Sal·lus Herrero i Gomar
El 16 de maig proppassat, Jordi Muñoz, escrivia un article molt interessat sobre l’afer de l’impost de successions. En part responia a un debat que es va iniciar a finals de desembre de 2019 quan es negociaven els pressupostos de la Generalitat de Catalunya entre els partits del Govern, JuntsxCat i ERC amb els Comuns, on un dels punts claus i més delicat fou l’augment de la contribució de les rendes més altes i l’impost de successió. En aquell context, l’escriptora i tertuliana habitual Pilar Rahola va fer unes declaracions en contra, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, li va respondre amb un tuit on remarcava la necessitat dels impostos per a les rendes per damunt dels 90.000 euros i acabava amb un “Paga y vámonos” (no sabem si fou un lapsus i volia dir “Apaga y vámonos!”). L’economista ultraliberal Xavier Sala-i-Martin, va replicar tot inquirint sobre els qui guanyen més de 90.000 euros, quant més han de pagar, quin percentatge o tant per cent, i argumentant sobre la possible doble imposició i l’argument de “l’estalvi” i la penalització que suposa gravar l’herència, de manera abusiva, de bens que s’han aconseguit al llarg de la vida, perquè altrament la gent marxarà a domiciliar-se a Madrid o a llocs on no es pague l’impost de successió, per això “celebrava” amb ironia el “Paga y vamonos” d’Ada Colau i advertia que si imposaven un tribut de successions massa alt, molta gent optaria per marxar, per anar-se’n a domiciliar-se fora de Catalunya.
No entraré gaire, perquè es faria molt més complex i extens, en la línia dominant de l’economista francés Thomas Piketty, que s’anuncia a les cobertes dels seus llibres que “està canviant el món”, tant a L’economia de les desigualtats, Edicions 62, 2014, que s’havia publicat l’original en francés L’economie des inégalités, La Découverte, París, 1997, 2008, on s’analitzen els impostos com una forma de redistribució i on s’afirma que la perspectiva d’una renda decent sembla que té un efecte incitador més important sobre les rendes més baixes que no pas la perspectiva d’una renda encara més alta per les rendes que ja són confortables: “les trampes de la pobresa” són potencialment més importants que les “trampes de renda mitjana”. Només constatar que els impostos, òbviament, estan relacionats amb la igualtat d’oportunitats, la redistribució de la riquesa, els serveis socials i la pobresa o millor dit, la major o menor taxa de persones amb situació de pobresa. Tampoc entraré a analitzar els impostos a El capital al segle XXI, La Magrana, 2014, també de Thomas Piketty ni a Capital i ideologia que és una història alhora econòmica, social, intel·lectual i política dels règims desiguals, des de les societats esclavistes antigues fins a les societats hipercapitalistes modernes, basat en dades comparatives inèdites. D’aquesta anàlisis se’n desprèn una conclusió important: la lluita per la igualtat i l’educació és el que ha permès el progrés humà, i no pas la sacralització de la propietat, l’estabilitat i la desigualtat.
No entraré en aquests laberints tan intricats perquè excedeix els límits d’un simple article. Més avall teniu el link a l’article de Jordi Muñoz sencer que sintetitza de manera solvent alguns dels punts nuclears del debat sobre els impostos de successió. Em limitaré a aquest article. Constata Muñoz que a pesar d’estar basat en un principi molt acceptat, el de la igualtat d’oportunitats, és un impost molt impopular i inclús odiat, a molts països, i entre sectors socials que en són beneficiaris nets. Potser, admet Jordi Muñoz perquè el principi d’igualtat d’oportunitats entra en conflicte amb el principi de solidaritat intrafamiliar, i en el xoc, no sempre és favorable amb el primer. Segurament perquè davant la reflexió teòrica abstracta, de tipus universalista, a la manera de Rawls a Teoria de la justícia, a El liberalisme polític o del Habermas de Facticitat i validesa i Veritat i justificació, hi ha l’experiència singular de cadascú i les vivències emocionals que són determinants perquè, com adverteix Amartya Sen, hi ha diferents percepcions sobre la «societat justa» i diferents maneres d’avaluar els mèrits de certes institucions i interaccions socials. Evidentment, no totes les maneres de percebre la justícia social es poden considerar igualment vàlides, hi ha algunes que ens porten a la catàstrofe, d’altres que garanteixen uns mínims en sanitat, educació, seguretat i serveis socials que serveixen per considerar-les realment democràtiques en termes d’assegurar les necessitats bàsiques i no deixar a la població sense drets fonamentals ni sense els mínims vitals.
En el debat sobre impostos sobre la riquesa ens posem d’acord molt ràpidament, sobretot quan pensem que nosaltres no serem els afectats perquè estem per sota del límit que s’ha posat. Com assenyala Jordi Muñoz, «en les darreres dècades s’ha produït un procés molt fort de concentració de la riquesa, que és una de les principals fonts de desigualtat. Si les desigualtats de renda han anat creixent, la desigualtat de riquesa és encara molt més extrema. Per tant, caldrà afrontar la carpeta dels impostos sobre el patrimoni. I entre els impostos al capital, un de ben raonable és el de successions, ja que grava la recepció de patrimoni, que és una de les principals fonts de desigualtat».
Immediatament, qüestiona els arguments contraris a l’impost de successions, perquè, com afirma «no sempre tenen el rigor desitjable. Per exemple, un argument que es repeteix molt és el de la doble imposició. Se’ns diu, una vegada i una altra, que aquest impost grava de nou un patrimoni que ja ha pagat els seus impostos durant la vida de qui els ha acumulat. És un argument una mica estrany, i sorprèn que tingui tant d’èxit, perquè de fet es podria dir el mateix de molts altres impostos. El que es taxa no són els diners sinó els conceptes, en aquest cas el fet de rebre’ls. I, de fet, el donant i el receptor són persones diferents, i per tant en cap cas es pot parlar de doble imposició». Mentre el llegia, em semblava impecable l’argumentació de Jordi Muñoz. ¿Com no estar d’acord amb una redistribució de la riquesa que resolgui les desigualtats del món, recaptar diner públic que s’invertirà en investigació, educació, sanitat, energies alternatives, solidaritat amb la gent més pobra dels països del sud o per remoure les causes de la marginació social i la pobresa extrema a les nostres societats?
I tanmateix, quan examinava la meua pròpia vida, que comença a tornar-se densa pel temps viscut, ja semblen vàries vides, em trobava que havia començat als sis anys a treballar en l’agricultura, plantant ceps de vinya, arbres fruiters, cavant, recollint les branques, veremant, collint fruita… i treballs encara més pesats i desagradables netejant els fems dels animals a les granges de porcs, gallines, conills, cabres… al meu poble, sí, a L’Olleria, al Ràfol de Salem i altres pobles de la Vall d’Albaida, des de la infantesa fins a l’adolescència i més enllà, fins que vaig haver de marxar de la casa pairal, mentre els «fills de papà» descendents de secretaris de l’ajuntament, fills de notaris, d’advocats, de petits o mitjans empresaris, tenien tot el temps del món per poder estudiar, viatjar, contaminar amb motos o cotxes i gratar-se la panxa a les platges a l’estiu… La meua família, va poder progressar econòmicament i comprar més terra gràcies al nostre esforç laboral (el dels meus pares, el meu i el dels meus germans i germanes), érem com serfs de la gleva, esclaus treballant intensament per a un pare padrone que era molt exigent i autoritari perquè el clan familiar va esdevenir una xicoteta empresa agrícola que comercialitzava la fruita que treballàvem, sense intermediaris que és una manera de fer molt escaient perquè els fruits de la terra compensen. Als anys seixanta del segle XX, mentre molta gent abandonava els camps, en vendre’ls molt barats, era prou fàcil demanar crèdit als bancs i comprar els bancals que no volien ni podien mantenir perquè molts s’havien fet obrers i es posaven a treballar en una fàbrica amb un jornal molt més segur.
Més endavant, en morir els pares, quan havia de rebre l’herència, per motius de conflicte ideològic irremeiables, només vaig rebre el mínim, una casa perquè pogués anar al poble a les festes, perquè no reclamés via judicial la “legítima” que em pertocava i em vaig sentir estafat perquè allò que amb el meu treball havia contribuït a generar, aquell patrimoni, me l’havien arrabassat. Si haguera hagut de pagar-li a l’Estat per rebre una propietat, en aquest cas, terra de conreu de pagesia, haguera pensat que se’m cobrava dues vegades, perquè jo havia participat en la creació d’una riquesa que ara se’m tornava a espoliar per a subvenir a les finalitats de l’Estat. Entre altres, comprar armes per a exèrcit, pagar assessors polítics i alts funcionaris, organismes i institucions, com els tribunals de justícia, que fan una política hereva de la dictadura feixista i que contribueixen a augmentar les desigualtats socials, l’espoliació econòmica, cultural, lingüística i nacional de la meua terra, del País Valencià i dels Països Catalans.
També hem sentit a dir que aquest impost comporta una descapitalització i que va en contra de l’anomenada “cultura de l’estalvi”, diu Jordi Muñoz, en considerar que aquest suposat estalvi pot esdevenir acumulació immobiliària i és veritat però si l’estalvi arriba per a comprar una segona residència, no em sembla que s’hagi de penalitzar de manera exagerada. Perquè tenir una segona casa quan has estalviat en no tenir cotxe, en no contaminar viatjant amb avió, en no comprar drogues i alcohol, practicant l’austeritat, l’estalvi i la no contaminació és més positiu que el contrari. El problema no és l’impost de successió sinó el gravamen, quant hauran de pagar els meus descendents quan els deixaré els meus béns, que he aconseguit amb el treball i he pagat impostos constantment… Quan les meues filles, rebran les propietats que he aconseguit, ¿podran gestionar-ho sense crear-les un maldecap econòmic que els obligue a malvendre-ho perquè no podran fer front a l’impost de successió? Hi ha gent que quan rep l’herència, la deixa perdre perquè no li ix a compte, ha de pagar uns diners que no té; no es tracta de grans fortunes sinó de gent de classe treballadora. Sovint rebre una herència et pot portar a la ruina. Un drama i un dilema…
Coincidisc amb l’argument de l’ús i abús de les «classes mitjanes», quan afirma Jordi Muñoz, que «ho vam comprovar en el darrer debat sobre l’IRPF, quan alguns destacats opinadors ens intentaven convèncer que un salari de 90.000 euros era de classe mitjana, i que 6.000 euros al mes era de classe mitjana apurada [sic]». Estic d’acord que és ridícul que uns guanys tan elevats puguen ubicar-se dins del que s’anomena «classe mitjana» i més encara que amb uns ingressos així, es puga qualificar de gent «apurada» com si no pogués arribar a fi del mes. No obstant això, com reconeix el mateix Jordi Muñoz, «en el fons el que assenyalen és que els patrimonis més grans utilitzen mecanismes d’evasió i elusió fiscal per estalviar-se’l. Aquest sí que és un argument important, perquè afecta la justícia distributiva de l’impost». És evident que les grans empreses i els grans patrimonis disposen d’equips d’assessors fiscals, economistes i advocats disposats a esbrinar la manera d’esquivar i pagar el menys possible fiscalment, mentre les classes treballadores i la classe mitjana són els qui sostenen la majoria de la contribució fiscal d’un estat amb una política de redistribució molt discutible, amb governs de dretes o d’esquerres, que continuen amb les despeses militars, amb les subvencions a les grans empreses, amb les polítiques de contaminació i de destrucció d’ecosistemes, privatització de serveis socials, educatius i sanitaris, mentre no es treballa prou per cobrir les mínimes necessitats de la població, la renda mínima garantida, les energies alternatives i no contaminants, la solidaritat amb els països del sud…
Per això, l’article Jordi Muñoz acaba reconeixent que s’ha de «repensar el disseny de l’impost. Potser cal revisar el tractament fiscal de societats patrimonials i altres fórmules similars, que són les que utilitzen els grans patrimonis per esquivar la seva quota de solidaritat amb la resta de la societat. O potser caldria replantejar l’impost i taxar la recepció d’herències i regals com a renda, a la seva taxa marginal corresponent. És un canvi de plantejament que podria desactivar algunes de les reticències i distorsions que provoca aquest impost, i que podria resultar eficaç, com han suggerit alguns investigadors, grups i institucions diverses».
I tanmateix, quan observes que les principals subvencions de la UE, posem per cas les de la política agrària, van dirigides als aristòcrates i monàrquics acèrrims dels «Grandes de España» (d’Andalusia, Extremadura o Castella) favorables i còmplices de la corrupció cortesana, mentre la majoria de la pagesia dels Països Catalans viuen en una situació de precarietat, no pots deixar de criticar les injustícies de la societat actual; quan observes que l’Església catòlica s’apunta al registre totes les propietats que pot i vol, sense límits i sense pagar impostos, quan els propietaris de Mercadona que es manifesten amb els «cayetanos» de Madrid, un directiu que no sé si és el Roig amic de l’escriptor valencià Ferran Torrent (que fa uns anys estava en contra que férem servir el nom de Països Catalans) embolicats amb la bandera de la monarquia reinstaurada pel dictador Franco, reben subvencions i evasions fiscals, quan la majoria dels pagesos han de passar pel sedàs del preu que els imposen els intermediaris o aquestes grans empreses del mercat del capital, per tal de finançar els seus despropòsits corruptius, penses que no estem en una societat que camine vers la justícia, sinó tot el contrari…
Al remat, quan observes que els mitjans de comunicació en castellà tenen subvencions milionàries, i els mitjans de comunicació en català, no poden ni coordinar-se per abastar tots els Països Catalans, ni tenen aquestes grans subvencions; quan no es pressuposta prou en recerca, educació, sanitat, cultura, serveis socials, llengües minoritzades, etcètera, tot plegat genera desafecció patriòtica i et trobes en un món desajustat i injust, perquè ets sents discriminat per motiu de llengua i cultura, mitjans de comunicació, inversió, finançament, infraestructures… i saps que la major part d’aquests impostos van a pagar la Casa Reial, l’exèrcit, els policies de “l’a-por-ellos”, els jutges del Suprem, els nombrosos assessors i polítics de l’Estat sense llistes obertes, periodistes subvencionats de l’estil sensacionalista, fomentador de l’odi anticatalanista de Garcia Ferreras, Susana Griso, Carlos Herrera, Losantos, Inda, Marhuenda… i voldries anar-te’n a viure a un país estranger perquè aquesta gent no rebés ni un cèntim del nostre diner. Del fruit del nostre esforç, del nostre treball, de la nostra suor…
