Silenci, treball i sort (Sobre l’Ingrés Mínim Vital)

sense nom

Joan de l’Alcàzar

El València CF va tindre fa alguns anys un entrenador argentí, home seriós i discret, anomenat Héctor Cúper. Tenia un lema personal que aplicava a la seua professió i procurava inculcar-li-ho als seus jugadors: “Treball, silenci i sort”. Tornarem més tard sobre la consigna.

L’actual govern de coalició, el de Sánchez i Iglesias, acaba de donar amb l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital un pas històric en la legislació social espanyola, comparable a altres que van ser el resultat de les lluites obreres recolzades, inspirades i, de vegades, apadrinades per sectors polítics liberals i progressistes, sovint republicans.

Des de l’últim terç de segle XIX sorgeix amb força a Espanya la preocupació per l’anomenada “qüestió social”. En 1883, el govern liberal de José Posada Herrera va crear la Comissió de Reformes Socials [CRS] amb la missió d’estudiar “les qüestions que interessen a la millora o benestar de les classes obreres, tant agrícoles com industrials, i que afecten les relacions entre el capital i el treball”. Tot i que les organitzacions socialistes i anarquistes es van mostrar en principi contràries a la CRS, els republicans i els sectors obrers vinculats a ells sí van recolzar la iniciativa.

Des de llavors hi ha hagut avenços legislatius que han marcat fites en la construcció d’una realitat social avançada, com és l’actual, encara amb les seues llums i les seues ombres. De la Llei de Protecció de la Dona i el Xiquet de 1900 o la Llei de Descans Dominical de 1903 fins arribar a la Llei de Dependència de 2006, per citar-ne algunes.

Doncs bé, l’aprovació d’aquest Ingrés Mínim Vital és, a no dubtar-ho, un enorme pas endavant en aquella senda oberta fa gairebé segle i mig, i constitueix un dels avenços més notables en la redistribució de la renda que ha de realitzar qualsevol estat democràtic socialment eficaç, a més de ser un dels cops més contundents contra la pobresa a Espanya. Amb això, el país deixa de ser l’únic de la Unió Europea sense aquesta eina, imprescindible ara per contrarestar l’impacte de la crisi econòmica provocada pel Coronavirus en els sectors més vulnerables. És veritat que és una quantitat modesta, entre 462 i 1.100 euros al mes per llar, molt llunyana a les prestacions d’altres membres de la UE, però constitueix indiscutiblement un gran esforç pressupostari que no hi ha més que assumir. Justícia social, es diu.

Les dretes s’han declarat contràries, seguint en la seua tradició inveterada. La patronal i els seus amics polítics ja van bramar contra aquella llei que impedia treballar en diumenge però que establia l’obligatorietat de pagar el salari.

Ara, aquestes dretes de sempre tampoc descansen. Clamen al cel, s’esquincen les vestidures, intriguen, calumnien, amenacen de manera explícita o al·legòrica, demanen cessaments, dimissions, fan tot el que poden, acompanyats pels seus cors i palmers mediàtics per generar extrema agitació política, polarització ideològica i enfrontament que procuren disseminar sense descans de dalt a baix. Ni descans dominical, en fan.

És difícil mantindré la calma, cal comprendre-ho humanament. De vegades es necessita una paciència franciscana per no embrancar-se en discussions pujades de to o en enfrontaments que a res condueixen. El vicepresident segon, Pablo Iglesias, o el ministre Grande Marlaska han participat aquesta setmana en més d’un episodi del que han sortit masegats. I amb ells tot el Govern.

Quan determinada diputada del Partit Popular -que salta al terreny de joc quan es tracta d’enfangar-lo- es va permetre anomenar-lo “fill de terrorista” des de la tribuna del Congrés, Iglesias li va dir sense aixecar la veu que si esperava que perdés la compostura anava molt desencaminada. No obstant això, hores després va tenir una picabaralla completament absurda i evitable amb un altre provocador nat, que només juga a això, a polaritzar, a sembrar odi: Iván Espinosa dels Monteros.

La setmana ja estava sent intensa amb l’obligat cessament de coronel de la Guàrdia Civil al front de la comandància de Madrid, i amb l’explicació inversemblant del ministre Grande Marlaska. Què està passant en determinats cercles de Madrid en aquests dies? No ha faltat qui haja parlat de cop d’Estat amb una lleugeresa que sembla inconcebible. A qui beneficien aquests falsos debats, sinó als sectors més radicals i extremats de les dretes?

Espanya no està ni en 1932, ni en 1981, sinó en 2020. Hi som part d’una Unió Europea que té establertes unes regles de joc que fan impossible aventurismes d’altres èpoques. És cert que hi ha poderosos interessos associats en contra de l’actual govern. És cert que des del primer minut alguns van dir que el de Sánchez és un govern il·legítim, d’on conclouen que combatre’l és una obligació moral per a ells.

Però aquest és el seu joc, enfangar el camp, provocar la tangana allà on puguen, col·lapsar tot el colapsable, boicotejar i judicialitzar l’acció de govern, fer com més soroll, millor. Eixa és la seua tàctica: dividir, polaritzar, generar desconfiança cap als prenedors de decisions, ja siga en matèria sanitària, econòmica o social. Negar el pa i la sal a aquest govern que està en una precària situació parlamentària, que té dies bons, dies dolents i dies que valdria la pena que es quedés al llit. Algú deia l’altre dia que sembla que aquest govern té una màquina de crear(-se) problemes, i no li faltava raó.

El camí encertat no és entrar en aquest joc de les provocacions, les tibantors i la polarització; en aquesta dinàmica que no condueix a res de bo. L’èxit vindrà de la mà de prendre decisions que beneficien la majoria, que siguen solvents i ben fonamentades. L’error serà caure en el joc de les dretes.

“La pagueta” han anomenat a l’Ingrés Mínim Vital els sectors de la ultradreta i els de la dreta ultra. Fins l’Església Catòlica s’ha oposat irada, amb la seua jerarquia tan poc cristiana al capdavant, tan poc de l’Església dels Pobres del Papa Roncalli, d’Hélder Càmara o de Pere Casaldàliga, i tant de l’Església dels Rics de el Papa Vojtyla, de Rouco Varela o de Cañizares. Només veuen bolxevics, comunistes de tot tipus i bolivarians rabiosos per tot arreu.

Sempre ha estat així, des de fa segle i mig. Ara les dretes també se senten amenaçades per l’establiment de l’Ingrés Mínim Vital que es proposa arribar a 850.000 famílies en situació de pobresa extrema, que veuran alleujada la seua situació i que, a més, dinamitzarà el consum, cosa més que desitjable en aquests moments.

Les forces polítiques presents al Parlament que no combreguen amb les tesis de persecució implacable al Govern, les que són partidàries dels avenços socials, haurien de avaluar adequadament la situació en què estem. Amb les dretes actuals no es pot comptar per a res. Serien necessàries i la seua col·laboració més que positiva, si més no alguna d’elles, però els pot la set de poder. Està en el seu natural, com aquell escorpí que va picar a la granota que l’ajudava a passar el riu.

Els partits que van recolzar la moció de censura contra Rajoy, els que van possibilitar l’actual Govern, haurien de fer de la necessitat de parar-li els peus a aquestes dretes enfervorides virtut democràtica de col·laboració i cooperació. Pel que fa als seus legítims interessos particulars, haurien de mirar, com a mínim, a mig termini, que ara són massa les urgències. L’Executiu de Sánchez i Iglesias, per la seua banda, faria més que bé si, a més de comptar més i millor amb els seus socis d’investidura, s’apliqués el lema d’aquell entrenador argentí del València CF: “Silenci, treball i sort”. Cal seguir per la senda de la reforma social i no caure en les provocacions, ni alimentar la polarització.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER