La construcció de la identitat valenciana als segles XX i XXI (2). L’opció de Vicent Baydal

identity

Sal·lus Herrero i Gomar

En contrast amb les posicions de Joan F. Mira o de la Tercera Via, l’opció de Vicent Baydal, és més ‘agosarada’, quasi una OPA. Va més enllà que cap de les anteriors; adverteix als feixistes que no han d’odiar perquè Catalunya des de fa més vuit segles està (geogràficament) al costat del País Valencià, potser pretén desactivar l’odi si aquesta gent d’extrema dreta llegeix i segueix les seues propostes de deixar l’odiós anticatalanisme de banda. Ara bé, en comptes de passar a proposar formes de relació, d’afecte, d’afinitat i de solidaritats, de descobriment, de coneixement mutu i de reconeixement de totes les regions del domini lingüístic catalanoparlant, passa de l’odi a la indiferència (que no deixa de ser una altra forma de l’odi…). Explica als seus escrits i arreu del món que el valencians i catalans només som “veïns” i “cosins”, en contra de la dita popular de “valencians i catalans germans o, si més no, cosins germans”, abandonant la possibilitat de germania i solidaritat entre la gent que habita el domini lingüístic catalanoparlant complet i sencer.

Baydal reconeix la unitat de la llengua, com un tràmit, i immediatament, tracta de descatalanitzar el País Valencià, la qual cosa, davant les circumstàncies i el context valencià, vol dir dur-lo cap a la completa castellanització; se’n va a l’Edat Mitjana i tot i que reconeix, de mala gana, que als primers segles de la conquesta de València per Jaume I la gent del Regne de Valencià, era indistintament catalana i formava part dins de la confederació de la Corona Catalano-aragonesa, com a catalana. Prefereix eludir aquesta història i les continuïtats en la pertinença al mateix marc lingüístic, cultural i nacionalitari, si així ho vol la majoria de la població. A l’Edat Mitjana molt prompte va emergir la consciència i nació valenciana del patriciat valencià, en competició amb el patriciat de la nació aragonesa i catalana… No obstant, com analitza Agustín Rubio Vela, a El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians els segles XIV i XV,  Volum I i II, Col·lecció Germà Colón d’estudis filològics, Abadia de Montserrat, 2012,  aquesta emergència particularista valenciana anava en el sentit d’aconseguir reciprocitat i igualtat de drets en la confederació davant el particularisme i els privilegis que gaudien els patricis aragonesos i catalans. Aquesta és la vigència d’un particularisme valencià que no trenca la confederació catalano-aragonesa, ni les relacions polítiques, lingüístiques, econòmiques i socials, entre el Regne de València, Catalunya, les Illes i Aragó, sinó que les reforça des d’unes relacions de major respecte, igualtat i reciprocitat.

Fou Francesc Eiximenis, que era gironí, qui va començar el segle XIV a fer servir la denominació particularista de valencians (per especial privilegi no es nomena poble català, ans poble valencià…), a la manera gironina, sense qüestionar emperò la pertinença del Regne Valencià a la nissaga catalana. El motiu de la presa de consciència era per tal de superar una situació d’inferioritat que ja quedava enrere. Per això, a començament del regnat d’Alfons el Magnànim, es va accentuar la personalitat jurídica del país… Aquesta dinàmica particularista es va produir al Regne de València, en allò que significava igualtat de dret i de reconeixement i reciprocitat, però cap valencià renunciava a l’origen, com tampoc a la solidaritat entre uns i altres al si de la Confederació, de manera que als segles XV i XVI (i probablement més tard), quan els valencians, catalans i balears eren apressats pels pirates i calia rescatar-los, encara se’ls denominava com a catalans a tots. Com els papes Borja de València eren denominats pels romans papes catalans (d’origen valencià). No hi havia cap contradicció  ni incompatibilitat durant molts segles entre ser català d’origen valencià, ser valencià i català a la vegada inclús el 1707 catalans i valencians lluitaren plegats en defensa del Regne de Valencià contra les tropes borbòniques de Felip V i el 1714, com explica Agustí Alcoberro i la documentació històrica dels milers de catalans que lluitaven al setge de Barcelona contra el Borbó, un terç dels que vivien a Barcelona llavors, eren valenciana gent, milers de valencianes i valencians, lluitant sota l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats i aquesta solidaritat, reciprocitat i ajuda mútua entre valencians i catalans va continuar a l’exili austriacista i més endavant…

Durant la Renaixença, fou decisiva la influència de Catalunya perquè Valencià s’incorporés a la defensa de la nostra llengua catalana al País Valencià, amb les figures de Marian Aguiló (mallorquí) i Teodor Llorente o Constantí Llombart al capdavant; als anys vint i trenta del segle XX, Carles Salvador, Empar Navarro, Ernest Martínez Ferrando, Emili Gómez Nadal, Manuel Sanchis Guarner… foren decisius per a signar les Normes de Castelló sota la influència de Pompeu Fabra, la figura cabdal per a la normativitació i modernització de la nostra llengua i la incorporació a l’escola del català a tot l’àmbit dels Països Catalans. Al anys seixanta, enmig de la dictadura feixista que volia  el genocidi la nostra llengua i cultura catalanes (Josep Benet), la figura de Joan Fuster fou decisiva per valencianitzar el País Valencià des de la integració en el seu àmbit lingüístic, cultural, econòmic i polític, de Països Catalans, com a proposta de construcció de futur. No mira tant el passat sinó el futur a construir des de la germanor, la concòrdia i el respecte a la nostra identitat valenciana, catalana i balear. Des del reconeixement i la construcció dels lligams, de les relacions històriques, emocionals, afectives, culturals, musicals, literàries, polítiques i socials que hi hagut durant vuit segles entre valencians i catalans.

No obstant, Baydal  fa un salt des del particularisme valencià del segle XIV i XV fins a l’actualitat, en un procés de depuració o neteja acatalànica que duu a esborrar vuit segles de relació i solidaritat confederal per tal de prescindir de la catalanitat del País Valencià i reduir-lo a una  cleda tancada i molt limitada. Afirma que  ja no volem ofrenar noves glòries  als altres, i en aquests “altres” en compte de posar als madrilenys, castellans o espanyols, com ha sigut fins ara, sembla que pose “als catalans” i als valencians lleials a la llengua, la cultura i la nació, en un  procés d’estrangerització de la catalanitat que hi ha al País Valencià des de fa vuit segles fins ara mateix. A l’Espai País Valencià de Barcelona, hi ha barrejats valenciana i catalana gent sense importar la puresa nacionalitària. Tot allò que assenyala la catalanitat dels valencians, les petjades de vuit segles de convivència, és menystingut o esborrat, des de la repoblació catalana estudiada per Enric Guinot, fins l’obra de Joan Fuster, passant pels papes Borja, la participació en les guerres contra els Borbons, etcètera, com si es volguera esborrar el passat del País Valencià i les múltiples relacions i interessos comuns amb Catalunya i les Illes (el Diccionari Català-Valencià-Balear, l’obra de Joan Coromines, Pompeu Fabra, Badia-Margarit, Joan Solà, Marco Miranda, Esquerra Valenciana…).

Al meu parer, aquest salt ultra-particularista des l’Edat Mitjana a l’actualitat, em recorda allò de Des de temps immemorial, de Pau Viciano, Premi Llorer d’Assaig Jaume I, 2002, Tàndem edicions, on analitzava entre altres les trampes de Renan a Què és una nació?, pel que fa a la pertinença d’Alsàcia i Lorena a França o Alemanya, en el sentit que la “vivisecció”, la “mirada al passat” o el “referèndum quotidià” induït, publicitàriament, pot ser una instrumentalització i manipulació brutal de la història com a forma de depuració i de construcció d’una identitat valenciana de conveniència, al servei i a mesura dels qui voldrien descatalanitzar, és a dir, desvalencianitzar del tot els valencians i tornar-los a un concepte de “nació pura”, tot i que relligada, federalment, a l’estat espanyol. No vol Baydal cap federació o confederació de Països Catalans, però aspira a una federació espanyola, on el País Valencià restaria descatalanitzat i, evidentment, desvalencianitzat i castellanitzat a la manera que s’imposa des de Madrid, que ja observem com ho fa. No importa que el concepte de nació, com adverteixen tots els historiadors i sociòlegs del nacionalisme, més solvents, entre els quals, Benedict Anderson, Ernst Gellner, Anthony D. Smith, Isaiah Berlin, Miroslav Hroch, Liah Greenfeld… siga un afer de la ‘modernitat’, tot i que, òbviament, amb arrels i configuracions medievals que han marcat l’esdevenir en la construcció de la identitat nacional. Però els actuals estats europeus, s’han construït al segle XIX i XX, i els valencians, mallorquins i catalans, hem arribat al segle XXI, sense un estat propi per defensar-nos davant una globalització que anorrea les llengües, cultures i nacions que no tenen l’aixopluc d’un estat i tenen un estat aliè i advers que ens tracta amb hostilitat i enemistat manifesta.

Així ho va fer, Baydal, en la xerrada que va fer al Casal Valencià al Regne Unit de Londres, el 2018, on va descriure el particularisme valencià, passant per sobre de les investigacions i propostes més solvents i la influència decisiva de Pompeu Fabra, d’Emili Gómez Nadal, Joan Fuster, d’Enric Guinot, Agustín Rubio Vela, Joan Coromines, Antoni Ferrando, Germà Colón, Vicent Pitarch, etcètera, que s’haurien de llançar a la paperera de la història. Perquè, amb una visió reductiva, es menysprea el criteri dels romans que catalogaven als Borja com a catalans, com a catalans d’origen valencià. Perquè la combinació de valencianitat i catalanitat tant al País Valencià com als Països Catalans ha estat una opció factible al llarg de la història, sense massa problemes -integració immediata dels valencianoparlants a Catalunya, per exemple- més que els que han fabricat els intolerants i uniformitzadors, els que voldrien que no existírem, ni com a valencians, ni com a catalans. Perquè, en general, malgrat tot, s’ha construït al País Valencià i als Països Catalans unes identitats laxes, obertes, dialògiques, plurals i diverses, amb certs graus de cohesió com a confederació i unes relacions socials, humanes, econòmiques, lingüístiques i culturals que no s’han interromput i s’han incrementat; ara, amb aquesta nova formulació identitària, distingint i separant, curosament, considerant els catalans, com un aliens sembla que es vulga forçar i maltractar la història, llençar per un forat fosc els vuit segles de literatura catalana. Raimon seria impensable, en aquesta perspectiva, com Ernest Martínez Ferrando. I tants i tants altres… En les noves propostes, de retorn a una interpretació pseudohistòrica d’un particularisme “medieval“, valencians, mallorquins i catalans, haurien de trencar amb el passat i reinventar-se com si no tingueren res a veure, ni cap interés comú a defensar conjuntament, ni en llengua, cultura, economia, infraestructures, fiscalitat… tot i que ens duga a pèrdues clamoroses, a un major afebliment, fragmentació, disgregació i descentrament; a una simplificació de la complexitat que ens és inherent.

De fet, quan escoltes el vídeo de la xerrada per al Casal Valencià de Londres, 2018, que em va passar el meu amic, el valencià Rafel Sanchis, que va ser durant uns anys director del Casal Català U.K. a Londres, i manté la doble militància, tant al Casal Valencià com al Casal Català d’U.K. de Londres. Després d’explicar Baydal un relat històric d’un valencianisme acatalanista i ultra-particularista valencià, el missatge que es remarcava, constantment i de manera reiterativa, obsessiva i paternalista, és que els valencians, a l’exterior, s’havien d’organitzar només com a valencians (a banda de la resta de catalans, balears, principatins, rossellonesos o catalanoparlants de la Franja). Sense mesclar-se amb els catalans, tot i que els Casals Valencians al món s’ocupen només de fer paelles i festes i, en canvi, els Casals Catalans (on s’inclouen molts valencians), es dediquen a generar més consciència lingüística, cultural i política, en defensa dels interessos de Catalunya i dels Països Catalans sencers. Una proposta reductiva, com si fos millor que el País Valencià a tots els àmbits estigués completament aïllat i els valencians només s’hagueren de relacionar amb valencians i no amb els catalans, mallorquins, rossellonesos… En canvi, curiosament, proposa per a l’estat espanyol el model polític federal, que rebutja quan es tracta de federar o confederar els Països Catalans. Mirant-la per l’endret i pel revés no pot deixar-me de semblar una opció involutiva, regressiva, un entotsolament autàrquic i aïllacionista…

Redueix el ‘catalanisme’ del País Valencià -el valencianisme que es reconeix en la seua pròpia valencianitat i/o catalanitat, amb molt bones relacions amb Catalunya i les Illes, de Llorente amb els poetes del Principat, de Carles Salvador i els noucentistes, la influència decisiva de Pompeu Fabra i les Normes de Castelló, de Manuel Sanchis Guarner amb el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, el catalanisme valencià dels anys trenta-  a una nota a peu de pàgina quasi irrellevant. Per tant l’Ernest Martínez Ferrando, l’Emili Gómez Nadal i posteriorment Joan Fuster i la generació valenciana dels seixanta, serien una anècdota molt poc important… durant la dictadura, en un poti-poti, com si la proposta antifeixista i rebel de Fuster formés part del règim franquista; quan va ser la més excel·lent proposta de resistència i supervivència de la identitat i la nació valenciana, en vincular-la a la resta de la nació (s) dels Països Catalans.

El que han de fer els valencians, la identitat de llengua i nació valenciana, segons Baydal, és auto-centrar-se, només i exclusivament, en el País Valencià, el valencianisme pur i estricte, sense cap relació amb a resta del domini lingüístic, com se’ns exigeix des de la sagrada constitució que prohibeix la federació o confederació de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura. Com ens dicta el Tribunal Suprem ds de Madrid en la llengua que hem de fer servir en les relacions amb catalans i balears. El valencians, en valencià, només ens hem de relacionar amb els valencians (o en tot cas amb els altres en castellà): una ignorància, un afebliment i empobriment radical. Una reducció de la humanitat valenciana a mera domesticitat.

Al País Valencià es podria construir una identitat valencianoandalusa, valencianocastellana, valencianoaragonesa, però valencianocatalana no, això mai. Perquè des de Madrid i províncies temen que si s’ajuntem valencians, catalans i mallorquins podríem plantar-los cara, canviar el model de finançament, aconseguir poder expressar-se en la nostra llengua als parlaments d’Espanya i de la UE, defensar l’agricultura mediterrània dels Països Catalans, la indústria…

Els valencians i catalans no seríem germans o cosins germans, sinó només “cosins i veïns” i com menys relació tinguérem, millor. Com si no haguérem fet pinya en moments històrics fotuts, com si no s’haguera exercit la solidaritat entre valencians i catalans al llarg dels vuit segles d’història, llengua i cultura compartida, amb episodis com la Renaixença o la Nova Cançó… Perquè del que es tracta és d’obeir als dictats de Madrid. Sense més reflexions, ni desobediències, ni insubmissions…  Tot molt senzill i massa simple. Perquè pensar la complexitat del País Valencià esdevindria massa difícil. La construcció d’una identitat valenciana que es reconega en la seua pluralitat, diversitat i complexitat, a alguns potser els sembla massa complicat, tot i que massa sabem que les fórmules simplificades, depuratives, puristes, al llarg de la història han esdevingut desastroses. Perquè són excloents, redueixen la diversitat i uniformitzen en una identitat raquítica, esquifida, que a l’extrem redueix la valencianitat a mera autarquia per a preparar-lii el terreny de la plena espanyolització…

 

Post scriptum

I tanmateix, ressonen tossudament les reflexions de John Stuart Mill a Sobre la llibertat, les paraules de Humboldt: “el principi dominant, al qual condueixen els arguments exposats, és la importància essencial del desenvolupament humà, en la seua més rica diversitat”. A l’article d’Esther Vera, “Un lloc on anar”, al diari Ara 14 de juny, 2020, avisava que moguts com Stuart Mill per “l’exaltat sentit del vertader i el que és just“, milions de persones s’han manifestat a tot el món contra el racisme i per la diversitat i ens han dit ben clar que el silenci davant la injustícia o la falsedat és còmplice. És una batalla de la humanitat en la qual no hi ha observadors, ens interpel·la a tots nosaltres, a tots els nostres carrers, centres escolars i llocs de treball on l’homogeneïtat és una anomalia que no es correspon amb la realitat. I acabava a propòsit del racisme, advertint amb Mill, que la creença en la raó absoluta és un mal comú, per tant instava a prendre tota mena de precaucions contra el perill de creure’s infal·lible i advertia contra “els prínceps absoluts, o aquells que estan acostumats a una il·limitada deferència, que experimenten correntment aquesta completa confiança en les seues opinions sobre totes les matèries”. En saber-nos fal·libles hauríem de tenir prou humilitat de no oblidar que en totes les èpoques s’ha demostrat que opinions molt arrelades eren falses (en art, en racisme, en discriminacions, en maltractaments als altres, en estrangeritzacions, en estigmatitzacions, en depuracions…). Per això, no convé reduir el nosaltres amb un fil tan prim que es torna sectarisme o clan… Cal saber on anar, concloïa Esther Vera: “Estar segurs que ens hem apropat a la veritat tot el possible en el nostre propi temps”, sense oblidar l’alerta del dissident, sigui qui sigui, com Sòcrates, que va ser condemnat pels seus conciutadans per impietat i immoralitat.

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER