La construcció de la identitat valenciana als segles XX i XXI (1). Joan F. Mira i la Tercera Via

de impura notione

 

Sal·lus Herrero i Gomar

Com apuntava al comentari sobre Tots els camins, el segon volum de memòries de Joan F. Mira, la seua opció merament cultural de Països Catalans esmena fortament la proposta de Joan Fuster d’incloure o incorporar el País Valencià al seu àmbit lingüístic, cultural i humà històric, amb tots els matisos que pertoquen. No per tal de menyscabar-lo en cap sentit, ans al contrari, per potenciar-lo, per posar-lo en perspectiva, per definir un horitzó com a referent i apertura més enllà de regionalismes estrets i particularistes fragmentaris, limitatius i empobridors. Perquè es partia del fet que entre cultura i política no hi ha i mai n’hi ha hagut muralles xineses.

La idea de fons era partir de la realitat concreta de cada país, però apostar per la construcció dels Països Catalans en tots els àmbits, en igualtat, reciprocitat i amb una inspiració basada en el federalisme. Lògicament, des del pluralisme, la diversitat nacionalitària i la necessitat d’institucions culturals, lingüístiques i polítiques a tot arreu del domini lingüístic. Portar el País Valencià a una major plenitud i enriquiment mutu en superar les divisions, les picabaralles i les discòrdies generades per una administració borbònica que, des del principi ens volia corrompre, minoritzar, afeblir, subordinar i oprimir. Des de Felip V a Felip VI. I va aconseguir fer molt de mal, quant a destrucció de llengua, poblacions, ciutats, economia, Furs, tant al País Valencià, on més s’acarnissaren, com a Catalunya i les Illes.

La proposta de Fuster (o d’Emili Gómez Nadal i tants altres), és una construcció del País Valencià autocentrat, cohesionat i solidari juntament amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant, en la mesura que fos possible i viable. Respectant el que la gent volgués, democràticament, des de la valencianitat, hereva de l’inici fundacional de Jaume I, que el designà com a Regne de València, diferenciat i confederat. Però en Fuster, amb més voluntat de construcció i decisió de futur que de mirada al passat medieval. Òbviament, des del respecte als drets humans, als valors democràtics, als drets de les minories en l’espai de tots els territoris catalanoparlants… Amb un plantejament inclusiu i humanista-escèptic (antítesi del fonamentalista, per tant), des del dret a la diferència i el respecte a la diversitat. Ser el que som i cohesionar-nos amb els germans de llengua i cultura, i d’una part important de referents històrics.

En canvi, al meu parer, la de Joan F. Mira esdevé una via que es limita només a considerar les terres de parla catalana, des dels afers lingüístics i els merament culturals. En antropologia aquesta concepció culturalista és criticada perquè, sovint, deixa de banda la dimensió política, la desigualtat de poders, la lluita de classes i els conflictes nacionals, en considerar que ens hem de centrar només en les qüestions culturals. Tot i que serveix per remarcar les solidaritats grupals i culturals. S’abandona l’afer polític perquè, des del centre, se’ns adverteix que això de pretendre autogovernar-nos és perillós i hem d’obeir l’escàs i estret marge de maniobra que es dissenya des de Madrid, per a les entitats sub-estatals, sovint amb trets colonials, com els que s’explicitaren en la brutalitat policial i militar l’1 d’octubre de 2017, també, en la transició transaccional quan les instàncies decisòries amb càrrega franquista de l’estat espanyol prohibiren la federació i confederació de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua. Perquè, és clar, les coses importants de les nostres vides, no les han de decidir les persones afectades, individualment i col·lectiva, s’han de decidir des de l’entitat estatal categoritzada com el Madrid cortesà… I nosaltres, des del País Valencià, arribem on arribem, que és molt poc, en una societat que la voldrien limitadíssima; acceptació de les “reialitats” i “realitats” que ens imposen des de dalt … És l’opció que acota el cap i accepta el terreny de joc que els imposen, s’auto-castra, s’amputa i es limita als afers lingüístics i culturals i prou i massa. Com si en algun lloc estigués escrit que hem de renunciar als drets de ciutadania catalanoparlant a tots els àmbits tret del lingüístic.

Prou sé que Joan F. Mira, no acceptarà aquest breu esquematisme de pinzellada grossa o dirà que accepta aquestes limitacions amb desgana, a contracor, apel·lant a la necessitat de “realisme polític”, millor dit, cultural i lingüístic, resultats electorals (induïts per una desigualtat enorme de recursos)… A pesar de la desigualtat de mitjans estructurals entre unes opcions i d’altres, ens comminen a deixar els referents, els horitzons, les utopies, els ideals i somnis de banda, a renunciar a uns àmbits per poder potenciar-ne d’altres més limitats, acceptant el marc que ens imposa l’estat espanyol, tot i que hi haja greus desajusts i discriminacions i maltractaments en termes lingüístics, culturals, econòmics, fiscals, d’inversions, infraestructurals, etcètera. Però recordem que quan s’obliden i es foragiten els nostres horitzons, els referents vitals o els somnis per la porta, entren els malsons per la finestra.

No podem acceptar, que mentre el castellà té darrere tota la força de l’estat espanyol i tots els estats de la comunitat llatinoamericana, i poden federar i coordinar totes les acadèmies i universitats del món per defensar  i potenciar la llengua espanyola, els catalanoparlants no tenim dret, de ciutadania i col·lectiu, a poder federar-nos, coordinar-nos i defensar la nostra llengua i cultura catalanes, hem de sotmetre’ns als designis polítics que ens ordenen des de Madrid amb voluntat de minorització, de no reconeixement del plurilingüisme i la plurinacionalitat i, a l’extrem,  d’un exercici de l’Estat Profund amb voluntat d’anihilació de les minories nacionals. I si en volíem més, la sentència del Suprem que obliga les administracions catalanes i valencianes a comunicar-se entre elles en castellà! El designi de destrucció de l’espai català és del tot evident.

L’opció de futur de Joan F. Mira seria la de construir una mena de federalització lingüística i cultural dels Països Catalans, que deixe de banda els afers polítics. Perquè, nacionalment i políticament, els valencians no hauríem d’anar amb els habitants de la resta del domini lingüístic. No obstant això, tot i que exclou els afers polítics i la construcció dels Països Catalans, sense restriccions, lingüísticament i culturalment acceptaria, si es pot (obedientment, seguint les regles marcades per l’Estat), que s’hauria de treballar conjuntament.

Per això, amb motiu del seu 80è aniversari (Per molts anys!), li van fer un homenatge a Barcelona, i l’amic Jaume Comelles, que hi va assistir em va passar un full on s’elogiava la seua tasca de traducció, d’escriptor i assagista sobre afers nacionalitaris. Cosa que li vaig agrair a Comelles i em va semblar just i necessari que des de Catalunya s’homenatgés Mira. Perquè és un gest bonic i generós, que, en els premis nacionals de literatura catalana, als darrers anys, s’han premiat valencians com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Raimon, Joan F. Mira… I en canvi, no recorde cap català del Principat o de les Illes que haja sigut premiat amb el premi de les Lletres Valencianes. Els premis per al foment de la nostra llengua i cultures catalanes, al meu parer, haurien de ser bidireccionals i no unívocs. Com es fa als Premis d’Octubre -o als de Bromera- que s’atorga a assagistes, poetes o escriptors de tot el domini lingüístic de Països Catalans sense cap exclusió ni discriminació.

L’opció de Damià Mollà (ja desaparegut) i d’Eduard Mira a  De impura natione, i la “tercera via” en general, tractava de fer una barreja de la catalanitat i la variable castellana dins del valencianisme.  València, estaria ubicada geogràficament i estratègica a una distància semblant, en quilòmetres, entre Barcelona i Madrid, s’havia de jugar a totes bandes, bo i fent de “frontissa”; elogiaven el “criollisme” com la millor recepta per “pacificar”  el blaverisme i acceptar un valencianisme que reconeixia, tot i que tèbiament, la catalanitat lingüística-cultural del País Valencià, però remarcant al màxim el particularisme: una via per a “civilitzar” blavers massa temperamentals, però que realment implicava un evident gir cap a la dreta, un acostament a la dreta tradicional…

En torn a la post-tercera via, en termes pragmàtics i moderats van eixir les propostes de La Commonwealth catalano-valenciana. La formació de l’eix mediterrani al segle XX, 2010, de Josep Vicent Boira, que tenia un precedent llunyà (d’inspiració tanmateix molt diferent) a El País Valencià a l’Eix Mediterrani de Rafael L. Ninyoles , una proposta per vertebrar el País Valencià amb l’ecosistema catalanoparlant sencer. La rèplica a la tercera via, va venir per banda de Josep Guia en les propostes de construcció de la identitat catalana a tots els Països Catalans, tractant de superar els particularismes regionals o de Toni Mollà a La utopia necessària (Nacionalisme i societat civil), 1993, Premi Rovira ii Virgili, que criticava la tercera via com una via morta que ens portava a l’espanyolització i ens encoratjava en la necessitat de construir una identitat cívica de País Valencià integrat en la resta dels Països Catalans, des de la valencianitat o catalanitat que ens pertoca (com deia Doro Balaguer). O les propostes de modernitat cívica d’Adolf Beltran, tant a Un país possible: Identitat valenciana i modernització. L’Eixam. Tavernes Blanques, 1989, com a Els temps moderns: societat valenciana i cultura de masses al segle XX. Tàndem Edicions. València, 2002.

Ha passat el temps, s’han succeït els esdeveniments polítics. El PP va governar entre el 1995 i el 2015. Una part de la “tercera via” fou molt tèbia -per dir-ho així- amb el PP. L’oposició necessària al règim destructiu del PP va desplaçar i posà en un segon pla tot aquest debat, que tanmateix tingué ressons importants al si del BNV. Les barbaritats a tots els nivells del PP varen promoure el sorgiment d un front comú en defensa dels mínims civilitzats, amb tot l’arc polític que avui forma el Botànic i més enllà, i amb l’estímul de plataformes com Valencians pel Canvi o l’activisme d’ACPV. Tot s’ha reconduit a plantejaments de mínims. Mentrestant, a Catalunya el Procés ha congelat qualsevol idea de Països Catalans…

Però el debat de fons  no s’esgota. I ara ens trobem davant el que es podria anomenar una quarta via no anticatalanista sinó “acatalanista” que és especialment nociva perquè voldria arxivar definitivament alguns dels ressorts bàsics del que ha estat la construcció de la identitat valenciana al segle XX i també al XXI, en sintonia amb Catalunya i les Illes. No per res, sinó perquè així ho exigeix la història i la construcció d’un futur viable.

En un article posterior analitzarem les concrecions més destacades d’aquest plantejament, i les posicions de qui n’és el propagandista principal, Vicent Baydal.

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER