Política motomami

Manuel Alcaraz

Okay, Motomami

Pesa mi tatami

Hit a lo tsunami

OOOOoooo

Okay, Motomami

Fina, un origami

Cruda a lo sashimi

OOOOoooo

            Segur que heu reconegut la cançó: és Motomami, de Rosalía, que fa camí en una gira gloriosa. A mi m’agrada Rosalía. Bé, unes cançons més que unes altres, però em sembla fantàstica la barreja que fa. Molt intel·ligent. Amb intel·ligència col·lectiva. Aquesta cançó, sense anar més lluny, ha exigit la participació col·laborativa de Michael Uzowuru, Pharrell L. Williams, David Andrés Rodriguez i Rosalía mateixa. La lletra està registrada a nom de More Water From Nazareth, que veges tu què serà, encara que crec que és una agència de publicitat o una cosa així. 

Motomami està escrit en motomami, que és una mena de llenguatge usat per un cambrer de restaurant japonès amb ressaca. Res a dir. Moltes sarsueles varen inventar el llenguatge dels xulos madrilenys: sense elles Ayuso seria molt avorrida. I sempre he sospitat que els herois wagnerians varen fer una cosa semblant, però com que ho dissimulen en alemany, no n’estic segur. Podem trobar a faltar els temps en què La Rosalía repetia “malamente”, però aquest gest sens dubte melancòlic no seria sinó una altra prova de l’esperit reaccionari que porta el canvi climàtic. Després està Chanel, treta del pou dels atacs feministes i antitaurins i elevada als altars del moviment gai: tampoc la seua cançó –només en té una, així que no m’equivoque- es cantava en un idioma recognoscible, encara que imaginem que la gola de Rosalía és luxúria en Chanel. Un idioma per a cada pecat és una santa aportació. Disruptiva. Ara, per fi, entenem el càstig de Babel.

            És el signe dels temps. El que fa mal és la plèiade de polítics lliurats a una existència motomami. És a dir, a l’ús de pràctiques, essencialment lingüístiques, però no sols lingüístiques, amb les quals vol dir alguna cosa el polític als seus fervorosos seguidors, però que la ciutadania no entès, encara que és possible que ovacionarà i aplaudirà una tal algaravia. Als seguidors, en temps d’hiper-lideratge, els té igual el que diga: n’hi ha prou que bade boca per a provocar el deliri. A això contribueix la reducció d’intensitat semàntica en les xarxes i la necessitat constant de transmetre males notícies amb un somriure, aparentar que tot està sota control. L’existència motomami és l’experiència dels missatges basats en la incertesa, que tracten d’explicar-ho tot per tal que la incertesa no cresca i acabe per fomentar la inseguretat. És simpatia i anul·lació argumental. El motomami és ideal per a expressar el trànsit del líquid al gasós.

            El motomami polític, i els seus diversos dialectes, permet la florida de polítics dolents. Si s’expressen en motomami no importa que participen del “buit del món en el buit del seu cap”. No importa si la realitat perd perspectiva: en motomami no hi ha temps per a distingir entre els plans de la (i)realitat. El motomami és llenguatge iniciàtic. El que parlen polítics per a polítics, el que parlen periodistes per a periodistes, polítics per a periodistes o periodistes per a polítics. A vegades, siguem justos, s’escola en el cercle algun activista, un youtuber avantatjat, un influencer de nota. El motomami és ric en imperatius però dolent per a explicar futurs. Té la suavitat requerida per a convocar distopies. L’experiència motomami llueix amb teles refulgents, alamares i lluentons. Enlluerna. Però tret dels adeptes –que poden arribar a ser-ne molts, però que ja han decidit el vot- és llenguatge que explica l’abstenció. Les empreses publicitàries ho tenen previst. I no s’equivoquen senyora’ i señore’, no s’equivoquen. Ací el bon polític sempre està ready –menys Sanguino-. I les bases a perrear: a tirar-li la culpa a alguna conspiració que passava per allí: el motomami és ideal per a designar culpables abans que per a donar raons alternatives.

            Temps era temps, en les nits electorals, els qui havien perdut deien allò que “la nostra proposta és bona, però no l’hem sabuda explicar”. Ja no val. El que ho sap explicar perd. O es trenca aquest contuberni o pujarà la ultradreta. La ultradreta no parla motomami: el seu casticisme la salva. Hauríem d’anar amb molt de compte.

            I ara un cas pràctic.

            Està en la naturalesa de les coses que Mazón, president de Diputació de la Costa Blanca i candidat del PP a la Generalitat Valenciana, participara en el passat en un festival de preselecció a Eurovisió, formant part del grup “Marengo” –no sé si sabia que Marengo va ser una formidable victòria napoleònica- amb la romàntica cançó “Y solo tu”, amb versos més subtils que originals, com ara “siento en tus labios fuego abrasador”, “el viento enreda tus cabellos” o “me quedé con mi soledad en un rincón”. Xé, res de motomami, les coses com són: galania a dolls, imaginació al poder.

            No obstant això, és més que possible que Francesc Colomer, Secretari Autonòmic de Turisme, siga el guanyador de la pròxima edició del “Benidorm Fest”. Tot el seu discurs, tot, cada gest, cada intenció, cada simpatia, s’ha convertit en motomami: ningú entén el que està fent però significa, ell solet, més que tots els discursos de les associacions hoteleres. La taxa estreny però no mata. Però la subversió dels principis democràtics més bàsics, senyora’ i señore’, igual sí. 

OOOooo.

(Article aparegut originalment al diari Información)

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER