“Mal jueu”, de Piotr Smolar (i 3)

mal jueu

Tercer i últim lliurament del llarg article de Sal·lus Herrero i Gomar sobre ‘Mal jueu’, de Piotr Smolar, recentment publicat per l’editorial Afers. Șal·lus ressegueix molt de prop el contingut del llibre, i palesa el gran interès d’una aportació panoràmica i entenedora sobre el rerefons históric de la tragèdia jueva a Europa i la creació de l’Estat d’Israel, amb tots els traumes, les contradiccions i les injustícies consegüents. Però també amb una vessant de redempció. L’experiència de tres generacions de jueus europeus, laics i d’esquerres, en les cruïlles terribles del segle XX, ens ajuda a pensar la complexitat històrica d’Israel i el conflicte aparentment irrresoluble en què es troba immers. (N. de la red.)

Sal·lus Herrero i Gomar

Piotr Smolar, en aquesta panoràmica d’Israel que mira de fer la radiografia del país sense perdre de vista el rerefons històric i ideològic, explica també una visita a Gaza com a periodista que és. S’entrevista amb Admed Iussef, una figura pragmàtica de Hamàs. La cara més amable. Parla molt bé anglès, amb una veu dolça; un analista lúcid, de vegades sever de la «resistència nacional», tot i participar-hi. Pensa que tot seria més senzill si tot Hamàs s’assemblés a aquest homenet barbut. Ha anat a Gaza per cercar, visitar, interrogar, escoltar bé i transcriure el  més honestament possible. Es posa en la pell de l’altre per entendre  què significa, en el pla psicològic, el tancament a què és relegada la població de Gaza des de fa dotze anys. Els jueus són per a ella un enemic desconegut i fantasmagòric. D’Israel en veu els drons i  els avions, els franctiradors rere les altures frontereres, els controls constants, els dirigents en els discursos marcials de la televisió. L’octubre del 2014, a la primera estada que va fer a Gaza  va tenir la possibilitat de conèixer la unitat de coets de les
Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, el braç armat de Fatah, la formació  del president Mahmud Abbas. Va ser conduït amb els ulls tapats per mostrar-li peces del seu arsenal militar. L’amenaça més greu a que va estar sotmès foren les bales dels tiradors d’elit israelians durant les manifestacions al llarg de la tanca fronterera que va  culminar l’abril i el maig del 2018. Prop de dos-cents palestins hi van morir assassinats i gairebé set mil van resultar ferits de bala durant aquesta «marxa del retorn» setmanal. Va veure morir al seu costat, destrossats pels projectils, homes que no feien res més que observar, a distància, què es maquinava a la zona fronterera. Més lluny encara, van morir famílies que anaven a passar el dia a fora, resaven, escoltaven oradors. Ahmed Iussef té amics jueus. Al Estats Units. Se’ls aprecia molt, però aquesta no és la qüestió. «L’Alcorà  ens dius que vigilem quan signem un contracte amb els jueues. Són murris, us poden enganyar. És una cosa sabuda, no s’han de creure les seves promeses». Els prejudicis religiosos transmesos «culturalment», són fotuts d’eradicar, més encara si no hi ha un contrast directe amb l’experiència quotidiana; els fantasmes i prejudicis, a més de l’odi, en el cas del racisme, s’imposen a la realitat concreta.

Al capítol ‘Minsk,’ mentre recorda imatges del seu avi -com mostrava les medalles guanyades de diferents nacions, les poloneses, les soviètiques, l’Ordre de Lenin, l’Ordre de l’Estrella Roja, la Creu dels partisans, la dels oficials- anota que no entén res del que el seu avi diu als vídeos; es refereix a les gravacions fetes per Claude Lanzmann per a Shoah que es troben al lloc web del Museu Memorial de l’Holocaust dels Estats Units(https://www.ushmm.org/online/film/display/detail.php?file_num=5173=).
És l’any 1974, quan naix Piotr, perquè al diàleg diu: «El meu fill ha tingut un fill. Li daré les meves joguines. Per què? Perquè existeixen els drets dels fills… que es transmeten de pare a fill, i així també… per a aquestes condecoracions. Les altres s’han de posar a la tomba». Conta als vídeos com va perdre les ulleres i va estar sense ulleres els quatre anys de guerra… Insisteix en parlar-li a Lanzmann en yidish perquè no vol parlar en alemany i recorda el primer dia de guerra quan va sortir de Bialystok en direcció cap a Minsk. El 23 de juny del 1941. La vespra, Alemanya havia atacat l’URSS. La ruta entre Bialystok i Minsk fa gairebé quatre-cents quilòmetres. Cal caminar. Ho conta a The Minsk Ghetto, Holocaust Library, 1989. En una setmana el nombre de jueus estacats al gueto arriba a 80.000. Al principi, l’agost del 1941, els jueus confinats encara pensen que és possible una mena de «modus vivendi» («conllevancia») amb els alemanys, que una aparença de normalitat dins la misèria i  la por és negociable. Ben aviat, la intensificació de les batudes no deixa lloc a dubtes, al teus ulls. No és possible cap coexistència quan et massacren. Què cal fer? L’acció abans que la submissió. Informa de les massacres que han començat a l’oest, posa per escrit en full volants els últims butlletins de Ràdio Moscou o els editorials de Pravda; més endavant aconsegueixen muntar una impremta al gueto; s’identifiquen possibles col·laborador i amagatalls.
El 7 de novembre del 1941, aniversari de la Revolució d’Octubre a l’URSS, un escamot de les SS, la policia i feixistes locals,  entra al gueto per filmar un espot publicitari. Executen els més febles i vells que troben. Duen càmeres, reparteixen banderes roges amb la falç i el martell i es demana als jueus de somriure i entonar els eslògans comunistes tradicionals. La posada en escena macabra es resumeix així: els jueus són bolxevics, els bolxevics són jueus. Després els agafen, els porten a fosses acabades de cavar, els demanen que es despullen i els metrallen. Segons el Judenrat, aquell dia van matar dotze mil jueus. No n’hi havia prou, el pla d’extermini s’havia de complir. El 20 de novembre en van agafar i executar cinc mil més. Es pregunta: què calia fer? I ho explica, s’inicia una mena de cursa contra rellotge per salvar el màxim de jueus esperant la liquidació definitiva del gueto, cosa sobre la qual no tenen dubtes. La cultura comunista i la pràctica de la clandestinitat ajuda a guanyar temps, s’organitzen en grups, posen en marxa operacions de sabotatge; els arriben adversitats, malalties, un hivern despietat, tortures, assassinats, una forta pressió sobre la resistència, els nazis cremen pobles sencers… La primavera del 1943 es pregunta si hi haurà lloc per als jueus, quan tot haurà passat, a l’URSS. Però el secretari del Comité Central del Partit Comunista de Bielorússia, encarregat de l’ajuda social, a qui acudeix per sensibilitzar-lo per tal que ajude als jueus que han tornat dels boscos i no tenen res, li pregunta: «De tots els pobles, de totes les nacionalitats i tribus de la Unió Soviètica, per què no n’hi ha cap de tan odiat com els jueus?» L’odi a les víctimes sempre troba excuses i justificacions, i si no en troba, se les inventa.

A l’apartat ‘Cavall blanc’, Piotr reprodueix un text del seu pare, Aleksander, on explica com va retrobar son pare a Minsk el 1945; com va ser evacuat, amb sa mare, a l’URSS el 1941 quan va començar la guerra amb Alemanya. El 1947 van tornar a Polònia, va viure en un orfenat prop de Varsòvia, com veia el seu pare, Grzegorz, els estereotips sobre el  jueus, abans i després de la guerra. Es deia que anaven com ovelles cap a l’escorxador. Jo rebutjava aquesta cultura de la por. Escriu sobre els seus inicis d’estudiant, laborals i el seu compromís comunista; i com durant uns anys es va definir com a no jueu, com a polonès.

A ‘Una qüestió de civilització’, analitza els discursos demagògics de Netaniahu de manera critica, un temible animal dotat d’un instint de supervivència poc comú; la part d’ideologia i d’oportunisme; de conviccions profundes i de petits càlculs mesquins. Explica la gira africana, en cinc dies de visita a Uganda, Kenya, Ruanda i Etiòpia,  rememora el genocidi dels tutsis el 1994 i la responsabilitat de França en la formació dels genocides hutus. Explica i compara el passat tràgic comú dels tutsis i els jueus, la deshumanització dels jueus abans del genocidi, com a aquest el van precedir incitacions a assassinats en massa. Unes comparacions històriques, remarca Piotr Smolar que dificulten o impedeixen reflexionar, posar sobre la taula la situació dels palestins a hores d’ara. L’ocupació no es objecte de debat, res no justifica mai l’assassinat de civils, però refusar entendre l’Altre facilita que es perpetuï la violència. S’insisteix en propagar que els palestins estan genèticament predestinats a odiar els jueus, a voler la seva perdició i a esborrar-los de la faç de la terra, sense analitzar les causes ni l’odi dels jueus contra els palestins. L’octubre del 2015, Beniamín Netaniahu va denunciar la influència decisiva que hauria exercit el muftí de Jerusalem, El Husseiní, sobre Hitler. Li hauria inspirat fins i tot la solució final. Com si a Hitler li calgueren alliçonadors en l’odi als jueus. Davant l’escàndol provocat per les seves paraules, Netaniahu, va procurar fer pedagogia del seu zel historiogràfic. Va explicar que la seva intenció era «mostrar que els avantpassat de la nació palestina, sense país i sense la pretesa ‘ocupació’, sense territori i sense colònies, aspiraven ja a incitar sistemàticament a l’extermini dels jueus». Les expropiacions, les discriminacions, els drets vulnerats? No toca. Ho porten a la sang.

El 9 de setembre del 2016 el gabinet del primer ministre d’Israel fa un vídeo de Netaniahu gravat en anglès, amb Barack Obama en primera fila. Washington es prepara per oficialitzar una ajuda sense precedents per a la defensa d’Israel, trenta-vuit-mil milions de dòlars en deu anys, una subvenció indirecta al seu propi complex militar-industrial. Netaniahu està assegut davant d’unes prestatgeries plenes de llibres, massa ben alineats, una bandera israeliana i una gran foto de la seua dona, Sara i els seus fills. De què ens vol parlar el primer ministre? De «neteja ètnica». El que alguns palestins voldrien perpetrar contra els jueus que viuen als territoris ocupats. Pregunta si als Estats Units acceptarien la neteja ètnica? «Un territori sense jueus, sense hispans, sense negres». Embolica que fa fort, ús demagògic de la història i la política, per confondre dialècticament i donar la volta a la realitat, amb l’eslògan hegemònic d’Israel és el que importa. Tot per la pàtria, en versió celtibèrica.

Al capítol “Pi”, apareix P., un psicòleg rabínic que al Jerusalem Post, el juny del 2014, escrivia «Quan el judaisme guareix», tot i que reconeixia que Sigmund Freud era ateu, «Guareixen per la paraula, posant atenció en els mots que pronuncien els seus pacients, i aporten llum als interrogants. El mateix fet d’interrogar-se és una noció que es desprèn del judaisme». Piotr cerca casa i es reuneix amb P., baixa la guàrdia i li parla dels seus orígens, en un país on tothom exposa els seus en aquest país que camina rere els ancestres, adreçant-s’hi contínuament. Més tard reconeix que s’ha de guardar de repetir aquest error amb un desconegut. Perquè aquest P. que va arribar a Jerusalem el 2002 després d’haver exercit de consultor parisenc, interessat en la «tradició xinesa», i després per «l’astrologia tradicional», abans de tornar als seus orígens, aprendre hebreu i familiaritzar-se amb la «música jueva», com exposa a la seua web. Uns mesos després de la trobada amb P., el 9 de maig del 2015, Piotr  rep aquest correu seu: «Smolar, és una persona repugnant/ Sort vaig tenir de no llogar-li l’apartament./ I és JUEU!!!/ QUINA VERGONYA! Els seus ancestres es deuen regirar a la tomba, i no trigaran a fer-li-ho saber».
Es reuneix amb Assa Kaixer, filòsof, especialista en ètica que  treballa per a l’exèrcit israelià des de l’època de l’onada d’atemptats sense precedents de la segona intifada; analitza i tracta de definir la proporcionalitat i la moralitat militar en els danys causats a les víctimes i l’avantatge militar obtingut. Afirma que apuntar no combatents de manera voluntària és profundament amoral i considera que l’exèrcit com un cos racional i moral, capaç de regular-se sol, els errors del qual només poden ser excepcionals i individuals. Ho quadra tot, explica les excel·lències del seu treball: «En el nostre grup de treball, havíem tingut discussions sobre la proporcionalitat», es va arribar a la idea del nombre pi, sí, 3,14. Tres palestins morts per un israelià, era. No arribava a quatre. N‘hi ha que van dir deu per un, d’altres un per un. Jo em vaig negar a participar en aquesta discussió amoral». Esgarrifa només pensar com es planifiquen els assassinats dels altres, com a respostes racionals i morals. Com a càstigs. Revenja. Tot per la seguretat.

“Sortides”. A Polònia el 90 per cent dels tres milions de jueus que hi vivien abans del 1939 van ser exterminats durant la Segona Guerra Mundial. Malgrat la repatriació dels qui havien trobat refugi a la Unió Soviètica, l’emigració és massiva durant la immediata postguerra. L’impacte de la violència antisemita és fort, com el pogrom de Kielce ja en la postguerra i després de l’Holocaust (1946), en què van perdre la vida quaranta-dues persones de les només tres-centes que encara tenia la comunitat local moribunda. Els prejudicis d’odi ancestral tornen a la superfície. Els jueus representen culpables ideals. Els nacionalistes i determinats prelats catòlics els associen al comunisme. Els comunistes, en canvi, se senten incòmodes amb aquesta població diferent, percebuda com a estrangera. Canten l’esforç col·lectiu i el treballador. Les minories s’han d’assimilar als dictats nacionalistes estatals. Al principi es facilita la sortida cap a Palestina, dos-cents quaranta mil el juliol del 1946. El febrer del 1947, gairebé cent quaranta mil han aconseguit abandonar Polònia. Els qui resten a Polònia s’organitzen per preservar o fer reviure la vida cultural i comunitària jueva; el Comité Central dels Jueus de Polònia presta ajuda als supervivents des del 1944, infon vida a la cultura jueva, es creen escoles, clubs, associacions i cooperatives que ocupen milers de jueus. La premsa comunitària fa una revifalla espectacular. L’URSS de després de la guerra és pro-sionista. El maig del 1947 a l’ONU el cap de la delegació soviètica, Andrei Gromiko, [que serà alt dirigent soviètic fins als anys noranta de la perestroika de Gorvatxov], causa sensació en pronunciar-se a favor dels drets dels jueus a tenir un Estat, atès que no es podien entendre amb els àrabs pel que fa a un estat binacional: «Jueus i àrabs tenen tot dos arrels històriques a Palestina i per a tots dos pobles Palestina s’ha convertit en una pàtria», diu. «Només es pot trobar una solució justa si es prenen en consideració els interessos justos de tots dos pobles». Final del 1947, les autoritats poloneses reben l’ordre d’autoritzar l’enrolament de joves jueus al si de la Haganà, organització paramilitar sionista que es crea per defensar la població jueva a Palestina sota el Mandat britànic. Esmenta dos llibres que expliquen el context històric, quan instructors polonesos i altres de l’Exèrcit Roig participen en la formació dels quadres que marxen des de Katowice, passant per Praga, Marsella i a l’últim cap a Palestina amb vaixell, i com van canviant les aliances i els interessos fins al punt que a finals del 1948, Moscou ordena deixar de proporcionar passaports voluntaris. Tanquen el campament situat a Bolków on hi han passat prop de tres mil homes per anar a Palestina. Hi ha el llibre de Jaff Schatz, The Generation: The Rise and Fall of the Jewish Communists of Poland, University of California Press, 1991. A Moscou, Stalin llança una campanya contra el «cosmopolitisme». Hi ha
els patriotes i els qui conspiren. Ser jueu passa a ser una circumstància comprometedora, s’és sospitós de simpatitzar amb un Estat estranger, Israel, i fins i tot amb els Estats Units. Expulsió del partit, pèrdua de la feina, detencions. Hi ha un llibre de Thimoty Snyder que ho explica: Terres de sang, l’Europe entre Hitler et
Staline
, Gallimard, 2012.
A Polònia autoritzen prop de trenta mil jueus a anar-sen a Israel; els jueus comunistes polonesos, a partir del 1949 prenen el control de les instàncies comunitàries que perden el seu sentit original. Segons explica Timothy Synder (que va escriure amb Tony  Judt, Pensar el segle XX, La Magrana, 2012) a Terres de  sang a Polònia es va desenvolupar «una forma particular d’estalinisme», entre l’antisemitisme de Moscou i el que domina sempre la societat polonesa. Piotr assenyala al seu avi: «Tu ets entre els dialèctics d’aquesta “forma”. Promets fer neteja. “I si hi ha entre nosaltres persones que boneixen com mosques a propòsit  d’objectius nacionals jueus pretesament superiors i més essencials, els eliminarem de la nostra societat, tal com els combatents del gueto van apartar els covards i els mancats de voluntat”. Ets tu. Mosques. Eliminarem. Smolar creava una mena de defensa estalinista contra Stalin: Proclamant-se antisionistes i pro-polonesos, els comunistes jueus de Polònia podien defugir les acusacions de sionisme i de cosmopolitisme», sintetitza Snyder. Acabada la guerra es crea una comissió central d’història jueva per documentar la Xoà i inventariar les expressions de la vida comunitària. Establerta a Lublin, des de finals del 1944, i després a Lodz, es converteix , el 1947, en l’Institut d’Història Jueva, a Varsòvia. «La resistència jueva ha de constar en els treballs de la comissió de memòria històrica», deies el 1947. «Es parla molt del sofriment jueu i molt poc del seu heroisme«. I tanmateix el que passa els anys següents és exactament el contrari: s’esborra la resistència jueva. L’heroisme esdevé monopoli roig. Smolar es posa al capdavant del Comité Central dels Jueus de Polònia, que es dilueix a l’any següent dins l’Associació Sociocultural dels Jueus de Polònia (TSKZ). El domini comunista sobre la institució és complet. Has destituït Adolf Berman, el director sortint, que se’n va per instal·lar-se a Tel Aviv. Al cap de vint anys, Smolar emprendrà el mateix camí. Més avant contarà com marxen de Polònia tant el seu pare com el seu avi, un camí de França i l’altre d’Israel. L’antisemitisme soviètic amb fortes repercussions a Polònia, el viratge de la Realpolitik de  l’URSS amb l’Estat d’Israel i sobretot l’entrada de tropes soviètiques a Praga, farà que el fervor comunista se li caiga als peus… Tot i les promeses vehements de no abandonar mai la terra dels pares, Polònia, al remat se’n van. Perquè no poden més. Perquè s’hi ofeguen.

Diàleg amb el diputat Efraïm Sneh que entra en política a Israel, a començaments dels anys noranta, al costat d’Izak Rabin, va ser ministre de Transports i vice-ministre de Defensa, va deixar el Partit Laborista el 2008. Juliol del 2018, quatre dies abans de la seua trobada, la Knesset (el Parlament israelià) havia arpovat la controvertida llei fonamental que definia Israel com a Estat jueu. L’àrab hi perdia l’estatus de llengua d’Estat. Les autoritats havien d’encoratjar el desenvolupament de comunitats jueves, homogènies, precisaven els diputats. «Aquest text intensificarà el caràcter feixista d’aquesta dreta ideològica», exclama Efraïm Sneh, fill de Moixé, també polonès estalinista que esperava que l’URSS adoptés una actitud més conciliadora cap a Israel i després també diputat a Israel per la facció comunista El Maki, que defensava el dret palestí a l’autodeterminació i crític amb la línia anti-israeliana de l’URSS. Piotr li pregunta a Efraïm Sned: Feixista? És una mica fort. Replica Sneh: «No; feixista. Menyspreu per l’Estat de dret, per la democràcia. El fet que ignori l’existència de minories…». Els destins de G. Smolar i Moixé Sheh són paral·lels, de Polònia acaben a Israel. G. Smolar és redactor del diari Folks-Sztyme que irrita als del Partit Comunista a Varsòvia, quan es troba amb Moixé Sneh en una visita a Israel el 20 de febrer del 1967, G. Smolar és l’únic representant de la premsa jueva del camp socialista, convidat a participar en honor de la revista Kol ha-Am, de què era director el diputat Moixé Sneh, falten quatre dies per a la guerra dels Sis Dies i l’avi de Piotr fa un discurs sobre «el poder de la veritat marxista», evoca els objectius compartits entre el Maki i els teus a Varsòvia, defensa la visió de la societat socialista contra el
materialisme i es pregunta: «La copa de sang vessada pel nostre poble no serà mai plena?», i formules el desig que les «fronteres alterades» no facin més víctimes, i que «la pau s’instal·li entre Israel i tots els països àrabs». «Israel amenaçat i no pas agressor».

Esmenta l’excel·lent obra de la historiadora Audrey Kichelewski, Els supervivents. Els jueus de Polònia després de la Shoah,, Berlin, 2018, on explica la situació dels jueus sota el govern de Wladyslaw Gomulka. El 1967, just després de la guerra dels Sis Dies, Gomulka s’adreça al congrés dels sindicats i acusa els jueus polonesos de deslleials, els qualifica de «cinquena columna», vol que traguen les conseqüències els qui escolten les seues paraules… S’acaba de donar públicament el tret de sortida de les purgues. L’exèrcit n’és el primer objectiu, com a la França del cas Dreyfus. Es commina el consell jueu, TSKZ, a condemnar «l’agressió sionista» al Pròxim Orient. A començament del 1968, la prohibició d’Avantpassats, del poeta polonès Adam Mickiewicz, considerat com a antisoviètic, provocarà un moviment de contestació, que s’inicia a la Universitat de Varsòvia. Les manifestacions son reprimies violentament i la campanya “antisionista” pren una dimensió impressionant. El mot sionista no es refereix a Israel sinó a un enemic de l’Estat; és un substitut polític de «jueu».

Piotr evoca la figura de son pare Aleksander, a partir també dels textos d’aquest, i esmenta el filòsof polonès Leszek Kolakowski que l’any 1966 va fer una intervenció molt radical contra la dictadura comunista polonesa. Comencen les purgues a la universitat i al partit comunista polonès (el POUP), al qual pertany el pare de Piotr. En aquell moment, l’any 1967, era el segon secretari del Departament d’Economia; és expulsat de partit, però no de la universitat. Ell 9 de març del 1968, a l’apartament de l’intel·lectual polonès Adam Michnik, l’arresten, a l’endemà de la primera manifestació a la universitat. Es va  passar un any a la presó acusat de «participació en un complot secret a fi de fer caure el règim.». Contacta amb el professor Wlodzomierz Brus, el seu cap a la Facultat d’Economia, que després marxà a Oxford. El despatxaren. Llavors se n’anà a Bolonya, al Centre de Relacions Internacionals de la Johns Hopkins University. Allà va conèixer Pierre Hassner, que el posà en contacte amb Raymond Aron, que li va oferir una beca per a un estudiant estranger. Va  triar instal·lar-se a França, el 1971. Escriu Aleksander que tant ell com el seu pare, no ho han fet tot bé a l a vida, però pensa que sempre han considerat que «una vida digna, una vida que pagui la pena de ser viscuda, no és la que només es desenvolupa en l’esfera privada. Comporta un compromís públic. I aquest compromís tenia un preu.» Havien arribat al comunisme en pensar que resoldria la qüestió jueva. Al remat, el pas de l’opció soviètica a l’opció de la creació de l’Estat nacional jueu l’explicava així: «En conseqüència, jo, que he estat a les files del moviment comunista durant cinquanta anys (sé) que un revolucionari és aquell que era capaç de reconèixer un fracàs. (…) Només hi ha la possibilitat de resoldre el problema jueu, per mitjà d’un Estat nacional sobirà. Partir, com una constatació de fracàs, nacional, personal. Partir, deixar de lluitar, de tant com l’espai s’encongia i l’aire s’enraria per als jueus a Polònia. El comunisme era per a tu i els teus semblants una forma de virilitat política i de refús absolut de la condició de víctima perpètua. Sabies el que no volies ser. Però el projecte es va transformar en atzucac lúgubre.»

A “Teatre d’operacions” i la resta de capítols fins a la fi, parla de son pare, que va treballar com a investigador a França al CNRS, maldant per publicar la revista Aneks, comentant els afers polonesos i internacionals a Radio Free Europe, la BBC, Voice of America, reconeix que sap molt poc de religió i cultura jueva, que no havia sabut com transmetre la seva herència jueva als seus dos fills, Piotr i la seua germana Ania.

Ania ha triat fer la seua vida a Polònia lligada al teatre i a relats sobre les ferides familiars que van patir el març del 1968 les famílies jueves poloneses. El trasllat. Les separacions. L’estació. Els adéus dissimulats. L’esqueixament del seu país. La pàgina en banc. L’exili. La negació. De vegades el  retorn, gairebé mai fàcil. Relats que han estat transformats en matèria teatral. Pe no girar l’esquena al passat, per entendre’l,
per superar els traumes i laceracions. Desenterrar les emocions viscudes pels seus pares.

Piotr continua contactant amb fills i nets de companys comunistes del seu avi a Israel, entre els quals Michael Sfard, un dels advocats més famosos del país, la seua especialitat consisteix a lluitar, davant els tribunals, contra l’ocupació. Defensa les organitzacions no governamentals dites d’esquerra, els palestins espoliats o els qui tenen prohibit visitar Israel. També ha defensat nombrosos reclutes que es neguen a servir a Cisjordània, per no ser còmplices del sistema de dominació i discriminació contra un altre poble, en aquest cas, el palestí. El 1998 va passar vint-i-un dies a la presó militar per haver-se negat a ser desplegat coma reservista a la ciutat d’Hebron. El seu sogre era el famós sociòleg Zygmunt Bauman, que un dia va proposar al meu pare fer-li d’ajudant. El seu avi va ser el poeta en yidish David Sfard, company de viatge de Hersh Smolar. Estudiant de filosofia a Varsòvia, David Sfard va acabar filosofia a Nancy el 1931. De retorn a Polònia, es va allistar a les files comunistes. A Bialystok, entre el 1939 i el 1941, va treballar com Hersh Smolar, al diari yidish Bialytoker Shtern. Durant la guerra es va refugiar a la Unió Soviètica abans de tornar a Varsòvia. Aquests dos homes van ser allò que l’hisoriador Guennadi Estraikh anomena «els guardians yidish del leninisme». Creien en una via
comunista polonesa, un model en què la cultura jueva, els drets dels jueus, es podrien desenvolupar i servir inclús de model a l’URSS, que s’havia esgarriat dins l’estalinisme. Com Hersh, David Sfard va ser expulsat del partit el març del 1968, i després emigrà a Israel el 1969. Narra les vicissituds polítiques i la presó de tres mesos del pare de Michael, León Sfard, a Polònia, per ser jueu, tot i ser comunista. Veure com una traïció emigrar i, al remat, arrossegats per David, el seu pare, marxen a Israel. Michael ha viscut a Londres i a Nova York, militant d’esquerra i advocat, sap que la seua és una opció minoritària, interrogat per la seua identitat jueva diu: La meva identitat jueva no té sentit religiós. Ve de l’experiència de la diferència, de les persecucions, de les discriminacions històriques. És una crida que defineix una responsabilitat. La missió és lluitar. D’aquestes experiències traumàtiques se’n poden extreure dues menes de lliçons. La primera universalista, lligada als drets humans, la dignitat individual. La segona és la idea que mai més els jueus han de ser víctimes, que cal ser fort, sacralitzar el nostre grup i protegir-lo, fins i tot si això comporta transformar els altres en víctimes. L’obsessió de la seguretat és comprensible i se’n desprèn. Els israelians són adoctrinats des de la llar d’infants sobre el fet que la història es repeteix, la idea que a cada generació hi ha un enemic que ens vol anihilar.

Piotr s’entrevista i s’entaula també amb jueus ortodoxos que consideren el laïcisme un perill que amenaça el futur d’Israel, la seva supervivència. Aquesta gent de dretes, defensa el monopoli del gran rabinat sobre el matrimoni, el divorci i l conversió, que imposa una lectura ortodoxa de la llei jueva. Consideren que el mestissatge és un naufragi. Es consideren a si mateixos com els jueus autèntics i en referència als jueus laics diuen: «No volen ser jueus, volen ser normals». Inclús un professor de biofísica, creu que la supervivència del poble jueu rau en «respectar al sàbat, l’alimentació kosher i les festivitats. Si no, és la llei de l’entropia». Pensa que els jueus americans es dissolen a causa de l’assimilació. Això seria l’exemple a evitar. Defensa que primer són els jueus amb tots els drets i després, subordinadament, el àrabs; lliga la supervivència del poble elegit a una moral alta i exigent, però amb molt poca empatia amb els palestins, als que no els reconeix el dret de vot, tot i que, benèvolament, poden venir a treballar, estudiar a les nostres universitats, tenir permís de residència…

Exposa el cas d’un soldat franco-israelià reconegut com a assassí per la justícia militar per matar a un palestí ferit i quiet a terra que havia intentat agredir uns policies israelians amb un ganivet, és rebut com un heroi amb banderes israelianes a les mans i elogiat per alguns dirigents del govern de Netaniahu; i reflexiona sobre la
democràcia, que no es pot reduir només a votacions…. La presentadora Oixrat Kotler, a la cadena Chanel 13, el febrer del 2019, va rebre milers de missatges plens d’insults i d’amenaces. Havia comès l’equivocació de comentar en aquests termes la condemna de cinc soldats que havien apallissat dos palestins detinguts, pare i fill, emmanillats i amb els ulls tapats: «Enviem els nostres fills a l’exèrcit, als territoris, i en tornen com a animals humans. És el resultat de l’ocupació». En un moments determinat els soldats van alçar la bena dels ulls al fill perquè pogués veure com li petaven els costats i el nas al seu pare. La periodista davant els atacs d’ira va haver d’excusar-se si hi havia qui s’havia sentit ofès, però assenyalava el preu que paguem per la dominació sobre n altre poble. Una realitat que no es pot tapar.

Arran d’aquests casos i d’altres és cridat a explicar què hi passa, a  Israel. Diu que la democràcia implica també cultura, en el sentit botànic, de valors, com la igualtat de tots davant la llei, la separació de poders. Hauríem d’afegir, respecte als drets humans. El dret a defensar-se no pot ser absolut ni servir de coartada per a  tot tipus de crims i de barrabassades. Un Estat envoltat d’Estats enemics ha desenvolupat un complex militar-industrial tal, amb ajuda americana massiva des de fa decennis, que pot erigir-se com a potència temible des de l’Orient Mitjà. Domesticació del desert, alta tecnologia en dessalinització, pluralisme polític, llibertat de premsa… Però també banalització o negació de la matriu d’Israel: l’ocupació i l’opressió dels palestins en haver trenat una relació botxins-víctimes; l’ocupació, aquest sistema sofisticat, militar, policíac, polític, judicial, geogràfic, urbà, econòmic, ecològic, demogràfic, de domini d’un altre poble, no té equivalent. «L’única democràcia de l’Orient Mitjà, segons l’eslògan amb que s’alimenten els dirigents israelians, oblida que la fórmula implica deures. No és cap renda, ni cap trofeu posat a l’ampit de la finestra.
Mostrar-se vigilant amb Israel no té res a veure amb un vulgar ressentiment. Testimonia una expectativa, una exigència l’altura de les pròpies promeses del país des de la declaració d’independència, el 1948. Perquè, atiant l’odi contra els palestins, Israel sembla haver perdut els referents. O pot ser els ha canviat. Protegir-se no ha d’equivaler, necessàriament, a tornar els altres en víctimes. La seguretat o la unitat no pot ser excusa per a justificar-ho tot, ocupacions, guerra, amb l’argument de «per necessitat». El sistema d’ocupació posa el joc el destí d’Israel, de la seva majoria jueva, dels seus valors.

Explica que el seu pare, Aleksander, va ser assessor polític, el 1990, de Tadeusz Mazowiecki, primer cap de govern després de les eleccions lliures i de la caiguda del règim comunista a Polònia. Li van restituir la nacionalitat polonesa perduda en el moment d’anar-se’n de Polònia a França; anota que hi havia, després del 1989, més visibilitat jueva, amb gent com Michnik i Geremek, i una paranoia en creure que hi havia deu milions de jueus a Polònia -altres pensaven que un milió. Com ara Lech Walesa, en lluita contra el bàndol de Mazowiecki, que va començar a fer servir arguments antisemites i deia: en línies generals «no tinc res contra els jueus, però perquè s’amaguen?» No calia ni rebaixar-se a respondre a aquests atacs. Va presidir la Fundació Batory a Varsòvia, fundada per George Soros, per a popularitzar els valors democràtics, les societats obertes, l’ajuda a centenars d’ONG’s.  Però Soros s’ha tornat sospitós a ulls del populisme nacionalista d’Estat a Polònia, a Hongria, per defensar l’estat de dret, la qualitat democràtica, els emigrants…

«De seguida surt l’acusació del gran complot jueu mundial. Fa riure i és trist», conclou Piotr.

Ser jueu seria com un cirurgià que escolta els batecs del cor del món. Distingiria un ritme anormal, massa brusc, sense ser capaç de posar-hi remei de seguida, a manca d’una solució miraculosa. L’obertura al món, la disposició a escoltar… Són metàfores de la periodista i rabina Tamar Elad-Appelbaum, que recull Piotr com a forma d’explicar la humanitat des d’una modernitat que incorpora el llarg relat d’un judaisme democràtic, sense discriminació, que fomenta el diàleg entre les religions monoteistes perquè formula deures ambiciosos a cada jueu per estar a l’alçada de la seua història i la seua vocació. Llegeix, pensa i actua. Un judaisme sofisticat i obert, respectuós amb les tradicions i àvid de diàleg.

I arribem al final. Sens dubte, aquest llibre de Piotr Smolar Mal jueu que ha publicat l’editorial Afers és un material de primera mà per conèixer l’experiència dels totalitarismes del segle XX i les contradiccions, els conflictes i la situació actual d’Israel.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER