Principi de realitat: un llibre de Jordi Muñoz (i 3)

JORDI

Sal·lus Herrero i Gomar

A la tercera part del seu llibre, Principi de realitat, titulada “El balanç crític del Procés”, Jordi Muñoz analitza les ambigüitats estratègiques, entre la negociació, la insurrecció i la hipòtesi de la desconnexió. Cap de les tres opcions no va reeixir, com és ben sabut, i per això, Catalunya no és una república independent. N’analitza les causes. I planteja el que entén que és el principal error estratègic de l’independentisme el 2017: la manca de consciència del dèficit de legitimitat que arrossegava per no haver obtingut suport suficient, i no haver generat un espai de decisió àmpliament compartit i reconegut. S’assenyala que la desconnexió era l’opció principal, allò del «full de ruta» i «passar de la llei a la llei»; en canvi, em consta, per una xerrada prèvia a l’1 d’octubre, a Colera, del diputat de Junts pel Sí, Lluís Llach que l’opció principal era la negociació amb l’estat, seure a la taula i arribar a un acord de separació amistosa, amb l’ajut de la UE, perquè si no seria massa traumàtica i segurament inviable, pels costos inacceptables.

Reconec, amb Jordi Muñoz, que en les eleccions del 27-S del 2015, no es va aconseguir superar el 50%, i potser hi havia un cert dèficit de legitimitat (tot i que, al meu parer, un estat que es nega a dialogar es carrega de major il·legitimitat i mereix la via de les alternatives unilaterals perquè les estimula), però si vols negociar amb l’estat, d’igual a igual, recíprocament, des del respecte, si admets que has perdut a les eleccions, com deia el cap de llista de la CUP amb molta claredat i honestedat, però poca perspicàcia en la tàctica política, quan s’ha obtingut la majoria absoluta per banda de l’independentisme, estratègicament, t’afebleix molt reconèixer «la derrota» per poder arribar a algun acord convenient, des d’una posició d’acumulació de poder via resultat electoral. No sé les dots psicològiques de la periodista alemanya al Born que veia els gestos “forçats” de victòria de la coalició Junts pel Sí, i va sentenciar «han perdut», ni si aquesta anàlisi estava inspirada o suggerida pel nacionalisme espanyol i una concepció -prou majoritària a Alemanya- que els nacionalismes subestatals i dissidents de l’estat són perillosos. (Tot i que darrerament, després de la presó de Carles Puigdemont a Alemanya, aquesta concepció ha variat una miqueta). Però, efectivament, si esperaven millors resultats, que es superara el 50% i s’obtingués una majoria absoluta més àmplia, per a no dependre de la CUP, és lògica una certa decepció… i melangia. Per bé que no cal fustigar-se ni flagel·lar-se en públic, prou ho fan els propis adversaris. L’estat espanyol no necessita que l’ajuden a l’hora d’atacar i tractar els catalans independentistes com a enemics a abatre.

Compartisc que en la crisi del règim del 78, canalitzades les protestes del 15-M via institucionalitzada per Podemos, en part digerit pel sistema, la de l’independentisme es l’única impugnació que segueix vigent. Per això Pablo Iglesias és vice-president i Carles Puigdemont i Oriol Junqueras són a l’exili i a la presó. És evident que Catalunya no és independent.. I tanmateix, l’independentisme mai no havia arribat tant lluny com ara. El suport social i electoral, sòlid i lentament creixent, difícilment s’esvairà per molt que insisteixin en la repressió. Al contrari.

El que constata Muñoz és que no hi ha solucions ràpides. Però al meu parer és raonable pensar que la lògica democràtica, quan sigui incontestable i es demostri duradora en el temps, farà esquerdes en l’estratègia de l’estat i en la indiferència internacional. Això si l’independentisme és capaç de construir un nou relat, àmpliament compartit, sobre el futur del país que el faci créixer i allunyi el fantasma de la divisió interna. Si no s’habilita una solució democràtica, trobe que l’octubre tornarà. La historia és dinàmica i, afortunadament, el final no està escrit. Com recordava Marx al 18 Brumari, la història la fan els éssers humans. I el somni, l’anhel i l’objectiu d’un gruix de la catalana gent és aconseguir la independència de Catalunya. Perquè mai més ens tornin a apallissar per posar les urnes, per votar, per voler autodeterminar-se i protegir la llengua, la cultura, l’economia, la nació. Clar que Marx afegia que no la fan en les condicions triades per ells…

La convocatòria de l’1 d’octubre el 2017 del referèndum, després de nombrosos intents per aconseguir que autoritzaren la votació, és la resposta unilateral de la ciutadania de Catalunya i la majoria del seu Parlament, a la negativa a qualsevol diàleg i la imposició autoritària des de la unilateralitat de l’estat. Era una manera, encertada o no, de pressionar des de les institucions i la societat organitzada, perquè l’estat espanyol acceptés seure’s a negociar, perquè ni la insurrecció ni la desconnexió i el control del territori era cap hipòtesi factible. La crisi de legitimitat de les institucions de l’estat, l’arbitrarietat de les seues disposicions via TC, via tot negatives, cap possibilitat de diàleg i negociació, va nodrir l’independentisme. No estic d’acord que aquesta iniciativa de l’independentisme obligués l’estat a recórrer a la coerció i la violència institucional per a mantenir l’estatus quo a Catalunya mitjançant la guerra econòmica, desplegament policial i militar, discurs televisat del monarca amb ressonàncies balcàniques el 3 d’octubre que preparava la repressió i el càstig als líders del moviment independentista, la destitució del govern escollit en les urnes, la dissolució forçosa del Parlament i l’ocupació del poder de la Generalitat per part dels aparells de l’estat, comandats en aquell moment per un partit del tot residual a Catalunya.

I finalment, la judicialització del conflicte, amb informes falsos, múltiples abusos de l’estat comesos pel poder judicial espanyol a tots els nivells i forçant unes penes pròpies de règims autoritaris. Aquesta crisi ha tingut costos evidents per a la reputació interior i exterior d’Espanya, per a la convivència dins d’Espanya, per a la legitimitat de la monarquia i, en general, per al futur de la relació entre Catalunya i Espanya. Era del tot impossible que el poble organitzat es fera amb el control del territori perquè l’estat té el monopoli arbitrari, com hem vist, de la violència, de les armes, de la policia, dels militars, dels jutges i de la interpretació de les lleis de manera capriciosa.

Hi ha una desigualtat i desproporció total entre les forces de l’estat i un poble desarmat que només disposa d’una papereta a la mà. La majoria de la gent a Catalunya se n’adona de la situació de minoria estructural que hi ha entre Catalunya i Espanya, les regles i el terreny de joc jurídic i polític que va imposar l’estat espanyol durant la transició, Catalunya té totes les de perdre, mai podrà revertir la situació de minoria. Això sembla prou indiscutible, que se’ns ha col·locat als Països Catalans en un atzucac, en una trampa o gàbia, on el principi monàrquic està per sobre del principi constitucional i democràtic; la monarquia esdevé una cosa de família, corrupta i impune. Davant d’un estat que es comporta de manera autoritària, antidemocràtica, antidialògica i una monarquia que perd els papers hi ha una superioritat moral, ètica i democràtica per banda de l’independentisme en desafiar les lleis que s’imposen per la força bruta i les interpretacions injustes de les lleis que s’apliquen amb voluntat d’aniquilació política i civil de la dissidència. La solució coercitiva de l’estat i del monarca, contribueix a una espiral de polarització i autoritarisme, que per una banda deslegitima l’estat, i, per l’altra, qui sol sortir perdent és el més feble, en aquest cas, Catalunya.

Considera Jordi Muñoz, «en contra del que pensa una part important de l’independentisme, crec que el fet que la república del 27 d’octubre no s’intentés posar en pràctica va ser una bona decisió». No només, ni tan sols perquè va evitar una intervenció [més] violenta de l’estat. Sinó sobretot perquè va suposar d’alguna manera, una correcció de l’error que fou portar aquell text a votació al Parlament. La proclamació de la república no era desitjable perquè no comptava amb un grau suficient de reconeixement exterior, de consens intern ni de legitimitat. Conclou Jordi Muñoz que qualsevol intent d’imposar-la haguera fracassat i , sobretot, haguera tensionat la societat molt més del que era assumible. Estant d’acord bàsicament amb tot el que s’ha analitzat fins ara, i de l’errada del «tenim presa», l’obsessió per les dates i els terminis, la tendència a sobreestimar les pròpies forces i la conveniència de bastir un acord més ampli que requeria fer concessions que l’independentisme ‘no’ estava disposat a fer, en contrast recorde que el president Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i tot el seu Govern al darrere, van declarar estar disposats a negociar-ho tot amb el Govern de Rajoy, la data, la pregunta, la manera d’acordar la interpretació dels resultats, etcètera, i Rajoy només deia que “no a tot”…

Davant d’aquesta actitud t’entotsolament sistèmic de l’estat espanyol, es va optar per iniciar una votació per tornar-se a comptar i es va estar disposat fins al darrer moment a pactar amb l’estat. Fou l’estat el que va rebutjar qualsevol diàleg, va deixar l’assumpte en mans dels  tribunals, ho va judicialitzar, com si la majoria de catalana gent fórem delinqüents per voler votar sobre el futur del nostre país.

Sobre el dèficit d’empatia, que va assenyalar la presidenta del Parlament Carme Forcadell, jo pense que d’empatia, com de llibertat i justícia social, mai n’hi ha prou. Però posaria en qüestió aquesta autocrítica de Forcadell, no la seua sinceritat i honestedat sinó el fet que sigui una presa política que està a la presó encara, potser amb alguna síndrome d’Estocolm per tot el que han hagut de passar i, per tant, em sembla una declaració d’una persona molt excel·lent en qualitat humana i en capacitat d’autocrítica. No dubte que malgrat les condicions objectives, els temors són molt subjectius i la por és lliure, però, si llegies atentament els gestos del Govern de Rajoy, amb totes les forces militars, policials i judicials al darrere, observaves en els gestos i les paraules, observaves, prepotència, supèrbia, molta barra i comèdia, bombardejant per terra, mar i aire qualsevol decisió independentista que no s’ajustara a l’acatament total de les disposicions de l’estat i els seus tribunals; si observaves els independentistes, el dia de l’aprovació de les disposicions transitòries i de la lectura de manifest o la proclamació, posterior de la independència, les cares eren de funeral. Perquè , tal com havia anat la brutalitat policial i militar del’1 d’octubre, les amenaces prèvies i posteriors, els avisos constitucionals, etcètera, s’esperaven el pitjor. Em costa molt, tenint al darrere tot l’estat i internament a Catalunya, mentre s’aprovà el 7 de setembre les disposicions transitòries al Parlament, el PP, C’s, el PSC i la immensa majoria dels Comuns, amb Coscubiela i Rabell, defensant els mateixos plantejaments que l’extrema dreta… en aquesta situació els que estaven tremolant i necessitats d’empatia eren els independentistes; els altres anaven sobrats i feien teatre des del cinisme, les amenaces de brutalitat estatal i el suport de tots els mitjans de comunicació de l’estat i part de l’estranger.

A la quarta part, “Després del Procés, mira al present i al futur; el debat entre hiperventilats i traïdors, que al meu parer, són dos termes que s’haurien de deixar de fer servir, perquè insulten i no defineixen la varietat del pensament. Planteja possible escenaris de futur i fa una reflexió estratègica sobre quins són els elements que hauria de tenir en compte el sobiranisme per mirar de reeixir. La necessitat d’acumulació de forces democràtiques, tant pel que fa al suport a la independència com a l’articulació d’un consens ampli i transversal a Catalunya per a una solució democràtica. La inevitabilitat d’un referèndum coma mecanisme principal, però pot ser no únic, de resolució del conflicte polític.

I acaba Jordi Muñoz amb un Epíleg sobre el diàleg: recorda les mobilitzacions de 2019 on es va emprar el lema Spain, sit and talk; en la mesura en què l’estat es nega al diàleg i a la recerca d’una solució política, això té el potencial d’alinear més els sectors intermediaris, que estan incòmodes amb l’statu quo, però apostarien per un major autogovern coma solució estable. Adverteix que si el diàleg fracassa, de cara a l’interior i l’exterior, que no ho faci per les divisions internes independentistes. Proposa combinar diàleg i el bon govern des de les institucions amb la mobilització i el manteniment de les estructures de moviment que ha anat construint aquests anys. Per al sobiranisme és important no deixar de ser un problema fins que no hi hagi una solució sobre la taula.

Realment, i per acabar, el millor que es pot fer amb un assaig polític, com el de Jordi Muñoz, El principi de realitat, és llegir-se’l i debatre, col·lectivament, per tractar de millorar les seues propostes de diàleg i de resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya per la via del reconeixement i del respecte als drets humans, els drets dels pobles i el dret de les minories. M’ha semblat un nou “full de ruta” per poder exercir el dret a decidir, sense més coercions. El problema és si la majoria de la societat i l’estat espanyol vol caminar cap a una democràcia avançada o retrocedir en el túnel del temps cap enrere, com els crancs, de manera involutiva, en tractar d’imposar un nacionalisme uniformista que no reconeix la plurinacionalitat, ni la diversitat lingüística, cultural. Que no reconeix la realitat. Per consegüent, el “principi de realitat” també se l’haurien d’aplicar “ells”….

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER