Juli Capilla
La literatura ja ho havia predit, amb novel·les increïbles, però del tot versemblants, que van tibar fins a límits insospitats una societat imaginària inserida en un futur caòtic. En tenim exemples a casa nostra i també en altres literatures. El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo; La pesta, d’Albert Camus; Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, o el Decameró, de Bocaccio, són mostres de ficció ben eloqüents d’un món amenaçat per un fet trasbalsador extraordinari, com ara el Covid-19, que posa cap per avall tota una societat i situa les persones en el pitjor dels escenaris possibles de supervivència. Ja hi som! No fins a l’extrem de dibuixar un panorama de rapinya i agressions generalitzades -esperem que no hi arribem mai- però sí en un ambient rar, inaudit, insòlit, en què les autoritats ens impel·leixen a confinar-nos a casa, a eixir-ne només l’imprescindible, per a comprar aliments, i a adoptar mesures de prevenció casolanes: guants, higiene continuada i distanciament físic. No n’hi ha prou! Ja ho ha dit Oriol Mitjà, l’epidemiòleg de l’Hospital Trias i Pujol de Badalona que dirigeix el primer assaig clínic al món per tractar la pandèmia, una fórmula que es posarà en marxa aviat per tractar de reduir la capacitat de contagi del coronavirus. L’alerta no és gratuïta perquè, a diferència de Corea del Sud, un país semblant a Espanya pel que fa a volum demogràfic i on van arribar a un nivell d’afectats també paregut, ací les mesures adoptades han estat més bé toves i tardanes, ignorades per una part massa nombrosa de les empreses i de la població, i on n’hi ha qui fins i tot en fa befa i deambula pel carrer amb un desvergonyiment inadmissible i una actitud prepotent, irracional i injustificable. La picaresca i la joie de vivre, que tants rèdits ha donat a la literatura hispana, se’ns tornarà en contra perquè els capteniments irresponsables -governamentals i socials- propiciaran un ascens exponencial de la malaltia i agreujaran la crisi, fent-la més llarga i profunda en el temps. Una crisi que, com sempre, afectarà més als petits que als grans, a l’economia domèstica i a les pimes, als autònoms i a les treballadores i treballadors en general. La cultura serà també un dels pitjors damnificats. El cinema, el teatre, les arts plàstiques, la música, el món editorial… ja ens ressentim pel fet d’haver hagut de tancar la persiana per decret. I ja veurem si ens en podem refer algun dia. Ara fins i tot s’ofereixen alguns d’aquests serveis culturals gratuïtament, a través de plataformes digitals, públiques i privades, en un pas més cap a la descapitalització de les empreses que es dediquen a produir cultura, sense l’esforç de les quals aquesta gratuïtat no seria pas possible. Esperem que aquesta “exigència” de gratuïtat siga transitòria perquè, si no, podrien morir d’inanició. La paradoxa de tot plegat fora que Catalunya salvara Espanya, amb l’aplicació imminent a tot l’Estat de l’assaig clínic en què treballen a marxes forçades, a contrarellotge, l’epidemiòleg català Oriol Mitjà i el seu equip. Chapeau per ells i per tots els professionals sanitaris. La resta de la població, millor ens quedem a casa si volem contribuir de manera fefaent i efectiva a desllorigar la crisi.
