Principi de realitat: un libre de Jordi Muñoz (1)

principi de realitat j m

Sal·lus Herrero i Gomar
He acabat de llegir el llibre de Jordi Muñoz Mendoza, Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés, editat per L’Avenç, Barcelona, 2020. És un text que hauria d’interessar a tothom, tant als que estan en contra com els que estan a favor de la independència, tant als defensors del dret a decidir, com als que s’oposen perquè volen que decideixin per ells. Un assaig extremadament laboriós, perspicaç, punyent i intel·ligent que no resultarà còmode per als que simplifiquen realitats complexes, per als que s’estimen més les receptes senzilles que les anàlisis profundes. Estic bàsicament d’acord amb la majoria dels arguments que fa servir. No obstant això, sovint, emocionalment, m’ha resultat “dolorós” haver d’acceptar algun axioma i conclusió sobre les causes del «fracàs» de l’1 d’octubre i algunes de les «errades» que s’hi assenyalen. No perquè no les compartesca, sinó per una qüestió de matís, de perspectiva o d’edat, de distància generacional inevitable. Sovint el matís arriba a lleu dissentiment. Perquè “la realitat”, sempre, és més dura que una pedra rocosa, i costa d’assumir. Però sense “el principi de realitat” restem als llimbs dels somnis, de les il·lusions, de les idealitzacions, dels mites… Es podria dir que la tasca de sapa que ha fet Jordi Muñoz és d’anàlisi, de desconstrucció i de desmitificació, per a proposar vies plausibles per guanyar la independència o, si més no, el dret a decidir, sense trampes, ni enganys, ni autoenganys.

Als qui no els agradarà gens, el nou llibre de Jordi Muñoz El principi de realitat és a tots aquells que estiguin en contra del diàleg i la negociació per resoldre els problemes greus que hi ha entre Catalunya (els Països Catalans) i Espanya.

I tanmateix, recordem que un historiador, hispanista reconegut internacionalment, clarament unionista, no independentista, monàrquic i “conservador” anglès, premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials, com John H. Elliot, a Catalans i Escocesos. Unió i discòrdia (Rosa dels Vents, 2018, traduït per Jordi Ainaud), que s’ha deixat assessorar, per escriure aquesta recerca sobre Catalunya, literalment, «per la meva ex-alumna d’Oxford Cayetana Álvarez de Toledo, que em va proporcionar diverses oportunitats per posar a prova les meves idees a Espanya, tant en privat com en públic, i va organitzar unes trobades personals que em van resultat molt instructives al monestir de Poblet i a l’Ajuntament de Barcelona», explicita ja a la fi del seu estudi: «Només amb el diàleg no n’hi ha prou per resoldre problemes d’encaix mutu de llarga durada i complexos, però cada vegada que es deixa de banda el diàleg, s’elimina un obstacle més en el camí cap a la independència, i la secessió és més a prop de convertir-se en la resposta definitiva». I explicita Elliot que la secessió va ser la resposta escollida pels Països Baixos durant la dècada del 1560 (llavors possessions de l’Imperi espanyol) i per les colònies nord-americanes de la Gran Bretanya el 1776, en tots dos casos amb èxit, i remarca: «Malgrat tot, va ser Thomas Jefferson, el futur president d’uns Estats Units d’Amèrica tot just independents, qui va escriure que “els governs establerts des de fa temps no haurien de canviar per causes lleugeres o transitòries”. Els defensors de la independència al segle XXI farien bé de tenir en compte aquesta màxima a l’hora d’examinar el camí que tenen al seu voltant». (Una reflexió interessant, que suscitaria més d’una digressió, com ara que l’estat espanyol s’hauria d’aplicar aquest axioma i no fer fronteres internes basades en una administració autonòmica que entrebanca la federació o confederació dels Països Catalans.)

Evidentment, Principi de realitat de Jordi Muñoz, tampoc els agradarà els partidaris d’un nacionalisme espanyolista (o «hipotèticament» d’un suposat “nacionalisme” catalanista) d’una nació-estat entesa en termes essencialistes com a entitats fixes i permanents, productes naturals o sotmesos amb la força de la coerció, predeterminats d’un sentiment d’identitat col·lectiva fonamentat en el territori i inspirat per l’origen i l’ètnia, junt amb una religió, unes tradicions, una llengua imposada per la força d’una tradició lligada a les dictadures i democràcies de baixa qualitat, molt deficitàries en termes jurídics, amb lleis injustes i una experiència històrica «compartida» obligada per la força de les armes i de lleis injustes i imposades sota xantatge i amenaces. Tampoc als convençuts que «com pitjor, millor» i els que estarien «decidits a tot» (per la pàtria!) sense calcular les conseqüències ni els danys directes o col·laterals per tal d’aconseguir la independència o per a evitar-la. Perquè Jordi Muñoz, de manera, ponderada i navegant per sobre de les informacions periodístiques i la literatura sobre el Procés, fa una anàlisi honesta, tot i explicitant que no és neutral ni equidistant. Perquè pren partit en defensa del dret a decidir, com la majoria de la societat catalana, entorn a un 70%, segons totes les enquestes. El que proposa i vol és resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya, votant, des de l’aplicació del dret a l’autodeterminació com el millor mètode de resolució de conflictes, tractant d’eludir o limitar els danys i atorgant garanties a totes les parts afectades… perquè la seua situació, siga quin siga el resultat de la votació no empitjori ,ans al contrari, millori; allò del dilema del presoner i la teoria dels jocs, on tots haurien de guanyar, de manera col·laborativa, si fos possible en treure cada part el millor de si mateix.

De fet, no sé si Jordi Muñoz participa en la Comissió que ha creat recentment des de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, però em sentiria més tranquil i millor representat si persones com ell aportaren la seua capacitat d’anàlisi, pro-positiu i performatiu, perquè no es reproduïren les errades que es van cometre durant el Procés i que s’encertara més en l’avanç cap a la negociació i l’exercici del dret a decidir; òbviament, pactant i acotant prèviament el terreny de l’entesa garantint drets i assegurant la reducció de l’emergència del conflicte amb els «perdedors» perquè aquesta accepten el resultat sense traumes… I si l’estat espanyol no accepta i el diàleg ni l’acord, instar les instàncies supranacionals perquè intervinguin adequadament i obliguen l’estat al compliment dels mínims democràtics per a la resolució de conflictes enquistats des de fa molts anys, que en compte de resoldre’s, democràticament i pacífica, van a més, sobretot per una concepció autoritària, centralista i uniformitzadora de l’estat espanyol. Un nacionalisme espanyolista que no reconeix ni la plurinacionalitat ni el plurilingüisme, sense discriminacions, ni la capacitat de la ciutadania de les nacions sense estat a decidir i determinar el propi futur, sense coercions, opressions ni repressions.

Dedica Jordi Muñoz el llibre: «Per a Helena, Bernat i Joana. Per tot, per sempre. I per als companys i companyes processats i perseguits per l’I d’octubre, amb tota la gratitud i solidaritat». Remembrem que aquests perseguits per la justícia, ho són amb informes falsos de la «policia patriòtica» i del comandament de la guàrdia civil, especialment del sinistre Pérez de los Cobos, des de Catalunya i Madrid. Remembrem que, aquests policies militars, han actuat, brutalment, en una causa general contra l’independentisme, inventant-se fets, judicis d’intencions, proves falses i tergiversades, tant pel que fa a les preses i presos polítics, per posar urnes, com a membres del CDR empresonats per «sospites» i falsedats que es basen en l’aplicació del dret de l’enemic i la «raó d’un estat», cada vegada més desacreditat a tots els Països Catalans, que ha fet de la persecució, la guerra bruta i la repressió el seu live motive.

Al prefaci, s’interroga Jordi Muñoz: Un altre llibre sobre el Procés? I efectivament, s’ha publicat molta literatura sobre el Procés perquè després de l’1 d’octubre una part important de la ciutadania catalana es trobava en «estat de xoc» i necessitava pair el que havia passat, tant periodistes amb la necessitat d’ordenar la informació que tenien i contar «tota la veritat» que sempre és parcial, com testimonis en primera persona dels protagonistes (polítics, advocats, activistes) que com s’adverteix seran material important per a la memòria col·lectiva del futur. En canvi, s’indica, «En aquest llibre l lector no hi trobarà una crònica periodística, ni un testimoni en primera persona dels anys del Procés […] sinó un intent d’oferir una reflexió sobre què ha passat i per què, i de plantejar també algunes hipòtesis sobre possibles solucions i camins de futur […] he volgut marcar clarament les distàncies, tot i que la meva mirada a la realitat estigui necessàriament per la meva feina com a investigador i professor de ciència política. Aquest llibre, en tot, cas, és un assaig polític, de part, que ofereix una perspectiva clarament escorada, identificada i identificable amb l’independentisme d’esquerres». Com explica «Aquest és, bàsicament, un llibre original, amb l’excepció parcial del capítol onzè, que és una adaptació d’un text originalment publicat en castellà a La Maleta de Portbou. Però bona part del contingut té el seu origen en reflexions i idees que he anat covant, i plantejant, els darrers anys en col·laboracions a mitjans com l’Ara o Nació digital» despullant les idees d’elements més conjunturals, per mirar de fixar-me, ressaltar i desenvolupar els arguments de fons… en l’exercici d’una responsabilitat col·lectiva d’autoexigència i autoavaluació.

És una mirada retrospectiva, analítica, avaluadora, en demanda d’empatia amb totes les parts del conflicte per encarrilar els procediments, mètode, «continguts», disposició, mitjans i viabilitat per resoldre el conflicte de manera satisfactòria per a la immensa majoria de la població catalana. La necessitat de les parts de posar-se en la pell dels altres i de reconeixement de les errades, per tal d’iniciar un diàleg que porti a una resolució adequada. En qualsevol cas, la de Jordi Muñoz, és una reflexió profunda, intensa i ponderada, per avançar en autogovern mitjançant el diàleg, el reconeixement dels altres i l’exercici del dret a decidir; obri nous horitzons d’esperança, des d’un saludable «escepticisme» en la capacitat real de l’estat espanyol per dialogar i acceptar el dret a l’autodeterminació de Catalunya en les actuals circumstàncies d’una dreta extrema radicalitzada contra qualsevol diàleg, estigmatitzat com a traïció i concessions als «colpistes», on qualsevol motiu real o inventat, per informes falsos, és una oportunitat per derrocar el Govern de l’Estat o per tenir-lo constantment, amb una actitud de ràbia permanent, contra les cordes… Perquè el monopoli i la propietat de l’estat és de l’extrema dreta i els partits «d’esquerres» només poden ocupar-lo, temporalment i eventual, si fan polítiques de dretes (o d’extrema dreta).

La tesi del llibre com s’exposa a la contraportada « Aquest és un llibre escrit des del sobiranisme. Però no està pensat per agradar a tothom dins d’aquest espai. A banda de l’anàlisi sobre les arrels del Procés, el llibre critica durament la resposta de l’estat espanyol a l’embat sobiranista. El sobiranisme català va plantejar una sèrie de preguntes a la democràcia espanyola, i qui va respondre, en canvi, fou l’estat espanyol, amb una resposta autoritària, no homologable a les que altres democràcies avançades han donat a reptes semblants. El llibre fa una dissecció crítica, també, d’altres respostes al Procés: la que ha promogut la polarització interna a la societat catalana, i la que ha quedat ancorada en una lectura idealitzada del vell catalanisme. Però també revisa críticament i planteja objeccions de fons a algunes decisions i maneres de fer de l’independentisme durant el Procés. L’objecció principal és a la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017: no només perquè no es donessin les condicions per fer-la efectiva, sinó perquè estava mancada de la legitimitat suficient. La tesi que defensa l’autor és que l’independentisme ha de superar aquella etapa, i ha de posar al centre de la seva estratègia la necessitat de comptar amb un suport clarament majoritari». De manera explicita afirma: «Estic convençut que l’independentisme és, fonamentalment, un moviment cívic, democràtic i progressista que busca ampliar l’esfera de drets i llibertats de la ciutadania. Per això hi ha participat activament, de fet».

Bàsicament, estic d’acord amb la majoria dels punts de l’anàlisi, argumentacions, desmitificacions i propostes estratègiques, em sembla que són les més sensates que es poden fer, per ara, ancorades en el sit and talk i amb la defensa dels drets humans i els drets col·lectius de la ciutadania de les nacions sense estat propi a decidir allò que ens afecta, democràticament i pacíficament, mitjançant l’acord, la resolució del conflicte, sense posar en risc la convivència ni els drets de les diverses parts en el conflicte. Només tractaré d’aportar alguns matisos per provar enriquir el debat i les reflexions que proposa Jordi Muñoz, qüestions, òbvies o no tan òbvies, que cal debatre més pausadament. Donar-li més voltes. Voldrien ser reflexions o interrogants en veu alta.

A aquests dubtes i reflexions dedicaré les parts següents d’aquest article.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER