Sal·lus Herrero i Gomar
Per tot el que he apuntat a l’article anterior, en aquest dèficit que puc apreciar, encara que no em farà cas, perquè jo no soc ningú (com diu Mira de si mateix, quan ha estat més condecorat que els generals que eixien a les rodes de premsa amb la pitrera plena de medalles), pense que no hi ha dos sense tres, ni una segona memòria sense que hi haja una tercera. I aquesta tercera des del 1974 en avant, fins on Joan F. Mira volgués, l’ajudaria a recobrar un major equilibri emocional, la pau interior, fer les paus i reconciliar-se amb un Joan Fuster que, segur, no era perfecte, ni aspirava a ser-ho.
Tot això de la ‘santedat’ li sonava a Fuster a beateries, havia llegit i traduït La pesta d’Albert Camus, on s’afirma que la santedat és la simple decència, fer bé el propi ofici de metge, salvar vides, treballar pel bé comú… Però, Fuster, malgrat tot, ens ha deixat un llegat intel·lectual molt interessant i útil per entendre’ns, redreçar i fer un País Valencià a l’alçada del segle XXI, integrat, convenientment, en el nostre espai catalànic, en la reconstrucció dels Països Catalans, des del punt de mira lingüístic, cultural, ecològic, acadèmic, universitari, geogràfic i “comunicatiu“; un espai que cal refer perquè està tan en risc.
Rebrem mil colps, com canta Pau Alabajos, però ens mantindrem dempeus, ens alçarem de nou, reclamant els drets humans, socials i col·lectius dels pobles per a decidir el nostre futur. Més prompte que tard davant d’una globalització neoliberal que tracta d’arrossegar pel fang i destruir del tot les petites nacions, amb llengües i cultures minoritzades. Com la nostra llengua que, a pesar de tenir una literatura de les més importants i antigues d’Europa, encara no se n’autoritza l’oficialitat ni al parlament espanyol ni al de la UE.
La nostra llengua i cultura catalanes estan tan en risc, igual com “l’ordre de cristiandat” de les catedrals romàniques i gòtiques que segons Mira reuneix Europa d’acord a les regles de sant Benet. I deplora que el clergat es tregui els hàbits, sent nostàlgia dels convents i els monestirs que es buiden i es tanquen, que no hi haja més coneixement religiós en el jovent i plany la ‘decadència’ de la religió cristiana… Sembla que sent ‘enveja’ o admiració pel “vigor” i “l’orgull” de l’islam (i pel ressorgir de la influència del budisme i hinduisme a “Occident”). Del fonamentalisme, en diu poc… Segurament aquest risc d’extinció de les comunitats religioses, convents i monestirs, que deplora, és perquè l’Església catòlica, tret d’escasses referències -posem per cas, al País Valencià, l’exemple de la comunitat de Turballos (al Comtat)- no ha sabut adaptar-se als temps actuals, on les comunitats de vida col·lectiva són factibles encara en comunes rurals, lligades a agricultura ecològica, a formes de vida cooperativa, assembleària, autogestionària… que reprodueixen actituds i estils de vida que recorden el millor del Maig del 68 (que tant li desagrada al senyor Mira!), sense seguir les regles, bandejant una castració sexual que fomenta la depredació sexual i unes formes religioses decadents amb jerarquies autoritàries, masclistes, patriarcals i misògines del tot inviables al món modern…
El mateix Joan F. Mira aplica el seu ofici d’escriure sobre el període quan pren consciència lingüística i política de País, però al meu parer ho limita massa i no desenvolupa prou la presa de consciència de la catalanitat nacional, tot i que sigui només culturalista. De tota manera, en algunes notes breus sí que ho fa. Per això, entre les coses que més m’han interessat i m’hi he identificat, hi ha el descobriment de l’estudi, de la cultura, de l’art i la música i el cant, el regal del pare A. d’un “exemplar de la Gramàtica Valenciana del professor Manuel Sanchis Guarner, publicada pocs anys abans, el llibre que em va obrir la porta a l’espai sencer d’una llengua literària que aleshores ni tan sols sospitava que havia de ser la meua, la llengua que fins aleshores parlava però que no havia estudiat mai, ni llegia, ni escrivia“.
Quan jo, als 13 anys, en tercer de batxillerat, vaig estudiar a l’acadèmia de Benigànim dels frares agustins (bascos), el llibre de literatura espanyola era el de don Ángel Lacalle, publicat a l’editorial Anaya. Angel Lacalle, nascut a Sòria, estudià a Madrid i va venir a treballar i a viure a Manresa, Xàtiva, València. Va ser catedràtic de Literatura a l’Institut Sant Joan de Ribera de Xàtiva, era un republicà represaliat. En aquell llibre d’Ángel Lacalle, encara en la dictadura franquista, curs 1971-1972, posava, òbviament, que Ramon Llull, Ausiàs March i Joanot Martorell, com a escriptors de la literatura catalana, i deia que el valencià i el balear eren variants, dialectes, de la llengua catalana. Per tant, jo no m’he remogut mai en la cadira, “esforçant-me a dissimular la indignació que em provocava aquell robatori flagrant dels únics noms de clàssics valencians que jo coneixia, i que, en tant que valencians, no podien ser catalans: en aquell moment, el pare A. encara no m’havia regalat la Gramàtica de Manuel Sanchis Guarner ni jo tenia encara, almenys en matèria de llengües i literatures, les quatre idees elementals que he tingut i mantingut després”. A més a més, quan només tenia sis o set anys, la meua tieta Carme ens contava quan s’havia posat “en amo” a Barcelona, quan era una adolescent, abans de la guerra, als anys vint-i-tants, quan els meus germans li preguntaven si entenia el català i si era la mateixa llengua que el valencià, ella deia que sí, llevat d’algunes poques paraules diferents, com “escombra“, “galleda“, “mongetes“, “mirall” (nosaltres, diem granera, poal, fesols, espill…).
Joan F. Mira, en un moment donat, fa una defensa dels bous al carrer, amb matisos perquè reconeix que avui dia maltracten els bous (i no és com abans!), tot i que jo, les dues o tres vegades que ho he vist, durant la dictadura, sempre he comprovat que maltracten els bous. Tampoc no m’agrada la mirada d’home blanc, europeu, occidental que desplega cap a la colònia espanyola de Guinea Equatorial en procés d’independència, quan anà com a membre d’un tribunal d’ensenyança mitja, tot i que després les interferències occidentals varen en la direcció de sostenir els dictadors que serveixen els seus interessos. I treure, amb colps d’estat militars, aquells governs que els qüestionen… La descolonització d’Àfrica -un procés fortament contradictori, on s’encreuaven interessos i interferències diverses, també soviètiques, i ara xineses- posa molt neguitós Mira, ell creu que tot anà a pitjor, però cal preguntar-se si era un procés evitable… A quin preu?
En aquesta presa de consciència de la catalanitat dels valencians m’ha semblat emotiu el relat de la coneixença i l’amistat amb Alfons Cucó, quan li va fer classes de grec a l’acadèmia de Donya Olimpia Arozena i una alumna preguntà amb un deix d’ironia i menyspreu si també es podia traduir el grec clàssic a un “dialecte” com el valencià. La reacció d’Alfons Cucó “va ser irada, veloç i contundent: que el valencià era un idioma europeu amb una literatura tan antiga i tan important com moltes altres, i que allò que acabava de dir la companya només era fruit de la ignorància”.
En una carta a Fuster, del 1960, Cucó comunica a Fuster que no aniran al viatge a Catalunya perquè al seu amic Blasco, es referia Josep Lluís Blasco, li havien fotut economia i a ell el grec, per això li van caldre classes de grec que, en realitat, confessava, que no li interessava més que per aprovar. En tot cas, Alfons Cucó seria un dels principals investigadors d’història valenciana, i faria un llibre bàsic com El valencianisme polític, que va escriure el 1965. En una carta de Joan Fuster a Cucó li parla d’una nota que ha trobat entre els seus papers i que al·ludeix a la llengua que va fer servir Blasco Ibáñez com a mantenidor dels Jocs Florals, i al fet que el 1883 havia guanyat un accèssit a la Flor Natural amb el poema “La copa d’argent“, i apunta que podria ser interessant de cara al Pròleg del seu llibre. Més endavant Cucó publicà amb Ricard Blasco El pensament valencianista (1868-1939), a la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, La Magrana, 1992. Aquell mateix any, Alfons Cucó va publicar Nació i nacionalisme a l’Europa Central i Oriental, a l’editorial Afers. I Joan Fuster, convidat a la presentació d’aquest llibre, el 7 de juny de 1992 respon: “Benvolgut Alfons Cucó: No em trobe amb salut ni amb il·lusió per a acudir a la presentació del llibre. Si feu l’acte, feu-lo sense mi, i disculpeu-me de l’assistència. Espere que algun dia (quan passe la calor) podrem trobar un parell d’hores de conversa. T’abraça, Joan. Perdona la cal·ligrafia. És una cosa d’edat”. Al cap de pocs dies Joan Fuster moria d’un atac al cor fulminant.
Joan F. Mira fa una dissecció magistral de la vida de col·legial escolapi al carrer Carnissers de València, l’èxtasi que li produeix l’església dels escolapis del barri de Velluters, “un espai circular, seguint la planta de Panteó d’Hadrià, amb una cúpula que sabíem que és de els més grans d’Europa, de la bellesa i dimensions de la qual estàvem justament orgullosos”...
l la mort esgarrifosa de son pare. D’aquest gran dolor sorgiria una altra vida: “era indubtable que Déu em cridava. Els bons pares de l’Escola Pia es van trobar un peixet desorientat que acudia ell mateix a la xarxa, una fruita que demanava ser collida, i no hagueren de fer cap pressió sobre l’ànima tendra. Van ser cordials i amables, em van reconfortar, i jo mateix entrava en els espais lluminosos càlids.”
Sobretot descriu la vida i l’estudi als convents, monestirs, seminaris i facultats de filosofia i teologia del que degué ser des del 1954, quan Joan F. Mira ingressa al seminari de Iecla, a Godelleta, al monestir d’Iratxe i a la Gregoriana de Roma, el seu pas per La Torre, amb viatges escadussers per visitar fugaçment la seua família, mare, germana i germans.
No he llegit cap altre llibre que analitzés de manera tan adient les assignatures de filosofia escolàstica i el biaix teològic, autors a favor i en contra del cristianisme, el maniqueisme, el simplisme, la mediocritat, el sectarisme eclesiàstic des d’una supèrbia intel·lectual dels que ignoren que fora de l’Església hi havia molt de món que no podien abastar ni incloure, com assenyala Joan F. Mira.
Hi ha un altre llibre del germà de Rafa Xambó (excuseu-me que no recorde el seu nom) que analitza el currículum acadèmic al Seminari de Montcada, però no l’he llegit encara; un mossèn amic dels Capellans del Dissabte em va dir que me’l deixaria, però no me l’ha deixat, per ara… Dels mossens no ens podem refiar, encara que siguem amics! Tot i que estic d’acord amb la valoració que fa Mira del missioner Alexandre Alapont en el seu viatge per Àfrica amb la seua filla, perquè Alapont, a més de ser molt bona persona, amb generositat màxima, és un dels pocs capellans del País Valencià que han fet tot el possible per impulsar el català a l’església “valenciana”. Com també estic d’acord amb l’anàlisi que fa del papat de Joan XXIII, amb l’anàlisi de la ruralitat i la urbanitat als pobles de Maestrat i altres coses que no cal remarcar, perquè les donem per descomptades.
Joan F. Mira al “pròleg”, diu “Escriure la pròpia vida, escriure un temps i un món”, sobre l’ofici d’escriptor com el d’un aventurer, que viu, viatja, experimenta per tal d’escriure i testimoniar allò viscut, com deia Josep Pla i Mira l’esmenta, tot plegat un “ofici prou desgraciat”, poc saludable per a l’equilibri i el benestar de l’esperit; retorna als clàssics on els herois de les grans històries vivien per a la mort acceptada i necessària, com existencialistes avant la lettre, molt abans de la retòrica especulativa de Heidegger i Sartre; herois per al ‘sacrifici’ en nom d’una cosa o d’algú, per a la recerca del tresor suprem, o per a fer el gran viatge, tornar i descansar en braços de Penélope. Esmenta la mort, el sacrifici, ell desagraït ofici d’escriptor com aquell que explica històries alienes o pròpies, i a més, en el seu cas d’observador de la història i de les formes de vida de la gent. “El nostre lloc en la tribu” (o el nostre lloc al món.) I s’interroga què ens mou a la pràctica d’aquesta ingrata professió, d’aquest despullament en públic, a aquest exhibicionisme, treure’ns el hàbits fins restar nus al davant de tot el món? Perquè els escriptors esdevenen micos, sofisticats, que ensenyen el cul? Mira escriu que Pla s’adona cada vegada més de la rara magnitud de l’empresa: “Una addició de fulls d’un diari íntim vastíssim”, que no vol dir parlar sempre de si mateix, però sí parlar inevitablement des de si mateix: la curiosa vocació d’un home solitari, amb fama de misantrop recalcitrant, però que dedica tot el temps a “ocupar-se dels altres”. Quan tots sabem que l’ocupació pels altres, és també ocupació i preocupació per u mateix.
És a dir, de la vida, de la història, el món i l’època que ell té la responsabilitat de “relatar”… sense deixar mai d’escriure el seu diari íntim… Per preservar el món, en la seua narració memorística s’acompanya dels Essaisde Montaigne, com els llibres clàssics grecs i llatins (Ciceró, Xenofont, Juli Cèsar, l’Odissea, Homer, Plató, Tucídides…), Joan de la Creu, Teresa de Jesús, Arozín, Ignasi de Loiola, Francesc d’Assís, Ortega y Gasset, Dante, Agustí d’Hipona, la Bíblia, Horaci, Virgili, Josep de Calassanç, Benet, els Borja, Fourier, Chiara de Florència, Alexandre Alapont, Margarite Yourcenar, Blaise Pascal, Lenin, Stalin, Joaquín Arraràs, Sanchis Guarner, Kant, Tomàs d’Aquino, Aristòtil, Flaubert, Pestalozzi, Montesori, Freinet, Ausiàs March, Joanot Martorell, Josep Pijoan, Menéndez Pidal, Louis Siret, Vivaldi, Beethoven, Chopin, Bach, Mozart, Miquel Altisent, Jorge Oteiza, Eduardo Chillida, Kempis, Escrivà, Thiamér Toth, Gracián, fray Luis de Granada, Jean-Marie Vianney, el Curé d’Ars, Voltaire, Miquel Batllori, Pedro Arrupe. Györgi Santha, Safo, Mussolini, Gentile, Foscolo, Leopardi, Pellico, Fogazzaro, Giovanni Papini, Torcuato Tasso, Blasco Ibañez, Alfons Cucó, Marx, Gustav A. Wetter i Jean-Yves Calvez, Max Weber, Bernat Metge, W. Jaeger, C.M. Bowra, W.J. Koster, Hans Krabe, Jean Humbert o W. Brandesteein, Clement i Orígens, Francisco Rodríguez Adrados, Carles Riba, Òscar Samsó, Tolstoi, Kazantzakis, Jaume Cabré, Carmelo Lisón, Joan Frigolé, Sartre, Foucault, Cohn-Bendit, Javier Marías, Evans-Pritchard, John Beattie, Henri Mendras, Isaac Chiva, Paul Celan, Claude Lévi-Strauss, George Duby, Boguslaw Galeski, Tatiana Sazlàvaskaia, Laurent Lévi-Strauss, Claude Ledoux, Bentham…).
