Sal·lus Herrero i Gomar
La meua veïna i amiga de Grifeu, Berta Roquet Sala, és d’Espinelves, un poble encantador a prop de Vic i de Folgueroles, el poble de mossèn Cinto Verdaguer. A Espinelves, que sembla un poblet de pessebre nadalenc, pels Nadals fan la fira de l’avet i Berta i el seu marit Josep Auseller ens han dit mantes vegades que hi anem perquè paga la pena. He vist el poble de pas a Vic, ens vam aturar una estona, en un viatge per Osona i cap a Andorra per l’estiu i la Fira la veig quan a les Notícies de TV3 el mostren, gairebé tots els anys. Berta, em va passar l’altre dia la revista Sàpiens, del juny 2020, número 219, que no pot ser més oportuna. Imagine que me l’ha passat, amb tota la intenció. Perquè escrigui alguna cosa sobre matèria corrompuda borbònica. Ho faig ara mateix. Malgrat l’escepticisme radical que em travessa de cap a peus.
A la tapa de Sàpiens apareix el monarca emèrit vestit a l’estil dels rei sol, Lluís XIV, amb una copa de xampanys a la mà, amb perruca blanca postissa, punyetes bordades i vestimenta del segle XVIII, que recorda el film Amistats perilloses del director Stefan Frears, 1988, basada en la novel·la de Pierre Chardelos de Leclos, Dangereus Liasions, escrita el 1782 o Nit de Varennes, un film d’Ettore Scola, 1982, basada en la novel·la de Catherine Rihoit, La nuit de Varennes ou l’impossible n’est pas français, escrita el 1982, que tracta de la fugida del rei Lluís XVI i Mª Antonieta, l’any 1991, durant la revolució francesa que va abolir la monarquia i va donar el pas a la República. En aquella nit de Varennes, hi ha una trobada imaginària entre l’escriptor llibretí, Retif de la Bretonne, l’intel·lectual anglés Thomas Paine, un Giacomo Casanova en fase decrèpita i una dama de companyia de la regina Mª Antonieta. El títol d’aquesta revista Sàpiens, de mirada històrica ho adverteix ben clar, com els avisos que posen als paquets de tabac: BORBONS 300 anys de corrupció. Al llom de la revista duu una frase de Charles Maurice de Talleyrand: «És costum reial el fet de robar, però els Borbons exageren». Exagerar en aquest cas, sembla un eufemisme per a dir que superen com a lladregots, a totes les monarquies del món.
Clàudia Pujol, la directora de Sàpiens escriu el dietari de la redacció, amb una cita del polític francès del temps de la Revolució, Joseph Fouché (1759-1820), del que Stefan Zweig va escriure la seua biografia a “Fouché: retrat d’un home polític: «Tot home té el seu preu. El que cal és saber quin és», tot i que hi ha humans que afirmen que no estan en venda, per cap preu. Zweig va retratar a un polític sinistre que aplicava les ensenyances de Maquiavel al segle XVIII, home pragmàtic que no aspira a ser un heroi sinó a controlar la situació en un entorn complicat, per sobreviure, tot i que calguera canviar d’ideologia i d’aliats.
Ens recorda Pujol que el «Diumenge, 15 de març del 2020. Dos dies després que el president del Govern espanyol decretés l’estat d’alarma, a les redaccions dels principals mitjans de comunicació de l’Estat espanyol arribava un comunicat del Palau de la Zarzuela fent públiques dues decisions: que el rei Felip VI renunciava a l’herència que li podria correspondre del seu pare, i que Joan Carles I deixaria de percebre l’assignació que tenia fixada en els pressupostos de la Casa del Rei». Això no hi ha fet, Felip de «motu proprio» sinó perquè uns dies abans s’havien publicat informacions en diaris britànics, suïssos i francesos que asseguraven que l’actual monarca era beneficiari d’una societat offshore creada pel rei emèrit i vinculada a una donació milionària de l’Aràbia Saudita. Tot el món assabentat està expectant i fent apostes a veure quan temps més dura la decrèpita monarquia espanyola. Inclús alguns afamats monàrquics des dels diaris més conservadors indiquen que se l’ha de treure de la Zarzuela, que se l’ha exiliar a Panamà, a Sant Salvador o on siga, per tractar de curtcircuitar i fer un talla foc entre el rei emèrit, socarrat, i l’actual abrasat. Com si això fos possible en tractar-se d’herències.
Afirma Clàudia Pujol que el primer que va pensar en assabentar-se de la notícia dels monarques va ser en la pel·lícula La cortina de fum, de Robert de Niro i Dustin Hoffman interpretant un assessor de comunicació i un productor de Hollywood inventant-se una guerra a Albània per tapar un escàndol sexual del president dels EUA. Aprofitar la pandèmia del corona-virus per minimitzar l’impacte del sainet més tens que s’ha viscut a La Zarzuela, després de l’embolic que muntaren el 23-F i de l’abdicació del rei, tot fet en família perquè això de la monarquia és com la màfia: «Cosa Nostra». Millor dit, cosa seua, de pare a fill, cosa de família, com denunciava el catedràtic de dret constitucional de Sevilla, Javier Pérez Royo: «Ellos se lo guisan, ellos se lo comen». Com si el govern de l’estat estigués subordinat a la Casa Reial i als capricis, negocis bruts, interessos i tripijocs dels monarques corromputs.
Per dir aquestes veritats contra els Borbons i acusar-los de lladregots i corruptes, el cantant Valtònic, Hassel i altres cantants estan penant a l’exili, a la presó o a punt d’entrar-hi. En companyia dels independentistes exiliats, acusats o empresonats per un “procés” contra el ‘procés’ consultiu, muntat per raó d’Estat per tapar les vergonyes, draps bruts i misèries de la monarquia. La segona cosa, va ser posar en marxa amb els professors Àngel Casals i Joan Villarroya (amb text d’Arnau Cònsul) per explorar com la feblesa històrica de l’Estat espanyol ha fomentat una corrupció sistemàtica practicada també i sobretot, pel cap d’Estat. Revisar els negocis tèrbols dels Borbons en els darrers 300 anys, a informació que els han subministrat i entrevistant a experts en la matèria, amb ajuda de l’ex-senador del PNB Iñaki Anasagasti, entre altres, per elaborar un reportatge on es veuen passar 10 generacions de reis (sublevacions militars, colps d’estat, guerres, exilis…), reines, regents, consorts i familiars sense corona que han seguit, al peu de la lletra, el precepte de l’avi de Felip V, Lluís XIV, que deia allò de: L’État c’est moi». Si alguna cosa han tingut en comú és la confusió entre allò públic i allò que és privat, com li retreia l’examant del rei emèrit, la senyora Corina a un monarca que té una maquineta de comptar bitllets al seu despatx de La Zarzuela, que deixa a l’ex-alcalde de Xàtiva, Alfons Rus i al seu ajudant i ionqui dels diners, Marcos Benavent, a l’era «digital» (de comptar els bitllets amb els dits). El monarca els passa al davant molts pobles, en corrupció i en comptar bitllets més ràpidament que ningú… Ara que tenim instal·lat a Madrid, el Govern (PSOE-Podem), que s’autoproclama “el més progressista de la història“, hauria de deixar-se de mirar a un altre costat, no cercar més la manera de perpetuar el joc de trons cortesans, d’exculpar la monarquia com a escolanets de amén de la Cort dels Miracles (Valle Inclán) i fer un referèndum preguntant si monarquia o república. No és tan difícil si hi ha voluntat democràtica. Per a no perpetuar les herències i els residus tòxics de la corrompuda dictadura feixista en les estructures d’estat al segle XXI.
Els ideòlegs de la Il·lustració foren els primers a posar sobre la taula la necessitat de separar els poders i crear uns estats moderns. La primera reacció dels monarques va ser fer veure que es preocupaven pel poble però sense demanar-li opinió ni capacitat de decisió: vet aquí el despotisme il·lustrat. Per això, les monarquies que no van ser enderrocades van haver de capitular i transformar-se en monarquies constitucionals. Amb una excepció: l’Espanya borbònica, que va resistir totes les revolucions liberals del segle XIX i fins les dictadures del segle XX, per arribar als nostres dies amb una mescla d’afers públics i privats gairebé intacta, gràcies a la benedicció i els interessos d’una cohort de terratinents i industrials i a la protecció de l’exèrcit. Els escàndols que encara avui, en ple segle XXI, esquitxen el rei emèrit demostren que allò del «atado y bien atado» ve de lluny. Arnau Cònsul repassa els negocis bruts, de colonialisme i tràfic d’esclaus africans, de Felip Vé, una de les primeres mesures quan arribà al tron hispànic, va ser atorgar el negoci a la Compagnie de Guineé, de capital francès, i de la qual el seu avi (Lluís XIV) i ell mateix (Felip V) posseïn el 25% cadascú, després, quan els britànics van entrar en guerra per aconseguir un tall del negoci amb Amèrica, Felip V va passar el 25% del seu avi a mans de la reina Anna d’Anglaterra. També s’analitzen els negocis bruts de Bàrbara de Braganza, dona d’un dels fills de Felip V, Ferran VI, va acumular 10 milions de rals, fet que va generar escàndol quan es va fer públic el seu testament.
El 5 de maig de 1808, lluny de l’abdicació forçada amb què la historiografia ha presentat sempre aquest capítol, el cert és que Carles IV, va vendre Espanya a canvi de rebre una pensió de 7 milions i mig de francs anuals i la possibilitat d’instal·lar-se en un palau francés. Va viure un temps a Compiègne i un altre a Niça, però com que Napoleó no va complir mai del tot la seua paraula, el rei destronat va marxar a Roma i es va instal·lar al Palau Borghese. Ferran VII, quan va tornar, mitjançant un pacte amb un Napoleó derrotat, va abolir la Constitució de Cadis i en una decret signat el 22 de maig del 1814 va privatitzar tot el patrimoni reial i fer-lo seu. Això incloïa des de la col·lecció pictòrica acumulada pels seus predecessors (amb la qual va crear el Museu del Prado, el 1819) fins a palaus en diverses ciutats espanyoles i senyorius reials des de temps medievals. La desautorització del monarca Ferran VII de l’Assemblea Constitucional instaurada a Cadis entre el 1810 i el 1814 és un cas gairebé únic a Europa, que li va permetre unir els seus interessos polítics i econòmics a l’aristocràcia terratinent que reclamava el retorn als vells paradigmes. Mentrestant l’escassa burgesia industrial va quedar desplaçada del poder, a diferència del que passava als estat europeus.
La quarta esposa del rei Ferran VII, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, quan es va convertir en reina regent, no només va disposar dels 27 milions de rals que li corresponien en herència, sinó que es va convertir en administradora dels 56 milions que pertocaven a cadascuna de les dues filles del monarca. És un misteri encara per als historiadors conèixer l’origen d’aquesta fortuna. El cert és que ells, Mª Cristina i el seu nou marit, Agustín Fernando Muñoz, un antic guàrdia de Corps i autèntic as dels negocis (meitat Abascal, meitat Urdangarín), es van dedicar a vendre joies de la Corona i mobles renaixentistes de l’època dels Àustria; als magatzems del palau reial, l’intendent Martín de los Heros, va trobar més de 700 estoigs de joies buits i la manca dels mobles, sospitava que els havien subhastat a Londres i París, que és on es va exiliar aquesta parella reial (Muñoz-Borbón) quan acabada la guerra, el vencedor, el general Espartero, va exigir-li que li lliure’s la regència. Els anys d’or de la corrupció cristina van començar després del pronunciamiento del 1843, que Mª Cristina va finançar, i aquest colp d’estat va declarar Isabel II major d’edat (amb 13 anys) i va permetre el retorn de sa mare i el padrastre, van crear la «camarilla de palacio» formada per banquers com José de Salamanca (que dona lloc a un popular barri madrileny) o polítics com el set vegades president del Govern Ramon M. Narváez, homes poderosos que decidien obres públiques de tota mena, des de la reforma del port de València a la canalització de l’Ebre. La parella Muñoz-Mª Cristina invertiren en el ferrocarril i en la Borsa de Madrid, creada el 1831, on participaven empreses auspiciades per la reina mare, acumulant el monopoli de la sal, finançant desestabilitzacions de certs governs llatinoamericans, amb l’objectiu de crear un Regne Unit de l’Equador, el Perú i Bolívia al capdamunt del qual volien coronar Agustín Muñoz Borbón, el seu fill gran; van entrar en el negoci de compravenda d’esclau, prohibit des del 1815, però que aprofitava que la tinença encara era legal. Mentrestant, Europa havia viscut una nova onada revolucionària que havia suposat l’aparició de la classe treballadora com a força política, la proclamació del sufragi universal i un aixecament liberal contra els últims imperis. Espanya immersa en la segona guerra carlina, els pocs intents de revolta els va aturar Narváez suprimint les Corts; en compte d’avanços democràtics, retrocessos per consolidar una estructura economicopolítica en què la vella aristocràcia terratinent, la nova classe industriat i la monarquia s’enriquien a cord què vols i espoliaven els recursos del país, tallant de soca-rel tota possibilitat de renovació política.
Una de les particularitats de la història d’Espanya és que les revolucions liberals van ser encapçalades empre per militars com Leopoldo O’Donell, el 1854, o com Joan Prim i Francisco Serrano, el 1868. La primera va dur a l’exili a Mª Cristina però no va fer canviar el rumb d’Isabel II, que va seguir participant en els negocis endegats per la seua mare. La bombolla ferroviària va esclatar el 1866 i va provocar la gran crisi financera de l’Estat espanyol contemporani; una de les causes que va dur a la Revolució Gloriosa que, per primer cop, va posar en el punt de mira la família reial, com expressava el general Prim en el seu famós crit: «Los Borbones jamás, jamás, jamás!». Aquesta particularitat espanyola «liberalisme militar», sembla un oxímoron i els negocis bruts en ferrocarrils i obres públiques, partits dinàstics, cacicades, tupinades… va de Mª Cristina i Isabel II fins a l’AVE de Medina a la Meca, on van rebre comissions, l’ex-amant del rei, Corinna, el rei emèrit i no sabem si el seu fill i actual monarca. Perquè si ha renunciat a l’herència, perquè hi ha afers econòmics tèrbols i altres molt bruts. Ho sabia de fa temps i va tardar més d’un any en fer l’operació de blanqueig simulant una renuncia: El que l’hereu, “el preparao”, fill del “campechano“, hauria de renunciar també a la corona reial. No es pot renunciar només a una part, i el notaris més eminents consultats han dit que tot plegat és un simulacre de neteja, un “paripé”. Tractar de desmarcar-se de la brutícia del pare, quan els residus, heretats de les pràctiques habituals dels Borbons i del dictador feixista, arriben fins a més amunt de les celles. I potser aviat els colgarà a tots.
La Primera República no va reeixir i un sector de l’exèrcit va imposar el retorn dels Borbó, el 29 de desembre del 1874, en la figura d’Alfons XII; el 14 de gener de 1875 Alfons ja s’havia assegurat rebre 7 milions de pessetes per a ell, 450.000 més per a la seua esposa i gairebé mig milió més en concepte de despeses. Va establir el bipartidisme dels partits dinàstics: el Conservador d’Antonio Cànovas del Castillo i el Liberal de Mateo Práxedes Sagasta. La mort prematura d’Alfons XII, als 27 anys, de tuberculosi va donar la regència a la seua segona esposa, Mª Cristina d’Habsburg, que estava embarassada; temerosa que el seu fill es quedara sense títol, va començar a ingressar diners a la llista civil, especialment immobles i solars dins i fora d’Espanya. Va obrir comptes en bancs de mig Europa: a Lloyd (Londres), Rothschild (Viena), Crédit Lyonnais (París) i Crédit Suisse (Berna, entre d’altres. Assessorada per administradors àvids, també va invertir en accions d’empreses nord-americanes i es va dedicar a comprar deute austríac, alemany, hongarés i japonés. Quan l’hereu va fer el 16 anys, l’any 1902, Mª Cristina ja havia fet un bon racó, i la llista civil que Alfons XIII, encobert sota el nom del Duc de Toledo, havia anat cobrant i acumulant pujava als 9 milions de pessetes. A mitjans dels anys vint la seu fortuna ja ascendia a 30 milions de pessetes. Durant la Primera Guerra Mundial, veient la disminució de la rendibilitat dels fons que tenia en bancs francesos i anglesos, va invertir en el metro de Madrid,, per a enriquir-se més. També tenia negocis al Marroc, a laCompañía Española de Minas del Rif S.A., que explotava unes mines de ferro a Nador seguint el model colonial. El 1909 va enviar les tropes en accions bèl·liques per protegir els seus negocis, amb un reclutament que va donar lloc a la Setmana Tràgica, com el 1921, quan l’intent d’invasió dels territoris d’Abd-el Krim va conduir al desastre d’Annual, la gran desfeta de l’exèrcit espanyol en la qual van morir 8.000 soldats, amb greus repercussions socials i polítiques a la Península. Van haver de menester d’una dictadura, la de Primo de Rivera, que el ei va avalar, per impedir el debat parlamentari sobre l’Informe Picasso, que analitzava els costos i la pèssima gestió de l’atac militar al Marroc. Quan no interessa a la raó de l’estat cortesà, s’obstrueix la informació, es neguen les comissions parlamentaries, es prohibeix saber les dades, es nega el dret a decidir i ser consultats… S’anestesia la informació que arriba a la majoria de les masses del Regne d’Espanya.
El 1931, després de les eleccions municipals celebrades el 12 d’abril, Alfons XIII va decidir tocar el dos. Valle-Inclán va deixar escrita una frase que és clarivident: “los españoles han echado al último Borbón, no por rei, sinó por ladrón”. De fet, la nit del 13 al 14 d’abril del 1931, mentre Alfons fugia de Madrid en cotxe, la capital s’omplia de manifestants cridant: “No se ha marchao, que le hemos echao”, “Chupóptero de monopolios”, i cantant “¿Alirón, alirón, Alfonsito és un ladrón!“. El Govern de la República després investigar la corrupció reial el va declarar culpable pel seu enriquiment il·licit, “Per actes d’immoralitat administrativa“. El rei fugit a Roma, Alfons XIII, no va oblidar, però, què era viure com un rei: hotels de luxe, caceres en els millors vedats d’Europa, festes nocturnes a Canes i al casino de Deauville, més les bodes des seus tres fills, es calcula que es va gastar un milió i mig de pessetes anuals. Un tren de vida al qual el seu cinqué fill. Joan, no va voler renunciar. Va viure a Roma, a Estoril, de casino en casino, amb subscripcions de 50.000 pessetes per cap entre els grans d’Espanya i alguns empresaris s’afanyaren a fer-li regals, com ara el vaixell Giraldilla, un iot que va vendre per 2’7 milions de pessetes perquè el volia un més gran, i Franco li va regalar un més gran, el Giralda. En morir, Joan va deixar 728,75 milions de pessetes en dipòsits bancaris a Suïssa, que són l’origen de la fortuna heretada per Joan Carles I, encarregat d’organitzar de nou la casa reial. Franco l’havia convertir en el seu successor, el seu pare va renunciar als drets sobre la Corona, i la restauració franquista de la monarquia dels Borbons va fer que el rei, posat pel dictador, participara en la primera línia de la transició cap a una democràcia molt afeblida. Durant la crisi del petroli, Franco va permetre que el futur rei s’enriquís amb la compravenda de cru per a l’Estat, activitat que va perdurar fins que José Mª Aznar la va tallar. Cal preguntar-se, és escaient, si Aznar ho va tallar perquè volia part del pastís i participar en els negocis bruts del monarca.
Immediatament, després de la fi de la dictadura, Joan Carles va teixir xarxes econòmiques i d’influència similars a les d’abans de la República. La revista Forbes va valorar el capital de Joan Carles I en 1.790 milions d’euros, el 2003, que havien ascendit a 2.300 milions l’any 2012, segons The New York Times. Protegit pels secrets d’estat, l’opacitat i la inviolabilitat que sempre ha envoltat a la casa reial, començant pels regals que rep, dels quals no hi ha inventari públic, l’actual rei emèrit ha fet de l’ajuda a empresaris (José Mª Ruiz Mateos, Javier de la Rosa o Alberto Cortina, banquers (com Lluís Valls-Taberner i Mario Conde) o l’ommipresent Manuel Prado y Colón de Carvajal (amic de joventut del monarca) i els favors de l’estat una manera de viure i cobrar. No sabem que el monarca emèrit ha participat en negocis de venda d’armes. Segurament, perquè a la seua ex-amant Corinna la va conèixer quan es dedicava de comissionista a aquests afers bruts. Probablement el cost del viatge de noces de superluxe, de Felip i Leticia, fou pagat amb comissions de venda d’armes. És només una hipòtesi, que s’hauria d’investigar si hi hagués una democràcia de mínima qualitat. Darrerament, el rei emèrit (i no sabem si l’actual!) s’ha envoltat de traficants d’armes, d’advocats expert en negocis bruts, en empreses constructores d’obres públiques, en maneres d’escapar-se del control de la fiscalitat, en comissionistes i delinqüents de tot pelatge.
La crisi que va començar a Botswana el 2014 es va fent cada vegada més gran. La monarquia, en xifres, costa 7’9 milions d’euros, tot i que s’amaguen despeses per presentar-la a l’opinió pública com una “monarquia austera”. A Banda hi ha el manteniment dels palaus, del 44 cotxes i 60 xofers, a càrrec del ministeri d’Hisenda, el cost dels viatges a l’estranger, a càrrec del ministeri d’Exteriors i la seguretat del rei, a càrrec del ministeri de Defensa i el d’Interior. Cap d’aquestes partides està desglossada als pressupostos. Darrerament han aparegut notícies més que preocupants i inquietats, realment escandaloses, on el gestor del rei emèrit assegura que, sent cap d’estat, el rei va dur un maletí a Suïssa amb 1,7 milions d’euros, que m’amagaven i els comptaven el diners a La Zarzuela com si fora el Banc d’Espanya, el cas Nóos va esquitxar el gendre del monarca emèrit, Urdangarín, en les milionades que va cobrar al Govern Balear, la Generalitat Valenciana i la Comunitat de Madrid per assessoraments esportius imaginaris és feren amb trobades a La Zarzuela amb la família reial al complet. La Casa Reial està podrida i hauria d’actuar la “justícia” (internacional) per judicar més de 45-50 anys de corrupció sistèmica, de continuïtat amb la corrupció franquista de la dictadura, també estructural i sistèmica, pròpia de les dictadures. Perquè de la “justícia espanyola”, un oxímoron, no podem esperar més que ajuden a tapar la corrupció dels monarques.
El diumenge 19 de juliol, al diari Ara, a la primera plana amb una foto d’una baralla de cartes (totes amb la imatge del rei), posades a la manera d’una piràmide, i un dit a punt de fer-les caure, posava La Caiguda, un dossier sobre les finances del rei emèrit Joan Carles I i els efectes de la seva delicada situació en el futur de la monarquia, amb articles d’Esther Vera, Ernesto Ekaizer, Jordi Muñoz, Xavier Casal, Quim Aranda i Joan Callarissa, i entrevista d’Antoni Bassas a l’historiador Paul Preston, on es remarcava “Corinna ha estat la Lady Macbeth de la vida del rei Joan Carles”, “Va ajudar la democràcia perquè la veia com l’única manera de tenir el tron“, Després del 23-F, que totes les informacions apunten que ell mateix va induir entre els seus col·laboradors més estrets, Milán del Bosch, Armada…), ara diu Preston “Segurament ell es va dir que amb tants sacrificis ara li tocava alguna cosa”, “Fins al 2010 hi havia ‘prohibició voluntària d’indagar en la seva vida”, “Sempre hi ha hagut dones en la vida de Joan Carles, però cap no ha sigut tan pessetera com Corinna, “Tot això és impossible que no tingui un efecte. Han d’estar amoïnats”… Algunes de les afirmacions de Preston semblen tenyides d’un punt de misogínia, ara serà Corinna la responsable dels anys i panys de corrupció sistemàtica del rei emèrit i la família reial? Sembla que l’actual monarca, el 3 de setembre del 2017, va tractar d’imitar al seu pare, el 23-F del 1981, muntant un colp d’estat contra el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, com assenyala el MH President Carles Puigdemont al seu darrer llibre M’explico. De la investidura a l’exili, Ed. La Campana, 2020, 680 pagines, on s’assenyala que en un sopar del 2016, entre el MHP Puigdemont i el rei, aquest darrer li diu, amb traïdoria i covardia:
“ -Yo había pensado, si le parece, que nos viéramos un día para hablar tranquilamente’.
Dels que més em van interessar del dossier de l’Ara fou l’article de Jordi Muñoz “Una monarquia desgastada i de part”, on després d’un estudi detallat, en analitzar el suport a la monarquia espanyola i el molt mal equipada que hi està per resistir nous escàndols, en espera de l’avenir, conclou que “El rei obté més suport entre els votants de dreta i als territoris on no es qüestiona la identitat espanyola” i denuncia que “Des de l’any 2015 el CIS no pregunta sobre el rei a les seves enquestes” perquè prefereix no saber-ho”, No només s’ha erosionat i desgastat la imatge de la monarquia sinó que “s’ha eixamplat l’esquerda ideològica”: com va explicar el sociòleg Lluís Orriols amb les dades del 2015. I les del 2019 ho confirmen: el suport a la monarquia no només és més baix sinó que està cada cop més a la dreta… El perfil ideològic de l’actual rei, Felip probablement ha contribuït a aquest biaix. […] La institució monàrquica registra els suports més baixos al País Basc, Navarra i Catalunya. Tot i aquestes dades, Muñoz adverteix que “el fet que el cap d’Estat espanyol sigui una institució hereditària en mans de la família Borbó no és precisament un element de consens. Més aviat és un taló d’Aquil·les del sistema constitucional vigent. Tot i això, no és gens fàcil de canviar, perquè la institució està molt blindada constitucionalment. Per això encara haurà de patir molts sotracs“.
L’última onada del Centre d’Opinió (CEO) incloïa una pregunta sobre les preferències de forma de govern: el 71,2% dels enquestats optava per la república, el 14,4% preferia la monarquia i un 12% no ho sabia. Sembla que els darrers escàndols de corrupció, el paper del rei emèrit i l’actual en el colp d’estat repressiu i violent contra Catalunya, ha fet baixar el número de monàrquics, sempre escassos, ja que recordem com Suárez, va declarar durant la “transició” que no es feia cap referèndum sobre monarquia o república perquè totes les enquestes i estudis concloïen que guanyava la república.
Malgrat tot, encara soc més escèptic que Jordi Muñoz i llegint Les possessions de Llucia Ramis, Llibres Anagrama, Barcelona, 2018, al capítol “La Sortida”, he trobat una opinió crua sobre els efectes de la corrupció. El pare de l’escriptora de la novel·la, un psicòleg mallorquí, que li diuen Mateu, s’acaba de retirar, sospita que l’espien perquè escriu alguns articles contra la corrupció del PP, inclús creu que potser han posat circuïts d’escoltes a sa casa… La filla, una escriptora afamada tracta de convèncer-lo que això no té sentit, que s’està tornant paranoic (tot i que recentment han aparegut espionatges policials i militars, als dissidents polítics (Roger Torrent, Ernest Maragall…), suposadament del CNI, probablement implicat també en l’atemptat terrorista de la Rambla i d’Alcanar de l’agost del 2017, uns dies abans del referèndum, on uns dels membres és l’Imam de Ripoll que treballava per al CNI a sou), i al remat la periodista brillant, no pot més amb les cabòries del pare i esclata:
“Papà! Has vist tot el que ha publicat en Marcel durant anys al diari més llegit d’aquesta puta illa. Tots els casos de corrupció que ha tret a la llum. I ha servit per a res? Ha canviat res? D’aquí a poc hi haurà eleccions, i tot seguirà igual, per molta campanya que hagis fet des del teu blog, i per més articles que hagi publicat en Marcel. A ningú no molesta en realitat. Només als qui estan afectats directament, i ni tan sols. la corrupció és cridanera als mitjans, deixa palesa la merda de democràcia que tenim, la merda de classe política que tenim, lo podrit que està tot. I ja està. A tothom li sua la polla, el nou cas d’especulació, o de prevaricació, o de la puta mare que els va parir. A tu t’han fotut amb el tema de la puta paret, però et un home sol contra el sistema. Què penses fer? No te facis l’ingenu. Saps perfectament que no ets perillós per a ells. Els importes un rave. No dedicaran cap esforç a neutralitzar-te. No censuraran el teu blog ni et punxaran el telèfon, ni te llevaran del mig. Perquè no els fa cap falta. L’illa s’enfonsa i nosaltres ens enfonsarem amb ells. Assumeixo. […]
– Em fa tanta pena que pensis així i siguis tan malparlada...”, li respon el pare.
Jo no arribe a pensar exactament igual que la filla del Mateu (escrita per Llucia Ramis). I pense que no podem llençar la tovallola. Perquè això és el que volen els corromputs i els monàrquics, cada vegada més d’extrema dreta. Cal insistir perquè el qui s’enfonse no sigui aquesta illa ni la resta dels Països Catalans, on la monarquia sempre suspèn, sinó que s’enfonsen unes institucions corruptes del règim del 78 caduc, desgastat i corromput: amb greus signes d’erosió dràstica i podrimer, que per mantenir la monarquia li cal fer servir la violència, la força bruta, els judicis de revenja i els negocis bruts, cada vegada, amb més assiduïtat. Els més joves tenen un rebuig a la monarquia cada volta més gran. Només cap esperar per veure-la caure i presentar alternatives republicanes factibles i assenyades. Els primers enemics de la monarquia estan a dins de la Casa Reial.. Potser caldria animar a la regina dient-li: “Ànim, Leti, que ja manca poc per aconseguir-lo!“. Segur que ella ens ajudarà. No podem deixar de (des)“confiar”. Després, si vol que es presente a ‘presidenta’ de la República. Els afers reials no se’ls podem prendre seriosament. I tanmateix, ens cal, posar-hi llum i prendre-se’ls mol seriosament. L’alternativa republicana també. Perquè no torne a ser un fiasco. El manteniment de les ‘essències’ de la dictadura i d’aquesta democràcia de baixa qualitat com proposen i practiquen des de la dreta nacionalista espanyola i algunes ‘esquerres’ nacional-cortesanes que mantenen tics colonialistes cap a les nacions “perifèriques” de la Cort madrilenya.
