Sal·lus Herrero i Gomar
Un dels darrers dies del passat mes de maig, per fi, em vaig decidir a visitar la llibreria Felip, a Llançà, que dirigeix la Maria, i vaig comprar Tots els camins de Joan F. Mira. El segon volum de les memòries. El primer fou El tramvia groc. El nou llibre de records de Mira, dedicat “A la memòria perenne del meu amic Alfons Cucó“, no estava a l’aparador ni tampoc a la prestatgeria on hi ha les novetats. Li vaig precisar que feia dos o tres mesos que s’havia publicat i l’amable, amigable i veïna llibretera em va fer repetir-li el títol i el nom de l’autor, dues o tres vegades; va dir que li sonava que havia arribat alguna cosa de Proa, va regirar per l’interior de la tenda, li vaig dir que si no el trobava que ho deixés estar i me’l demanés perquè el volia llegir des del principi del confinament… No serà pas costós haver d’esperar uns dies més. Al remat el va trobar, Tot els camins (duen a Roma, o no!) i em va fer molta il·lusió perquè era un dels llibres que pensava llegir tan bon punt pogués. Tots els camins comença així: “Avui, dia 3 de desembre de l’any 2018 de l’era que amb tota la raó en dèiem Cristiana (i que ara en diuen ‘era comuna’ per una tristíssima incongruència en el nom: ¿en quina data comuna comença, si no és aquella en què va nàixer Crist?), festivitat de sant Francesc Xavier i dia en què faig vuitanta anys menys un, que ja és amb tota certesa d’ànima una edat d’home vell, comence a escriure finalment, amb més fatiga i amb dubtes molt més llargs del que esperava, el segon volum de la memòria de la meua vida, que cobrirà un temps també més llarg i uns espai més diversos i extensos que el primer. Sé on ha de començar, no sé on ha d’acabar, sé quins seran els capítols, però no quins seran els darrers”… Són dotze capítols i una mena de pròleg o introducció.
El 2014, quan vaig veure a Joan F. Mira després de llegir i d’escriure un article sobre El tramvia groc, el vaig felicitar per l’èxit i li vaig preguntar si escriuria una segona memòria; em va confessar que tenia molts dubtes i que no sabia què faria; jo li vaig dir, per engrescar-lo, que seria una llàstima que deixara perdre una oportunitat de contar la seua vida després de la infantesa i l’adolescència, que segur que encertaria a fer-ho adequadament i que seria interessant. Pensava que explicaria la seua pròpia valencianització o catalanització, la presa de consciència sobre la llengua, la pròpia “tribu”, la seua formació com antropòleg social, la seua relació d’amistat de 30 anys amb Joan Fuster i la seua implicació política al País Valencià, com a membre de la direcció de la UPV i candidat electoral amb el pacte del Bloc Nacionalista Valencià-Els Verds del País Valencià-Valencians pel Canvi. Jo tampoc tenia clar si escriuria res després de llegir el segon volum de memòries, si es publicava, perquè no volia enutjar el senyor Mira… però parlant del tema va sorgir la idea que potser seria interessant contrastar la seua formació seminarística i eclesial amb el meu pas per allà. I per això ho faig, ara.
Jo, com ell, vaig estar quatre o cinc anys estudiant filosofia i teologia, en el meu cas a la Facultat de Teologia de Montcada i València. Després vaig haver de tornar a estudiar filosofia a la Universitat perquè, inicialment, no em convalidaren cap assignatura (posteriorment es va resoldre). Argumentaven que si guanyaven les eleccions els socialistes i els comunistes els podien acusar de “corrupció” o “estafa”. I m’ho deien a mi, que uns anys abans havia estat expulsat acusat de “roig” i “separatista”…
En escoltar aquestes dèries anticomunistes (ens ho digueren a la Universitat Pontifícia) no podia deixar de sentir un gran desassossec, tant jo com l’amic Francesc Jesús Hernàndez Dobón -que em va acompanyar a Salamanca, abans de les vacances de Nadal, del 1979, passant un fred siberià. En alguns paràgrafs del llibre de memòries del senyor Mira, no he entés del tot la seua actitud pro-escolàstica i de rebuig a la filosofia contemporània, sobretot al marxisme, d’una manera visceral. Per bé que ja sé que hem de ser sempre crítics sobre totes les coses. I que ell mateix s’atorga (i se li adjudica) una notable càrrega crítica: “com reconeix Antonio Ariño […] la seua capacitat d’ironia i de crítica […] li va permetre <<primer: comprendre la realitat i reconèixer-la. Fins al punt que ben bé podria dir-se que en el conjunt de la seua obra subjau una Antropologia Social de la cultura popular valenciana. Però la comprensió i la interpretació no són suficients per al científic social: fa falta la crítica>>.” (Beatriz Santamarina Campos i Teresa Vicente Rabanaque, Joan Francesc Mira: l’ofici de mirar i escriure, introducció a El cercle màgic. Assaig sobre cultures, pobles i nacions, de Joan F. Mira, Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, 2018).
Ara, en aquest “strip-tease” que fa a Tots els camins, no entenc que compare, ni que siga “retòricament”, la jerarquia de l’església catòlica amb els partits comunistes. Perquè, a veure: no fou cap “marxista conspicu“ o “no conspicu” -com Antonio Gramsci, Terry Eagleton, Axel Honneth, o Pierre Bourdieu- sinó un liberal “conspicu” com Raymond Aron, a L’opi dels intel·lectuals, qui rebutjava els dogmatistes (tot i que analitzava també la ceguesa d’alguns intel·lectuals d’esquerres que no tingueren la valentia de denunciar la barbàrie dels règims comunistes) però alhora criticava sense embuts la manca de rigor de comparar les estructures eclesiàstiques amb les dels partits comunistes. Uns partits que es rebel·laven contra l’opressió i volien canviar la societat, cas diferent dels partits comunistes soviètics i satèl·lits de model estalinista. Al meu parer, no fou aquest el cas, en general, del PCI (Partit Comunista Italià), amb una gran tradició de lluita antifeixista ni dels partits comunistes als Països Catalans (PSUC, PCPV), que durant la dictadura franquista i la “transició” foren dels pocs partits que s’organitzaren i plantaren cara per oposar-se i exigir democràcia. La cosa és una mica més complexa…
També sobten altres coses. En l’epistolari entre Joan F. Mira i Joan Fuster, al volum 14 de la Correspondènciade de Joan Fuster, relatiu a La generació valenciana dels seixanta, ambdós es mostren còmplices en l’afany per fer País, amb adjectius afectuosos com “Joan, caríssim” que escriu Mira des de Düsseldorf el 1962; “Amic Fuster” escriu el 1970 des de Castelló, a propòsit d’un llibret sobre llengua i literatura catalanes per al “públic ignorant”, amb criteri de concisió, llenguatge clar i un punt de “propaganda”, i tenint en compte els dubtes més freqüents i les dificultats de la gent del carrer, creu que podria ser “un llibret d’una positiva utilitat pública”. El pensaven escriure ell i Vicent Pitarch, ambdós col·legues a l’Institut Ribalta de Castelló. [Una intenció que m’ha recordat, inevitablement, el llibre de Francesc Viadel Valencianisme: l’aportació positiva, PUV, 2012]. “De fet, deia Mira, es tracta únicament, i sobretot, de fer un llibre útil: per les classes de català, pensant la gramàtica en funció de gent que parla l’idioma; per aclarir les idees de la gent; per als possibles lectors de català, donant-los les paraules més freqüents que trobaran als llibres, etc.” Més tard, aquest llibre el va publicar Joan Francesc Mira tot sol amb el títol Som. Llengua i literatura, València, Edicions Tres i Quatre, 1974. Per bé que Fuster en carta del 20 de juny de 1970, l’avisa que al Patronat de la Fundació Huguet, hi ha l’oposició radical del professor Sanchis, agitació, intemperàncies, acaloraments, impertinències, incomoditats i dubtes sobre l’edició del llibre…. Des de Princeton, el 15 de desembre de 1978 li escriu Mira a Fuster: “Distingit senyor“, on l’acompanya en la tristor de la “teua quasi-definitiva entrada en el martirologi, via bomba per la finestra”, amb notícies del diari El País i de la revista Valencia Semanal; li escriu des d’aquest “estrany oasi de la intel·ligència humana, on tot està pensat i organitzat perquè els cervells funcionen amb la major eficàcia i comoditat possibles”; diu Mira que “no és un característica general d’aquest curiós país dels EUA, ni de bon tros; ni tan sols de les universitats americanes en general. Però Princeton és un cas absolutament particular”, i assenyala que a més hi ha l‘Institute for Advanced Studies, on es troba amb l’historiador Jordi Nadal, que hi passava una temporada, i a la biblioteca, diu Mira, hi “trobes pràcticament tot el que pugues imaginar i més encara, com les obres de Joan Fuster, Els pobles valencians parlen els uns dels altres [de Manuel Sanchis Guarner], la Biblioteca Valenciana de don Justo Pastor, o la Crònica de los moros de España de Jaume Bleda (València, 1618). Hi ha per divertir-s’hi una temporada”… I li comunica que la família va bé i que té feina per al pròxims anys, “bàsicament estudis sobre aquest País Valencià de la nostra desgràcia, per als quals estic intentant preparar-me una miqueta. Ja en parlarem quan torne”… S’acomiada amb desitjos de “bon humor, salut i feina! Teu“. El 1982, li escriu a Joan Fuster, demanant-li que li envie els papers que et semblen més adients, tant per “il·luminar-me” sobre la qüestió com per a servir de textos antologables, perquè el senyor Miquel Arimany li ha dit que componga un capítol per a un llibre que vol publicar sobre “Joan Fuster: l’home i l’obra, o una cosa semblant”… No sembla que li faça massa gràcia perquè escriu: “El capítol que jo hauria de fer (que hauré de fer, perquè no em deixa manera d’escapar-me’n) és el dedicat als aspectes “cívics” de la persona i l’obra esmentat. Uns altres et faran una biografia, i capítols sobre poesia, assaig, obra “erudita”, etc. El que a mi em correspon és fer uns fulls -uns deu de text i uns vint d’antologia- sobre coses com intervencions públiques, articles, parlaments, publicacions, etc., de caràcter més o menys polític, en el bon sentit de la paraula“. Fuster li respon a la demanda, “Amic Mira”: i li fa referència els articles reunits a Un país sense política, La Magrana, Barcelona, 1976, Destinat (sobretot) a valencians, Edicions Tres i Quatre, València, 1979 “i una pila d’articles de periòdics, la majoria ocasionals, que ni jo sabria trobar entre els meus papers ni pense que siguen els que entren en el projecte Arimany… No crec que et siga difícil extreure d’aquells volums els deu fulls que necessites. Cordialment, Joan Fuster”. És un acomiadament cordial, però es nota algun distanciament, no hi ha la joia de la música de Mozart que observem en la correspondència i la complicitat que hi ha a les lletres entre Joan Fuster i Vicent Pitarch, que és el nombre de cartes més extens (em vaig equivocar en un article anterior sobre la generació valenciana dels seixanta, en dir que les cartes més nombroses eren les d’Aracil, potser perquè se’m van fer molt llargues i pesades de llegir). En canvi, la relació de Fuster i Pitarch és gloriosa, hi ha una vitalitat i alegria encomanadissa, l’ajuda per analitzar la castellanització de l’església valenciana ja en el segle XVII, la tesina de Pitarch fou “Els sermons durant el Barroc. Aportacions a la història del conflicte lingüístic català” i després la tesi doctoral sobre “La llengua de la predicació durant el Barroc, al País Valencià als segles XVII-XVIII”, on repassa la brutalitat de l’arquebisbe Mayoral, executor eclesiàstic de les ordres imperials i colonitzadores de Felip V, i com l’església “valentina” s’ha tornat una institució hostil i enemiga acèrrima de la llengua i la cultura catalana pròpia del País Valencià, a diferència de l’església catalana… I la darrera missiva de Mira és un “Saluda” on es diu: “El Director/ de/ l’Institut Valencià/ de Sociologia i Antropologia Social/ Saluda/ El Sr. D. Joan Fuster/ I té el plaer de convidar-lo a la inauguració/ del Museu d’Etnologia de València/ (carrer de la Corona, 38- antiga Casa de Beneficència),/ que tindrà lloc el proper 15 d’abril a les 12/ del migdia./ Joan Francesc Mira Casterà/ Aprofita l’avinentesa per a expressar-li el testimoni/ de la seua més distingida consideració./ València, 6 d’abril de 1983./
M’ha decebut una mica que a Tots els camins només hi haja dues referències escadusseres a Joan Fuster (una a Vicent Ventura, Josep Lluís Blasco, Ricard Pérez Casado), però, malgrat tot, encara en fa una referència quan explica les seues vergonyes sobre el “retrete” que hi havia a casa de sa mare, a La Torre (que era el mateix que teníem “tots” els que vivíem als pobles en aquells anys), un forat en un banc de fusta al costat del pessebre o galliner… Llavors, s’atura a la porta el Seat 600 de Max Cahner i la seua dona, Eulàlia Duran preguntant pel lavabo…“L’any següent d’aquella visita, si no vaig errat, aparegué el primer llibre publicat per Edicions 62, Nosaltres els valencians, de la redacció del qual -encara sense nom- jo havia estat ocasionalment testimoni en més d’una visita diürna o nocturna a Joan Fuster“. Per entendre la relació de Mira amb Fuster potser hi ha a Tots els camins unes frases significatives, les que li dedicà D. Àngel, a l’escena que pinta a la pàgina 157: “D’aquells quatre o cinc dies a la Torre recorde ben poc, només la situació familiar tan precària que era gairebé de pobresa, la granja exsangüe, la mare feliç per l’’èxit’ del seu fill, i sobretot la cara molt seriosa de D. Àngel, el rector de la parròquia que em va insistir severament en els perills d’allò que ja sabia: ‘L’orgull, fill meu, ves alerta amb l’orgull: no et cregues millor que els altres’. Això he mirat de fer tota la vida, almenys en la intenció, però massa sovint amb resultats més que dubtosos…“. Al llarg del llibre repassa alguns dels pecats capitals, que l’han dominat, tot i que la intenció ha estat la pràctica de la humilitat permanent. Encara com.
