Una sentència ignominiosa contra el valencià. Resposta a un article injust (i 2)

Sal·lus Herrero i Gomar

No sé si servirà de gran cosa, ja m’agradaria, tot i que sóc tan escèptic o més que Joan Fuster. Responc perquè qui escriu l’article en qüestió, Ovidio Fuentes, segurament representa un microcosmos: una part de la societat valenciana amb la qual la majoria de catalanoparlants del País Valencià, no ens relacionem, ens relacionem poc i quan entrem en contacte evitem parlar de temes conflictius sobre afers lingüístics, culturals i nacionals que ens durien a un conflicte irreversible i al trencament de relacions per uns horitzons de present i de futur incompatibles o irreconciliables (dit amb termes habermasians o fins i tot gadamerians a Veritat i mètode). On no hi ha cap possibilitat dialògica, perquè els referents són absolutament antagònics; així és àdhuc en l’àmbit familiar, quan aquestes discussions no solen acabar bé… perquè es sostenen opinions del tot contràries, que per als que ens trobem en una posició (estatal/nacional/social) de desavantatge es tornen massa doloroses. En fem tema tabú perquè esdevé insuportable comprovar que gent suposadament “amiga”odia en realitat la nostra llengua i cultura, com si fórem els seus enemics… Una experiència traumàtica, de veritat. L’heu tinguda mai? Segurament sí, si manteniu relacions amb un cert ventall social…

Haurien de saber que no hi ha cap reconeixement igualitari i recíproc de les parts en conflicte, uns tenen la força bruta dels tribunals inquisitorials i impositius de l’estat i els altres no tenim res. O molt poc. Massa valencians estan acostumats a acotar el cap, a callar davant les agressions, a acceptar-les i fins i tot a assumir-les. Massa garrotades acumulades al subconscient col·lectiu… Com els policies negres a Sud-àfrica, durant l’apartheid, quan defensaven les lleis racistes i agredien els seus propis germans negres que s’enfrontaven contra les lleis discriminatòries d’un estat totalitari i molt injust.

Perquè massa valenciana gent assumeix els dictats de l’Estat o dels provincians i tants valencians consideren, pels complexos d’inferioritat que analitzava amb agudesa Josep Vicent Marqués a País perplex (també Aracil a Dir la realitat i Ninyoles a El conflicte lingüístic valencià), quan es referia a la mala consciència, a la fosca consciència, l’autoodi, fins estar convençuts que no tenen tant de dret com els altres a defensar la sua (la nostra) llengua, cultura i País. No saben plantar cara, posar l’altre al seu lloc, no deixar-se aixafar… No estan acostumats a replicar i posar límits a les grolleries i brutalitats institucionals i socials, als que voldrien difamar-nos i menysprear-nos il·limitadament i permanent, per destruir-nos i esborrar-nos del mapa del món.

Alguns d’aquests atacs contra el valencià, fa temps, sempre, provenien de Madrid, amb rèpliques també des de la «València castellana» on hi havia qui, fa quasi 40 anys, pintava a les parets de Requena, Utiel i Villena: «Valenciano, NO!». Alguns, massa, no volien el valencià a l’escola (ni que fos voluntari!), ni als mitjans de comunicació, ni enlloc, volien extirpar-lo. Massa sé que, l’Ovidio Fuentes, no sosté, potser ,conscientment aquesta posició. Si més no, fins ara. Li havia llegit algun article sobre afers “d’espiritualitat”, sobre la necessitat de «desobediència» (a les sentències, normes dogmàtiques i a les lleis injustes) i no havia vist res d’això. De sobte, es despenja amb una reacció brutal, que per inesperada, molt injusta, i incomprensible, em va doldre profundament.

Pel fet de donar suport als nostres botxins, contra els valencians catalanoparlants, als qui en ignominiosa sentència, des dels tribunals suprems espanyols de Madrid, se’ns condemna a no fer servir la nostra llengua, des d’un odi contra els valencians furibund. Perquè consideren que els valencians, catalans i balears, no tenim dret a viure amb plenitud de drets. Fet i fet, no tenim dret a res. Ni a viure i respirar en la nostra llengua. Ens han d’ofegar. I a això, dediquen tots els seues esforços. M’agradaria que aquestes opressions serviren perquè més valenciana gent, de parla castellana, valenciana o anglesa, prenguera més consciència sobre la necessitat de protegir-nos amb un estat propi i no enemic.

Hi ha atacs desconsiderats, amb una mala bava còsmica, com adverteix Gustau Muñoz a El vertigen dels dies. Notes per a un dietari (L’Avenç, 2019, Barcelona) en descriure que, més enllà del paper brutal d’ambients o mitjans com Las Provincias durant la transició i fins ara mateix, que són atacs esperats que no fan fred ni calor, “altres invectives amb ànim derogatori, i sense motiu aparent, emeses per persones suposadament raonables i pròximes a qui no has fet res, sinó tot el contrari” . Aquestes sí que causen perplexitat. I esdevenen com més va més brutals quan s’emboliquen de “meditacions espirituals“. Son atacs desconsiderats perquè venen pel cantó que no t’esperaves amb una mala llet que es fa agra…

L’amic Jaume Comellas, periodista de Terrassa, que va assistir als anys setanta a les assemblees de Cristians pel Socialisme, em deia que no entenia el comportament tan antivalencià i anticatalà de l’Església ‘valenciana’, el menyspreu profund i insidiós, tan poc caritatiu, per la llengua del poble valencià, ni de les revistes eclesiàstiques, que atien l’odi i el menyspreu a la llengua més oprimida i afeblida, tot i que li vaig advertir que hi havia Saó que ha apostat per la defensa del valencià des dels anys setanta, 1975-76, Cresol del company Jesús Belda i inclús Nihil Obstat de l’amic Enrique Herrero, que publica molts articles en valencià.

Però la revista oficial de l’arquebisbe Cañizares només posa Paraula en valencià, la resta tot en castellà, com una manera de faltar al respecte, no reconèixer i insultar tots els valencianoparlants.  Des de la Conferència Episcopal Espanyola, en general, i la jerarquia eclesiàstica “valenciana“, se sosté una posició absolutament contrària a la llengua catalana del País Valencià, en fomentar un odi insidiós que podem trobar amb personatges sinistres com Cañizares, Reig Pla i altres que han fet de la persecució i l’odi al valencià la seua missió total en la vida. La seua voluntat d’extirpar el valencià de la vida de l’Església com si fos un virus contagiós és verament patològica…

De fet, per tal d’explicar-li a l’amic Comellas l’odi tribal i insidiós de l’Església “valenciana” contra el valencià o català, contra la unitat de la llengua i l’ús del valencià, no he trobat millor explicació que la que dona l’historiador Miquel Batllori a De l’Humanisme i del Renaixement (Vol. V de la seua OC, biblioteca d’estudis i investigacions, editorial 3i4, 1995), quan en analitzar el Vives comentarista del “De Civitate Dei“, davant els atacs que li varen fer alguns d’aquells santons contrareformistes, més catòlics potser que cristians, advertia que potser l’Església catòlica era molt “catòlica“, però gens cristiana. Impietat total per banda de l’alta jerarquia eclesiàstica antivalenciana.

Però pense que, sense ingenuïtats ni llirismes (allò d’anar amb un lliri a la mà), potser hem de tornar bé per mal, i hem de saber entomar les crítiques tot i que siguen injustes i respondre amb serenitat i  amb arguments. Per tal que els qui pensen com O. Fuentes, “reconsideren” (amb una micoteta d’empatia), les seues opinions tan contràries als valencians catalanoparlants… i a la possibilitat de construir un País Valencià millor, on les rancúnies clàniques i nacionalistes excloents es deixen de banda i s’accepten el drets humans dels altres.

Perquè, clar, jo no entraré en el mateix terreny de desqualificacions ni d’insults tribals de dir que els castellanoparlants del País Valencià o espanyols, «no se n’assabenten» de res, o recriminar-los quan, a l’església, a l’exèrcit i als mitjans de comunicació, ens han dit als catalanoparlants «polacos», «paletos», «catalanufos» i insults pitjors… Potser els qui no se n’assabenten son els qui des del nacionalisme espanyolista consideren que se’ns pot agredir amb absoluta impunitat. Com si encara estiguérem en la dictadura nacional-catòlica de Franco!

Recorde que l’ara bisbe Juan Antonio Reig Pla, amb aquell odi eclesiàstic que destil·lava contra el valencià o català, em deia, a crits al pati de la Facultat de Teologia de València, que els meus amics socialistes i catalanistes (com jo!), érem uns fillsdeputes… Jo no li havia dit mai que ell ho fos o no ho fos. Perquè, en canvi, a diferència d’ells que ens odien amb avarícia, no he tingut mai cap enemic (real o imaginari) a les comarques castellanoparlants del País Valencià (ni a la resta d’Espanya), al contrari he compartit i compartisc amistat amb molta gent de Madrid i de les comarques castellanoparlants d’Els Serrans, on tinc amics que estan molt orgullosos de dir-se «xurros», un terme que segurament prové de quan es reunien les Corts de la Corona Catalano-aragonesa i en jurar davant el monarca, els aragonesos deien «Jo juro» (Jo xurro!), però que a València (als segles XIX i part del XX) es feia servir de manera estigmatitzadora i negativa. Vicent Marqués Carbonell, a la seua Història de la cuina catalana i occitana (tom II, Olles i verdures, Editorial Sidillà, 2019), sovint ha recollit la denominació “l’olla xurra”, sense cap biaix negatiu, sinó com una denominació que la gent dels Serrans accepten i se’n senten devanits…

Quan l’amic i professor de Física, el valencià Òscar Cervera, destacat lluitador pels drets humans, la pau i la insubmissió contra el servei militar obligatori, em va acomboiar als anys noranta per anar a defensar el seu poble de Bugarra, als Serrans o La Serrania, perquè no hi instal·laren un abocador de residus, que la majoria del poble de Bugarra no volia, vaig anar a l’assemblea d’aquest poble com si fos tant o més que el meu propi poble (perquè és també el meu poble, sense cap discriminació!), disposat a prioritzar la salut i la vida de la gent d’Els Serrans, com si fos la meua pròpia vida, en contra del negoci corrupte del fem (la brossa, les escombraries) del PP. Igual com ja al segle XXI vaig anar a una manifestació d’Otos a la Pobla del Duc, la meua comarca de la Vall d’Albaida, per protestar contra la instal·lació d’una incineradora de residus càrnics. També a prop de Cofrents, contra la central atòmica i contra els abocadors de residus; igual com quan vaig anar a Villar dels Serrans, als anys noranta, convocat pel Porrio, un gran ecologista, a una taula redona, contra la construcció d’un magatzem de parallamps radioactius; o quan amics de Requena i Utiel em van convidar per anar a la ràdio de Requena a conversar contra el racisme, sobre el procés d’alliberament dels zapatistes a Mèxic, o sobre ecologia… No m’he sentit mai estrany a les comarques castellanes, o castellanoparlants, del País tot i que, sincerament, haguera preferit haver pogut expressar-me en valencià amb absoluta llibertat i sense cap problema… sense que ningú es sentira estrany o molest. Perquè aquests amics, de comarques castellanoparlants, com Alfons Cervera, Òscar Cervera, el Porrio, etcètera, un fet extraordinari, han incorporat el valencià als seus escrits i a la seua vida, sense considerar-lo un cos estrany, sinó una possibilitat d’enriquiment. Perquè, al meu parer, seria molt saludable i enriquidor, que la majoria de la població castellanoparlant del País Valencià reconeguera, aprenguera i sabera el valencià, com tots els valencianoparlants reconeguem, aprenguem i sabem el castellà. Així va ser, poder expressar-me en valencià, sense cap problema, quan vaig anar a una assemblea d’Els Verds del País Valencià; vaig intervenir en valencià i quan algú va dir que potser era millor que tots parlàrem en castellà, els Verds de Villena, van dir que parlàrem com volguérem perquè entenien perfectament en valencià i alguns inclús el parlaren, van aprofitar l’assemblea d’Els Verds del PV per practicar el valencià… sense cobrar-los la pràctica. Quan la gent respecta la llibertat, la pluralitat i la diversitat, no és possible barallar-se i ens podem entendre si hi ha voluntat d’entesa. En el reconeixement dels “altres” amb plenitud de drets humans.

Segons escrivia Ovidio Fuentes, fent servir de font el diari Las Provincias, «les recents sentències del Tribunal Superior de Justícia de València i del Suprem, en denegar l’exclusivitat del valencià en alguns actes oficials, es basen en que son anticonstitucionals. Però la Constitució és recent i no és més que un acord polític. Hi ha, no obstant això, un innegable fet històric previ, que, al meu parer, es molt més significatiu». La Constitució espanyola, per tal que la votàrem la majoria de catalanoparlants, recordem que als Països Catalans va aconseguir una majoria molt àmplia, hi van posar després de proclamar l’oficialitat del castellà com a llengua única de l’estat, de manera supremacista, que les altres llengües (sense especificar-les) també serien oficials o cooficials en les seues respectives comunitats autònomes. Si s’haguera de tornar a votar aquesta Constitució que fa trampa en un reconeixement de «les altres» llengües, cultures i nacions, des de la subordinació, la minorització i la marginalització no la votarien només que els castellans.. Ni catalanoparlants, no gallecs ni bascos, segurament, la votarien. Perquè, és evident, que està feta amb mala fe, des de l’anticatalanisme, com denunciava Joan Fuster el 1978, així com José Martínez Guerricabeitia o Manuel Sacristán, com s’anota al llibre de Gustau Muñoz La vida dels llibres (2019, Afers) i em sembla que també en Corrents de fons (Lletra Impresa, 2019). Intel·lectuals que advertiren dels riscos d’una Constitució espanyola que recollia continuïtats amb «las leyes fundamentales del Movimiento» (franquista), sobre la sagrada unitat de la pàtria espanyola, com a essència immodificable i perpetua fins la eternitat.

En presentar la «informació» del diari es tria i prioritza:  «La noticia termina con estas frases: “El asunto ya había sido resuelto en este sentido por el propio TSJ de la Comunitat. Pero la Abogacía mantenía que se hace hincapié en la diferencia nominativa más allá de admitir que «es una única lengua, que es oficial en la Comunidad Valenciana y en otras comunidades autónomas, en las que recibe distinta denominación”.   Potser es remarca en negreta, perquè reste clar, com si fos un dels ‘requerimientos’ que feien els espanyols als indígenes en el procés de la conquesta, genocidi i destrucció d’Amèrica (Todorov)…

No es considera en cap moment que els tribunals de justícia espanyols, sense cap reforma democràtica, en una continuïtat absoluta amb la dictadura franquista, com hem vist amb les condemnes als líders independentistes catalans per organitzar una votació, després d’haver sol·licitat mantes vegades el vist-i-plau a l’estat, sense cap diàleg per reconèixer el dret de Catalunya i el País Valencià a prioritzar la pròpia llengua catalana, sense cap cultura ni justícia de reparació, una manca absoluta de reparació d’un estat que està fonamentat en pràctiques contrareformistes, inquisitorials, reaccionàries, autoritàries i dictatorials, des del Vivan las caenas a Ferran VII i l’Hay que bombardear Barcelona cada 50 años, des de Felip V, Espartero a l’A-por-ellos, passant per les dictadures de Primo de Rivera i Franco fins ara, incloent el “guerrismo” i las FAES… Sembla que des del diari Las Províncias, no saben que a tots els departaments de filologia romànica del món es reconeix que el valencià i el català és la mateixa llengua, que hi ha sentències del Tribunal Constitucional, impulsades per la Universitat de València i Acció Cultural del PV, on inclús aquest mateix Tribunal acceptava que era la mateixa llengua a pesar de les dues denominacions diferents… el Consell Valencià de Cultura, va aprovar un informe per a la creació de l’AVL on també es reconeixia de manera molt envitricollada, la unitat de la llengua catalana, com a diasistema del qual forma part el valencià com una variant… Evidentment a l’Estatut s’esmenta el “valencià” eludint tota referència al català. Ara veiem la coherència d’un intent de divisionisme, de fragmentació, de minorització i per aconseguir al capdavall la destrucció de la llengua i cultura catalanes.

No obstant això, Ovidio, reconeix, a la manera del que, entre d’altres, deia el premi Nobel mexicà, Octavio Paz, «La pèrdua de qualsevol idioma es lamentable, perquè engloba una visió del món i un enfocament cultural únic. En l’educació es valora extraordinàriament el fet de parlar diversos idiomes. És evident. Però centrem-nos en el valencià», diu. En educació, en el desenvolupament cognitiu i en tots els àmbits, individualment i social, el coneixement d’idiomes és importantíssim perquè, en general, garanteix una millor capacitat de comprensió del món, de relació amb els altres i de possibilitats d’expressió i de realització. I tanmateix aquesta valoració extraordinària i importantíssima, sovint a l’Espanya castellana (o no castellana!), no es valora, al contrari, es menysprea, s’ataca, s’insulta, amb falsedats i manipulacions grolleres, s’afirma que als Països Catalans es vol extirpar el castellà, quan és des de Madrid (i els acòlits provincians), els qui pretenen, amb tots els recursos de l’estat, anihilar el català. Només constatar que hi ha més departaments de filologia catalana a Europa, a Alemanya, que a les universitats de l’Espanya castellana. Les xifres canten i expressen el que hi ha. I el que hi ha no és estima ni respecte ni reconeixement, sinó tot el contrari.

Es diu que “La zona de Requena per conveniències econòmiques i geogràfiques sol·licità amb totes les conseqüèncias afegides, pertànyer a la «província» (sic) de València el 1851. És la Castella valenciana». Matisem. No va ser la comarca de Requena la que va demanar integrar-se al País Valencià, «motu propio», en l’exercici del dret a decidir la seua ubicació i autogovern, fou el ministre del Burgo, el que va crear les «províncies» (que com tots sabem, pel llatí, vol dir, «els vençuts») i va decidir incorporar Requena, Utiel i Villena, com una manera de reforçar la castellanització del País Valencià… El temps ha passat, són quasi dos-cents anys de pertinença de la comarca de Requena-Utiel i Villena, i tots els valencians catalanoparlants estem molt contents que els nostres amics, companys i compatriotes de Requena, Utiel i Villena , formen part del País Valencià, i aprofiten els millors serveis sanitaris, educatius i socials, tot i que voldríem que no permeteren, si més no, la majoria, esdevenir una forma de “quinta columna” contra el valencià i la cultura catalana del País Valencià; que igual com els valencianoparlants acceptem la llengua castellana i la fem servir sense problemes ni cap restricció (ni molt menys aversió, al contrari, de manera empàtica i solidària), de la mateixa manera la valenciana gent de les comarques castellanoparlants acceptaren aprendre el valencià i incorporar-se a la nostra llengua i cultura catalana sense prevencions, ni rebutjos… ans de manera solidària, amigable, cordial i empàtica. Com una manera d’augmentar i enriquir la seua identitat d’origen castellana, però ara, des de fa quasi dos-cents anys, també valenciana. Ens agrada que la gent de les comarques castellanes, accedeixen als serveis de sanitat, d’educació, etcètera de Castelló, d’Alacant, València, Tarragona, Barcelona, Girona o Lleida, sense cap problema; amb els braços oberts perquè es senten coma casa seua. Sempre els hem donat la benvinguda i no poden queixar-se que estan a sa casa amb molta més comoditat que els valencians catalanoparlants que no podem fer servir la nostra llengua amb plenitud de drets… Ja vam observar el jutge del Suprem Marchena amenaçar els independentistes a Madrid, advertint-los que no podien parlar en la nostra llengua i els va comminar, per la força bruta del seu codi penal, a parlar en castellà… Coses així nosaltres no les hem fet mai, ni dir-los als altres “parla’m en cristià!”. Com ens han fet tantes vegades…

Diu Fuentes, «Pel Tractat de Campillo-Ágreda de 1281 entre Castella i Aragó la val de Cofrents passa a València. És la València castellana». I nosaltres, els valencians catalanoparlants, estem molt contents, mai li hem dit a ningú de la vall de Confrents, ni de Requena ni de Villena, no parles en castellà, «parla en cristià!», sempre hem respectat la llengua i cultura castellana, i voldríem que la gent de les comarques castellanes del País Valencià respectara el valencià o català, com nosaltres respectem el castellà. Hem de matisar que fins al segle XVI, si no vaig errat, als pobles valencians de repoblació aragonesa, parlaven l’aragonés, que tenia més semblances lingüístiques al català que el castellà, i a partir del segle XVI es castellanitzaren progressivament… També convé aclarir que comarques valencianes que, des de l’oficialitat estatal s’han assignat com a «castellanoparlants» com la Canal de Navarrés, filòlegs tan prestigiosos com el canadencs d’origen armeni, Joseph Gulsoy, assigna l’arrel d’aquests parlars valencians a la llengua catalana.

Acaba Ovidio Fuentes d’aquesta manera: «No se n’assabenten els valencianistes, que consideren el valencià com a signe d’identitat, a-fiançats en el tradicional menyspreu als “xurros”. L’antic Regne de València es bilingüe. Parlant jo castellà, sóc tan valencià com els d’Alzira».

No conec cap persona catalanoparlant que haja dit mai que els castellanoparlants tenen menys drets que els catalanoparlants. Del que protestem és que els valencianoparlants tinguem menys drets que els castellanoparlants a tots els àmbits, sobretot drets lingüístics, cultural, cívics i de ciutadania. No estem d’acord amb el supremacisme lingüístic d’un estat de matriu castellana, que no reconeix el plurilingüisme, és a dir les altres llengües de l’estat amb el mateixos drets i sense discriminacions.

Com proposava durant la «transició» el sociolingüista valencià Rafael L. Ninyoles, a Quatre llengües per a un Estat. Tot i que s’afirme que «tothom» considera que és millor saber quatre llengües que tres, millor tres que dos, millor dos que una, no diria mai que els castellans o espanyols «no se n’assabenten», perquè ho trobe ofensiu i insultant, sobretot quan uns tribunals espanyols tracten de restringir la llibertat d’escriure en català i s’acarnissen, cruelment, amb els drets de la ciutadania catalanoparlant de les nacionalitats més febles perquè no tenen estat propi i han de suportar un estat hostil i enemic. Els espanyols/castellans tenen dret a tenir estat, a tenir llengua pròpia, de l’estat, única, impositiva per sobre de les altres, etcètera, com a signe d’identitat perpètua, però els valencians no tenim dret a considerar que la nostra llengua i cultura catalana és un signe d’identitat. Segons alguns l’hauríem de considerar no un dels signes d’identitat valenciana més important, si no un «bonyigo», una llengua a tancar en les vitrines dels museus, un residu a extingir… Tot i que molt sovint es fan lloances, hipòcrites, i cants a la diversitat, a la multiculturalitat i a la protecció de l’estat a la riquesa lingüística i cultural d’Espanya (tot mentida i d’una barra descomunal).

Jo no he fet servir mai l’expressió «xurro», ni l’he sentit dir de manera negativa o despectiva. Perquè tinc amics d’Els Serrans que es reivindiquen com a tals, com a “xurros”, i inclús personatges d’ERC, com Gabriel Rufián es vanten de ser ‘xarnegos’. Perquè d’uns conceptes abans insultants i estigmatitzadors, ara s’ha passat a reivindicar-los amb orgull, com feien les Panteres Negres en la proclamació de la negritud o com fa el programa d’humor Polònia amb l’insult de “polaco”. Molts del que encara fan servir aquest terme («xurro» o «xarnego») de manera despectiva, són franquistes o gent que vol sembrar zitzània, atiar la divisió i l’enfrontament de la gent per motiu de llengua, de gènere, d’opció sexual, de cultura o de nacionalitat… Des de l’antiracisme i l’antifeixisme s’ataca aquestes pràctiques i es denuncia diaris ultres com Las Provincias (i la majoria dels de Madrid), que des del seu tradicional antivalencianisme es dediquen a conrear la nul·la empatia amb el valencianisme o catalanisme. Obsessivament s’han dedicat durant anys a demonitzar i criminalitzar el valencianisme polític, la nostra llengua i cultura catalanes, per imposar un nacional-catolicisme franquista durant la dictadura i, posteriorment, han continuat atiant la discòrdia per anul·lar tots els intents per recuperar els drets lingüístics, culturals, socials i de ciutadania de la gent catalanoparlants del País Valencià. Las Provincias ara és del grup Vocento. Abans, fou propietat de la família Reyna-Domènech. En foren directors, temps era temps, el fill de Teodor Llorente (defensor de la unitat del català) i Martí Domínguez Barberà. Posteriorment la involució fou total, amb Ombuena, M. C. Reyna i Ricardito Bellveser. El 23-F tenia preparada una coberta favorable al colp militar de Milans del Bosch. N’hi ha testimonis… Hores d’ara n’és director un periodista murcià o extremeny. Conrea tothora un anticatalanisme militant i un enfocament desestabilitzador. Però ja no és el que fou… ni de bon tros.

Adreçant-se al Govern Valencià, Ovidio Fuentes, que beu de Las Provincias, proclama: «No se n’assabenten les autoritats de la Generalitat, que haurien de respectar en tots els seus actes la zona castellana, tot i que siga una minoria». És curiós, la Generalitat Valenciana, en tots els seus actes i en les seues comunicacions amb la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes, no hauria de dirigir-se en valencià o català sinó sempre en castellà per ‘respecte’ amb la gent de la zona castellanoparlant, i en les comunicacions amb l’Estat espanyol i tots els seus actes, hauria de fer servir també en castellà, tot i no respectar la gent valencianoparlant… com si no existira ni tinguera dret a res la minoria catalana, que arriba d’entre vuit a onze milions de catalanoparlants.

Com encara passa quan els nostres diputats de les zones catalanoparlants de tots els Països Catalans van a les Corts o el Senat dels parlaments espanyols o als parlaments de la UE, o quan són entrevistats en algun mitjà de comunicació espanyol, on els forcen a expressar-se en castellà, sense cap dret de ciutadania catalanoparlant. Perquè és evident que per a alguna gent, el respecte és unidireccional i impositiu; cal fer servir sempre el castellà i cal obligar-los als altres a fer servir el castellà, imperialment, com deien els falangistes després de la guerra del 1936-39, com a llengua de l’Imperi, perquè, la resta de llengües, el català (el basc i el gallec), són menyspreades, és ciutadania sense drets i cal exterminar les seues llengües i cultures no castellanes. En dictadures i en «democràcies». Els catalanoparlants, a l’Estat espanyol, som una minoria d’entre vuit i onze milions, però sembla que no tenim dret a cap respecte, a cap reconeixement de drets ni a res. Cap dret de ciutadania a la llibertat d’expressió en la pròpia llengua, només en la llengua de l’estat. I per aconseguir-ho, com explica Harca, gràficament, molt bé a Saó, els jutges ens posen els genolls al coll i ens obliguen a expressar-nos sempre en castellà. Ho teniu a l’enllaç de l’article de Vicent Boscà.

I per a rematar el que considere desastrós,  afegeix per tal d’encoratjar els tribunals espanyols, antivalencians i anticatalans: «No se n’assabenten els tribunals que a la raó jurídica podrien afegir-hi la consideració d’aquest fet històric»…. i si la gent no obeeix, aquestes mesures i sentències dictatorials, aleshores què?  Fer servir els turments inquisitorials?

Segons alguns, l’Estat espanyol encara fa poc contra del valencià o català, encara podrien fer més. Perquè contra els catalanoparlants, aquests estrangers «polacos», tot s’hi val, com posa a l’entrada de les casernes de la guàrdia civil: «Tot per la pàtria!». I tot vol dir Tot, informes falsos, noticies falses, manipulacions, insídies, injúries, calumnies, deshumanització dels altres, aplicació del dret contra l’enemic a la manera de Carl Schmitt (estat d’excepció que posa entre parèntesi la llei i els drets humans)…

En comptes de mirar la palla en l’ull aliè, s’haurien de mirar la biga al propi ull… En opressions, repressions, imperialisme, censures, humiliacions i menyspreus, no hi ha color, uns, els castellanoparlants (o alguns valencianoparlants) del País Valencià o de tot l’Estat, si donen suport a les injustícies d’aquest Estat i en són còmplices, han de saber que tenen darrere l’instrument repressor de tot l’Estat espanyol… Els altres només tenim els dits per escriure, els arguments, la boca per defensar-nos, escrivint, raonant i tractant de convèncer a aquells que ens menyspreen sistemàticament i ens maltracten com enemics a exterminar.

Tornar el bé pel mal, com m’indicava una amiga psicoanalista i important membre de la direcció d’Òmnium Cultural de Figueres, Dolors Conillera, que fa poc em preguntava per què hi havia tanta gent al País Valencià que odiaven als catalans. Li explicava a la Dolors que durant quasi 300 anys, els més totpoderosos, havien llençat tones de sal contra la terra de la llengua catalana per exterminar-la, havien sembrat l’odi i l’autoodi, ens havien perseguit, estigmatitzant i criminalitzat i havien presentat als catalans de Catalunya i del País Valencià, com a imperialistes o còmplices de l’imperialisme, acusats de voler apoderar-se de València, mentre realment, les pràctiques imperialistes les exercien des de la Cort corrompuda del Regne d’Espanya, ubicada a Madrid, i s’entrebancava l’eix mediterrani i qualsevol relació econòmica, institucional, infraestructures, lingüística, cultural, etcètera, entre el País Valencià i Catalunya, reproduint el model centralista i radial, arcaic, de l’AVE entorn a Madrid, del BOE, de l’IBEX-35, on s’han emportat els bancs i les seus de les industries dels Països Catalans…

Després d’escoltar-me atentament, quan li explicava el grau d’odi i anticatalanisme que hi ha al País Valencià, perquè s’ha sembrat i conreat, des fa molt de temps, Dolors, em deia que havíem de respondre tornant el mal pel bé, als nostres opressors, tot i que sovint és un excés, voler que les víctimes de les opressions i de les tortures perdonen als botxins sense que aquests no canvien de comportament, sense que es faça justícia i deixen d’oprimir i acarnissar-se amb els més febles. Perquè aquests alts funcionaris de l’estat, en donar suport als més forts, els botxins i els seus còmplices tenen al darrere estat, exèrcit, militars, policies, els mitjans de comunicació espanyols que paguem, sobretot, els catalanoparlants i el BOE i tots els alts funcionaris que ens persegueixen, sentencien, ens apallissen i ens tanquen en la presó per parlar en valencià o català, per defensar la nostra terra o L’Horta, per voler votar en una urna, per demanar la independència i el dret a decidir sobre en qui volem parlar en la nostra llengua en llibertat.

A l’estat espanyol no hi ha cultura de memòria històrica ni de reparació (els morts durant la guerra a les cunetes, els assassinats pel GAL, els immigrants assassinats…), com denunciava Helena Maleno, activista antiracista acusada per la policia espanyola, falsament, de tràfic de persones per ajudar a les persones migrants a la frontera de Ceuta i Melilla, entre Espanya i el Marroc.

Acaba de publicar un llibre amb el títol, en castellà, Una dona de frontera, Quan Helena Maleno va arribar a Marroc el 2002 amb el seu fill, dues maletes i un projecte laboral de tres mesos no podia imaginar fins a quin punt aquell país i la lluita pels drets de les poblacions migrants que travessaven la frontera transformarien la seua vida per a sempre.

Em aquest llibre de denuncia i testimoni, explica Helena que la primera telefonada des d’una pastera la va rebre el 2007: l’embarcació s’estava enfonsant i un dels que hi anaven tenia el seu telèfon. Helena va avisar de manera immediata a Salvament Marítim perquè acudiren a rescatar-los. Fou la primera de centenars de mils de telefonades i tuits alertant de pasteres a la deriva per a protegir la vida.

No li eixiria debades… Una vesprada, mentre tornava a sa casa després de recollir la seua filla del col·legi, Helena es va trobar amb dos policies de paisà que l’esperaven. Els tribunals marroquins l’acusaven de tràfic d’immigrants i foment de la immigració il·legal. La causa, iniciada per un controvertit dossier de la policia espanyola, va posar en marxa un moviment internacional de suport a Maleno i va fer evident fins a quin punt les autoritats europees estan disposades a jugar brut quan es tracta de protegir les fronteres. A costa de qui siga…

El 18 de juny a Nihil Obstat, Joan Llopis Pastor, de Calp, del grup “Amanecer” segurament en resposta a l’article que hem comentat anteriorment, publicà un provocador i contundent article, «Ha mort el Valencià», on assenyala les opressions i repressions que ha patit i encara pateix el valencià, i exposa cruament i de manera molt descarnada, una realitat de risc d’extinció, el forat que han fet 300 anys d’opressió inclement, 40 anys de dictadura franquista, 20 anys de Govern corromput i antivalencià del PP i una actitud massa tímida per banda del partit socialista en l’actual Govern Valencià del Botànic que ha propiciat un estat profund que continua tractant de minoritzar, fragmentar i anihilar la nostra llengua, mentre massa castellanoparlants (i alguns valencianoparlants) es vanten d’un menyspreu de segles que va a més. Denuncia Llopis la complicitat de bona part de la ciutadania catalanoparlant del País Valencià… que canvia de llengua fàcilment i no li té l’estima que mereixeria per salvar-la, per la qual cosa la dona per perduda. I tanmateix, el seu esperit romàntic en defensa del valencià (tant et vull que et trac un ull), al meu parer, sense voler, sembra desànim i «desesperança»... i no és útil. Perquè la majoria de lingüistes ens adverteixen que si proclames que tot està perdut, per tal d’aconseguir una «reacció» a favor, provoques un bumerang en contra.

Com els animals que quan veuen sang s’acarnissen, un estat cruel, que té els fonaments ideològics en la uniformització lingüística, en la festa de la matança dels bous com a festa nacional, quan veu punts de feblesa en qüestions de llengua, s’acarnissen amb més violència, impietat i im-misericòrdia. Sense ni un gram d’empatia, com els psicòpates. Però nosaltres hem de continuar les lluites de les que voldrien que foren causes perdudes, defensar els drets humans de les persones migrants, de les que travessen les fronteres, de les que tenen un color de pell amb més melanina que els d’altres o una llengua minoritzada que vol sobreviure i recobrar la dignitat dels que voldrien xafar-nos amb un peu com si els valencianoparlants fórem cucs, invertebrats…

Al meu parer, en afers lingüístics, a tots els Països Catalans, hem de fer diagnòstics encertats, en allò que va bé i en allò que no va gens bé, però mai llençar la tovallola. Hem de lluitar amb esperança contra tota des-esperança. Perquè els nostres enemics, el que voldrien és que perdérem l’esperança. I aquest és un luxe que no podem permetre’ns… com en algun escrit deia David Fernàndez citant Pere Casaldàliga: no podem perdre l’esperança i la possibilitat de reeixir per escassa que siga; això de desencoratjar-nos, desesperar i agafar vacances (com deia l’Ovidi). Ho farem, més avant, quan tinguem la nostra llengua i cultura catalanes en millor condicions al País Valencià i a la resta dels Països Catalans. Encara hem de salvar els mots de cada cosa, com feia Espriu, Joan Coromines, Joan Fuster, Montserrat Roig, Carme Miquel, Vicent Miquel i Diego, Carmelina Sànchez-Cutillas i tots aquells i aquelles que han lluitat, en un combat feroç, en defensa de la nostra llengua i cultura catalanes. Contra una repressió insuportable.

Post scriptum: 

Vicent Boscà el proppassat 15 de juny a Saó els contestava com es mereixen, a l’article El valencià, la justícia i la dreta. Mala combinació, ací tenia l’enllaç per si el voleu llegir sencer, davant els que generen l’odi, la confrontació i el menyspreu absolut contra la nostra llengua, cultura i País  https://revistasao.cat/el-valencia-la-justicia-i-la-dreta-mala-combinacio/

Boscà, molt encertadament, escriu: “Em resulta difícil d’entendre aquesta persecució i odi al valencià. Sembla que se’ls ompli la boca en dir que el valencià és un atemptat contra el castellà. Realment no conec cap persona que no puga expressar-se en castellà però, com encara no estan contents, no fan més que perseguir qualsevol avanç, per xicotet que siga, en defensar el valencià com el que és: una de les llengües oficials de la nostra comunitat. Per què són tan contumaços en la persecució? Per què mai no en tenen prou en aquesta mena de croada en defensa del castellà, llengua que «goza» de molt bona salut? Per què no poden pensar que la diversitat lingüística ens enriqueix? Volen parlar anglés però no una de les llengües oficials. […] Crec que ja hem «aguantat», suportat prou atemptats, legals, violents, polítics, com desitgeu…, en contra del valencià. I el problema és que ara el govern valencià està format pels partits del Botànic. No vull ni imaginar-me què faria la dreta governant amb els ultres: mai no ho oblidem. Àtila és un aprenent en comparació al que farien ells i elles en contra del valencià.

És per això que el govern valencià actual ha de ser molt més «atrevit» i ràpid en legislar i aplicar les lleis, les presents i les futures. Han de demanar la lluna per a aconseguir un trosset de cel. No tenim temps, no ens queda temps, per a aturar la barbàrie d’aquests caníbals del valencià. Sembla com si s’alimentaren cada vegada que aconsegueixen aturar qualsevol abans.

Si continuen així, caldrà anar pensant si la independència és l’únic camí.

El mateix que ha escrit, Vicent Boscà, ha dit l’històric dirigent i diputat pel PSPV-PSOE, al parlament de les Corts Valencianes, Manuel Mata, advertint als jutges del “Supremo” que aquest tipus de sentències són una fàbrica d’independentistes… I en aquest sentit ens n’alegrem. Perquè un estat que sosté una monarquia corrompuda, uns jutges tan injusts que ataquen drets fonamentals, uns mitjans de comunicació anti-valencians i una classe política que legitima el terrorisme d’estat i el robatori, per la força bruta militar o policial, no mereix sostenir-se; un estat així és un estat podrit, on no paga la pena viure, sinó fer via. Si no es canvia el model esgotat del 1978, que ens discrimina i  s’opta per reconeixement del plurilingüisme, la pluriculturalitat i del dret a decidir de les nacions sense estat, (en defensa pròpia), els conflictes aniran a més…