Sal·lus Herrero i Gomar
Vicent Baydal va publicar el 9 de febrer de 2015 un article a la seua pàgina web titulat “Valencians i catalans, veïns i cosins“. I ¿per què no germans i compatriotes? Si fa més de vuit segles que compartim llengua, cultura i ‘nació’ o característiques nacionals catalanes, tant quan el País Valencià pertanyia, amb Catalunya i les Illes, a la Corona Catalano-aragonesa, com posteriorment que hem “compartit”, del 1707 ençà, la desfeta i l’uniformisme castellano-espanyol, el “justo derecho de conquista” i tota mena de limitacions, opressions i recialles que arriben al present, al malestar d’un present que ens divideix i anul·la així que pot.
Segons Baydal “En l’assemblea de Pau i Treva de l’any 1198 entre Pere el Catòlic i els principals barons dels comtats catalans es feia menció a «totam Cathaloniam». Ergo, fa més de huit segles, que es diu prompte, que Catalunya i els catalans estan ahí, primer des de Salses i després des de Portbou fins a Alcanar. I no se n’han d’anar. Tot sembla indicar que continuaran durant molts més segles en eixe mateix territori, exercint de catalans, però també de veïns nostres, dels valencians, com també ho són dels francesos, els aragonesos o el conjunt d’espanyols. No ens convé odiar-los ni dur-nos malament, si no volem amargar-nos l’existència, com li passa a qualsevol que tinga una mala relació amb els seus veïns, ni tampoc podem obviar-los, com si no existiren, perquè el que fan i el que fem ens influïx mútuament i molt directament“.
Efectivament, no puc estar més d’acord amb Vicent Baydal que, encertadament, al meu parer, tracta de desactivar l’anticatalanisme, explicitant que Catalunya, sempre estarà, “al costat”, al nord del País Valencià, compartint llengua i cultura catalanes, amb les Illes, el País Valencià, Catalunya, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord i l’Alguer… Per tant, atiar les desafeccions, les enveges i l’odi, és mala cosa. Perquè com analitzen, Robert J. Sternberg i Karin Sternberg a The Nature of Hate, 2008 (La naturalesa de l’odi, Paidós, 2010, Madrid), no és gens encertat, ni intel·ligent, ni constructiu, edificant o profitós. Perquè, a l’extrem, aquesta propaganda i propagació de l’odi (i l’anticatalanisme que hem conegut n’és una variant) és un recurs brutal que arriba a instigar el menyspreu, la manca de respecte, la discòrdia, i sovint, inclús l’extremisme, el terrorisme, les massacres i el genocidi.
En qüestions d’identitats cal anar amb compte. Com analitzava Benedict Anderson a Imagined Communities. Reflections on the Origin and Spread of Nationalism, 1993 (traduït al català per Àngels Gimènez, a PUV-Afers, 2005, com a Comunitats imaginades), “seguint un esperit antropològic… propose la definició següent de nació: una comunitat imaginada com a inherentment limitada i sobirana”. Tot i que Gellner s’afanya a dir que el nacionalisme “s’inventa nacions allà on no existeixen”, fa passar com a nacions falses pretensions, que ell assimila a “invenció”, a “fabricació” i “falsedat” més que no a “imaginació” i “creació“. En aquest sentit, li retrucava Benedict Anderson: [Gellner] dona a entendre que existeixen comunitats “vertaderes“, les quals es poden juxtaposar avantatjosament a les nacions. Quan, de fet, conclou Anderson: “totes les comunitats són imaginades”. Les comunitats de què parla Anderson són “imaginades”, no imaginàries o inventades…
Cal saber que la mirada al passat, sempre es fa des del present; per això, sempre té el biaix de fer una lectura al passat des dels fantasmes del present. Perquè pel que fa a la mirada històrica i els mites fundacionals, convé tindre present que “acostar-se a la manera com s’han construït i utilitzat aquests mites en el passat pot servir per conèixer millor [els] fantasmes que tots tenim darrere, i sobretot, per a conjurar-los “, com advertia Pau Viciano al seu assaig Des de temps immemorial, Tàndem, col. Arguments, 2003.
En la construcció i la revisió de les identitats és important encertar-la, anar a pams i elaborar les reflexions “nacionalitàries” i sobre les identitats amb el cap fred. Des dels drets humans, la diversitat, el respecte a la pluralitat en la construcció identitària, i la necessitat de trobar consensos de mínims, regles i procediments “universalistes”. A la manera dels federalistes i independentistes quebequesos, d’un liberalisme polític i social que va més enllà de la tradició individualista i integra elements comunitaristes per prioritzar la pròpia llengua, cultura i interessos col·lectius en marcs democràtics que accepten el dret a decidir i els drets de ciutadania, en aquest cas de la ciutadania francòfona quebequesa com a “minoria nacional” i cultural, davant una població anglosaxona que, majoritària, sense una regles de protecció del francès, s’imposaria aclaparadorament. És important la reflexió serena perquè sovint, les reflexions sobre la llengua, la terra, la pàtria, en combinar-se com un còctel, esdevenen un camp de mines, explosiu, que inflama les passions més baixes i esclata sovint en pura barbàrie.
No sóc historiador i menys encara historiador medievalista. Tinc clar que fóra millor que el debat amb Baydal l’abordaren medievalistes acreditats i solvents com Enric Guinot -que ha mostrat el repoblament majoritàriament català, bàsicament de Lleida, en la conquesta de València de Jaume I; com Antoni Furió -que ha fet recerca sobre les terribles repressions de la monarquia borbònica contra el País Valencià arran de 1707-; o com Pau Viciano -amb els seus estudis històrics i el llibre Des de temps immemorial, on analitzava les argúcies de Renan en el debat sobre la pertinença de l’Alsàcia i Lorena a França o Alemanya, les ideologies contradictòries que constitueixen la manifestació d’uns conflictes reals d’unes societats històriques determinades, o les picabaralles entre el Regne de València i Catalunya, en la lluita per la igualtat, la fiscalitat o el reconeixement igualitari de València al si de la Corona d’Aragó en pugna amb Catalunya i Aragó…
Hem de advertir, com fa Pau Viciano, sobre l’ús instrumental de la història i la narració del passat (medieval, més recent o actual), en la construcció nacional (o estatal) de major o menor intensitat, més o menys excloent i reeixida.
Pau Viciano, a Des de temps immemorial, compara els elements de legitimació històrica que esdevenen significatius, d’entrada, perquè han produït memòries col·lectives en col·lisió que, en bona mesura, s’han anat bastint amb referències i simetries comunes. Explicita que el model nacional i històric francès, hegemònic juntament amb l’alemany durant els segle XIX i part del XX, ha influït directament en l’espanyol i el català. En les confrontacions entre el model espanyol i català, l’espanyolisme i el catalanisme, com a elements en conflicte, si no incompatibles, han alimentat interpretacions del passat comú i particular sovint enfrontades, però també freqüentment semblants en el model explicatiu i en les referències intel·lectuals de fons.
Evidentment, que amb la dolorosa l’experiència del nacionalisme alemany a l’esquena de la història, hem de distingir, sempre, entre llengua i pàtria, entre consciència lingüística i nacional, tot i que siga per mera cautela. Perquè, si alguna cosa resta clara és que les nacions no són fets naturals. Ni parlar la mateixa llengua duu, necessàriament ni mecànicament, a constituir-se com a nació, ni molt menys única o uniforme. El País Valencià, democràticament, serà el que vulga la gent que l’habita. I les relacions amb la resta de la “comunitat catalànica”, que Joan Fuster anomena Països Catalans, esdevindrà el que la majoria de la població, lliurement i democràtica, vulga decidir.
Quan observem la tasca de suport de Heidegger al nazisme, en un procés de depuració de l’Ésser, on els jueus eren depurats, discriminats i estrangeritzats com a ‘ents’ (coses!) aliens, s’iniciava la seua pròpia destrucció, des de l’antisemitisme. Ho reconeix inclús, Peter Trawny, director de l’Institut Martin Heidegger, quan a Heidegger i el mite de la conspiració mundial dels jueus (traducció al castellà de Raúl Gabás, ed. Herder), reconeix aquest antisemitisme insidiós que forma part del seu pensament filosòfic i polític, com va denunciar Víctor Farías a Heidegger i el nazisme (Muchnik, 1989) i més recentment Emmanuel Faye, tant a Heidegger. La Introducció del nazisme en la filosofia (Akal) com també a Arendt i Heidegger. L’extermini nazi i la destrucció del pensament (Akal). En aquests llibres es denuncien els processos de depuració, de puresa de sang o de cultura que duen a les neteges ètniques i l’eliminació dels enemics prèviament estrangeritzats i estereotipats o estigmatitzats com uns altres, extremadament aliens, estanys, estrangers…
Això és el que vull analitzar aplicat a aquest article de Baydal i la construcció d’una narrativa que, mentre afirma la unitat de la llengua, inicia un procés de particularització radical de la nació dels valencians, “semblant” a la que s’inicia en l’Edat Mitjana, per bé que tots sabem que els papes Borja eren coneguts, urbi et orbe, essent valencians, com a catalans… Perquè fins a dos o tres segles després de la conquesta, malgrat els elements de particularització propis dels valencians, la denominació de la llengua com a valenciana, l’emergència de la ‘nació valenciana’, entesa com a origen, no es qüestionava la pertinença dels valencians. Fins i tot després de la derrota d’Almansa, molta valenciana gent, com ha estudiat Agustí Alcoberro, milers de valencians i valencianes, van ser-hi al setge de Barcelona el 1714 en una lluita solidària i mancomunada. Òbviament anaven com a valencians, però conjuntament amb la resta de catalans. Per tant desconèixer, ignorar, minoritzar i obviar les múltiples relacions, no només lingüístiques, sinó culturals, socials, econòmiques, entre el País Valencià, les Illes i Catalunya, ens porta a la construcció d’una identitat valenciana, limitada, a-catalànica, plenament descatalanitzada, com si no hi hagués interessos comuns a tots els àmbits, tractant de tallar les relacions de convivència i interessos comuns que hi hagut des del 1238 fins ara mateix, oblidant el paper conjunt i relacionat de la Renaixença, tant a Catalunya, més fort, com a València, les Illes i inclús al Rosselló, tot i que més tard. S’obvia el paper cabdal de Pompeu Fabra en la normativització lingüística de les Normes de Castelló, perquè el valencià o català del País Valencià poguera recuperar-se de dos segles d’ignomínia, dels esforços de la generació dels anys trenta, Emili Gómez Nadal, Ernest Martínez Ferrando, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Empar Navarro… S’obvia la tasca hercúlia de Joan Fuster a Nosaltres, els valencians, 1962, i la generació dels anys seixanta, que davant una dictadura feixista i nacional-catòlica que pretenia acabar amb la llengua i la cultura catalanes, volgué enfortir les relacions i les connexions entre el País Valencià, Catalunya i les Illes, amb el referent i l’horitzó de construir un espai nacionalitari compartit. Ara de sobte tot això es fa desaparèixer, perquè cal una depuració dels elements de catalanitat valenciana que compartim amb la resta del domini lingüístic.
I en tot això, en aquesta ruptura del País Valencià amb Catalunya, què guanyem els valencians? Per a defensar llengua, cultura i interessos comuns, econòmics, polítics, fiscals, d’exportació, d’agricultura, d’indústria, d’infraestructures (l’eix mediterrani), etcètera, que compartim la Commonwealth catalano-valenciana, que apuntava Josep Vicent Boira, o l’Eix Mediterrani de Rafael Ninyoles, què guanyem amb aquest tall sobtat i brutal? Caldria rellegir, en un altre sentit, plantejaments com La utopia necessària de Toni Mollà o les propostes d’Adolf Beltran a Un país possible: Identitat valenciana i modernització i Els temps moderns: societat valenciana i cultura de masses al segle XX, reflexions cíviques, culturals, lingüístiques, de presa de consciència valenciana, però lligades a la catalanitat de la llengua i a la necessitat d’institucions conjuntes. Propostes d’identitat(s) cíviques, al meu parer, com desenvolupen els nostres lingüistes valencians més prestigiosos, els que hem esmentat abans, com Joan Fuster, Antoni Ferrando, Miquel Nicolàs, Vicent Pitatch, Germà Colón, en una presa de consciència lingüística i nacional que no es separa de Catalunya sinó que cerca, constantment, l’increment d’uns relacions més cíviques i afectives, de respecte, de solidaritat, de reciprocitat, d’igualtat tipus confederació que integraria el País Valencià, Catalunya i les Illes.
Per tant, per una banda, no seré jo qui contradiga això que “no convé odiar-se ni dur-se malament”, però no només és que no hem “d’odiar-los” (com si els catalans, del País Valencià, de les Illes, Catalunya o el Rosselló, foren/fórem un subjecte aliè i estrany!), que comparat amb les posicions de l’extrema dreta és un xicotet pas endavant, sinó que hem de conèixer-nos millor, a pesar dels entrebancs separadors que fabriquen tothora des de l’Estat espanyol, hem de relacionar-nos més i millor en tots els àmbits, socials i institucionals, descobrir-nos, respectar-nos i estimar-nos perquè no hi haurà valencianitat plausible ni viable, si no s’incorpora l’ecosistema valencià, confederalment, inclusivament, a l’ecosistema territorial dels Països Catalans. Ni llengua, ni economia, ni cultura viables i a l’alçada dels reptes del segle XXI. Com indicava Joan Fuster en assenyalar, des de finals dels anys cinquanta del segle passat fins a la seua mort, la necessitat urgent d’incloure o integrar el País Valencià al seu àmbit lingüístic, cultural i nacionalitari, amb la fórmula que més convingui, de manera col·laborativa i solidària, i on les distintes àrees que conformen els Països de Llengua Catalana o, per abreujar, els Països Catalans encaixen i es senten més a gust, a partir de la seua capacitat de decisió i autodeterminació.
Per això, compartim l’apel·lació i la crida de Baydal al nacionalisme espanyolista o el regionalisme anticatalanista del País Valencià perquè accepten la catalanitat, la que ens pertoca, com remarcava l’admirat polític, pintor i intel·lectual valencià, Doro Balaguer, entre d’altres. La catalanitat de la valenciana gent no es pot anihilar ni fer evaporar, romandrà mentre hi haja valenciana gent, persones amb tots els drets humans, individuals i col·lectius, que prenguen consciència de la realitat de fons de la sua llengua i cultura, dels seus orígens i de les possibilitats de futur…
Perquè no es pot negar que, valencians i catalans, hem format part durant molts segles, des del segle XIII fins a segle XVIII, de la confederació catalano-aragonesa; per això, al meu parer, no es pot dir: “Però mai hem viscut en la mateixa casa ni hem format una mateixa llar. Hem compartit edifici, això sí, des de la Corona d’Aragó fins a l’actual Espanya. I és ben cert que la majoria dels habitants del regne de València que començaren a sentir-se valencians per primera volta, allà pel segle XIV, procedien de Catalunya, entorn d’un 60% per un 30% de pobladors procedents de l’Aragó, segons els estudis d’Enric Guinot“. Això de dir que no hem viscut a la “mateixa casa“, però hem compartit ‘edifici’, semblen malabarismes d’equilibrista per a alienar, foragitar i estrangeritzar els valencians dels catalans i foragitar els “catalanistes” del País Valencià. ¿Com podem foragitar del País Valencià la nostra pròpia catalanitat que forma part de la nostra personalitat, història i contemporaneïtat col·lectiva, com a valencians? Al País Valencià, des del segle XIII fins ara, sempre hi hagut valencians (i catalans, i balears, i castellans) i s’ha de construir un model inclusiu, de respecte a la diversitat i la pluralitat nacionalitària i no cap model reductiu i uniformitzador. S’ha fet històricament si fa no fa així, si excloem la malaurada expulsió dels moriscos el 1609, que seria un altre capítol. O l’extirpació de la comunitat jueva el 1492, que en seria un altre.
El que passa és que en fer un ús instrumental de la història, des d’un particularisme acèrrim i extremat, canvia la significació de la valencianitat (i/o catalanitat) de la valenciana gent, esmenta només la Corona d’Aragó, ocultant la part de catalanitat d’aquesta i prioritza un “aragonesisme“, en posar-lo al mateix nivell que la catalanitat, quan la recerca d’Enric Guinot, com ell mateix reconeix, deixa les coses clares. El que proposa no es pot fer sense fer trampa… S’observa una particularització valenciana, que posa al mateix nivell l’aragonesisme, l’espanyolisme i el catalanisme, com si a la ciutadania valenciana, això de la catalanitat els quedara molt lluny. De la mateixa manera que feren als anys vuitanta o principis dels noranta, els de la tercera via, Damià Mollà i Eduard Mira a De impura natione, que, com advertia Toni Mollà, llavors, era el carril que portava a un atzucac, a una via morta. Perquè s’entossudien en negar la priorització de la valencianitat, com a catalanitat implícita de la valenciana gent, si més no, de la gent catalanoparlant del País Valencià que té consciència de la nostra valencianitat. Com afirmava Fuster: “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. I apostaven, de manera semblant a Baydal, per cercar “equilibris” entre Barcelona i Madrid, quan uns són companys de travessia i els altres han intentat sempre enfonsar-nos, en tots els àmbits, des de fa segles fins ara mateix. L’imperialisme no ha vingut des de Catalunya sinó des de Madrid, que ens ha tractat de manera colonial, des del segle XVIII fins el segle XXI, amb major o menor intensitat. L’imperialisme, des de fa més de tres segles, no ha vingut de Barcelona sinó de Madrid. Com ara observem quan ens dicten que no hem de relacionar-nos valencians, catalans i balears i si ho fem, ens hem d’escriure, segons el Tribunal Suprem, no en la nostra llengua catalana sinó en castellà, en un retorn a les imposicions lingüístiques de la dictadura franquista.
Com reconeix Baydal, perquè som de la mateixa comarca, la vall d’Albaida, ell de Bocairent i jo de Benigànim, en afers lingüístics admet que: “També és ben cert que el valencià que parlem és una varietat d’aquella mateixa llengua que portaren els catalans, amb les aportacions de les gents que han habitat des d’aleshores el territori valencià”. Encara com, però, immediatament, abocant aigua al vi de la catalanitat valenciana, d’un fet tan important i decisiu de compartir llengua i cultura catalanes, des de fa tants segles i nació-estat des del segle XIII fins al XVIII, afirma, Baydal, al meu parer, erròniament i desencertada històricament, amb una interpretació “sui generis“, tracta de negar o menystenir la catalanitat del País Valencià, “No obstant això, ja fa molts segles, sis com a mínim, que també es diu prompte, que ja no som pares i fills. Som, en tot cas, cosins, com sàviament recorda la dita popular”. La dita popular, més estesa, també diu: “valencians i catalans germans o, si més no, cosins germans”.
Lògicament des de grupuscles feixistes i intolerants (o tribunals de justícia espanyols!), que neguen la unitat de la llengua i la cultura catalana, sense cap base científica, ni lingüística, ni geogràfica, ni ecològica, ni històrica, ni econòmica, allunyant les infraestructures de l’eix Mediterrani, rabiosament, diuen: “Valencians i catalans, ni cosins ni germans!”, “Abans moros que catalans!”... Però prou sabem que aquests grupuscles són els mateixos que a Europa neguen les cambres de gas als camps de concentració nazis, que amenacen de gasejar els líders independentistes… Són els negacionistes de la història, de la llengua i de la cultura catalana del País Valencià. Els que no voldrien que existírem ni la valenciana, ni la mallorquina ni la catalana gent, en conjunt.
Per això, el relat ultra-particularista de Baydal, oposant en cert sentit valencianisme a catalanisme en contra de la inspiració d’Ernest Martínez Ferrando, Emili Gómez Nadal, Joan Fuster, Josep Giner de la primera època, i també Alfons Cucó, Josep Vicent Marqués, Carme Miquel, Germà Colón i molts altres que encara estan vius i m’estalvie d’esmentar, no duu enlloc. O sí, a un atzucac…
Arriba a afirmar Baydal: “No és sobrer explicar-ho en una tribuna valencianista, ja que el nacionalisme valencià contemporani, el dels darrers 50 anys, ha crescut sobre una formulació segons la qual els valencians de la part valencianoparlant del país seríem catalans i hauríem d’adherir-nos teòricament a una identitat col·lectiva catalana, per procedir majoritàriament dels catalans que colonitzaren el regne durant l’edat mitjana“. Fa una interpretació tergiversada i errònia del relat que fa Joan Fuster a Nosaltres, els valencians seguint les orientacions d’un nacionalisme espanyolista i anticatalanista que busca la descatalanització i l’espanyolització del País Valencià. Si es nega la catalanitat dels valencians, a l’extrem el que esdevé és una ‘valenciania’ regional descatalanitzada que es castellanitza i s’espanyolitza en una “valencianitat” espanyolitzada i subordinada com a perifèria i satel·litzada a l’estat espanyol.
Aquesta “adhesió”, ignominiosa, que denuncia a una teòricament “identitat col·lectiva catalana”, i que ubica en una colonització medieval del Regne de València per Jaume I, és tanmateix una realitat més pròxima a l’actualitat. Com han estudiat amb cura i solvència no només Enric Guinot sinó també Agustín Rubio Vela a El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segle XIV i XV (Col·lecció Germà Colón d’estudis filològics, Publicacions Abadia de Montserrat, 2012) on a pesar d’assenyalar el particularisme valencià, existent des del segle XV, afirma també la catalanitat de la valenciana gent, que es manté ininterrompudament fins al segle XVIII i les recerques d’Agustí Alcoberro i els documents històrics evidencien i constaten la catalanitat del País Valencià, ja que el 1714 un regiment de milers de valenciana gent, sota l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats, van defensar el setge de Barcelona contra les tropes castellanes de Felip V i inclús llavors, encara dir-se valencians era la nostra manera de dir-nos catalana gent, en defensar Furs, llengua, cultura i nació catalànica conjunta… I en el segle XX, el 1962, Joan Fuster, reivindica i proclama la catalanitat del País Valencià, no com a essencialitat sinó com a voluntat política i cultural per la construcció i horitzó de futur, malgrat els reiterats intents des de la Cort de Madrid d’anorrear la llengua, cultura, l’economia i les relacions socials i polítiques entre el País Valencià i la resta dels Països Catalans, tot i que van intentar liquidar-les durant els segles XVIII, XIX i XX, tant en absolutismes com en dictadures o en democràcies. Tractar de separar, despintar, destenyir, ignorar o menysprear la catalanitat del País Valencià és la millor manera de contribuir a la castellanització o l’espanyolització del País Valencià a la manera castellana.
Tot i saber, com a historiador, que la identitat valenciana i la catalana és perfectament compatible, al contrari de l’espanyola que, quasi sempre ha intentat anihilar-los; i que la identitat valenciana i catalana s’enriqueixen mútuament perquè formen part del mateix context geogràfic, lingüístic, cultural i nacionalitari, Baydal afirma que “tampoc cal ser historiador ni sociòleg per a suposar que els segles no passen debades i saber que en el nostre cas hi ha hagut una altra identitat, la valenciana, que és la que hem heretat des de fa moltes generacions. Tenim un cas propi que mostra clarament eixa prevalença i consolidació històrica: el dels mallorquins de pobles com Santa Margalida, Llucmajor o Manacor que durant el segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, poblaren molts municipis de la Marina i el Comtat, com Xaló, Llíber, Tàrbena, Pedreguer, Fageca o Famorca”. Efectivament, la identitat valenciana està integrada per realitats històriques formades, principalment, per la catalanitat, que inclou gent vinguda del Principat de Catalunya, sobretot de Lleida (o de Girona, el cas d’Eiximenis o els progenitors de Sant Vicent), com també de les Illes Balears. No obstant això, sembla que intenta oposar la identitat valenciana a la catalana, de manera més o menys subtil, com si en la construcció de la identitat valenciana, calguera prescindir del component català o mallorquí… No ho entenc, a no ser que es vulga contribuir a destenyir i invisibilitzar la catalanitat de la ciutadania del País Valencià. Una manera ben ximple de contribuir a la desaparició de la valencianitat. Perquè una ciutadania del País Valencià descatalanitzada, seria com desertitzar un ecosistema, eliminar la diversitat i la pluralitat ecosistèmica, que serveix per defensar-se millor davant una globalització que, des de la uniformització, el particularisme, la baralla i divisió amb els que compartim llengua, cultura i possibilitat de reconstrucció nacional, democràticament, ens limitaria i a la fi ens eliminaria…
A pesar de tot, reconeix la “mallorquinitat” [òbviament catalana] del valencians dels pobles de la Marina i del Comtat, que arribaren per repoblar aquelles terres al segle XVII i afirma: “Sempre hi havia hagut fama d’això, però només recentment, gràcies a estudis molt detallats, s’han pogut conéixer les dades que constaten que més del 90% de la població d’alguns d’ells era mallorquina. Així les coses, potser hauríem de concloure que actualment eixos pobles són i haurien de sentir-se mallorquins, ja que quan aquells pobladors hi desembarcaren, en ple segle XVII, se sentien i es consideraven mallorquins. Però evidentment no és així perquè arribaren fa ja quatre segles i progressivament s’integraren en el sentiment identitari valencià, de manera que actualment se senten valencians. Ara bé, no es consideren mallorquins, sinó valencians, però sí que s’ha donat un fenomen molt interessant des del moment en què han sigut plenament conscients dels seus orígens: hi ha una simpatia i una atenció especials entre uns i altres, amb actes culturals, celebracions, activitats conjuntes, etc.”. Aquest esforç que fa Baydal per reconèixer la identitat valenciana nodrida i empeltada de mallorquinisme, tot i que sigui en forma, menor, de ‘simpatia’ mallorquina, en reconèixer-la, només “particularísticament”, però, en tractar de nega-la com a catalanitat ‘universalista’, em sembla una contradicció flagrant, que hauria de remetre’l a l’estudi de la psicologia cognitiva i evolutiva de la consciència de Piaget i Khölberg que analitza i exposa Habermas tant en Coneixement i interés, en Acció comunicativa i en la construcció de la moral postconvenciaonal. Des d’una construcció de la consciència nacional extremadament particularista i convencional, seguir les normes concretes del “bon xic”, és molt difícil o impossible defensar una valencianitat plausible, empàtica, afectiva amb la resta dels Països Catalans, que faça viable la llengua, la cultura, la solidaritat, la col·laboració i l’ajuda mútua entre el País Valencià i Catalunya, en termes socials i institucionals. Per construir la nostra concreció i universalitat ens cal com a fonament la catalanitat o valencianitat. Sense la nostra catalanitat valenciana el País Valencià esdevé una província castellanitzada (o en vies i a punt de castellanitzar) d’Espanya.
Perquè efectivament, en aquest cas, Baydal, si es tracta de sumar particularisme “en to menor”, regionalísticament, no observa cap oposició ni incompatibilitat entre les identitats valenciana i mallorquina, i reconeix que “Probablement eixa actitud de col·laboració i intercanvi des del coneixement acurat de la història i l’afirmació de la pròpia identitat és la que millor serviria al valencianisme a l’hora d’abordar la seua relació amb els veïns i cosins catalans.”. Aquest actitud de col·laboració i intercanvi des del coneixement de la història i l’afirmació de la pròpia identitat valenciana és possible perquè està emparada sota el paraigua de la catalanitat, d’origen, de formació des de l’Edat Mitjana fins ara, de la nostra contemporaneïtat nacional en llengua, cultura catalanes, malgrat els obstacles i entrebancs sistemàtics des d’Espanya. Perquè la realitat històrica de la Corona d’Aragó, la corona catalano-aragonesa o com se’n vulga anomenar, condensa tot un conjunt de relacions, solidaritats i relacions d’un espai polític que contenia Aragó -que s’ha castellanitzat i espanyolitzat completament, en perdre l’aragonès-, i el que avui dia denominem els Països Catalans (el País Valencià, les Illes i Catalunya) que conserven el català i la cultura catalanes, tot i que constantment en risc i qüestionada per un estat que ens tracta com a enemics.
Mirant la pràctica dels grups d’extrema dreta, que, als darrers 50 anys, han tractat de continuar en el projecte de destrucció de la catalanitat dels valencians, afirma: “Això, no obstant, no evitarà el joc brut dels anticatalanistes, que atacaran qualsevol acte conjunt amb catalans i balears, per molt que es faça des de la valencianitat més ferma, ja que en realitat aquells no aspiren a potenciar la cultura valenciana en la riquesa de la seua història, sinó que es limiten a intentar evitar que el nacionalisme valencià puga avançar en la nostra societat“. En aquest joc brut, hi ha sobretot, el negar la catalanitat, si més no, de les persones que en viure al País Valencià compartim la identitat valenciana i catalana, sense cap problema i en un procés de respecte, estima d’enriquiment mutu. Perquè volem persistir col·lectivament en la catalanitat valenciana i reivindicar l’opció de poder tenir dret a un estat propi que no ens maltracte i menystinga el dret a poder desplegar la nostra singularitat catalana arreu del mon. Perquè tenim dret al màxim reconeixement, com a País Valencià i com a Països Catalans. Si volem, individualment o col·lectivament.
Per això no entenc que afirma: “Però segurament en esta darrera tasca, la de fer avançar socialment el projecte valencianista, sí que seria molt útil afirmar sense embuts la pròpia identitat valenciana i distingir-la sense cap mena de complexos de la catalana, com cada volta fem més valencianistes, vinguem d’on vinguem”. Jo crec que aquesta opció és una errada monumental, que ens duu a afeblir-nos, disgregar-nos, fragmentar-nos en un procés cap a un suïcidi col·lectiu, en ser còmplice de la nostra pròpia eliminació; perquè per a ‘eludir’ ser atacat per “catalanista”, i de la barbàrie dels feixistes, es renuncia al projecte de Països Catalans, es renuncia al nom del País Valencià, com hem vist que es fa inclús des del Govern Valencià actual o als mitjans de comunicació “valencians” (entre els quals Valencia Plaza on s’exclou qualsevol referència a la catalanitat, ho sé perquè vaig enviar tres articles del llibre de cuina catalana i occitana del valencià Vicent Marqués, i no els van publicar…), es vol renunciar a la catalanitat valenciana, en pensar que, en aquesta “distinció” que no deixa de ser una mena de discriminació, de maltracte, de diferenciació discriminatòria, de “secessionisme” (una marca de divisió, d’estigma, d’estrangerització o separació abrupta) que debilita la catalanitat, els feixistes i nacionalistes espanyolistes, deixaran que es desenvolupe una “identitat valenciana“… I tanmateix, ho permetran subordinadament, sempre i quan es renuncie a la catalanitat i al capdavall a la valencianitat (que és el mateix!). Des d’una subalternitat perenne, com denunciava i advertia Fuster i tots els que volem un País Valencià digne per construir-se lliurement, sense subordinacions polítiques, institucionals, lingüístiques i culturals que ens obliga a l’autocensura i la castració com a ciutadania valenciana. Perquè la ciutadania castellana del País Valencià que s’incorpora a la valencianitat plena (o catalanitat), no perd res, augmenta i enriqueix la seua identitat, l’enforteix davant les uniformitzacions del nacionalisme espanyolista o el globalisme de les superpotències. No perd i guanya molt, es fa, ens fa, més resilients per poder resistir els atacs del virus de les uniformitzacions essencialistes.
Baydal sap perfectament que el valencianistes al anys trenta, concertaren i es coordinaren amb Pompeu Fabra per a l’acord de les Normes del Castelló, que en els anys trenta hi hagué molta col·laboració entre el País Valencià, les Illes i Catalunya, en llengua, cultura, economia i interessos polítics, sobretot arran de la II República. No obstant això, amaga el catalanisme valencià dels anys trenta del segle passat i afirma que: “Així ho feien també, per exemple, els nostres avantpassats valencianistes de la dècada de 1930, que, davant de les acusacions interessades de pancatalanisme fetes pel diari republicà El Pueblo, contestaven rotundament des del setmanari El Camí: «Els valencianistes no volen atra cosa que la consagració de la personalitat valenciana amb independència de tot atre poder. Políticament no acceptem cap tutela. Per això voldríem que ningun partit valencià depenguera de “jefes” situats més allà dels límits del País Valencià. Nosatres, que no odiem a Catalunya, que li hem agraït tot el seu esforç vers la llibertat dels pobles hispànics, no toleraríem que adoptara atra postura respecte a València, que la que adoptà quan floria la Confederació valenciano-catalano-aragonesa. Govern propi, independent de Madrid i Barcelona. Parlar de pancatalanisme en el sentit de fer de València “prolongació” de ningú, és pedre el temps. Els actes dels valencianistes, ens abonen… ¡Valencians de totes les terres: ha arribat l’hora de pensar en gran!». En efecte, ha arribat l’hora.”
I tanmateix, afirmar avui dia, al segle XXI, el recurs fals que des de Catalunya, políticament es volia obligar que els valencians “acceptaren una tutela” és una infàmia i una insídia… perquè, al remat, es va acceptar el particularisme valencià, des de la igualtat, la reciprocitat i el reconeixement dels valencians, cosa que des de l’imperialisme espanyol, des del regnat del Borbons, no s’ha fet mai. Al segle XVIII, després de la batalla d’Almansa, el 1707, després del 1714 del setge de Barcelona fins ara mateix, els que han exercit una tutela efectiva, amb formes colonials, no és Catalunya vers el País Valencià, sinó Madrid, Espanya, l’estat espanyol, que ha tractat d’aniquilar llengua, cultura i nació… Tots els catalans que s’ha relacionat amb més o menys intensitat amb el País Valencià (Pompeu Fabra, Joan Coromines, Montserrat Roig, Miquel Barceló, Eulàlia Durán, Emili Giralt, Joan Reglà, Ernest Lluch, Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Josep Fontana, Josep Maria Castellet, Josep Maria Muñoz, Pasqual Maragall…), el que sempre han volgut és que la valenciana gent fora valenciana i sent valenciana descobrira, sentira simpaties i estimara la seua llengua i cultura catalana que compartim amb la resta de Països Catalans. Ningú des de Catalunya ha volgut fer de València cap prolongació de ningú; són els de Madrid, els alts funcionaris, monarques i polítics espanyolistes (centralistes o regionalistes) els qui han tractat de fer el País Valencià i tots els Països Catalans, una prolongació de Madrid, satel·litzada, amb trets subordinats o inclús colonials… Invertir els termes de la realitat serveix per a fer pseudo-història, no història.
Així com tots els que des del País Valencià han remarcat la identitat catalana de la ciutadania valenciana, si més no, la valencianoparlant, posem per cas, Emili Gómez Nadal, Joan Fuster, etcètera, sempre han remarcat que la identitat valenciana s’enriqueix des de la catalanitat conjunta amb la resta del domini lingüístic, per a incrementar les relacions culturals, socials, econòmiques, ecològiques i també polítiques, sense complexes de cap tipus, ni d’inferioritat ni de superioritat, d’igual a igual i per a benefici del conjunt. Per això, políticament, Baydal formula receptes “federalistes” espanyoles, quan, al meu parer, només, des d’una federació o confederació de Països Catalans, podríem influir per aconseguir el reconeixement de la llengua, cultura dels Països Catalans, podríem tenir més influència per aconseguir l’exercici del dret a decidir i el reconeixement de la nostra llengua i cultura catalanes… Sense prioritzar la nostra federació o confederació catalànica, on, òbviament inclou el valencianisme i mallorquisme, la resta em sembla un objectiu inabastable. Lluitar pel “federalisme dels espanyols” sense construir la federalitat dels Països Catalans, negant la identitat catalana dels valencians, em sembla una opció, contradictòria i inviable, que porta de cap a l’absoluta castellanització de tot el País Valencià.
Per últim, em sembla que ja és hora de defensar obertament el catalanisme, o la confluència d’interessos, desacomplexadament, des dels País Valencià, les Illes, el Rosselló o Catalunya… Per què s’ha de considerar negatiu això que en diuen el pancatalanisme? El panamericanisme, el panhel·lenisme, el panarabisme, la francofonia, el pan-anglosaxonisme de la Commonwealth, el paniberisme o panhispanisme, inclús el pangermanisme, és considerat a tot arreu signe d’obertura mental, política, geogràfica, cultural… Bé és cert que el pangermanisme i el paneslavisme es varen guanyar una gran mala fama històrica, i amb bones raons. Però caldria anar a pams també en aquest aspecte. Distingir i matisar. Des de fa segles, des de l’estat espanyol i les concepcions provincials, han estigmatitzat el “pancatalanisme”, com si això fos un delicte, en un procés de demonització que hem de rebutjar en nom de la llibertat de pensament i el dret a estimar la nostra llengua i cultures catalanes, sense les censures, els dictats, les sentències injustes del Tribunal Suprem espanyol que ens vol obligar a relacionar-nos en castellà entre valencians i catalans… com si fórem les seues colònies.
Afortunadament, sembla que enquestes i informacions més recents, entre la valenciana gent, ens adverteixen que el “pancatalanisme” ja no es vist de manera tan negativa ni es susceptible de ser criminalitzada, al contrari, molta gent jove, del País Valencià, es construeix com a valenciana i catalana alhora, sense cap incompatibilitat. Potser això ha esdevingut perquè els arguments estigmatitzadors de l’anticatalanisme, al País Valencià, han arribat fins al caramull i molta gent està farta que tracten de dirigir-la cap a una “acatalanitat” que deixaria a la ciutadania valenciana més despullada de recursos per continuar sent valenciana, mallorquina o catalana gent.
De fet, fa poc, una amiga jove, que, després de nàixer i viure a València, fa poc temps que comença a parlar també en valencià, s’il·lusionava de poder-se definir com a valenciana i també com a catalana del sud… Decauen els prejudicis anticatalanistes, que s’han construït, sense cap base, per espanyolitzar els valencians, i s’obrin nous horitzons i esperances de transformació; d’acceptació de la catalanitat dels valencians com una qüestió de justícia social i històrica, de voluntat de construir un País Valencià i una Països Catalans que puguen resistir les globalitzacions neoliberals que, com una pandèmia, ens voldria anorreats i fora del mapa.
Post scriptum:
Vicent Baydal, fa uns mesos, va eixir a la TV3 al programa del reusenc Xavier Grasset amb un altre historiador de Lleida, per a presentar en un llibre conjunt que han coordinat per tal de fer una crítica de la pseudohistòria, cosa que em sembla molt bé. Em va alegrar veure’l a la televisió catalana, que sol entrevistar molts escriptors i escriptores valencianes, cosa que a l’inrevés no passa. Catalans del Principat o de les Illes, no solen ser entrevistats per la televisió valenciana À Punt. Em va alegrar perquè Vicent Baydal és un home valuós i un bon historiador. Però, ¿per què negar aquesta col·laboració, solidaritat, treball conjunt i ajuda mútua entre la valenciana, la mallorquina i la catalana gent? No només cal fer crítica històrica, sinó per defensar la nostra llengua, economia i cultura sense entrar en debats bizantins si som, com la trinitat catòlica, tres nacions distintes i una nació vertadera, tres estats units, federats, confederats o un sol… perquè són afers canviants al llarg de la història en funció de les possibilitats, contingències i conveniències. Perquè el que cal és poder ajuntar energies, reivindicacions, interessos comuns i coordinacions estables de tots els Països Catalans, per tal de tenir un model de finançament millor, defensar la llengua i la cultura, mitjans de comunicació que arriben a tot el domini lingüístic, poder reclamar els nostres drets de ciutadania catalanoparlant davant l’estat espanyol, l’UE i les Nacions Unides. Separats els valencians, els illencs i catalans, podem ben poca cosa, ens afebleix com deia Ramon Muntaner amb la metàfora de la mata de jonc que no poden arrencar ni dotze homes estirant si van tots junts, però dividits, un a un, fins i tot un vailet (un xiquet) els pot arrencar… Ens ho ha indicat massa vegades la història. Ho hauríem d’aprendre.
