra llengua i cultura catalana,les posicions de Joan Fuster als congresos de poesia i a la revista de Mèxic Pont Blau, de Ridruejo proclamant «Que la lengua catalana tenga abierto libérrimamente el camino de la creación para el enriquecimiento de lo común espanyol…», afig Fuster després d’escriuresobre les propostes de Ridruejo: «Llibertat per a la creació, per a fer literatura només, i bilingüisme. Això demana un espanyol d’avui, després d’un gran esforç per simpatitzar amb Catalunya. Aixó només. Tnamateix, si ho demana és perquè no existeix, ni la llibertat mínima, ni el bilingüisme dels millors. Com a senyal, ja té açò la seua importància».

Analitza la polèmica, el 1974, sobre els Estudis sobre País Valencià de Jaime Millàs a la recerca de la seua identitat a Cuadernos para el Diálogo (1963-1978), del democristià del règim, Ruiz-Giménez i la discusió a El Noticiero Universal entre Julián Marias i Joan Fuster a pròposit del nom de País Valencià, no van poder arribar enlloc; Fuster censurat al Noticiero va haver d’enviar la rèplica a Triunfo. Fuster també escriu, el 1973 “València: una singularitat amarga”, on es queixa que «[…]Ningú ens té en compte. Com si a eixe tros de mapa que ocupem mancara d’entitat pròpia». Les posicions d’Unamuno sobre la independència de Cuba i la discriminació que senten els catalans davant el concert econòmic de què gaudeix «Las Vancongadas»; l’article de Pío Baroja «la influència judía», contra els catalans, l’Espanya invertebrada d’Ortega i els arguments de Terenci Moix per respondre quan li preguntaven, amb insistència, per què escrivia en català: «El dia que yo nací nacieron todas la flores… Y POR ESO ESCRIBO EN CATALÁN». En resum, després del repàs històric sobre el monologüisme espanyol, no es preveu, cap possibilitat de diàleg: «els catalans no som oberts al monòleg»

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER