Cap anècdota: la dreta espanyola realment existent

madrid

Gustau Muñoz

Diu Joan Safont en un magnífic article a El Temps núm. 1878 (9 de juny 2020) que allò de Cayetana Álvarez de Toledo titllant Pablo Iglesias de “fill de terrorista” no és un fet anecdòtic. Ho explica de manera convincent. I diu moltes més coses, que convé sospesar, com ara: “Cayetana és només l’exponent il·lustrat d’aquesta visió de la història d’Espanya en què el franquisme no és pas una anomalia sinó una absoluta conseqüència.” I que aquesta senyora -diputada per Barcelona, per cert- és hereva de “l’Espanya eterna en combat contra l’AntiEspanya”. L’amnistia al final del franquisme -recordeu? “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”-  va servir “per absoldre els aparells policials, polítics i judicials franquistes de qualsevol responsabilitat, mentre que els qui eren a la presó han de ser tractats encara avui de ‘terroristes’.” Exacte.

Alguna cosa no s’ha fet bé. Alguna cosa va malament (Tony Judt) quan encara ahir Íñigo Errejón havia de cantar les quaranta als diputats de VOX/PP/Cs que votaven en contra de retirar medalles i honors al policia torturador de la Brigada Politico Social (la BPS) del franquisme Billy el Niño. Una democràcia ha d’honorar els demòcrates, no pot honorar els torturadors dels demòcrates!, els explicava als diputats de la dreta extrema espanyola filo-feixista, abrandat -i emocionat- en el record de son pare, militant antifranquista torturat per Billy el Niño… Torturat! Es diu aviat. Sabeu què era allò?

Increïble que l’Espanya oficial madrilenya benpensant i dominadora encara no haja fet seua la convicció democràtica, que inclou una determinada visió del passat, com la que pot tindre a Alemanya Angela Merkel, que determina l’acció present…. El llenguatge dels grans mitjans de comunicació de Madrid és eloqüent. Madrid és el problema. La Democràcia, la solució.

La democràcia,  però, ni està ni se l’espera en l’univers mental de l’oficialisme de Madrid, el Madrid de la foto de Colón, el Madrid de l’extrema dreta neoliberal/falangista com a ideologia dominant i les seues bases socials i ressorts psicològics.

Ho explicava molt bé el politòleg Ignacio Sánchez Cuenca en un article de La Vanguardia que ha tingut bastant ressò (“La degradació madrilenya”, LV, 30 maig 2020). Ho explica també Josep Maria Muñoz, el director de L’Avenç,  al seu darrer article a l’Ara (“Posem que parlo de Madrid”, Ara, 12 de juny 2020).  És el Madrid benpensant que ha trobat un denominador comú des de l’extrema dreta als liberals, dels líders de Vox Abascal i Ortega Smith a Fernando Savater i Mario Vargas Llosa, tot passant per la FAES de José María Aznar. Formacions polítiques i referents d’opinió (“la crema de la intelectualidad”) que han superat i han marginat -perquè s’ho han buscat- els obtusos representants d’una esquerra dividida i caïnita que no sap (encara!) que atiar el nacionalisme espanyol contra els nacionalismes democràtics perifèrics és jugar amb foc. Amb el foc del feixisme.

Una cosa que -salvant les distàncies- sabia molt bé V. I. Lenin, “internacionalista” sempre preocupat pel nacionalisme gran-rus, molt més que no pels nacionalismes perifèrics, als quals calia reconèixer el dret d’autodeterminació. (Clar que després -com sol passar- la història real fou bastant més complexa).

Foc del feixisme? Una exageració? Recordeu les suposades bromes de dos personatges sinistres i casernaris, el cantant Sabina i el novel·lista Pérez Reverte, quan entre riallades deien que la solució a Catalunya hauria estat tallar caps (assassinar i massacrar), i quina llàstima que no es poguera fer ja… Uns genocides en potència. Es va poder veure a Internet. Gravat per a la història.

A Catalunya no agrada massa indagar en l’entrellat madrileny. Però negar o abstraure’s de la realitat mai no ha estat una bona recepta. Sí, és desagradable, però allò condiciona molt. Un greu error històric. L’oasi català no ha existit mai, i ara encara menys. Sense una bona anàlisi de l’entrellat madrileny, les famílies, el poder, els centres de decisió, la dinàmica socio-econòmica, la dialèctica entre centre i perifèria (l’opulència madrilenya del 138% de renda per càpita per damunt de la mitjana i l’Espanya buida), serà impossible ordir una estratègia guanyadora…

Per alguns, segons que sembla, és millor evadir-se, no fer cas, pensar que “Espanya endins” (o la “Castella endins” de Gaziel) no val la pena, que és un tot indiferenciat. Greu error.  És més còmode i agradable fer exposicions cosmopolites al CCCB, connectar amb els corrents europeus i internacionals, fer abstracció de l’altiplà i del tibetanisme (Ortega) de Madrid, sens dubte. Té la seua lògica, i jo mateix m’hi apunte… Però dona la casualitat que tot plegat  “allò” encara talla el bacallà. I qui diu “el bacallà” diu colls.

Que els ho diguen, si no, als presos polítics i als exiliats…  Presos polítics i exiliats! Eencara al 2020…

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER