Sal·lus Herrero i Gomar
La lectura de Tots els camins, per certes afinitats en les trajectòries, m’ha resultat “fascinadora”, “decebedora” i “interessantíssima”... tres en un. Però hi ha coses que no entenc. Per exemple, que diga que com que havia d’anar a un congrés d’antropologia a Oslo i tenia el passaport caducat, truca a un company de l’institut, “professor de l’assignatura doctrinal obligada, dita Formación del Espíritu Nacional, un home honest, falangista sincer però ben poc franquista, que era també vicesecretari provincial del Movimiento i com a tal una autoritat important en la jerarquia política […] en pocs minuts el passaport (per fortuna, jo duia una foto petita que l’home va haver d’acceptar). Fet que demostra que, si en un país democràtic els ‘contactes’ poden accelerar la maquinària de l’administració, en un règim de partit únic i autoritari arriba a ser d’una eficàcia admirable“. Quan Henri Mendras el va presentar a Oslo va dir per presentar-lo: “monsieur Mira parla català, c’est à dire que és súbdit de Franco però enemic del seu règim”.
En canvi jo, des de la crítica necessària per a fer antropologia em pregunte per què és tan rigorós amb els comunistes… i amb Voltaire, Sartre, Foucault, adjectivats d‘exaltats i violents, per voler canviar el món. Tot i que amb els seus errors clamorosos (el maoisme de darreries o la visió errada de Khomeini en l’últim cas), fou encertat que tractaren d’evitar que executaren als condemnats a mort pel feixisme de Franco, no tot ho feren malament (Reig Pla li tenia a Sartre un odi acarnissat perquè era ateu i a Focucault perquè era homosexual). Inclús és molt crític Mira amb els comunistes democràtics que lluitaren contra la dictadura i en canvi es mostra benigne amb el falangista aquell, l’Església, i fins i tot amb Benito Mussolini i el seu amic el filòsof Giovanni Gentile, “assassinats brutalment l’un i l’altre al final de la guerra“, sense explicitar que ells havien assassinat brutalment a moltíssima gent donant suport al colp d’estat del dictador Franco, bombardejant amb avions ciutats i pobles dels Països Catalans, per no parlar de l’alineament amb Hitler, la repressió, els camps, l’extermini dels jueus… Que la seua execució fou un acte de justícia antifeixista.
Mira dibuixa les seues petjades, la conservació de la memòria, la dels altres en la pròpia i de la vida amb els altres i dels senyals que ens han deixat en l’ànima, individual i col·lectiva, que és l’obra de Pla i també de Mira que arriba al final de la seua novel·la memorialística quan el lúgubre i sinistre Arias Navarro aparegué a les pantalles en banc i negre, plorant, sanglotant i dient: “Españoles… Franco… ha muerto“. I termina el llibre dient que “dos setmanes després d’aquell 20 de novembre, s’havia acabat el malson. I dos setmanes després un servidor de vostés completava els seus primers trenta-cinc anys, la meitat del camí de la vida segons Aristòtil, i segons que ens recorda el vers inicial de la Comèdia de Dante”.
Quan va publicar El tramvia groc, vaig escriure un article a la premsa elogiant aquest llibre de memòria fèrtil. Vam coincidir un dia al Centre Octubre de València i li vaig preguntar si escriuria més sobre la seua vida i em va respondre que s’ho estava rumiant i no ho tenia clar; que, segurament, no escriuria més memòries.
L’havia vist altres vegades en el tren València-Barcelona, a l’Euromed, a ell i la seua dona, i ens havíem saludat sempre de manera molt cordial, educada i afectuosa, quan el vaig felicitar per la traducció de l’Odissea, els Evangelis, la Divina Comèdia, no sé si li ho vaig dir però també em va agradar molt el llibre Borja papa, les Quatre qüestions d’amor i els llibres d’antropologia aproximativa que he llegit…
Es va emocionar quan li vaig explicar la defensa que va fer Alfons Cucó de la seua candidatura, la de “Quico Mira”, com li deia Cucó, quan vam plantejar -en un moment de definició de candidatures electorals- estratègicament si no era millor Carme Miquel (per aconseguir un compromís clar en la defensa de les propostes eco-pacifistes si entrava al Congrés dels Diputats). Cucó, revoltat, enutjat i irat va dir rotund que s’acabava la reunió i no hi havia pacte; vam explicitar l’objectiu, perquè teníem por que no s’interessara prou per defensar els nostres interessos eco-pacifistes i Cucó va exclamar: Ahh, això és una altra cosa! I va estar d’acord a comprometre’s per escrit que també defensaria les propostes d’Els Verds del PV, estigués – Mira- més o menys d’acord personalment.
Quan he llegit que Joan F. Mira va anar a casa del P. Györgi Santha i allà, sobre la base dels seus coneixements gramaticals encara ben escassos, li explicava amb paciència passatges de Plató, de Tucídides o d’algun altre prosista, inclús li aclaria mot a mot, en la seua ignorància del dialecte lèsbic de Safo, i quan ens diu que encara conserva els hàbits escolapis, no he pogut deixar de recordar la primera vegada que vaig parlar amb ell, el 1983-84. Llavors, jo m’encarregava de coordinar, junt amb Ernest Garcia, l’àrea d’ecopacifisme de la Unitat del Poble Valencià. Ens reuníem totes les setmanes al despatx de l’advocat Ricardo Peralta, Emèrit Bono, representants d’Esquerra Unida del PV d’Albert Taberner, del PSOC, dels socialistes històrics, els d’unificació comunista, l’MCPV-LCR, el sindicat de professorat STEPV, organitzacions de solidaritat (Cedsala, Sodepau), pacifistes…
Una vegada érem a la seu de la Unitat del Poble Valencià, al carrer Almirall, després d’una assemblea, em vaig acostar, sigil·losament, al senyor Mira i vaig desplegar un paper rebregat que portava a la butxaca, era un dels primers articles que escrivia en valencià, per a enviar-lo a la premsa, reclamant el referèndum sobre l’OTAN que Felipe González havia promés i li vaig demanar, sisplau, si podia fer-li una ullada, el va mirar per sobre i em va dir molt eixut: “Hi ha moltes faltes d’ortografia!“, ho sento, li vaig respondre, és només un esborrany, el repassaré i tractaré d’esmenar-ho…
Les seues dots pedagògiques, després de tant estudi als escolapis, van desaparèixer, qualsevol altre amb menys estima per la llengua que no jo, se n’hagués passat al castellà, com si aquella intervenció estigués feta per desanimar; ell, inclement, va afegir: “Això del referèndum és una ximpleria, és el clau ardent al que s’han agafat ‘els comunistes’ per veure si poden treure algun vot i sobreviure al naufragi polític que pateixen… És absolutament inútil, treball perdut!” Jo li vaig dir que nosaltres, la Unitat del Poble Valencià també estàvem a la taula pel referèndum, no era una cosa només del partit comunista… Després li ho vaig contar a l’Ernest Garcia, per saber si a la direcció de la UPV es compartia la nostra posició de reclamar el referèndum o la de Mira i estàvem perdent el temps, amb reunions, pamflets, manifestos i mobilitzacions; em va dir que nosaltres havíem de continuar la tasca que fèiem; ara encara em pregunte, ¿exigir als polítics ell compliment de les seues promeses electorals, que no falten a la seua paraula en afers tan importants com el referèndum de l’OTAN, la reforma laboral, la derogació de la llei mordassa, la inversió en sanitat, cultura, educació, serveis socials, etcètera, és un treball inútil? O és un deure cívic, de responsabilitat ciutadana, exigir que complesquen a seua paraula, que no ens enganyen, denunciar les mentides i els incompliments? Recordem que es va treure més del 42% de NO a l’OTAN, que a Catalunya i al País Basc va guanyar el no, no era un tema tan banal i ridícul com Joan F. Mira pensava des d’un rebuig als “comunistes”, “als pacifistes“, als ecologistes, al feminisme, als moviments alternatius… Una galàxia de moviments socials alternatius que teoritzaven Manuel Sacristán i Paco Fernández Buey d’una manera admirable i que més tard des de la revista mientras tanto i altres plataformes Ernest Garcia i Joaquim Sempere, i molts més, com Joan Martínez Alier, han acabat de reblar el clau. Ernest Garcia i Quim Sempre, per exemple, han analitzat críticament el concepte de sostenibilitat, les crisis ecològiques i els moviments alternatius, a Les cendres de maig i Medi ambient i societat, a L’explosió de les necessitats i a Las cenizas de Prometeo. Transición ecològica y socialismo (Pasado& Presente, 2018,). Una broma? Una eixida de to? No m’ho crec…
Aquella resposta de Mira sobre la demanda del referèndum em va semblar que era no tenir ni idea de les mobilitzacions, les taules redones, els debats a escoles, instituts i universitat, com a punt d’inflexió per tal de generar consciència política crítica, pacifisme, ecologisme, una manca de respecte per la feina que fèiem junt a moviments socials, que em va fer concloure que, en afers polítics, estava fora del món, tancat al si d’un clos culturalista que s’havia muntat.
El mateix Lluís Llach va posar una denuncia davant dels tribunals perquè es sentia estafat per les promeses, eren formes per generar crítica… Res no és mesquí, però potser sí els adoctrinaments que redueixen la realitat a catecismes. Em resulta difícil creure’m que al convent d’Iratxe “a penes teníem notícies, sempre fragmentàries i breus, de la vida del món exterior, ni cap informació directament o remotament política, ni de l’actualitat internacional, tot i que aquella extensa ignorància no era la millor preparació”…
En canvi, al Seminari de Montcada teníem molts diaris, revistes, fins i tot arribava el Granma de Cuba, Cuadernos para el diálogo, Cambio 16, Triunfo, Valencia Semanal, la Cartelera Túria… Era impossible deixar fora la política perquè llavors ho impregnava tot. Igual com l’esclat de la Nova Cançó, el neorealisme italià (Fellini, Visconti, Pasolini…), el cinema francès de la Nouvelle Vague, l’alemany, Ingmar Bergman, Hitchcock, Stanley Kubrick… El teatre, les exposicions de pintura i escultura, les conferències… He preguntat a companys que van estar al Seminari de Montcada en anys més pròxims als que va estar “internat” Mira i m’han dit que, en aquella època, hi havia debat polític, professorat crític amb el franquisme, moviments d’església lligats a la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC), Joventut Agrícola Rural Catòlica (JARC) o Joves Estudiants, que començaven a bellugar-se políticament, capellans obrers, crítics amb el capitalisme…
