Sal·lus Herrero i Gomar
En la primera part de Principi de realitat, Jordi Muñoz analitza els factors que poden explicar el procés independentista de 2010-2017 i s’interroga sobre com és que en una societat tranquil·la i relativament «benestant» [tot i que hi afegiria jo: «amb borses de pobresa cada vegada més grans, pèrdua de sectors industrials i bancaris important i amb menys capacitat pressupostària i fiscal] s’ha produït una revolta democràtica tan àmplia i profunda?
Com hem arribat fins ací? Jordi Muñoz analitza els arguments fal·laços, profundament ideològics i molt deformats sobre el que ha passat i per què. Els espanyolismes han anat construint i repetint de manera insistent i tenaç una mena de pseudo-història de la Catalunya recent, enfront de la qual sovint no s’hi han plantejat arguments gaire sòlids. Per un cert idealisme que ha afavorit una interpretació romàntica -o naïf- dels fets des de l’independentisme o, hi afegesc, perquè s’ha considerat que aquestes visions eren tan absurdes, tan irreals, caricaturesques, estigmatitzadores, falses i estereotipades que no calia ni entrar en debat. Un tret “molt català” aquest, fugir de situacions conflictives…
Tot “allò” de l’odi a Espanya (quan un terç o la meitat dels catalans hi tenen lligams familiars!), l’ús pretesament sectari de les institucions autonòmiques, el relat ignominiós del rentat de cervell, la barbaritat insultant del suposat adoctrinament a les escoles, o el totalitarisme d’estil nord-coreà o nazi, les imaginàries imposicions lingüístiques (deu ser perquè en saben, d’imposicions) que s’emmirallen amb la palla inexistent a l’ull dels Països Catalans i no veuen l’enorme biga al propi ull de l’Estat-Madrid… tot plegat sembla irreal i absurd. Però veges per on, és el que pensen i senten els intel·lectuals i l’opinió pública al “Rompeolas de las Españas”. És el que transmet “la crema de la intelectualidad”, de Pernando Savater a Mario Vargas Llosa. El que transpira per tots els seus porus (si en té) na Cayetana Álvarez de Toledo, la porteña marquesa de Casa Fuerte, un títol -ves per on- atorgat per Felip V. Pels serveis prestats, clar.
I enmig de tot això, no se’ns permet ni expressar-nos a la ciutadania catalana en la nostra llengua a tots els mitjans de comunicació, ni al Congrés ni al Senat, ni a la UE… No se n’adonen que d’aquesta manera reprodueixen mecanismes censors i repressors (en llengua, cultura, política, justícia) «semblants» als de la dictadura del règim anterior, del qual la monarquia actual i l’anterior -avui investigada en seu judicial- és hereva.
Per damunt de qualsevol concepte de democràcia radical o de republicanisme en el sentit de la filosofia política. Per damunt dels drets humans, democràtics i de la ciutadania dels pobles sense estat, com es va demostrar al virulent discurs del 3 d’octubre de 2017 contra la votació de la ciutadania de Catalunya. En tractar d’impedir-la i de castigar-ne els promotors a qualsevol preu, carregant-se principis i valors de mínima democràcia. Sense cap consideració pels centenars de milers de ciutadans que volien votar… i que foren apallissats sense cap contemplació per agents uniformats pagats amb els impostos dels qui ells apallissaven…
Des de Madrid, es té una resposta mol fàcil i simple davant el repte de la independència de Catalunya. Perquè davant els informes que semblen fets per la «policia patriòtica»: cal recentralitzar el poder, fer que l’estat tingui un paper més actiu en la vida política social catalana, singularment en educació i els mitjans de comunicació de Catalunya i dels Països Catalans… Però, més encara?
Quan observem que analistes rigorosos i no conformistes, o disconformes, no apareixen als mitjans de comunicació espanyols, que intel·lectuals com ara Suso de Toro, Ferran Requejo, David Fernàndez, Montserrat Guibernau, Ignacio Sánchez-Cuenca, Xavier Antich, Joaquín Urias, Javier Pérez Royo o John Carlin (aquests darrers vetats pel diari El País per haver escrit que la ciutadania catalana tenia dret a protestar pel fiasco del T.C. contra la reforma de l’Estatut, aprovat en referèndum), o el mateix Jordi Muñoz i tants d’altres… cal concloure que la legitimitat de tot plegat es fa miques. Ens envaeix una desafecció del tot comprensible. Un neguit que segons com es transforma en indignació pregona.
No els veiem mai aquests analistes o estudiosos favorables al diàleg seriós i sincer, i al dret a decidir, a les televisions espanyoles per a explicar amb calma el conflicte entre Catalunya i Espanya, sense receptes doctrinàries i matusseres inventades pel Deep State, sense més argument que la infàmia, la infantilització política i el manteniment d’una cultura política d’escàs fonament, unitarista i sovint neofranquista, que nega el dret a l’autodeterminació, afirma que això no existeix, tracta de demonitzar el diàleg i la negociació, i prohibeix el qüestionament de la sagrada unitat de la pàtria. Tot això, des de l’essencialisme nacionalista espanyol, que considera la seua pàtria com un «bé moral superior» -com defensen els de la Conferència Episcopal, els jutges, la policia, la major part dels polítics de tots els partits espanyols disposats a l’A por ellos, el «Todo por la patria» i a l’aplicació perenne d’un 155, més o menys subtil o brusc, per asfixiar l’economia, la llengua i la cultura i fer Catalunya més dependent i subordinada. Aquest relat espanyolista poua d’una sospita que incomoda profundament el nacionalisme espanyol. Les institucions d’autogovern catalanes, des de la seua recuperació, han tingut un paper actiu en la normalització de la llengua catalana, i han constituït un contrapès, més o menys sòlid en alguns àmbits i molt febles en altres, del procés de nacionalització espanyola i de la narrativa històrica del nacionalisme espanyol.
Afirma Jordi Muñoz, que «determinat nacionalisme català es plany de la insuficiència d’aquests esforços de reconstrucció nacional. Pensen que caldria fer polítiques lingüístiques més dures, i assenyalen el retrocés de l’ús del català en molts àmbits com a evidència de la insuficiència dels esforços de construcció nacional de els institucions autonòmiques»… Jo que no em considero nacionalista, com Joan Fuster, sinó independentista d’esquerres, com el propi Muñoz, considero que aquesta crítica potser és encertada en contrast amb un nacionalisme tradicional, però no compartisc la qualificació d’una política lingüística «més dura». No entenc per què hem d’acceptar que les institucions lingüístiques, IEC, AVL, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Perpinyà, no han de poder instituir unes relacions federatives estables, com fa la RAE amb totes les acadèmies d’Amèrica per protegir i defensar la llengua catalana; no entenc per què els Països Catalans no poden tenir uns mitjans de comunicació de masses compartits per tot el domini lingüístic, ni per què no hem de poder expressar-nos a tots els mitjans de comunicació i als parlaments espanyols, europeu i mundials, en català. Això no fa minvar els drets de cap altra persona, poden subtitular-lo o traduir-ho i als qui no els agrade, poden canviar de canal. No es tracta de «duresa», sinó de reconeixement i de respecte a l’exercici del dret a la llibertat d’expressió lingüística que són vulnerats sistemàticament. L’enorme normalització lingüística de Catalunya (i més encara dels Països Catalans), respon a un mite inventat des de Madrid en la crítica a la política lingüística per tal de reduir l’ús social del català en tots els àmbits. Després de més de 40 anys de suposada «democràcia», l’extensió de l’ús social del català no s’ha aconseguit perquè des de Madrid s’ha dificultat tot el que s’ha pogut des del primer dia. L’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol denunciava a Catalunya ràdio el plany d’una jove catalana d’origen africà quan va accedir a la universitat i se’n va adonar que el jovent parlava una llengua que ella escoltava per primera vegada perquè vivia a la perifèria de l’àrea metropolitana de Barcelona i no havia aprés el català. Recordem que el TC en la sentència contra la reforma de l’Estatut de Maragall, va tombar la priorització a Catalunya de la llengua catalana a les administracions i el fet que s’ensenyara el català per davant del castellà als immigrants.
Per això, si llegim les investigacions de Francesc Ferrer i Gironés sobre catalanofòbia i les polítiques lingüístiques de l’estat espanyol contra el català o les anàlisis de Juan Carlos Moreno Cabrera, ens adonem del marcatge històric discriminador que posa en risc la pervivència de la cultura catalanes i que les lleis i les polítiques lingüístiques hegemòniques, «constitucionals», mantenen un biaix colonialista i impositiu del castellà. El català, amb el terreny imposat per l’estat, per molt que es mogui, sempre està al mateix nivell o inclús retrocedeix. Una constant minorització. Les polítiques lingüístiques dels Governs de CiU, foren semblants a tota la política institucional durant el mandat de Jordi Pujol, una representació simbòlica del poder «normalitzador», per damunt de la realitat realment existent. Exactament igual com les competències d’autogovern, des del principi de la creació de l’estat autonòmic, com atorgat per Madrid, es va iniciar l’intent de re-centralització que s’accentuà al segon Govern de José María Aznar, del PP, quan tenia majoria absoluta i ja no necessitava CIU, però ha sigut un procés permanent per assegurar el reton de les competències delegades de mera descentralització administrativa. Com es va veure en l’aplicació del 155, tot l’Estat i els partits espanyols alineats amb el monarca, hereu de l’hereu del dictador, per suspendre, arbitràriament l’autonomia a Catalunya i imposar brutalment la llei del més fort. I durant la pandèmia del corona-virus, immediatament, el Govern més «progressista» de la història d’Espanya, declara el comandament únic i la re-centralització de tot el poder de l’Estat, deixant les comunitats autonònomes com a majordoms al servei dels dictats de Madrid que es comuniquen en roda de premsa i als presidents telemàticament, tot i que se’n diu, amb sarcasme, co-governança col·laborativa…
Per tot el que he exposat, abans, m’interrogue i no estic d’acord (o no n’estic del tot!) que les qüestions d’identitat, cultural i lingüística, siguen, necessàriament, pròpies d’un nacionalisme més tradicional i que l’evolució sobiranista del catalanisme federalista hagi mirat amb una certa malfiança tot això de la recuperació lingüística, cultural i «identitària», a no ser que deixar perdre una llengua, una cultura i una identitat pròpies siga vist com més progressista. Tot i que Carles Ulisses Moulines i la majoria de filòsofs, antropòlegs i sociòlegs defensarien que la preservació de les llengües i cultures és un gest de major humanitat que procurar-ne la desaparició. Evidentment, conservar ecosistemes culturals, lingüístics i identitaris, des d’una concepció de les identitats plurals, respectuoses amb la diversitat i els drets dels altres, però fonamentat des de la priorització de la pròpia llengua i cultura, com a eix principal… Perquè mentre als Països Catalans es problematitza la conservació de la pròpia llengua, cultura i «identitat», des d’Espanya es prioritza i s’imposa, a efectes pràctics, una sola llengua, cultura, identitat i una concepció nacional uniformitzadora i única. Ein Reich, ein Volk, ein Führer! Vet ací el substrat de tantes declamacions no nacionalistes i constitucionalistes de façana.
Un historiador del nacionalisme popular catalanista i d’esquerres, com Josep Termes, estava preocupat per les qüestions identitàries, culturals i lingüístiques i no se’l podria de cap manera situar en un nacionalisme més tradicional que el d’uns altres que miraven com a cosa secundària la pervivència del català… Una tirada molt estesa -ai las!- en l’esquerra catalana dels anys 60 i 70. Donar-li una càrrega d’importància a la llengua, la cultura i la identitat catalana, que s’expressa de manera plural i diversa, no significa entrar en una deriva tancada o tradicional. Més aviat és a l’inrevés, els qui durant la dictadura i la «democràcia» han lluitat per defensar la llengua, la cultura i la identitat catalana, unes identitats plurals i diverses, estan en els corrents més avançats i oberts de la cultura, posem per cas Joan Fuster, Doro Balaguer, Josep Renau, Emili Gómez Nadal, Carme Miquel, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Maria del Mar Bonet, Montserrat Roig, Antoni Tàpies, Maria Aurèlia Capmany, Raimon… O és que en Rufián és més “progressista”, més “d’esquerres” i més “modern” que Joan Tardà o Joan Puigcercós, perquè quan va al Congrés dels diputats espanyol no tracta mai d’expressar-se en català ni de canviar les regles del Congrés per poder expressar-se com la majoria dels qui l’han votat? [El mateix que fan, per cert, els diputats Baldoví o els de Bildu o el PNB o na Laura Borràs.]
En la part II, Contra el Procés, em sembla pertinent la crítica a la resposta autoritària de l’estat, la resposta brutal, com ho expressava Antoni Puigverd el 27/8/2018, a La Vanguardia de manera explicita, i ho presentava, literalment com una obvietat: «cap Estat es deixa mutilar sense usar tota la seva força», acceptant les tesis ‘mutiladores’ de Savater, Marías, Cercas, de Azúa [que enllacen amb les de José Mª Pemán i companyia], amb un sentit organicista de l’estat-nació espanyol, que avalen i defensen la resposta funcional i repressiva de l’estat, com una reacció mecànica, natural i inevitable, contra els «instigadors» que han provocat la reacció de supervivència inherent a qualsevol estat… Davant aquesta reacció o altres de pitjors que inicien guerres, genocidis i neteges ètniques, desplaçaments i colonitzacions massives de la població, altres estats s’han enfrontat a les demandes plantejades per les ‘seues’ «minories nacionals», optant per la negociació en redefinir la seva arquitectura institucional per buscar una millor acomodació.
Diu Muñoz, que, aquesta ‘acomodació’, és el que, d’alguna manera, va fer Espanya durant la transició en plantejar l’estat autonòmic davant les demandes de les nacions sense estat. Ara, quan les demandes són d’autodeterminació, l’estat no ha intentat, en cap cas, buscar una nova acomodació. Ans al contrari, s’ha replegat cap a la re-centralització del poder (de la cultura i de la fiscalitat…), s’ha tancat en banda a qualsevol mena de negociació i, en darrera instància, ha recorregut a la repressió, emprant de manera clarament abusiva els aparells de l’estat de dret. Aquesta no era, com és evident, l’única resposta possible. Tant el cas d’Escòcia o el Quebec, mostren que en les democràcies consolidades i avançades, les coses es poden fer millor, negociar i tolerar la celebració del referèndum sobre la independència. I com constata Jordi Muñoz, «en tots dos casos els van guanyar els partidaris de preservar la unitat de l’estat, per cert», però amb millores d’acomodació i avantatges si la ciutadania d’Escòcia o el Quebec romanien a l’estat en què hi estaven. La decisió de no dialogar ni negociar res, com va fer l’estat espanyol, no és cap calamitat inevitable, ni estava escrita enlloc, sinó més bé el resultat d’una actitud regressiva i involutiva de la voluntat política de les elits de l’estat, perquè des de la seua posició de poder cortesà (polític i alhora econòmic, i militar) se senten impunes en l’exercici de la seua violència i trobo que això els permet -ara com ara- ignorar les justes demandes catalanes. Aquesta democratització imperfecta fruit d’una transició-transacció implicà una continuïtat, en bona part, dels òrgans de l’anomenat Estat profund o Deep State.
El canvi de règim no va anar acompanyat d’una ruptura en la majoria dels poders de l’Estat, i malgrat alguns avenços homeopàtics és del tot evident que les continuïtats han limitat la qualitat de la democràcia espanyola.
El preu, el paguem avui. Jordi Muñoz analitza també la polarització interna, refutant que es tracte d’un problema de convivència, però l’emergència de Ciudadanos, l’entén tant com una impugnació del procés independentista, com també del consens catalanista previ; també analitza els sectors del vell catalanisme que enyoren l’impossible oasi català i que s’han quedat descontextualitzats en un moment històric de definició extrema i aspiren a trobar una posició onírica entre l’independentisme i l’espanyolisme…
