Gustau Muñoz
Ja era prou complicat, però d’alguna manera era entenedor, perquè responia a una lògica binària: les dues Espanyes, “ells” i “nosaltres”, els feixistes i els rojos republicans, els botxins i les víctimes, els opressors i els oprimits.
Però vet ací que de sobte vinguérem a complicar-ho encara més. Els valencianistes -o catalanistes- afirmaven una altra cosa, situaven el problema en una altra dimensió. Qüestionaven la idea d’Espanya, tant la dels franquistes com, a menor escala, certament, la dels republicans i socialistes, que -com diu un vers d’Antonio Machado- sempre havien tingut una ànima jacobina. És a dir, unitarista i assimilista, espanyolista-castellanista. Mala cosa, perquè ens ignora o ens nega.
Antonio Machado, per cert, s’estigué un temps, durant la guerra civil, a València, un recer acollidor enmig de la tragèdia. A la Vil·la Amparo de Rocafort (l’Horta Nord). I el president de la República, Manuel Azaña, també. En el seu cas a la finca La Pobleta, de la família Noguera, prop de la Cartoixa de Porta Coeli, a la serra de la Calderona, més amunt de Bétera, on va escriure alguns textos (“Los cuadernos de La Pobleta”), i rebia gent. El lloc és espectacular.
Estaven molt bé a la València republicana, on d’altra banda varen arribar a pensar -ells i una munió de refugiats- que aquesta era una terra tan fecunda que “si picaves amb el peu en sortia una carxofa”. L’Horta -les hortes- era un paradís. En varen traure la imatge absurda d’un terreny fàcil. Del Levante feliz. No sabien que els llauradors s’alçaven a les cinc de la matinada i que treballaven tot el dia. Que havien de “matar el cuquet” -amb una cassalla- per combatre la gelor de la matinada. Treballaven dur, amb la rosada i el fred a les mans o sota un sol inclement. La clau és sempre el treball. I l’organització racional: del regadiu, dels magatzems, de les fàbriques. El treball…
Les dues Espanyes. La reaccionària, imperial, castellanista intemperant, feixista i amerada de retòrica (el “Genio de España”), hereva de la Inquisició, de l'”ordeno y mando”, portadora de valors eterns, apegada a l’obscurantisme clerical, l’Espanya dels funcionaris obtusos i dels terratinents, de l’exèrcit africanista repressor.
I l’altra, l’Espanya republicana, culta, lliure, oberta, regeneracionista, democràtica, liberal, dialogant, més europea, capaç d’acollir les reivindicacions obreres i de promoure una Reforma Agrària i les reformes socials de tot tipus necessàries per a traure de la misèria més abjecta la majoria humiliada, explotada i postergada, mancada de drets i de seguretat vital, els milions d’obrers, camperols pobres, jornalers, vídues, òrfes, els desnonats per la vida. Les dues Espanyes irreconciliables. Però, d’alguna manera, amb alguns punts en comú. Una certa idea del centre i les perifèries. I de la negació de l’altre, ni que fos a manera de compensació…
El valencianisme, el catalanisme valencià, plantejava una tercera opció, i vet ací potser una clau del seu èxit. De vegades traslladar l’escenari del debat, el marc de referències, és l’única solució factible. Hom ha dit que l’emigració, l’èxode, traslladar-se geogràficament, és l’única manera real de fer una revolució. Com els jueus que fugiren d’Egipte o els dissidents religiosos que deixaren Anglaterra i s’instal·laren a Amèrica, la Nova Jerusalem… No aniria jo tan lluny, però és una idea que fa pensar.
El 1950 Joan Fuster publicava en una revista de l’exili republicà que s’imprimia a Mèxic –La Nostra Revista– un article titulat “València en la integració de Catalunya”. Resumia un esforç i una aspiració de les generacions dels anys 20 i 30. Però ho argumentava amb un llenguatge clar i distint. Obria una nova pàgina, amb conseqüències impensades i duradores.
