No tot és terrible en aquests temps difícils

covid

Joan de l’Alcàzar

Són dies complicats els que estem vivint. Se’ns ha obert al davant una finestra a allò desconegut, impensable, inesperat fa simplement un parell de mesos. No és una amenaça tangible, com altres que hem conegut. No tenim cap experiència en gestionar una pandèmia vírica, que pensàvem havien estat desterrades del món desenvolupat; que si de cas era cosa de països pobres i endarrerits.

Doncs ha resultat que no. Que fa un parell de setmanes teníem programats viatges de plaer o de treball; esperàvem l’inici de festes multitudinàries o senzillament teníem en l’agenda dies de descans i esbarjo. I de cop i volt tot ha anat per l’aire. El país he entrat en estat d’alarma, les xifres de contagis creixen, les decisions de les autoritats van caient una darrere de l’altra, la nostra vida quotidiana s’ha posat potes per amunt, s’han tancat restaurants, cafeteries, cinemes, teatres i museus. Els centres educatius, des de preescolar a les universitats han tancat portes sine die, i se’ns aconsella romandre a casa per a evitar el contagi o la transmissió del virus. Totes, absolutament totes les preocupacions que polaritzaven la vida pública del país han caigut en el calaix dels problemes secundaris.

Hem descobert quantes inèrcies i quants protocols hem hagut d’abandonar. La vida social s’ha reduït al màxim i hem deixat de besar-nos i d’abraçar-nos; ara ens saludem com hem vist fer els japonesos, tan cerimonials i tan distants ells. No som així, i ja n’hi ha qui es queixa amargament por no poder ser abraçat pels que estima.

Són temps difícils i tot fa pensar que duradors. No n’hi ha previsions fiables, ni terminis a acomplir. Ara per ara es tracta de resistir, de protegir als demés i de protegir-nos, de no col·lapsar els serveis sanitaris i de confiar en les autoritats que estan guiades pels criteris i els informes dels experts. Tot sembla dolent i terrible, insuportable. Però, no ho és.

No tant, si més no. Com recordava una d’aquelles idees que es difonen per les xarxes socials, “als nostres pares o els nostres avis els van enviar a la guerra, a nosaltres ens han enviat a casa. Calma”. Això, calma i paciència.

A més, no tot és terrible i negatiu. També n’hi ha fets i raons que són, sens dubte, positius i que mereixen alguna reflexió que ens ajude en eixe període de resistència en el que estem embrancats. Repassem alguns.

  • Quan van detectar-se els primers casos del que després seria la SIDA, en 1981, es va tardar dos anys en identificar el virus. Els primers casos de Covid19 es van detectar el darrer dia de 2019 i el 7 de gener de 2020 ja se sabia quin virus era. Més encara, el genoma del virus estava disponible tres dies més tard, el 10 de gener. N’han passat només dos mesos i escacs.
  • La comunitat científica ja ha publicat més de 160 articles acadèmics de més de 700 investigadors de tot el planeta, sobre tot el que gira al voltant del Covid19. A més, encara que tardaran mesos en poder-se utilitzar de manera fluida, ja n’hi ha prototips de vacunes.
  • Sabem que el 80 per cent dels contagis tenen un índex de gravetat lleu, i que la major part dels infectats es curen.
  • Hem confirmat una idea que els psicòlegs socials han treballat des de fa temps: que l’interés col·lectiu mobilitza més i millor que l’individual. És a dir que, davant d’un risc n’hi ha molts individus que estan disposats a assumir-lo, però són molts menys els partidaris del desafiament si fer-ho entranya risc per a d’altres. Tenim més cura si el nostre comportament pot perjudicar a d’altres que si els implicats som sols nosaltres. Com se sap, conduir un vehicle amb xiquets a bord ens fa més conservadors i segurs al volant.
  • És veritat que hem detectat comportaments individuals o de grup que són dolents i reprovables, en distint grau. D’altres mereixen més el qualificatiu de comportaments estúpids, propis de persones de baixa qualitat humana. Però, paral·lelament, hem sigut sabedors d’iniciatives de solidaritat, ajuda i cooperació especialment amb els més fràgils. Des dels veïns que han organitzat l’atenció a persones ancianes que viuen a soles, a les xarxes per a tindre cura de xiquets per ajudar a fer compatible l’activitat laboral dels pares.
  • Els mitjans de comunicació, majoritàriament, han deixat de costat el tremendisme, amb les excepcions que no cal esmentar. És habitual trobar en ells recomanacions i protocols de comportament per al públic en general, informacions de servei que són útils i necessàries en aquests dies.
  • Capítol especial mereixen els professionals de la sanitat pública. Sabem en quines condicions estan treballant, amb quina pressió i amb quins nivells de risc en segons quines ocasions. És en moments com els actuals que comprovem com de bé estan invertits els diners públics en instal·lacions sanitàries, com de formats i compromesos estan els funcionaris dels serveis sanitaris, des dels zeladors i el personal de neteja als infermers i els metges. Convindria que, quan el tsunami passe, no ens oblidem d’ells i de la seua titànica actuació.

No cal ser exhaustius. Avui no s’acaba el tema i tornarem a escriure sobre ell. Ara per ara, però, recordem que la consigna és resistir per a vèncer. No serà senzill, però com em recordava un amic, no serà fàcil però és segur.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER