Un cert dolor (Sobre ‘El fill del xofer’, de Jordi Amat)

el fill del xofer

Paola Lo Cascio

Fa ara uns mesos que ha sortit publicat, i El fill del xofer de Jordi Amat, s’ha convertit en un veritable fenomen que depassa les fronteres d’allò que es coneix com a “cas literari”. Ho és, per suposat, en la mesura que en el moment en què s’escriuen aquestes ratlles ha arribat a la vuitena edició en llengua castellana (Tusquets) i a la setena en català (Edicions 62), però el fenomen va més enllà.

Només cal veure el ressò que ha tingut: desenes d’entrevistes a l’autor, presentacions del llibre més semblants a actes multitudinaris (en temps de Covid, evidentment) que a les reduïdes reunions pròpies d’aquest tipus d’activitat (també quan es tracta de libres d’èxit), moltíssima gent a les xarxes o bé presumint que ja el tenen per llegir-lo o bé endegant debats sobre els seus continguts. Això ha passat al conjunt d’Espanya, però a Catalunya de manera absolutament destacada.

El relat fascinant que embasta Jordi Amat amb la seva prosa sempre captivadora, ressegueix la vida del periodista Alfons Quintà, des que era un nen als anys 50 fins als seu suïcidi el 2016, després de matar la seva parella. Quintà era un personatge fosc: maquiavèl·lic, violent, narcisista, abusador. De per si, un personatge d’aquest tipus -i, encara més, passat per una ploma capaç de construir una narració amb elements de pur suspense com fa Jordi Amat- és objecte de la curiositat del públic.

I, tanmateix, Quintà en el llibre és una mena de sol en torn del qual graviten tota una sèrie de personatges que expliquen una part decisiva de la història de Catalunya (i de retruc, del conjunt d’Espanya), pràcticament des de la postguerra. D’aquesta manera Amat explica les temptatives possibilistes a final dels 50, construïdes en torn a la xarxa de contactes  de Josep Pla -amic del pare de Quintà, que el portava en cotxe, d’aquí el “xofer” del títol-, amb un Vicens Vives actiu políticament i un Tarradellas a l’espera que se li concedís una possibilitat, que arribaria, però, molt més tard. Explica els moviments d’un Pujol jove i ambiciós que s’acabaria consolidant com a figura política a base d’una sostinguda capacitat d’intervenció en la societat civil, fruit de l’acció combinada de la seva capacitat i de la disponibilitat econòmica, sense la qual haurien estat impossibles totes les seves iniciatives, des de l’Enciclopèdia fins a Banca Catalana.

El retrat que en surt no és només -com s’ha dit en moltes ressenyes, i amb raó, un retrat descarnat del poder, sinó una reconstrucció de la segona meitat del segle XX a Catalunya que posa el focus on potser fins ara s’hi havia posat d’una manera superficial. El llibre focalitza la trajectòria d’una classe dirigent catalana (entesa en sentit ampli: econòmica, social i cultural) que als anys 50 i 60 contemporitza amb la dictadura alhora que s’hi resisteix, imaginant hipòtesis de canvi diverses, però totes amb una condició sine qua non: la conquesta o la perpetuació de posicions hegemòniques. Unes hipòtesis que passen finalment per una operació cultural, política i també econòmica de reformulació de la idea de la nació catalana – la pujolista-, que utilitzarà tots els mitjans a l’abast per imposar-se. Incloent captar un personatge com Quintà per la construcció de TV3 o bé moure tots els fils -i construir aliances- per a evitar que uns fiscals destapin un cas com Banca Catalana.

En el fons és un llibre sobre qui construeix, aferma, socialitza i controla una idea del país, des del final de la dictadura i, malgrat totes les retòriques rupturistes dels últims anys, fins als nostres dies. En aquest sentit, és gairebé esfereïdora la detallada descripció del dia de la segona investidura de Pujol, quan fort de la seva majoria absoluta i amb l’arxivament del cas de Banca Catalana sota el braç, el llavors president es planta a la plaça Sant Jaume per viure un bany de masses que efectivament, l’entronitza com a representació pretesament autèntica del país, mentre els diputats de l’oposició -amb Raimon Obiols al capdavant- són increpats com a botiflers, com anticatalans, expulsats de la identitat comuna. Rescata Amat en el seu relat alguns detalls d’aquella manifestació: des dels càntics de l’Estaca i el Virolai, als cartells “català sí, bilingüisme, no” i sobretot “Felip V -1714, Franco -1939, Felipe González – 1984”. Aquest últim cartell sembla especialment significatiu per dues raons. En primer lloc per la seva durabilitat: la voluntat de construir una línia argumental que uneixi la guerra de successió, el franquisme i els governs centrals de l’etapa democràtica ha estat i és un dels leitmotiv del procés. I, en segon lloc, perquè de la història que coneixem per la investigació acadèmica, però també per la que es socialitza amb un relat més captivador al llibre, qui protagonitza i hegemonitza aquella codificació del país, i malgrat el seu pas per la presó després dels fets del Palau, no procedeix pas dels qui havien perdut amb la guerra i la dictadura.

Així les coses, la construcció de la Catalunya pujoliana del final de la dictadura i de la transició (de la qual Alfons Quintà en forma part en la mesura que és qui fa possible posar en marxa una de les seves eines configuradores més importants, com és TV3) apareix bastant menys èpica. Una història de poder, com n’hi ha hagut moltes altres a Espanya, a Europa i al món. Una classe dirigent que malda per afermar la seva hegemonia i un relat ben construït per consolidar-la.

I es pot pensar que, per a molts, això pugui representar un dolor. Segurament sembla ser-ho per a l’autor del llibre, el qual tot acceptant el repte d’anar fins al final en posar llum a unes clavegueres (igual de pudentes que les que existeixen en d’altres llocs), no es complau, ni s’esplaia a explicar una història que parla de les misèries nostrades, més nostrades encara per haver-se reivindicat com a mite nacional. Un llibre escrit des de l’honestedat i també des del dolor, no pas des de cap voluntat gratuïta de denigrar. Potser en part, el dolor que provoca enfrontar-se al passat sense floritures sigui una de les claus del seu èxit.

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER