Jaume Comellas, Terrassa i nosaltres, els valencians

jaume comellas

Sal·lus Herrero

El llibre Retrat i homenatge generacional. Terrassa 1939-1976 de Jaume Comellas i Colldeforns (Àmfora, 2019) és un llibre de memòria històrica i sociològica per mostrar les misèries i les virtualitats, les penes i les joies de la primera generació nascuda a la immediata postguerra i que experimentà la derrota de la República, la sacsejada del Vaticà II,  la fi de la dictadura i l’inici d’una ‘democràcia’ amb escassa tradició democràtica al darrere, tot i que s’esmenten moviments i experiències predemocràtiques locals reeixides.

És un relat ubicat a Terrassa, però arriba a mostrar el pols d’aquella societat tant a Terrassa, com a Catalunya, part dels Països Catalans, Europa i el món sencer. És un bocí extens de crònica personal, familiar, social i associativa des d’un racó de món, des de la singularitat d’un periodista terrassenc que mira el món i tracta de retratar-lo amb finesa, detallisme i minuciositat d’ofici, sobretot en allò que afecta als problemes socials, culturals, musicals, pictòrics, estètics i mostrar els xocs generacionals i ideològics que pot testimoniar. I evidentment, ho testimonia amb fets, anècdotes, vivències íntimes i col·lectives, inclús incorporant l’atenció a l’esport, a l’educació o el sistema pedagògic sofert, la descoberta del fet religiós, els jocs, les festes de sant Joan, els establiments, les merceries, les fleques, les tendes de queviures, les targetes de racionament, l’estraperlo, els combustibles de l’època (carbó, petroli), la regalèssia, el gel per mantenir els aliments a les neveres artesanals, la roba rentada a mà, els carrers començats a asfaltar, el clavegueram, alguns oficis desapareguts o reciclats (pellers, serenos, captaires, l’esmolet, l’escombraire…), les inundacions del setembre del 1962, l’anàlisi dels fluxos immigrants, l’explosió del desenrotllisme, el creixement demogràfic, les insuficiències als barris perifèrics de Terrassa, el naixement de les associacions i les reivindicacions veïnals i les primeres experiències «democràtiques» enmig del franquisme; els personatges distingits i anònims (que hauria reivindicat Walter Benjamin), el món universitari als anys seixanta, les sardanes i els balls, la corrupció d’estat o l’estat corrupte, el servei militar i el casc pesant, els transports, l’ambient cultural, la música, la Nova Cançó, el periodisme a Terrassa, la revolució cultural, política, religiosa i sexual, en temps de silenci i repressió, els temps de crispació social i quan s’albira la fi del trajecte…

Tants temes que, sovint, m’han recordat els films neorealistes italians, a l’estil de les pel·lícules de Fellini que mostren un món bigarrat i un xic caòtic. Repassa les misèries d’un sistema “pedagògic” basat en «la letra con sangre entra», la deficient formació dels mestres, els càstigs, el control ideològic estricte, la indolència i la frustració de tot el sistema docent al servei de l’adoctrinament, de la Formación del Espíritu Nacional per construir súbdits i no ciutadania lliure i amb criteri; i s’interroga per la història, la llengua i la literatura que ens vàrem aprendre, que ens van imposar, que ens van amagar, quina realitat de país no se’ns va mostrar o se’ns va tergiversar; quins idearis ens van imposar i quins ens van robar… El pietós mes de maig, de Maria, el pes de la religió, la barreja entre religió, les armes, l’exèrcit, Déu i la creuada; la santificació de la mort, dels màrtirs, les cançons del Novio de la Muerte, l’exaltació dels Legionarios, l’esport de formació militar a l’estil dels nazis, front a l’esport anglosaxó, l’OJE, el NO-DO, una permanent propaganda i idolatrització del dictador… Sobre el cinema, el teatre, el circ, la música clàssica, la ràdio, les fires, les festes majors del fet lúdic infantil a Terrassa, els xarlatans de fira; l’esport de la postguerra (futbol, bàsquet, l’hoquei sobre herba, el ciclisme, la natació, l’atletisme, la boxa, el tennis, els masclisme en l’esport, els escacs… esmenta l’obra de Nobert Elias Esport i oci en el procés de civilització, on en les societats industrials avançades l’esport substitueix la religió com a font d’identificació, significació i gratificació de les seves vides; esport com a religió seglar. I s’aclama a Eduardo Galeano per a recordar que l’esport també és l’abocador d’escombraries de conductes que s’ha convertit l’esport massa, que és quelcom massa seriós perquè es deixi de banda des de la raó i de l’estima intel·lectual; per no deixar-lo en mans de la irracionalitat i de la mercantilització.

Esmenta una cita del filòsof Gómez Pin en el sentit que una educació identificada amb la mera instrucció és mutiladora, domesticadora i castradora. Perquè l’educació és fertilització de les possibilitats de coneixement. Analitza el fet religiós, com l’adhesió constant i ostentosa de la jerarquia catòlica al règim vencedor de la guerra causat pel colp d’estat i de manera directa al seu cap d’estat, en un contrast d’actuació profundament anticristiana i contra els drets humans d’aquest règim polític, ho sintetitza tot; els creuats eclesiàstics, l’anticomunisme malaltís, la submissió al totalitarisme franquista, la manca de crítica i de reflexió intel·lectual rigorosa, el masclisme, la misogínia de l’església, el classisme… Repassa el sistema mèdic, ple de supersticions religioses, Fàtima, Lourdes, l’aigua del Carme, els assots de la poliomielitis i de la tuberculosi pulmonar, les vacunes, l’aparició dels antibiòtics de segona generació, l’estreptomicina, d’Alexander Fleming i Albert Schatz, el 1943 i el departament en el qual col·laborava a la Universitat Rudger de Nova Jersey, que dirigia Selman Abraham Waksman.

Inicia el relat amb una dedicatòria: «Als terrassencs que van viure uns anys foscos de la història de la ciutat i que, lluitant amb convicció i generositat contra els contratemps que comportava el règim imperant, van saber construir una ciutat digna, dinàmica, culta, integradora i oberta al progrés i a la convivència» i els agraïments corresponents, a la Fundació Torre del Palau (Josep Mª Font), a l’escriptor Vicenç Villatoro, pel seu esplèndid pròleg, d’un dels intel·lectuals catalans més consistents i rics dels darrers quaranta anys, a Ferran Pont per les aventures reivindicatives que han compartit als anys seixanta i setanta, a l’Arxiu Municipal de Terrassa (Montserrat Cuyàs Artigues) i es dirigeix a l’anònim lector amic sobre com rebrà el missatge comunicatiu que transmet aquesta crònica atapeïda de dades, fets, goigs, sofrences, vivències i «energia que empeny sense fre, més enllà de la racionalitat». Proclama que vol traçar una línia semblant a la de George Orwell, autor d’Homenatge a Catalunya, al seu assaig «Per què escric?» amb dos impulsos bàsics: l’històric i estètic. «El primer es refereix a la necessitat de deixar constància fidel i plena de la veritat dels fets. I, el segon, al fet que aquesta veritat sigui explicada de manera creativa, amb un esforç intel·lectual que faci de la seva constatació un exercici plaent».

El pròleg de Vicenç Villatoro és una meravella, el comença amb una reflexió interessant i senzilla «Moltes vegades vivim amb la sensació que la història és el que passa als altres, el que ens passa a nosaltres és, simplement, la vida». Seguint Bertolt Brecht i  Walter Benjamin ens adverteix que «Els llibres d’història ens havien dit, durant dècades, que els seus protagonistes eren els reis i els generals, els sants i els papes. I que la resta de les persones teníem, en tot plegat, un paper subsidiari, convertit, com a molt, en un àtom poc significatiu en ell mateix de les masses, del poble o de la classe. En aquest marc mental, semblava natural que escrivís les seves vivències només aquella persona que creia tenir coses excepcionals per explicar, que podia aportar el testimoni directe dels protagonistes reals de la història, no dels figurants». És a dir, aquestes cròniques estaven reservades a persones singularíssimes, a una alta participació en els esdeveniments amb una quota de poder molt gran per prendre decisions determinants o en situacions especials, com les guerres, camps de concentració, epidèmies, ara escriure sobre l’ordinarietat quotidiana és més difícil… O també tenien dret a la memòria, afig Villatoro, aquells que a partir de les seues vivències convertien la pròpia vida en matèria literària, com fa, posem per cas, Natalia Ginzburg a Lessico famigliare, 1963 (Lèxic familiar, Àtic dels Llibres, 2018, traduïda per Elena Rodríguez, amb pròleg de Llucia Ramis «Escriure és això»), i es guanyaven el passaport a la immortalitat no tant per allò que explicaven sinó, per com ho explicaven.

La memòria de les múltiples cròniques trenades sobre la vida de Terrasa, de Jaume Comellas, s’acosta a una història de la vida quotidiana, ordinària i extraordinària, d’una època concreta. Esmenta Vicenç Villatoro a George Duby i Philippe Ariès van dirigir, en aquest sentit, una formidable Història de la vida privada en diversos volums, que és una veritable joia; esmenta també el concepte de història de les mentalitat, no ben bé història de les idees: això seria més aviat un recorregut per l’evolució de la filosofia i de les aportacions dels grans pensadors, sinó a explicar-nos una cosa tan essencial com en què creia realment la gent del carrer, la gent normal, en una o altra època. El que va fer brillantment George Duby, i també Carlo Ginzburg al seu llibre El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI.

Aquesta ampliació de la mirada històrica cap a la quotidianitat, cap al conjunt de la gent, aquest increment de la nòmina dels protagonistes de la història ha canviat també l’interès per les biografies individuals, d’un nombre infinitament més grans de persones. La història oral n’ha posat en valor el testimoni, la individualitat indiscutible i significatives de sectors socials, de llocs o ciutats, de moments i d’èpoques; biografies excepcionals i gènere memorialístic i anota que «hem de celebrar l’escriptura i la publicació d’aquest aplec vivencial de Jaume Comellas i subratllar el valor que té per ajudar-nos a imaginar, reconstruir o evocar la vida terassenca de bona part del segle XX». Assenyala la seva possibilitat i obligació de mirar amb interès i curiositat la vida social pel seu ofici de periodista, i des d’una talaia mínimament privilegiada perquè ha vist més coses i sap més coses; destria «allò que pot ser notícia i ho narra amb senzillesa, d’una manera endreçada i entenedora, que fa de bon llegir». Una crònica que es llegeix com relat vivencial interessantíssim, sobretot per a la gent que coneix o vol conèixer el mig segle de vida terrassenca, des de la història de la vida quotidiana i també de la història de les mentalitats, com entenien els fets aquells que l’estaven vivint… I sobretot destaca que ha fet l’esforç d’escriure-les Per deixar petja i fer-se entendre en exposar una mostra significativa del passat.

Esmenta a Bertolt Brecht qui, deia que en el futur llegiran els llibres dels nostres grans autors per saber com vivia la gent normal i corrent en el temps que van ser escrites… Replica Villatoro que no n’està segur: «Crec que la literatura no és un pur testimoniatge social, no és l’acta notarial d’un temps. És més coses. Però sí que és veritat que la gent del futur, com fem nosaltres quan mirem el passat, buscarà aquells llocs on s’expliquen el dia a dia de tantes persones, què feien, què pensaven, què menjaven, què somiaven. I quan algú faci aquest exercici sobre la Terrassa del segle XX apreciarà molt que Jaume Comellas hagi volgut deixar constància d’aquesta vida. Perquè serà un dels llocs, no gaires, on podrà trobar-hi coses. Les coses que ens recorden que la història no és només la vida dels altres, sinó que també és la nostra, de vida». Una vida guiada, a les palpentes, per una mirada inquieta, perspicaç i curiosa pel que li afecta a ell mateix i als altres més desafavorits, sobretot quan els coneix de prop; delerós perquè s’acabés un món estret, sòrdid, fosc, miserable i massa pla amb una “educació“, política governamental i un esport imposat, durant massa anys, a la manera germànica que bandejava l’anglosaxona. Perquè, recordem, el dictador Franco, inclús abans de la seua traïció amb el colp d’estat militar, estava amistançat amb el nazisme alemany i el feixisme italià, més enllà de la derrota del nazisme. I el franquisme fou, junt a, règim dictatorial de Salazar a Portugal, l’únic Govern feixista que va restar en peu i victoriós, a Europa, després de la segona guerra mundial; del 1967 al 1974 es va afegir la dictadura dels coronels de Grècia, que tan bé va retratar el film Z de Costa Gavras.

Al Preàmbul, Jaume Comellas, posa una citació de Sigmund Freud: Mai no podem deslliurar-nos del passat. Els seus espectres ens esguarden i apareixen sobtadament en els moments més insospitats, ocults en no se sap quantes màscares. I al·ludeix al reviure uns fets i unes realitats pretèrites d’unes vides amb possibilitat de transcendència, el retorn vivencial incontenible que és la memòria i del qual no som capaços de deslliurar-nos i desprendre’ns dels seus espectres… i fantasmes. L’ordenació el més fidelment possible de la facultat tan complexa i diferenciadora dels éssers pensants que és la memòria, esmenta la nostàlgia i el càlcul entre l vida viscuda i el futur que resta i avança vers un the end inexorable i proper. Cosa que ens passa a tots els que envellim.

Es conjura per treure l’entrellat, fer balanç des de la necessitat de contemplar l’espectacle viscut des d’una altra perspectiva que arrodoneixi «definitivament la veritat plena». Una visió a contrallum, a la llum de la vida viscuda, per recuperar la consciència d’allò que vàrem viure, sovint absent quan justament l’estàvem vivint, com afirmava Marcel Proust del fet que «El veritable viatge de descoberta no consisteix a buscar nous paisatges, sinó a tenir nous ulls». Aquests nous ulls que fiten l’ahir sobreil·luminats per components tan valuosos i enriquidors com maduresa, reflexió, aprofundiment i solatge intel·lectual, serenor, perspectiva, despullament de prejudicis i interessos immediats… El desig de notariar de la millor manera i la més completa possible, uns anys concrets de la vida terrassenca, l’antiga Ègara; així com Arnold Wesker va dir que una cuina d’un restaurant, representa tot un món, qualsevol jo pot representar tots els jos, qualsevol ciutat, Terrassa, pot representar totes les ciutats i qualsevol carrer pot servir d’espill la imatge de tots els carrers.

Jaume Comellas, delimita el seus orígens familiars a Terrassa, de Castellbell i el Vilar, a vint quilòmetres de Terrassa, al Bages, i explica que els seus pares «es van casar el dia 15 d’abril del 1931, sense poder-ho imaginar, molt poques hores després que Francesc Macià proclamés de manera emfàtica i solemne, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, l’Estat català dins de la confederació de repúbliques ibèriques. Devien ser el primer matrimoni català de la República, o un dels molt primers […] El casament va celebrar-se a Montserrat i l’oficiant va ser mossèn Josep Homs; les taules del menjador de l’avui abandonat Hotel Colònia Puig estaven ornamentades amb flors confegint la bandera republicana i l’esmentat sacerdot va proclamar, en entrar al recinte, un entusiasta «Visca la República», cosa que no va impedir que, cinc anys més tard, fos ignominiosament assassinat per un escamot anarquista en el si d’un temps per a alguns escandalosament mancats de referents morals. Aquell joiosíssim, i tan esperançador, inici de camí comú, un camí genuïnament republicà, sentidament obert a expectatives de canvis positius per a tota la societat; un moment anunciador de ruptures de polítiques injustes i contumaçment deutores i servils dels estaments més privilegiats, terratinents, lobbies industrials, Església catòlica, exèrcit, és va veure, qui ho podia sospitar? Brutalment escapçat cinc anys més tard pel retruny imperdonable d’un cop d’estat militar; un fet presidit per uns objectius absolutament contraris als instaurats democràticament i amb el suport evident de les classes populars». I conta quan va néixer, a mitjans del 1941, la seua família mal superava els complicadíssims i dramàtics esdeveniments bèl·lics i postbèl·lics, s’havia instal·lat a Terrassa, on van néixer els dos petits, els dos germans majors havien nascut a Castellbell i el Vilar… el seu desenvolupament al món rural i l’aprenentatge de les tasques agrícoles, el coneixement de la natura i potser la seua afecció a l’esport, a la cultura, l’art, la música i l’excursionisme que li ha durat tota la vida sencera; la influència dels cants dels ocells i del cicle de les estacions del temps.

S’explicita la Terrassa de la dècada de 1940, els carrers plens de Caudillo, Primo de Rivera, generals, Calvo Sotelo, Alcázar de Toledo; Héroes de Codo (uns carlins abandonats per l’exèrcit nacional fins a la seva liquidació a mans de les foces republicanes en aquell poble aragonès), Espinosa de los Monteros, Conde Egara, etcètera. «Amb una població delmada per les baixes de la guerra, de l’exili i dels empresonats, l’arribada de mà d’obra andalusa constituïa una necessitat primordial i un alleujament per atendre la golafreria de producció de les nostres indústries; aquells nouvinguts van ser actors d’un favor cabdal tanmateix no recompensat de manera generosa», sense negligir actuacions individuals exemplars, fins i tot compromeses, lligades com explica més avant a comunitats cristianes de base i associacions culturals, reivindicacions sindicals de l’incipient Comissions Obreres i associacions veïnals.

Es parla de «l’allau precipitada» d’immigració a ciutats com Terrassa que es va concentrar el poc anys, per força hauria de produir un trasbals profund en la societat receptora; del sacseig de l’estatus quo de la població autòctona, «la de sempre», que es va sentir literalment envaïda i que ara, en les noves «invasions» immigratòries fa bo de no memoriar per no perdre el nord de la brúixola; s’afirma que «es pot parlar d’un autèntic ‘xoc’ de cultures». S’afirma que «Hi ha referents explícits d’una evidència palmària: d’un xoc entre dos mons enormement «distants» culturalment; la «llunyania» de procedència de les «masses immigratòries» no era solament geogràfica i lingüística. Era quelcom «profund», d’una «radicalitat rotunda» que es concretava en unes cosmovisions culturals de difícil maridatge amb les «pròpies del país». Més encara «Idioma com a fet inicial, amb l’agreujant de l’acceptació particular del seu castellà, i formes de relació, hàbits,principis relacionals, costums, vivència religiosa, etcètera, conformaven uns magmes culturals que van irrompre «desbridadament» a la nostra societat. Com a terrer bàsic hi havia la distància que hi ha des d’unes concepcions culturals menys avançades que les d’aquí, vist des de paràmetres, per entendre’ns, moderns o si es vol, elevant la imatge, europeus. A això encara cal afegir la llunyania entre uns orígens en general rurals i materialment mísers. Des de «casa nostra s’acusava la seva realitat com a menys madura culturalment, menys evolucionada, més primitiva o fins i tot bàrbara, en una imatge antropològicament, no insultant, del concepte».

La qüestió, al meu parer, és que des d’una perspectiva antropològica, no es pot qualificar unes llengües o unes cultures de superiors o inferiors, són diferents; es poden produir conflictes per qüestió de classe social, gènere, cultura, llengua, quantitat de gent arribada a un lloc on hi ha altra gent des de fa anys, diferent construcció de la identitat cultural, major o menor inclusió… però els estudis etnològics no avalen la superioritat o inferioritat d’una cultura o d’una altra; no la poden avalar. Es diu també que «Els nouvinguts no havien estat prèviament culturitzats/advertits, adoctrinats, sobre les característiques elementals del seu destí, del qual només tenien com a referència que aquí hi havia feina i no es passava gana, i poca cosa més; i estàvem imbuïts, si més no implícitament, d’allò «tot el que és d’Espanya és de tots els espanyols»; o sigui res sobre el que es correspon al «fet diferencial» sigui de Catalunya o d’on sigui». S’anota que la població autòctona va haver d’encaixar sobre la marxa, i alhora procurar no perdre la seva idiosincràsia cultural, la seva condició de societat «més avançada» i que hi havia d’haver, en justícia, unes línies vermelles que no es podien traspassar. I, a més a més, va haver de fer-ho en un context polític hostil, ja que les directrius institucionals també afavorien, i promovien clarament, un mestissatge unidireccional; o exclusivament vers l’anorreament dels valors autòctons del país. Era allò que Manuel Vázquez Montalbán va descriure lúcidament com «l’exèrcit pacífic d’ocupació cultural». I que va comportar un procés de sedimentació de capes tectòniques atapeït de situacions incòmodes i ensems, en determinades instàncies i en part també, mútuament enriquidores».

Em sembla que en l’anàlisi històric, antropològic i sociològic, hauríem de diferenciar, per una banda, les estructures del règim dictatorial franquista, que segurament, procurava enviar fluxos d’immigrants des de la resta de l’estat per espanyolitzar els Països Catalans, també a causa d’una situació de desigualtat econòmica i social enorme, com passava a Itàlia des del sud cap al nord, al film de Fellini Els germans Rocco. No obstant això, les persones migrants que arribaven, eren també víctimes de la pobresa, la misèria i de l’explotació laboral i la marginació social a la societat a la que arribaven, com denunciava Francesc Candel a Els altres catalans i contribuïa a construir una societat més rica i plena. Però, al meu parer, no s’hauria de revictimitzar les víctimes, d’una banda i de l’altra, perquè seria injust i no se les pot responsabilitzar de causes estructurals i sistèmiques d’un règim autoritari que les ha instrumentalitzades a unes i ha tractat de genocidiar la llengua i la cultura catalanes a les altres. En negar la dictadura franquista el sentit de la justícia social i els drets humans de tots, dels autòctons i dels immigrants. Per això, a la fi de la dictadura, es va poder coincidir i treballar conjuntament, en associacions i reivindicacions veïnals, socials, sindicals, culturals i polítiques que aplegaven gent vinguda del sud, del nord, de l’est i de l’oest, com cantava Lluís Llach i proclama l’himne del Barça.

Jaume Comellas, tot i exposar que «l’accent particular de l’accent espanyol dels immigrants era objecte de xanxa», «la diferent valoració del soroll dels nouvinguts», «el recurs a comparacions exagerades, a un cert melodramarisme», «una devoció religiosa amb una afectivitat particular a la figura de la mare de Crist en una munió d’advocacions part d’elles d’una extraordinària i colorista imaginació». En el terreny de les relacions familiars, «una valoració primitiva i expeditiva de l’autoritat paterna i la corresponent secundarització del paper de l’esposa», aspectes acceptables com «l’agudesa», «l’espontaneïtat» i «el vivor sentit de l’humor»… que depèn com s’interpreten poden estar prop de la generalització de tòpics i llocs comuns, que es fabriquen contra els immigrants, en posar-los a tots en el mateix cas; no és el que fa Comellas, perquè, explícitament, elogia a la manera de Walter Benjamin, als immigrants coneguts, com la senyora Juana, la dona de fer feines, la minyona de la seva casa o al senyor Juan Pérez Mejia, secretari de l’ajuntament de Torres de Jaén, que durant la guerra per no fer la salutació feixista perquè tenia tabac a la mà i va alçar el puny, va ser torturat d’una manera cruelíssima, sense obrir la boca, va emigrar a Terrassa i va treballar a l’empresa familiar de Jaume Comellas; també a causa del servei militar de Jaume Camelles a Granada, va comprovar en directe la situació de pobresa de la gent als pobles granadins i la perspectiva de no futur del jovent a unes terres caciquils al servei dels senyorets; també exposa el compromís de les comunitats cristianes de base de Terrassa per resoldre els problemes d’habitatge, manca de llum, aigua, barraquisme als barris perifèrics en impulsar les reivindicacions veïnal.

En el debat frustrat entre Pere Calders i Francesc Candel, pense que el la defensa de la llengua i la cultura catalanes durant la dictadura, segurament té uns arguments més sòlids Pere Quart, més en la defensa dels drets dels immigrants potser té uns arguments més valuosos Candel; hauríem de trobar fórmules que garanteixen tant els drets humans dels autòctons com el dels migrants, de llavors i d’ara mateix, per construir una societat més inclusiva i respectuosa amb els drets humans de les majories i de les minories, dels autòctons i dels nouvinguts, alguns dels quals, amb solidaritat i generositat, s’han catalanitzat del tot.

S’escriu que Terrassa també era un ciutat en la qual les diferències entre vencedors i vençuts es manifestaven de manera perceptible; l’ostentació impúdica dels vencedors que molts feien del seu estatus privilegiat, insensibles a les sofrences dels derrotats; les exhibicions patriòtiques al carrer qualsevol dia, l’ocupació dels equipaments que havien pertangut a entitats republicanes o populars, la construcció de ostentosos monuments a Los Caídos finançat amb aportacions ‘voluntàries’ del sector industrial dels qui en els primers anys de la postguerra es van convertir en el braç executor de les polítiques dictatorials del règim. Com advertia l’historiador anglés Paul Preston: «Perquè s’ha de recordar que el règim de Franco era la institucionalització de la seva victòria. Durant la Guerra Civil va fer una inversió de terror. I va viure dels beneficis d’aquesta inversió al llarg de la dictadura» (Entrevista d’Antoni Bassas Diari Ara, 18 juny 2016).

Detalla Jaume el llistat d’actes de reafirmació de la dictadura: el dia de la victòria, el de l’alçament nacional, és a dir el colp d’estat, el dia de sant Jaume, patró d’Espanya, el dia del cabdill, el dia de la raça, l’aniversari de la mort de Primo de Rivera, el règim totalitari «posava en marxa, any rere anys, el seu ben alimentat aparell propagandístic d’un exultant abassegador. En definitiva, una insistència amb clara voluntat de sotmetre la societat als designis del règim i una reiteració de l’afany d’acarnissament sobre els vençuts. Un recordatori de la Guerra Civil des de la més iniqua prepotència i reiterada voluntat anorreadora». Explica la creació a Valladolid de l’Auxilio Social, promoguda per FET i JONS (Falange Española Tradicionalista i Juntas de Ofensiva, (Déu n’hi do el nom!), Nacional Sindicalista ), a semblança d’un altra creada pel règim nazi de Hitler: la gran contradicció era que tenia com a objectiu ajudar les víctimes d’una guerra que ells mateixos havien causat, on s’ajuntaven el concepte de «caritat cristiana» i l’ús propagandístic de la dictadura nacional-catòlica.

A l’estat-país amb corrupció i estat-país de corrupció, analitza l’estat de corrupció de la dictadura: i afig el suplement Presència del diari El Punt/Avui, del 7 de febrer del 2016, publicava una entrevista a Joan Llinares (MNAC, l’IVAM de València i el Palau de la Música Catalana), on deia: «La corrupció ha existit sempre i s’hereta del franquisme. I aquest ha estat un dels càncers que ha generat totes les derivades. Del franquisme no es revisava res. El pacte de la transició no parteix d’una anul·lació de la legalitat de la dictadura. Ens hem centrat molt en la part m´s dolenta i sanguinària però també hi ha […] tota la resta, com ara la forma com es feien els negocis econòmics durant el franquisme i que emparaven grans fortunes que s’havien fet durant aquells anys». En un altre apartat critica l’absència de rastre social de l’alta burgesia terrassenca i la seva innocuïtat a diferència del que va passar abans de l’esclat bèl·lic caïnita, com afirma Joan Armangué, ex-alcalde de Figueres, a un llibre seu; ens conta part de la seua mili a Granada com un engany i elogia «a Pepe Beúnza, a l’amic Jesús Viñas i a tots els generosos i arriscats pioners en la lluita per l’abolició del servei militar; el summun de l’absurditat, de la submissió, de l’humiliació haver de servir un exèrcit que ocupa militarment els Països Catalans; ens conta els religiosos reformistes del concili Vaticà II, l’escolapi Garcia Durán, els jesuïtes sota la direcció del basc Pedro Arrupe… L’inici de les reivindicacions veïnals, amb cita d’Emmanuel Mounier: «A molts dels que disserten sobre el comunisme els ha faltat anar a barrejar-se amb els homes i les cases d’aquest suburbi que s’anomena roig i que, de prop, no és més que gris, tan gris que sembla que està segellat per sempre amb el color dels dies. […] Aquest suburbi on ahir vol dir «humiliació», avui, «inquietud» i demà «amenaça». On, si s’arriba a combregar-hi, tot i que només sigui per unes hores, les paraules justes entren de seguida per la pell. No: la nostra filosofia no vol renunciar a aquestes males companyies». També hi ha una cita de la Sección Femenina sobre la domesticació de les dones o l’escola de l’economia domèstica, un sistema d’opressió masclista i misògin que tractava d’ensinistrar les dones en l’estretor mental que es fomentava des del règim dictatorial. Rememora les seues estades al festival d’Avinyó, amb Jean Vilar, Josep Mª Flotats; també esmenta l’artista plàstic Antoni Miralda que li va revelar que Paris es tornava provincià i que ara, la gran referència cosmopolita és Nova York; les eleccions d’abril de 1967 al poder municipal, un tast de vida «democràtica», tot i que critica el posicionament del PSUC que considerava que presentar-se a unes eleccions en aquell moment i circumstàncies era fer el joc al règim o potser va ser que es va veure incapaç de dirigir aquella iniciativa. Jo només tenia vuit anys llavors, però, recorde que al meu poble, van votar al referèndum a favor de la dictadura, morts, afusellats per Franco…Hi havia gent que tenia por de no votar per si prenien mal.

Esmenta l’ambient cultural a Terrassa, pintors, cineastes com Pere Portabella, el músic valencià Carles Santos, el poeta Carles Hac Mor, l’actor Àngel Jové, els Amics de les Arts, els grups de teatre 6×7 (Carles Grau), Skunk, El Globus, el Teatre Lliure, Dagoll Dagom, Joglars, Vol Ras, El Tricicle, la Fura dels Baus, Comediants, etcètera, amb el precedent de l’Escola d’Art Dramàtic, Adrià Gual, que comandava Ricard Salvat amb Maria Aurèlia Capmany. S’esmenten les obres de Tres farses russes de Txèkhov, a Feliu Formosa i Maria Plans, al muntatge Ronda de mort a Sinera, La zapatera prodigiosa de Garcia Lorca, El retaule del flautista de Jordi Teixidor, una actuació a les Arenes, sense Marta Molins, però amb Ovidi Montllor en el paper de protagonista masculí; que, a més, va oferir un recital de cançó com a propina; cançons no autoritzades incloses. A la pàgina 122, dins de la crònica sobre el circ i el poc teatre, s’esmenta el pare de l’escriptora Montserrat Roig i de l’actriu teatral i membre de l’elenc de Ràdio Barcelona Glòria Roig, Tomàs Roig i Llop (Barcelona, 1902-1987), advocat, escriptor i activista cultural, que el 1948 va crear FESTA (Foment Espectacle Selecte Teatre Amateur), així com apareixen els pastorets, la factoria Walt Disney, Stan Laurel i Oliver Herdy, Charles Chaplin, els germans Tonetti i el Circo Atlas, Cecil B. DeMille a The greatest show on Earth, un espectacle amb un referent tan significatiu com Le Cirque du Soleil… I el descobriment de la música clàssica, Per a Elisa de Beethoven, les poloneses més brillants de Chopin, àries i preludis coneguts d’àperes, valsos vienesos, algun cor d’òpera, no cal dir Va pensiero de Nabucco, la sonata Clar de lluna de Debussy, la Marxa nupcial de Lohengrin, romances de sarsuela, etcètera, els èxits populars dels “discs més sol·licitats“, de Jorge Sepúlveda, Lorenzo González, Antonio Machin o Juanito Segarra, fragments de cançons andaluses comercials. En aquest context musical, esmenta la Banda Municipal de Terrasa, el mestre Julián Cándido Vilanova que la va comanar força anys fins a l’arribada del mestre Enric Garcés, procedent del País Valencià, el país de les bandes per excel·lència…

De l’any 1957, conta l’actuació, al Teatre Alegria, de l’Orquestra Municipal de València, dirigida per l’aleshores famós pianista, també valencià, José Iturbi, que s’havia desplaçat des de la seva residència habitual als Estats Units per recaptar diners per atendre les conseqüències de les devastadores inundacions del riu Túria. La Simfònica de València, aleshores Orquestra Municipal de València, juntament amb l’Orquestra Municipal de Barcelona i l’Orquestra Nacional d’Espanya eren les tres úniques formacions simfòniques. A la Nova Cançó a Terrassa se’ns parla del naixement i la significació de la cançó en català i la censura, Raimon, Gullermina Motta, Lluís Llach, Miquel Pujadó, Pi de la Serra, Serrat, Bonet, i la visita el 8 d’abril de 1970 a Terrassa de Pete Seeger, un dels mites de la cançó protesta nord-americana junt a Bob Dylan i Joan Baez; Pete Seeger va sr presentat per Raimon perquè eren amics ja que l’havia conegut a Nova York, el cantant de Xàtiva no va actuar perquè estava sancionat per les autoritats governatives. Seeger va cantar els seus Wimoweh i sobretot We shall overcome, i fins i tot la tan popular Guantanamera esdevenien himnes de llibertat. Conta el seus inicis professionals coma periodista, a El Correo Catalán i Tele/eXpres, com els estudis de periodisme no depenien del ministeri d’Educació sinó del ministeri d’Información y Turismo de Fraga; conta com Andreu Claret, que era del PSUC i més tard va ser director de Treball, va ocupar el lloc al diari local de Terrassa, i Jaume Comellas, malgrat els seus arguments que «jo no tenia cap militància política de cap mena van resultar inútils; la meva trajectòria ja força explícita em situava fora de joc del sistema comunicacional terrassenc». Llavors, els dirigents franquistes començaven a preparar-se per a la fi del dictador i buscaven gent que, en saber llegir de manera oportuna els signes del temps, fos militans d’esquerres i els garantís la seguretat que necessitaven. Jaume Comellas, que ‘candorosament’ va declarar, en privat, que estava en terreny “equidistant“, va haver d’anar-se’n a viure a Barcelona com a periodista cultural del diari Avui el 1976, quan va començar a publicar-se; encara li resta la recança i lamenta no haver pogut treballar a la seva ciutat i això el va ajudar a entendre molt millor els immigrants andalusos o d’altres països… Perquè quan coneixem, de prop, els altres, cara a cara, com assenyalen Martin Buber, Emmanuel Lévinas o el mateix Mounier, referent intel·lectual de Comellas, els prejudicis perden vigència i vigor, decauen del tot. Com anota, de nou, a l’article “Catàlegs per a ser llegits”, a Notes de Lectura al diario.es, el 10 de febrer del 2020, Gustau Muñoz, en parlar d’una exposició a la Universitat de València, sota la indulgent mirada de l’humanista valencià Joan Lluís Vives, en el fons, en cert sentit, tots som jueus (i palestins o sirians)…

Esmenta les peregrinacions a Ceret i a Perpinyà per conèixer la filmografia de Costa-Gavras, Bertolucci, els germans Taviani o el film El gran dictador, de Charles Chaplin, es reivindica de ser de la generació que va veure la promoció de la indústria tèxtil i la seua desaparició; la generació dels Beatles i els Rollings Stones, amb allò del sex, drugs and rock’n roll, la que va sospirar per l’striptease i quan el va aconseguir el va menystenir ràpidament; la que va entronitzar el mot «xarnego» i de manera natural el va dissoldre; l’última que va usar impressora «vietnamita» per imprimir octavetes; l’última que va fer servir els telegrames, la que va cridar «amnistia, llibertat i estatut d’autonomia», la que va empènyer inicialment la normalització lingüística, la que va acabar amb l’anorreador i anacrònic servei militar obligatori… i amb les curses de braus… i amb la boxa; l’última que va ser instruïda en matèria sexual de manera acomplexada, la que venint d’un silenci antic i molt llarg, «va elevar en la nit un cant a crits»; la de «si jo estiro fort per aquí»; la de la instauració d’un sistema pedagògic racional; la que va renunciar a ser «gos messell» i altrament va voler ser «únic senyor» de si mateix, la que va aconseguir donar vida a l’esperança en un règim ‘naturalment’ «democràtic».

A l’Epíleg, camí de fi de trajecte d’aquesta biografia generacional esmenta «el fi poeta valencià Enric Sòria ha escrit que, si ens capbussem en la mar, perdem la seva visió. Potser a la fi aquest document no és altra cosa que un intent de contemplar la mar d’unes realitats que, quan es vivien, en estar-hi capbussats intensament, no es poden veure amb claredat»… I esmenta els mèrits literaris de Vicenç Villatoro, d’Agustí Bartra i Anna Murià, també a Jaume Cabré, a Marta Pessarrodona i a Eduald Puig, a Salvador Cardús des de les pàgines d’Al Vent… I afegeix un poema de Miquel Martí i Pol: «Fugiria de mi si pogués/ recuperar el meu temps i interrogar-lo,/ tornar al passat com qui torna a la casa/ en què visqué i, recorrent-la, troba,/ lúcidament sorprés, tots els inicis/ d’allò que és, i s’aprèn contemplant-los». I hi ha un altre Epíleg de Ferran Pont i Puntigam, antic diputat al Parlament 1980-1999 on elogia la meticulositat i el rigor de les cròniques i els articles de fa anys que es veuen reflectides en aquests Retrats generacionals; i li agraeix la concreció i precisió que l’autor ha assolit per explicar tantes i tant diverses coses viscudes.

l, sincerament, li ho agraïm tots perquè aquestes cròniques de la memòria col·lectiva de Terrassa ens serveix per composar, com en un puzle, una foto d’època llarga i extensa, per remembrar el passat, fer balanç d’una època molt fosca i molt grisa, amb alguns colors, per saber els vímets amb què està feta la cistella del present.

Perquè com recordava Ortega y Gasset al pròleg per a francesos, el 1937, a l’edició en francés de La rebelión de las masas, Editorial Gredos, en un dels pocs texts que va escriure enmig d’una guerra caïnita a Espanya causada per un colp d’estat militar, mentre Ortega, que tenia gran autoritat pública i moral callava i sabia que “l’única diferència radical entre la història humana i la història “natural” és que aquella no pot mai començar de nou”; esmenta a Köhler que entre l’orangutan i l’ésser humà no es diferencien per la “intel·ligència” sinó perquè tenen menys memòria que nosaltres”. Les pobres bèsties, segons Ortega y Gasset, es troben cada matí en què han oblidat gairebé tot el que han viscut el dia anterior, posem per cas, el tigre… I afirma: “L’home en canvi, mercès al seu poder de recordar, acumula el seu propi passat, el posseeix i l’aprofita. L’home no és mai un primer home; comença, per tant, a existir sobre certa altitud de pretèrit amuntegat. Aquest és l’únic tresor de l’home, el seu privilegi i la seua senyal. I la riquesa menor d’aqueix tresor consisteix en el que d’ell semble encertat i digne de conservar-se: allò important és la memòria de les errades, que ens permet no cometre sempre els mateixos sempre. El vertader tresor de l’home és el tresor de les seues errades, la llarga experiència vital decantada gota a gota en mil·lennis“. Per això, afirma Ortega, Nietzsche defineix l’home superior com l’ésser “de la més llarga memòria”. Ell, erròniament, en compte de pronunciar-se en contra de la guerra a Espanya i cercar que les potències europees i americanes democràtiques intervingueren per frenar aquest conflicte bèl·lic que anunciava l’emergència del feixisme, va decidir callar i no exercir la memòria… En canvi, Jaume Comellas, ha decidit recordar les errades i els encerts de la seua intensa vida i examinar la seua pròpia vida i societat, que, com anota Steiner, és l’única manera de viure dignament.
Post escriptum:

 Em sembla que l’abans esmentat, el músi de Llíriac Enric Garcés era el pare dels germans Vicent i Joan Garcés, importants dirigents socialistes al País Valencià i assessors, en qüestions agraris com jurídics, respectivament, de Salvador Allende a Xile, d’on van haver de fugir el 1973 per no ser assassinats, com li va passar a tanta gent demòcrata i d’esquerres, entre els quals, els mossèns catalanoparlants Antoni Llidó i Joan Alsina, que van ser assassinats pel dictador Pinochet. Ignore si aquests Garcés tindrien lligams familiars amb en Tomàs Garcés, el poetra i avi de la filòsofa Marina Garcés… Però seria interessant que alguns d’aquests Garcés, tant del País Valencià com de Catalunya, feren una història de la seua nissaga a l’estil de la família Levi de Natalia Ginzburg.   De moment, ja hi ha el llibre de Jordi Garcés (a Anagrama), el pare de Marina…

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER