La transició a la Safor: un nou llibre de Vicent Cremades

PV

Sal·lus Herrero i Gomar

Vicent Cremades i Arlandis acaba de publicar un nou llibre molt interessant: La transició a la democràcia a Gandia (1973-1983). Els moviments socials a la Safor. Un treball ingent que ha materialitzat en 722 pàgines i l’ha publicat l’Institució Alfons el Magnànim.

Després d’analitzar L’Església en la transició. El fet nacional al País Valencià: la revista Saó (1976-1983) i La transició democràtica: mirades i testimonis (coordinador, junt a Jesús Eduard Alonso i López, publicades a l’Editorial Riu Blanc d’Oliva, l’any 2013, Vicent Cremades fa una passa més en l’anàlisi de la transició a Gandia i la Safor per conèixer millor el País Valencià i poder transformar-lo des d’una perspectiva més democràtica.

Aquesta darrera investigació, per ara, tan valuosa, és una barreja de recerca històrica, sociològica, política, antropològica i periodística per rescatar la memòria democràtica del passat (la República, el colp d’estat feixista, la guerra, l’exili, els camps de concentració, el maquis, els afusellaments feixistes) i la memòria democràtica viva de la transició per projectar un futur molt més democràtic i alliberador dels residus del feixisme que s’han perpetuat. Perquè després de més de 40 anys de dictadura franquista, el resultat que s’ha esdevingut és un postfranquisme que ha arrossegat tics autoritaris, corrupcions institucionals i dèficits i insuficiències democràtiques clamoroses. Una democràcia de baixíssima qualitat, amb una bastida constitucional corcada. Perquè els fonaments estan arrelats en tradicions polítiques autoritàries, imperialistes, centralistes, colonialistes, dogmàtiques i reaccionàries.

La transició democràtica a Gandia és un enorme treball d’estudi, d’hemeroteca, d’arxivística i de recerca (llibres, documentació, revistes, butlletins, arxius públics i privats, diaris, un centenar d’entrevistes orals en un període de tres o quatre anys, anàlisi de programes electorals, pamflets, fotos, documentals…), només ha estat possible per l’esforç intel·lectual, la tafaneria i l’enorme curiositat històrica i política, la voluntat fèrria, la laboriosa tenacitat personal per la investigació històrica i l’activisme i el compromís social persistent de Vicent Cremades per analitzar les transformacions del País Valencià i ubicar-lo en el nostre context històric, polític, cultural i lingüístic a la manera de Joan Fuster, del que destaca el seu treball en l’emergència del valencianisme polític arran de la publicació de Nosaltres, els valencians i la voluntat de contribuir a la construcció fraternal dels Països Catalans. Joan Fuster deixa endarrere la visió regionalista tradicional i el folklorisme que practicava la dreta franquista; connecta als anys seixanta el moviment estudiantil amb el valencianisme i proposa una perspectiva confederal dels Països Catalans per eixir del túnel dictatorial de l’Espanya franquista, jacobina i centralista. Una proposta de ruptura democràtica encara vigent i a construir en el futur immediat davant la crisi de corrupció greu i de politiqueria en la causa general oberta contra l’independentisme de Catalunya de la Casa Reial. Perquè no volen que siga des dels Països Catalans qui decidim el nostre futur; volen imposar la seua violència. Des de l’estat profund del Madrid cortesà corrupte i grotesc.

Un treball, el de Vicent Cremades, d’anàlisi del passat i de crítica del present per tractar de sacsejar els fonaments franquistes de la transició que encara resten incrustats en alguns dels fonaments i nuclis durs de l’estat profund espanyol. No en va m’ha escrit en bolígraf una dedicatòria, molt emotiva, d’amistat i agraïment, perquè compartim el propòsit perquè el nostre País es reconstruïsca i complete: […] Amb l’esperança de poder compartir aviat una societat valenciana més justa, lliure i democràtica integrada en els Països Catalans. Salut i República. Gandia, 16-09-20».

La dedicatòria del llibre va dirigida a la seua família, per l’exemple de treball i afany per l’estudi dels seus: «Als meus pares. A Helena i Roger. A tots els protagonistes que han fet possible aquests llibre i una millor coneixença de la memòria democràtica, viva i recent de la nostra ciutat i comarca. A tots els qui treballaren, lluitaren i moriren per l’enderrocament dels règim feixista de Franco i per la consecució d’una societat més justa, lliure i democràtica en aquell procés de la transició cap a la democràcia, on tot estava per fer i on tot era possible». Uns pares que li encomanaren la disciplina per l’estudi i pel treball com a eina més important en la vida, sense la qual no haguera pogut escriure aquest gran treball de recerca sobre La transició a la democràcia a Gandia (1973-1983). Els moviments socials a la Safor. En realitat, tot i que es circumscriu, bàsicament, a Gandia, molts pobles de la Safor hi són present al llarg del seu rigorós estudi, Oliva, Bellreguard (el seu poble de naixement), La Font d’en Carròs, Almoines, Xeresa, Xeraco, Beniarjó, Pego, Ròtova, etcètera, així com fa incursions en referències importants als estudis del moviment obrer, socials i polític a les comarques veïnes, la Vall d’Albaida (Ontinyent, Llutxent), la Marina, l’Alcoià… Ja m’agradaria que alguna barreja d’historiador i sociòleg, s’aplicara en l’estudi de la Vall d’Albaida complet i d’altres comarques del País Valencià amb la dedicació que ha destinat Vicent Cremades en l’anàlisi de les transformacions estructurals (infraestructurals i superestructurals), socials, culturals, laborals, antropològiqes, religioses i polítiques a la Safor. De manera molt detallada, perquè va des de les vagues obreres, les reivindicacions culturals, socials i polítiques,l’obertura de llibreries,el moviment feminista, els moviments polítics clandestins, els grups de teatre a la Safor (Pluja teatre…), les conferències del valencianisme (Josep Lluís Blasco, Joan Fuster, Alfons Cucó, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Cèlia Amorós, Josep Vicent Marqués…), la imposició de l’autopista i les lluites ecologistes en defensa de l’horta i la marjal de la Safor, la desaparició dels trens d’Alcoi-Gandia-Carcaixent, o Gandia-Dénia, els canvis laborals de l’agricultura a la indústria i als serveis, fins a l’anàlisi més micro del pas de les mentalitats i del llenguatge religiós durant el nacional-catolicisme, fruït d’una societat tradicional on la comunicació es feia pel toc de campanes (com les piulades de Tuit d’ara), la salpassa (vulgarment, «sarpassa»), com un instrument religiós de Setmana Santa contra els jueus o el típic bigotet franquista d’alguns edils o personatges franquistes de la dictadura. No fa un anàlisi de brotxa grossa i de desqualificació de tots els edils franquistes, al contrari de pinzell fi. Perquè, quan cal, remarca les escasses personalitats amb tarannà democràtic que des dels ajuntaments franquistes a Oliva, La Font d’en Carròs, treballaren per escoltar i atendre les demandes de la ciutadania que volia canvis socials i polítics per deixar enrere el llast autoritari i reaccionari de la dictadura. Denuncia les polítiques d’urbanització accelerada, els fenòmens lligatsal turisme, l’enderrocament de les cases senyorials i el malbaratament del patrimoni històric. Analitza els canvis de mentalitats tant institucionalment, com des de l’anàlisi dels canvis en la vida quotidiana (sindical, laboral, socials, política, cultural…).

A l’inici hi ha la Presentació excel·lent de Gustau Muñoz, que emmarca i contextualitza el procés de transició local dins dels esdeveniments tant del País Valencià com de l’estat espanyol per tal de comprendre millor aquest estudi sobre la transició de la democràcia a Gandia i la Safor. Recorda Muñoz l’ambient del tardofranquisme: «Un sector del franquisme, encastellat, volia perpetuar el règim tal qual o amb mínims retocs cosmètics. Un altre sabia que calia reformar-lo a fons, que alguna cosa important havia de canviar. Les generacions ascendents que participaven en els moviments socials i polítics d’oposició volien un canvi radical, inspirat com a mínim en els valors democràtics de la República perduda. Tot i que no es pot dir que hi predominés un ànim de restauració d’aquella experiència. En tot cas, surava en l’ambient i entre la gran massa de la població passiva i despolititzada una àmplia voluntat de canvi tranquil, de por a enfrontaments sagnants. La referència als esdeveniments tràgics dels anys trenta estava tothora present. De manera explícita de vegades, però sobretot de manera implícita […] El franquisme sempre volgué treure’s de damunt l’estigma del trencament de la legalitat, de la destrucció d’un règim avalat per la legitimitat democràtica i la voluntat popular. Un estigma amplificat per la gran massacre que provocà el colp d’estat, les víctimes de la guerra civil, l’enorme repressió, l’aliança amb Hitler i Mussolini, els bombardejos de ciutats com Gernika, València, Xàtiva, Barcelona o Alacant, amb abundants víctimes civils, i tantes malvestats, com la tortura sistemàtica i les execucions que es reiteraren fins a la fi mateixa del franquisme l’any 1975. Un estigma difícil d’eliminar, certament. Una imatge i una realitat que feia impossible la integració en els circuits polítics normals de l’Europa de les darreres dècades del segle XX». Gustau explica com l’hereu de la corona nomenat successor de Franco, en saltar-se la línia successòria dinàstica del seu pare, va ordir «amb l’ajuda d’alts personatges procedents del règim com Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez o el general Gutiérrez Mellado, entre molts altres, una mutació del règim que heretava, a través d’una reforma interna. És clar que la pressió de l’oposició democràtica comptava, i molt. Com també hi havia comptat l’activitat clandestina i després cada vegada més oberta i pública dels moviments socials i polítics antifranquistes -el moviment obrer, el moviment estudiantil, l’oposició intel·lectual, la mobilització cívica de professionals, els moviments veïnals, les manifestacions de rebuig generalitzat en determinades zones, especialment vigoroses a les nacionalitats que es desvetllaven- que en conjunt desgastaven de manera molt considerable el règim i feien problemàtica la seua continuïtat.»

«La transició s’imposava. La democràcia va ser el punt de confluència entre els que sabien que les coses no podien continuar igual i els qui volien encetar una nova època, un canvi, una ruptura democràtica. Ara bé, els primers formaven part d’un entramat que contava amb la força. Amb la força de la legalitat vigent i dels aparells repressius, els tribunals, els jutges, els fiscals, la policia, la Guàrdia Civil, i en darrer terme, l’exèrcit. Els segons comptaven amb una altra forma de força, la disposició de milers de persones compromeses a organitzar-se, activar una resistència multiforme, a desobeir, a trencar els silencis, i a argumentar en tota mena d’espais públics, on es podia, en els quals els defensors de l’statu quo s’arronsaven i no tenien res a dir». [No obstant això, hi havia sectors més ultres de la dictadura disposats a una repressió massiva, costara el que costara, que s’emmirallaven en les dictadures de Xile i Argentina, per continuar el franquisme sense el dictador, els intents de colps d’estat militars a principis dels anys vuitanta foren una demostració del que eren capaços].

Durant la dictadura es lliurà la batalla per l’hegemonia cultural i política, que s’inicia a finals dels anys cinquanta i aconsegueix guanyar als anys seixanta i setanta. Sobre la correlació de forces, Manuel Vázquez Montalbán, amb la seua agudesa habitual, va qualificar de «correlació de debilitats». I l’encertava, remarca Muñoz: «Uns no podien, i els altres encara no podien». L’intent fallit de colp d’estat del 23-F de 1981, paradoxalment enfortí el procés i refermà amb una nova pàtina d’heroisme la figura del rei, amb elogis entusiàstics a la manera de la periodista navarresa, Victória Prego, que el va arribar a qualificar «el motor del cambio», «el portador de la democràcia» i altres excel·lències immerescudes. Els subproductes editorials franquistes per transmetre una visió franquista a l’estil de Pío Moa i César Vidal, sense cap rigor i moltes mentides o mitges veritats.

La llegenda de la transició modèlica es va forjar llavors. «Un miracle, tot plegat, Espanya havia superat la seua història i havia aconseguit un canvi, una transició, una nova forma convivència, una democràcia homologable, sense vessament de sang i sense guerra civil. Tenint en compte el registre històric des segles XIX i XX, Espanya, el reguitzell de guerres civils, colps militars, pronunciamientos i dictadures, no estava gens malament».Encara cueja el debat sobre la modèlica transició. I també l’amarga decepció, quan «es comproven les limitacions del sistema vigent, deslegitimat en diversos fronts. I hom busca l’origen de les seues falles i defectes estructurals en la manera com es va fer la transició.» També podem analitzar l’escassa tradició democràtica, els curts períodes d’engranatge social i polític deliberatiu i participatiu a l’estat espanyol, el conreu de les inèrcies i tics autoritaris, dels monuments que lloen el feixisme,la desmemòria antidemocràtica, la inexistència d’un moviment hegemònic antifeixista, la repressió franquista encara a les vores de les carreteres i durant la transició «el terrorisme originat per les forces de seguretat,, per grupuscles feixistes, i pel terrorisme, Montejurra, Vitòria, Miquel Grau, els advocats d’Atocha, els assassinats pl Grapo i per ETA constitueixen un llegat sagnant que s’ha de ponderar també, ii que obeeix a causes diverses i a estrats diferents d’acció social i d’intencions divergents, a rerefons històrics molt distints, però tots presents en una època convulsa. Impecable en termes democràtics? Doncs no tant. Ni es va sotmetre a consulta popular la forma d’estat, l’opció entre monarquia o república, ni es van preveure mecanismes legals per a la resolució dels conflictes nacionals, arribat el cas, mitjançant a consulta popular, el dret decidir, l’autodeterminació. Franco volgué deixar-o tot atado y bien atado. No va ser així, de cap manera. No podia ser així. Remarquem-ho: no podia ser així […] Però algunes coses sí que van restar ben lligades. La Monarquia. Els aparells burocràtics de l’administració. El personal del règim en totes les seues modalitats, eximit de qualsevol exigència de responsabilitats (gràcies a una oportuna Llei d’Amnistia que amnistiava en primer termeels franquistes».

L’imaginari col·lectiu, que no podia (ni pot encara) condensar-se al voltant de cap èpica antifeixista. La sagrada unitat de la nació espanyola, que no es basaria en el pacte lliure i la voluntat popular sinó en la imposició transcendent que remet al mite històric (la Nació espanyola és anterior a la Constitució, segons es pot llegir en el mateix text constitucional). I la província coma estructura bàsica de l’administració i circumscripció electoral», (amb una llei electoral del 1977, abans de la Constitució, per garantir una majoria invariable als representants de les regions castellanes independentment de la seua importància demogràfica). Gustau Muñoz analitza la deslegitimació progressiva del sistema polític nascut de la transició (corrupció generalitzada, crisi econòmica, atur, precarietat, empobriment, pervivència d’estructures socials caduques, abusos del sistema financer, manca d’expectatives de les generacions futures, descrèdit de la monarquia… I assenyala que l’anàlisi de Vicent Cremadesfa una mirada retrospectiva al cas valencià durant la transició, la persistència en el temps de les institucions franquistes, les eleccions municipals ajornades fins el 1979, la violència feixista de baixa i no tan baixa intensitat que va pertorbar i desvirtuar la plena eclosió de la democràcia i de l’autonomia; la necessitat d’estudiar els costats foscos de la transició democràtica al País Valencià. Com fa també, Alfons Cucó, al seu darrer llibre: Roig i blau. La transició democràtica valenciana(Tàndem, 2002), potser l’aportació més completa i rigorosa, assenyala Gustau Muñoz. Suggereix la possibilitat d’analitzar «l’articulació del poder econòmic i el poder polític,, l’organització de l’hegemonia cultural del franquisme, el paper del regionalisme, l’evolució de les grans famílies, la repressió econòmica i política, i la tasca important a fer de cara a la comprensió de la dinàmica històrica d’un país, el nostre, que sovint és considerat subsidiari, però que manté trets distintius inconfusibles, i té una densitat històrica, política, cultural, demogràfica, comparable a altres societats o països del nostre entorn que gaudeixen d’un reconeixement assegurat.»

En aquest context anota Gustau Muñoz que «són d’una vàlua extraordinària treballs com aquest que el lector té a les mans, aquesta Història de la transició a Gandia en la qual Vicent Cremades i Arlandis fa una anàlisi exhaustiva, molt completa, d’aquell procés polítics cabdal, determinant fonamental de tants aspectes del present, en un espai concret, en el microcosmos activíssim i viu de Gandia i per extensió de la Safor, on es va viure tot allò amb una gran riquesa de manifestacions. Moviments socials, partits polítics emergents, l’ambient cultural, el desvetllament de la consciència de país, el món de l’ensenyament, l’evolució de l’Església, el paper de les autoritats residuals, tot plegat ens explica una història apassionant, amb rigor i tremps narratiu. I tot situat en el seu context històric, en l’època de referència, amb atenció també als antecedents, i en relació amb el procés més general que es vivia al país i a la resta de l’estat. Sense oblidar en cap moment a la veu dels protagonistes, de les persones concretes, amb noms i cognoms, que són al capdavall els que fan o pateixen la història». Com advertien, entre d’altres Karl Marx, Bertol Bretch i Walter Benjamin. I conclou Gustau Muñoz anotant que assistim a una inflexió històrica: mirem al passat perquè volem comprendre el present. I perquè volem construir un futur sense el llast dels errors i els fracassos que ens condicionen. Com una mostra més de l’ànsia de llibertat que és el motor veritable de l’aventura humana. I ho signa en març del 2016.

Com explicita Vicent Cremades a manera de conclusió, sobre la consolidació de la democràcia, «L’objectiu del nostre estudi ha estat donar una visió objectiva de la transició a la democràcia a la nostra ciutat i comarca, en el marc de l’Estat espanyol i del País Valencià […]. La transició no va ser fruit d’una elit política sorgida del règim, o de les gestions molt planificades que van prendre els assessors del rei Joan Carles. Allò de cert és que el règim tardofranquista no se sostenia per la conflictivitat social i laboral, per la pèrdua de diversos suports i per la seua pròpia fractura interna. El món obrer, els estudiants, les associacions de veïns, els partits antifranquistes sobretot el PCE, al principi- i un sector significatiu de l’Església forçaren una transició que va ser, i es va viure, molt lluny de la complaença i de la planificació que s’ha volgut projectar

Vicent Cremades analitza el dilema entre la reforma i la ruptura democràtica real amb el franquisme i argumenta que va guanyar la reforma i la continuació del que s’anomena «el franquisme sense Franco», la qual cosa va portar a fer una consolidació formal i no tan real de la democràcia. Al País Valencià el desig i la reivindicació d’una autonomia de primera amb molt més autogovern se’ns va esmunyir entre els mans perquè els dirigents polítics «valencianos», «ucederos», «peperos», «lermistes», «circaristes» o espanyolistes del PCE que foragitaren i curtcircuitaren l’opció del nacionalisme valencià que representava Ernest Garcia al PCPV, van optar per una «equidistància» entre la dreta i l’esquerra, en una «adhesión inquebrantable» i una submissió incondicional a Madrid que ens va portar al mals sons de vint anys de govern reaccionari i antivalencià del PP. Perquè de tant mirar cap a Madrid i donar l’esquena a Barcelona, van agafar tortículi i van fomentar l’anticatalanisme i un «valencianisme» nacional-espanyolista obsessionat en ofrenar noves glòries a Espanya. I convida el jovent a ser-ne conscients de les limitacions, mancances i enganys de la transició per tal de lluitar per consolidar una democràcia més real amb el seu compromís polític participatiu. Perquè la Constitució del 78 va ser el resultat de les imposicions de la monarquia, de les missives enviades pels militars i per la jerarquia de l’Església. No s’ha aprofundit en millorar la qualitat de la democràcia i estem retrocedint a marxes forçades. Una involució democràtica extraordinària a tots els àmbits, una vulneració de drets humans, de protecció ambiental i un retrocés i pèrdua accelerada de drets i llibertats que es canalitza via productivisme i consumisme aquesta és la manera més ràpida de deixar de banda els problemes ecològics i d’arribar aviat a un col·lapse planetari.

Com confessa Vicent Cremades «El llibre vol recordar tots els lluitadors antifranquistes que s’enfrontaren a la dictadura feixista de Franco des del patiment de la clandestinitat». Ens venen a la memòria una paraules de l’escriptor gallec Suso del Toro on es manifesta que «Me niego a aceptar la negación de la experiencia y del sufrimiento de la lucha antifranquista (diari Público digital de 2 de febrer de 2015. Entrevista a Suso del Toro feta per Carles Batalla). En el temps de la transició, era un jove antifeixista que militava en una organització política clandestina i es rebel·la contra els intents d’edulcorar, tergiversar o soterrar i deslegitimar la lluita antifeixista, des de posicions acomodatícies i panxacontentes que perllonguen el franquisme i deixen de banda els valors republicans. Suso del Toro, el 3 d’octubre del 2020, al diari Ara, escriu un article on es pregunta ¿És viable el regne d’Espanya? I analitza del Toro amb lucidesa històrica i política:

«Donar un cop d’ull als quaranta-cinc anys després de Franco sembla evident que es tracta d’un períodehistòric, una llarga regència entre un Borbó i la reposició d’un altre, i que ha arribat a la seva crisi- pot donar lloc a interpretacions diferents.

Hi ha qui creu que es tracta d’una oportunitat històrica perduda, la possibilitat d’una Espanya democràtica que va evolucionar malament, i que la responsabilitat d’aquesta evolució va ser una dreta que no va trencar mai amb el franquisme i no va ser capaç d’interioritzar una cultura liberal europea. Per contra, hi ha qui creu que no hi ha haver tal oportunitat, que aquest període després de la mort del regent Franco ja estava previst en els plans del nucli del règim i que tot estava «lligat i ben lligat» i es va desenvolupar segons el previst, «de la llei a la llei». Segons això, aquesta situació de crisi havia d’arribar per força quan s’acabessin les vaques grasses. Es van succeir dues crisis, es va aguditzar el procés de saqueig i concentració de poder polític, ideològic i econòmic a la cort madrilenya i l’Estat va haver de mostrar la seva veritable cara per sotmetre la dissidència catalana i qualsevol altra dissidència.

En realitat la dissidència catalana, que reclamaexercir la seva sobirania com a nació, és la denúncia del fracàs d’aquest estat. Si l’Estat hagués funcionat bé no s’hauria creat l’enfrontament amb Catalunya, però ni va funcionar ni funciona. La crisi amb Catalunya ha demostrat que l’Estat segueix sent incapaç de garantir l’exercici de les llibertats i que, de fet, és un impediment per exercir-les. Aquest Estat ni serveix per organitzar i protegir la vida personal i pública en democràcia».

I en veure del Toro que l’estat espanyol en la pandèmia del covid-19 ha demostrat la seua incapacitat per gestionar la salut de la població, un sistema econòmic inviable, en contrast amb Portugal, d’una banca corrupta i un estat hipotecat que regala diners a la banca, conclou «Ja no parlo de dretes o esquerres, parlo de democràcia i funcionament. El Regne d’Espanya ni és democràtic ni funciona i, tristament, no veig que ningú sigui capaç d’oferir un horitzó de sortida. Els paràsits de la cort fan de la desesperació el nostre present i el nostre futur». Ferran Requejo en una entrevista tres anys després de l’1 d’octubre de 2017, a TV3, analitzava la sentència contra els independentistes de Catalunya del Tribunal Suprem, i conclou que l’estat espanyol pateix d’aluminosi estructural i només és capaç de sostenir-se per la força bruta i les amenaces verídiques d’inhabilitació, de multes, de presó i d’exili, de manera semblant al que fan els tribunals de països com Hongria, Polònia o Turquia. Sobretot quan es tracta de maltractar la disidència política i la manipulació informativa, el foment de l’odi contra els qui són estigmatitzats com “l’enemic“. A la manera trumpista. Com un malson.

El llibre sobre la transició de Vicent Cremades és una anàlisi, descripció i reconstrucció del procés de transició des de la dictadura franquista a la democràcia postfranquista des del prisma de la radicalitat democràtica, d’una idea de socialisme renovada i de propostes d’alliberament del País Valencià conjuntament amb la resta de Països Catalans. Perquè les comunitats catalanoparlants, tot i que dividides i disgregades administrativament en diverses comunitats autònomes, atiades per la violència i l’odi anticatalanista, impulsat per l’estat espanyol, són la mateixa comunitat catalànica. I, genealògicament, hermenèuticament, culturalment, políticament i nacional s’entenen a la manera fusteriana, com a proposta i construcció de futur. Una lectura atenta serveix per reconèixer els homenatges, les reclamacions i dèficits que s’arrosseguen des de la transició fins ara; i s’entreveuen i albiren propostes de superació en forma de referèndum i deliberació col·lectiva per decidir entre monarquia o república, entre cooperació o competició, entre la federació o confederació de les comunitats amb la mateixa llengua i cultura o la separació, etcètera. I podem deduir les propostes de transformacions alternatives des dels moviments socials, veïnals, ecologistes, culturals, feministes, laborals, que plantegen formes d’estructuració social, de drets i llibertats, molt més igualitàries, que concreten les propostes de llibertat, igualtat i fraternitat no realitzades i reivindicades des d’un socialisme actualitzat que abandona el paradigma productivista i prioritza les propostes que assenyalen els models de creixement zero i de decreixement per aturar el col·lapse de les societats humanes.

Després d’acabar el seu llibre, he llegit dos llibres d’Alex Honneth, La idea del socialisme i Patologies de la raó. Història i actualitat de la Teoria Critica, ambos en castellà, publicats per l’editorial Katz,trobe  que l’anàlisi reconstructiu de la transició del seu llibre sobre la transició a Gandia i la Safor, amb les seues reflexions sobre els dèficits democràtics (monarquia imposada pel dictador feixista, la Constitució sota amenaces militars i de la jerarquia eclesiàstica, devaluació de la República, discurs dominant i hegemònic condescendent amb el franquisme, els colps d’estat militars, aclimatació de les estructures d’estat als fonaments reaccionaris de l’estat, retard en les eleccions municipals, no reconeixement de la llibertat de les nacions sense estat al dret a decidir la pròpia autodeterminació, la violència de l’estat i els seus aparells policials, judicials i paramilitars que reprodueixen el franquisme, la manca de memòria democràtica antifeixista, el reconeixement a mitges i tard dels presoners als camps de concentració i d’extermini nazi, la impunitat del feixisme… Al seu diagnòstic, aparentment descriptiu de la transició sobre tots els àmbits socials (culturals, antropològics, religiosos, de costums, de mentalitats, polítics i institucionals) fa també reflexions i plantejaments reivindicatius, de denuncia, de recuperació d’imaginaris i referents devaluats (República, presoners del nazis i dels feixistes als camps de concentració i d’extermini a la manera de Montserrat Roig, homenatges als vençuts, valorització de la lluita dels maquis, d’Anna Ros i Miragall i la solidaritat internacionalista (Cedsala, Pau i Solidaritat…), de l’escola valenciana, de les llibreries i els grups de teatre en català, de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent…), d’anàlisi, de propostes d’horitzons republicans, de comunitat de solidaritat interna en tot el domini lingüístic dels Països Catalans (i més enllà), de transformació social i comunicativa lliure de coaccions, caciquisme, terrorisme i violència.

Vicent Cremades i Arlandis va estudiar sociologia a principis dels setanta a Alemanya, tot i que les autoritats franquistes i de la ‘transició’ no li van convalidar els seus estudis perquè rebutjaven els estudiants que havien estudiat fora de l’estat espanyol i tenien una visió més critica del règim dictatorial; a finals dels anys vuitanta a la Universitat de València va estudiar dret. La seua mirada intel·lectual beu de la perspectiva crítica de l’Escola de Frankfurt i de les propostes democràtiques de John Dewey per construir una societat més solidaria, de major sobirana en la conquesta d’una major justícia social, de major equitat i més drets i llibertats individuals, laborals, ecològics i socials. En aquest article només faig una introducció a la bastida que ha construït analitzant des d’una perspectiva local i comarcal, Gandia i la Safor, la presa de consciència comarcal, la possibilitat de construït les comarques centrals per tal d’articular i vertebrar el País Valencià deixant enrere les tradicions provincials i provincianes. Propugna el trencament democràtic i emancipador després d’analitzar les estructures institucionals i les dinàmiques de la vida quotidiana de la transició fins a l’actualitat. Un dels referents que l’ha esperonat a fer aquest gran estudi de Gandia i la Safor ha estat e llibre de Guillem Llin Llopis i Josep Sanchis Carbonell, Ontinyent de la dictadura a la democràcia (1968-1982, Ontinyent, Edicions Víctor, 2008; i també el de Pedro Juan Parra Verdú, Tardofranquismo y transición democrática en Alcoi (1973-1979, Alcoi, Editorial Misèria i Companyia, 2008, òbviament també el llibre de Jesús Eduard Alonso i López, Hª de Gandia (segles XIII-XX), Oliva, Editorial Riu Blanc, 2012, d’Abel Soler La Safor. Hª i geografia de la comarca, Gandia, Mancomunitat de Municipis de la Safor, 2011, de Nèstor Novell i Muñoz Femenia, J. (Directors), El llibre de la Safor, Sueca, Impremta Palacios, 1983, Enric Sòria Parra, 30 anys de cultura literària a la Safor: 1959-1990, Oliva, Colomar, 1990, els llibres de Nèstor i Ximo Muñoz, el de José Miguel Borja i Ignasi Mora, els de Josep Piera, sobretot l de La Puta postguerra, entre d’altres, i una extensa bibliografia que comentarem en posteriors articles. També les seues obres L’Església en l transició. El fet nacional l País Valencià: la revista Saó (1976-1983) i La transició democràtica: mirades i testimonis (coordinador junt amb Jesús Eduard Alonso i López), publicades a l’Editorial Riu Blanc d’Oliva, l’any 2013. Perquè aquest estudi sobre la transició Gandia de Vicent Cremades és un terrenys fèrtil, fecund i molt productiu. Aquests que hem esmentat són alguns dels llibres bàsics per construir els fonaments de la bastida per comprendre i explicar la transició a Gandia, la Safor, el País Valencià i l’estat espanyol. D’entre les interessants entrevistes i esments que ha fet, Vicent Cremades, hi ha contemporanis i companys que he conegut i he fet algun tros de camí junts, posem per cas, a Jesús Alonso quan a meitat dels anys setanta visitava a l’actual bisbe de Huelva Pep Vilaplana al col·legi Claret a Xàtiva, a l’Elvira Ferrer i Andreu Banyuls a la UPV, a Josep Lluís Porcar, la inoblidable Anna Ros, un referent de la solidaritat i l’ensenyament al País Valencià, a Ferran Garcia-Oliver i Ignasi Minyana de viatge de tornada des de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada fins a València, a final dels anys vuitanta, a l’Ignasi Mora, a Josep Piera i d’altres que la memòria ha deixat de banda. Un estudi molt valuós que s’ha de llegir atentament i curosa per entendre millor el nostre present. I decidir,lliurement i sense coaccions, el futur que volem construir des del País Valencià i la resta de països catalans, des de la llibertat, els drets humans, els enormes riscos ecològics que tenim a sobre, les amenaces de pandèmies que vindran pel deteriorament de la natura i una democràcia més plena i completa. De molta més qualitat en una UE que reconega els drets de les nacions sense estat a llaurar el seu futur sense les amenaces i la violència del nacionalisme d’estat.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER