Juli Capilla
Corregir i augmentar: això és la cultura.
Joan Fuster
Ja no sé quants dies portem enclaustrats. Moltíssima gent viu de portes endins des de fa unes setmanes, en la intimitat “obligada” de les seues cases. De tant en tant, t’aboques a la finestra o al balcó i veus el veïnatge fent mans i mànigues per torbar els infants, per atendre un major, per fer passar de la millor manera possible aquesta quarantena imposada per les circumstàncies i -cal dir-ho sense embuts- per una manca flagrant de previsió en matèria sanitària. Aquesta experiència traumàtica -per les pèrdues humanes, sobretot, i el càstig psicològic, econòmic, de salut, etc.- ens hauria de servir per canviar de mentalitat i per valorar, d’una vegada per totes, la res publica com pertoca. La salut i l’educació públiques, la investigació científica, l’estat de benestar que la civilització occidental es va empescar a les darreries del segle xx haurien de ser les nostres prioritats més insubornables. No podem escatimar en allò que és absolutament primordial, necessari, humà.
Però, ¿què és primordial? ¿A què ens referim quan parlem de necessitats bàsiques? La primera compareixença, aquesta mateixa setmana, del ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, no ha pogut ser més clara, i també més decebedora: “Ya llegará el momento de impulsar y reimpulsar para la cultura y el deporte. Hoy toca pensar en los enfermos, en salvarles la vida y en parar el virus. Y cuando lo consigamos, haremos todo para reactivar la cultura”. D’acord, hi ha necessitats bàsiques a cobrir, indefugibles. Però cal dir al respecte que hi ha maneres intel·ligents d’atendre aquesta parcel·la humana que hem convingut en anomenar cultura, sense entrar en contradicció amb les prioritats sanitàries. Perquè hi ha necessitats que, per bé que no són bàsiques o urgents, són també necessàries. “No solo de pan vive el hombre”. Fins i tot el ministre que porta la cartera de Cultura -aquesta insígnia que ens humanitza i ens allunya de la resta dels animals- és conscient que aquesta necessitat tan intangible i material alhora com és la cultura és absolutament necessària. Així ho declarava en la mateixa compareixença, citant ni més ni menys que a Orson Welles: “Primero va la vida y luego el cine, aunque la vida sin el cine y la cultura tiene poco sentido”. I, llavors, ¿què fem?
Ben mirat, és una qüestió de gestió eficient de l’erari públic. ¿Quants diners balafia un estat en despeses militars i en “seguretat” policíaca; en prebendes destinades a l’Església oficial; en obres i galindaines supèrflues o prescindibles? Ja dic que és una qüestió de prioritats i d’administració raonada i raonable de la cosa pública. No es tracta d’insuflar pressupostos i partides econòmiques que mai no han estat generosos per a la cultura. Això ja ho sabíem. Però d’aquí a fer-ne tabula rasa, a menysprear-la o a eludir responsabilitats públiques sobre aquesta matèria tan fràgil com és la cultura, hi ha un abisme insondable, un forat negre per on podrien escolar-se els fonaments que forneixen l’ésser humà. Perquè la cultura és tan necessària com el pa de cada dia. Més encara en el temps que corren, tan propensos a l’oci i a l’entreteniment, d’una banda, i a la formació i a l’educació permanents -gosaria dir que convenients- a què tots els humans tenim dret.
Hi ha mesures de protecció que haurien d’assistir aquest sector artístic i cultural tan divers com productiu econòmicament per a un país. Fórmules econòmiques, sí, com ara el suport real als autònoms i a les pimes (tan habituals en aquest àmbit); la condonació de pagaments i impostos absurds en una època d’inactivitat quasi absoluta; iniciatives que valoren i impulsen definitivament els serveis que presta el comerç de proximitat (les llibreries tradicionals, per exemple); el pagament immediat de subvencions ja aprovades i eternament endarrerides; campanyes gratuïtes de conscienciació a propòsit del valor de la cultura en els mitjans de comunicació públics; la recerca d’alternatives que pal·lien a curt i a mitjan termini tots els esdeveniments culturals que han estat dramàticament anul·lats o ajornats sine die: fires, festivals, mercats, representacions teatrals, estrenes de pel·lícules, presentacions de llibres, exposicions, etc. Potser aquesta pausa obligada ens hauria de fer pensar que la cultura és una prioritat perquè ens dignifica i ens fa ser més i millor persones, diferents dins de la diversitat humana, més enllà de les necessitats fisiològiques, més enllà de les urgències de l’estómac.
Així doncs, jo li demanaria al senyor ministre que faça un pensament -o que s’ho repense més la pròxima vegada, abans de parlar- i que agafe per l’ansa i amb fermesa la cartera del Ministeri de Cultura que dirigeix. Que li pose una mica de voluntat i d’imaginació. Que assumisca la seua responsabilitat envers la cultura. Perquè, encara que no ho semble, ens hi va la vida.
