La revolució feminista del Segle XXI

El diumenge 1 de març proppassat, la sociòloga Marina Subirats, va publicar l’article Feminisme: èxits i perills, al diari l’Ara, on saludava l’inici de març com a temps, especialment adient, per fer balanços sobre la situació de les dones. D’una revolució democràtica, pels drets humans, que ha avançat molt al segle XX i als inicis del segle XXI… I tanmateix, queda moltíssim camí per recórrer perquè siga una revolució sencera, de vida plena, de realització efectiva de drets, igualtat i llibertats de totes les dones.

Constata Subirats que el feminisme està més viu que mai, “ha penetrat en el conjunt de la població -més de l’11% dels i de les votants se’n declaren a Espanya- i moltes de les seves reivindicacions han estat assumides massivament per les noves generacions”. Recordant, implícitament, L’inici del càntic en el temple de Salvador Espriu, ho qualificava de ‘fantàstic’, com un alçament de llum en la tenebra, i esmentava que quan un moviment té èxit i arrela genera moviments contraris que tracten d’apuntalar els models patriarcals que s’han sostingut fins ara. És la reacció defensiva del masclisme que pretén mantenir els privilegis patriarcals, les discriminacions, els maltractaments i els assassinats de  les dones que s’estén com una pandèmia des de fa massa anys i no podem  normalitzar-ho.

La gent s’esvera pels morts de coronavirus, però davant la cosificació, les agressions, els maltractaments, les violacions i els assassinats interminables, bàsicament, de les dones a mans d’homes, massa sectors de la societat actual és mostren indiferents, es giren d’esquena, ho accepten amb ‘normalitat’, cerquen excuses, ho justifiquen, li treuen ferro i esdevenen còmplices de la mort de tantes dones. Per això, em sembla encertada la publicitat institucional de la Generalitat de Catalunya, dirigida, sobretot, als homes heteropatriarcals preguntant-los: “Què hi veus quan mires uns ulls, les mans, els pits, els llavis… d’una dona, qué veus? Les dones som molt més”... Per desgràcia, massa homes, encara, quan miren una dona veuen una reducció sexista, instrument objectual al servei de la satisfacció del seu desig disfressat, patèticament, de disposició a “fer favors” amb violència sexual, grupal o individual, masclista… En veure les altres com un cos receptacle on descarregar la pulsió fàl·lica il·limitada, sense cap respecte; si “només sí és sí“, el consentiment explícit (davant situacions de terror, de xoc, de paralització emocional, d’inconsciència… que han restat impunes perquè els jutges masclistes han entés que, si estava inconscient o paralitzada, podien violar-la impunement…), aconsegueix entrar al codi penal i canviar el paradigma per deixar de considerar el cos de les dones com a terreny de conquesta, camp de batalla, sac de boxa, assetjades incessantment i agredides per la força bruta, que a l’extrem es fa servir l’acaçament com a estratègia d’apoderament i de dominació dels mascles, d’humiliació, de submissió, degradació i vexació de les dones, botí de guerra quotidiana i extraordinària; estic d’acord amb aquesta modificació al codi penal, que està vigent a altres països d’Europa molt més democràtics i igualitaris, però, em pregunte, especulativament, si el sistema judicial masclista a l’estat espanyol, amb tendència a l’autarquia i l’arbitrarietat, no pervertirà el consentiment per agredir més les dones o burlar la llei, amb sarcasme, a través dels reglaments o d’una interpretació esbiaixada i inèdita, que no podem ni imaginar ara mateix. Per banalitzar-ho tot des de la misèria i mediocritat d’uns jutges patriarcals i analfabets en qüestions de gènere amb nul sentit de la justícia.

Esmenta Marina Subirats, el darrer llibre de Maria Àngels Cabré, El llarg viatge de les dones, que ens permet de donar un cop d’ull a l’evolució del feminisme a Catalunya des de finals del segle XIX, a través de la veu de moltes de les seves protagonistes. Visualitza una evolució fortíssima en les reivindicacions i en la manera d’entendre el paper de les dones en la societat; també “les diverses maneres d’entendre cap on avançar: un feminisme de les burgeses, molt lligat encara a l’Església i els papers femenins tradicionals. I un feminisme de les treballadores, dones revolucionàries que van més enllà i posen en qüestió les bases mateixes de la societat”; enfrontades socialment en classes socials oposades, però unides pel fil d’una solidaritat bàsica, que fa que “les burgeses creïn institucions diverses per ajudar les obreres, per augmentar el seu nivell cultural i la seva autonomia“. Diversitat i inclús divergències, però més consciència de la necessitat de defensar uns objectius comuns. L’educació sexual, des del respecte a l’altra, és importantíssima, a pesar que des de la jerarquia eclesiàstica, molts col·legis concertats i universitats privades, s’alineen amb els sectors d’extrema dreta, pel que fa a la priorització de l’autoritat paterna en l’educació, com defensava l’arquebisbe de Barcelona, ara president de la Conferència Episcopal Espanyola, en una entrevista a TV3. Perquè, des de la seua ideologia autoritària, misògina i homòfoba, dels pares d’ideologia reaccionària, neguen el dret a decidir de les filles i volen imposar les seues idees retrògrades i reaccionàries pròpies del nacional-catolicisme. Els jerarques volen reproduir aquest tipus d’ideologia on ells preserven el poder i la dominació patriarcal, en tractar els seus feligresos com a ovelles d’un ramat que han de dur a la seua cleda… Per això defensen televisions espanyoles d’ideologia feixista i anticatalanista que, diàriament, vulneren els drets de les dones i de la ciutadania sencera dels Països Catalans al dret a decidir-ho tot sobre els seues pròpies vides i la dels nostres pobles.

En aquest març del 2020, Marina Subirats, descriu que l’escenari mostra un conjunt de canvis enormes en relació al passat, en el món polític no hi ha encara paritat, però les institucions sense dones ja no són admissibles, i alguna que encara es manté, de manera inercial, com l’Església, va perdent influència i credibilitat dia a dia; davant de tant escàndols de tot tipus a dins d’aquesta institució religiosa, inclús les dones catòliques es manifesten davant les catedrals (a Barcelona, València, Bilbao, Madrid…), denuncien les misèries d’una jerarquia sectària, masclista i patriarcal que les té com a serventes, esclaves, inferioritzades, domèstiques, ‘secretàries’ i instrumentalitzades sexualment per a fer suport a un club eclesiàstic del tot missògin i ajudar a cobrir les aparences d’un celibat i una castració sexual inviable, que en la foscor dels armaris, les sagristies, els seus palaus i déus, en massa cassos, fa estralls en infants, menors i dones subordinades i excloses dels llocs de responsabilitat, lideratge i de poder. En realitat, del tot contrari amb el paper històric de les dones que envoltaven a Jesús de Natzaret durant la seua vida i a les primeres comunitats cristianes, com recull Sor Isabel de Villena a Vita Christi, en la nostra literatura en català des de la València del segle XV, on les autèntiques protagonistes en la vida de l’Evangeli són les dones. L’església, segurament, ha tergiversat, degradat i pervertit el missatge de Jesús fins al punt de fer de la misogínia l’element essencial de la seua religió. L’hermenèutica patriarcal, misògina i eclesiàstica, dels vells i nous testaments, els duu -unidireccionalment- a prescindir de la meitat de la humanitat i a contribuir a fer de les vides de les dones un infern a la Terra, com passa a Andorra, on l’arquebisbe d’Urgell i copríncep, Joan Enric Vives, junt el Vaticà, no accepten l’avortament en cap cas, ni per violació, malformació genètica del fetus i perill per a la vida de la mare, s’arroguen de disposar dels cossos i els drets de les dones i les condemnen a viure en perill permanent de presó, en haver d’avortar a l’estranger i posant en risc les seues pròpies vides… Com si estiguérem encara a l’Edat Mitjana governats per la Inquisició. Aquest afers de vulneració de drets de les dones, prohibint el dret a decidir sobre les seues vides, divorci, tria reproductiva, poder morir dignament, quan ja no tens més forces per viure, al meu parer, fan insidiosa i repugnant la religió; la seua i totes les altres que inferioritzen, discriminen i vulneren els drets de les dones; com si la misogínia les travesses a totes les religions. Per això el crit de Traieu els rosaris de les nostres vagines. Recordem que mor molta més gent per l’emergència climàtica i moltes més dones per assassinats masclistes que pel coronavirus, sense que hi haja l’alarma permanent que s’hauria de produir a tots els mitjans de comunicació i les mesures extremes que encara no les sentim ni s’han pres?

Les dones continuen sent arreu les que s’encarreguen, generalment, de les tasques de col·laboració, en les tasques de solidaritat i de cura, davant el naixement, la nutrició, el guariment, encara la major part dels treballs domèstics i d’acompanyament en la mort, i alhora de manca de reconeixement i de recursos, les dones continuen sent les més pobres, les assetgen la precarietat, tenen menys salari i jubilació, quan les hores treballades de les dones és superiors a la d’ells, a fora i a dins de les cases… Hi ha també, assenyala, els fets terribles d’una violència feta d’assassinats, de maltractaments, d’explotació miserable a través de la prostitució i del tràfic de dones, dels treballs duríssims, desagraïts, no recompensats i mal remunerats o no remunerats… assenyala Subirats que “ens adonem que les desigualtats són brutals i la democràcia molt incipient, que la igualtat no serà possible mentre no aconseguim un altre marc no androcèntric, no marcat per les lluites pel poder”. I tanmateix, al meu parer, la lluita pel poder persistirà sempre, el que s’ha de canviar és el paradigma i les estructures de poder per un model no patriarcal i un poder (econòmic, social, polític, mediàtic…), més redistribuït, on les dones no siguen discriminades, inferioritzades, arraconades i excloses pel fet d’ésser dones. No hi ha encara una paritat real sobretot als llocs de decisió de vital importància… Per què ni a Catalunya ni al País Valencià, no hi ha hagut mai cap dona presidenta de la Generalitat? Per què a l’estat espanyol no hi hagut cap presidenta del Govern de l’estat? Per què les dones són excloses dels llocs de poder determinant? Per què, preguntava Mònica Terribas a Catalunya ràdio el 9 de març, a l’editorial del matí, no es fan cimeres mundials contra la violència, les agressions sexuals, les violacions i la discriminació de les dones en donar-li la mateixa importància que es dona a l’emergència climàtica?

Aquí hi ha el relat anònim publicat a Vilaweb d’una dona que conta quan va ésser violada als catorze anys, que conten moltes dones a mans de desconeguts o coneguts i quan són més pròximes i estimades, més indignació generen:

Per això, remarca Marina Subirats que el feminisme s’ha de centrar en la igualtat d’oportunitat, que en tants articles i llibres ha investigat i escrit, en les dones i les xiquetes que es queden enrere, que pateixen i moren, que son brutalment explotades, que tenen una vida massa difícil, simplement perquè són dones. Com hem dit sovint, si en toquen a una ens toquen a totes. I adverteix, que “Els debats teòrics sobre la diversitat de gèneres, sobre les identitats trans, sobre la prostitució i la pornografia, són necessaris i molt interessants però han de ser secundaris com a objectius actuals si no es tradueixen en canvis reals respecte del tràfic, per exemple. I sobretot, no podem permetre que ens divideixin. Tot moviment té un perill de divisió en el dogmatisme. Intentem evitar aquesta tan masculina de voler imposar el nostre criteri com a únic i posem l’esforç en seguir avançant com ho hem fet sempre, escoltant-nos i acceptant-nos les unes a les altres, acollint una pluralitat que és intrínseca a les complexes societats actuals”. I recomana posar per davant la sororitat, la nostra autèntica força. La sororitat és vol definir com a l’ajuda mútua, la germanor entre dones, però jo no puc oblidar que les monges del meu poble, amb aquells hàbits i barrets felinians, quan anava a l’escola infantil ens obligaven a dir-les “sor” i ens maltractaven als infants… Allò ‘sor‘, ho associe a l’asil d’infants i als maltractaments.

En contrast, l’actriu, traductora i escriptora, Cristina Genebat, ha publicat Som iguals. O no? Interpretant el feminisme, a Rosa dels Vents, 2020, considera que en català, en compte de ‘sororitat’, s’hauria de fer servir el mot germandat, perquè estalvia el de ‘fraternitat’ en masculí, però ‘germandat’ (potser podem afegir ‘germania‘!) val tant per a dones com per a homes, per a germanes i germans. No està connotat. Recomana no interpretar el món des de la literalitat perquè sinó no entendrem res i ens emprenyarem, recomana prudència i diàleg per incorporar els homes a la defensa dels valors i de les reivindicacions feministes; revisa els discursos patriarcals clàssics i conclou que el feminisme pot fer feliç a les dones i inclús als homes, però el masclisme no pot fer feliç a cap dona ni a cap home, si no infeliços, serveix per amargar la vida de la gent en establir jerarquitzacions, papers, funcions, discriminacions sistèmiques que generen patiments i infelicitat. Es planteja la conveniència “de tenir els homes ocupats”, en un programa de feminització del món, perquè dones i homes facen la revolució feminista junts. Perquè no podem deixar de comptar amb els homes, com a aliats, perquè donen suport a les reivindicacions feministes; en una de les crisis personals s’interroga sobre la igualtat, la diversitat i les diferències entre homes i dones, en tractar de ser el més inclusiva possible. S’interroga si la justícia i les lleis protegeixen també a les dones; ací teniu el fragment de l’inici on explica perquè escriu sobre el feminisme:

https://www.megustaleer.com/libros/som-iguals-o-no/MES-111558/fragmento

  “Suposo que tot plegat, comença aquí.

Quan el meu embaràs em fa sentir que no som iguals. Quan la meva intuïció em diu que en l’acceptació i en la integració de les diferències, hi pot haver una clau important per fer quallar aquesta revolució feminista del nostre segle. Quan penso que potser cal un feminisme optimista, raonat i raonable. Un feminisme per totes, que sumi, que ens faci lliures… Perquè, si el futur és de les dones, sobretot ho serà de les dones empàtiques i solidàries. De les que no es cansin mai de fer-se preguntes. De les que no deixin mai de buscar respostes”. Cristina Genebat se’n fa de preguntes i tracta de respondre’s, des d’un feminisme del segle XXI, proposant alternatives per acostar-se a una hegemonia social més ampla davant les amenaces patriarcals de l’extrema dreta que voldrien imposar la reproducció d’un patriarcat que genera discriminacions, maltractaments, violacions, sofriments i assassinats.

Ingrid Guardiola, investigadora cultural, el dissabte 29 de febrer d’enguany al diari Ara, a Tecnofeminisme: refer la vida critica el tecnopatriarcalisme, Déborah Danowski i Eduardo Viveiros de Castro, a “Hay mundo por venir? (2018), parlen de l‘Homo destructor com a gran protagonista d’un món post social on pugna per imposar-se un d’aquests dos escenaris: un nosaltres sense món o un món sense nosaltres. Més enllà de l’home blanc redemptor que salvarà a totes les dones, explica Guardiola que hi ha ficcions que cerquen l’exocolonialisme espacial d’Elson Musk o Jeff Bezos, com a possibilitat de supervivència de l’espècie humana, films i videojocs inspirats en “la vida en Mart” que exploren noves possibilitats de vida en altres planetes, per tenir recursos il·limitats i continuar creixent,a l’estil del que Marx anomenava “acumulació primitiva“, colonitzadors de noves terres promeses. En canvi, tecno-sociòlogues, pioneres com Judy Wajcman o Robyn Rowland, i més actuals com Rebecca J. Elmhirst o Caroline Criado) ens ensenyen que tot el disseny, industrial, tecnològic, gràfic… està pensat i dissenyat a partir de patrons masculins i genera un biaix de gènere explícit en el nostre dia a dia (bancs de dades, algoritmes i programació informàtica basada en dades i historials esbiaixats o explícitament masclistes (per a Tinder un home educat és desitjable, una dona no, els primers mòbils amb identificadors de veu no reconeixien les dones…), en l’amplada dels telèfons mòbils o el mobiliari urbà (lavabos), diagnòstics d’un atac al cor o de planificació de transport privat i públic, que detecten les petges dels tecnopatriarcalisme… Ingrid aposta per “deixar de crear projectes tecnològics i industrials que promoguin els estereotips, la segregació, l’autoritarisme individualista, la supremacia tecnològica i l’oblit cultural. Davant de l’Homo destructor s’erigeix la Mulier restitutor, una espècie de reconstructora tecnofeminista, i tots aquells que vulguin refer la vida en una terra adolorida que ja és prou marciana“. Davant la insostenibilitat ecològica actual, el canvi vers el paradigma de restitució, de decreixement, d’alentiment i fre del productivisme per “refer“, en allò possible, la vida d’ecosistemes vitals per a les societats humanes a la Terra és una necessitat inajornable. Si badem no arribarem a temps. Perquè algunes situacions de riscs són irreversibles, els béns comuns globals estan sent explotats, destruïts i anorreats, cosa que augmenta les incerteses i els riscos.

Alba Alfageme, psicòloga experta en victimologia, al diari Ara, també aquest 29 de febrer proppassat, a No és un bavós, és un assetjador, davant els abusos de poder, l’assetjament, les agressions, les violacions i la violència sexual masclista, el negacionisme i les complicitats socials que hi hagueren quan es va destapar, analitza els casos de Harwey Weinstein i Plácido Domingo, aquest darrer lligat a la “Marca Espanya”, com a representació sistèmica extrema del poder en una societat on el capitalisme i el patriarcat ha estat les brúixoles que han marcat el rumb. la necessitat de denunciar-ho, destapar-ho, perquè no es generen més agressions ni més impunitat, que es concreten en els bandes de violadors que assetgen a les dones pels carrers, festes i places de tot arreu. Les violacions, assetjaments i agressions augmenten cada dia.

Whay Women Will Save The Planet, publicat el 2015 en l’anglés, (Per què les dones salvaran el planeta?), traduït al castellà per Víctor Sabaté, està escrit per diverses autores, entre les quals Vandana Shiva, Maria Mies, Yayo Herrero, entre més de vint autores que proposen assajos i entrevistes ecofeministes per a canviar-ho tot, a l’editorial Rayo Verde, març 2019. En aquest llibre interessant, es diu que no sabem si les dones salvaran el planeta, però sí que sabem que no resta molt de marge per fer-ho i que només una lluita feminista, anticapitalista, antiracista i ecologista ho pot aconseguir. Esperen que aquest llibre ajude a fer-ho possible.

Davant l’interrogant sobre si l’apoderament de les dones pot transformar les possibilitats d’aconseguir la sostenibilitat ambiental, aquest llibre tracta de respondre afirmativament, no només per provocar una reflexió, sinó també

una acció col·lectiva per a canviar-ho tot. La igualtat de gènere és bàsica per a l’acció davant l’emergència climàtica. Exposen els vincles que hi ha entre l’ecologisme i el feminisme en defensa de la justícia social. També mitjançant l’estudi de cassos específics, analitzen les formes en que les dones interactuen en la lluita contra el canvi climàtic i les seues conseqüències, la seua voluntat transformadora és capaç d’influir en el medi ambient, però també en la societat, l’educació i en les relacions de poder. Perquè no es pot salvar el planeta, sense igualtat… Ens cal una economia que ubique a les dones i a la Terra en el centre (Vandana Shiva); li pregunten a  Vandana, una de les intel·lectuals i activistes ecofeministes més importants del món, què canviaria si pogués i respón que “canviaria la ciència patriarcal, que és reduccionista, plena d’assumpcions mecanicistes; tot l’assumpte dels OGM es basa en la idea de dominar molècules per a ordenar a la resta de la vida com ha de comportar-se. El món no funciona així, el món és una democràcia de la vida. Una segona cosa seria el PIB, que es va crear davant de la Depressió i la guerra per a mobilitzar recursos. És el moment ‘abandonar el PIB, d’abandonar les ciències mecanicistes i que passem a una economia ecològica i a una ciència ecològica i aquests són els llocs vers on ens guien els dones”.

L’ecofeminista alemanya, Maria Mies, que junt a Vandana Shiva, va escriure i publicar en castellà, l’any 1997, L’ecofeminisme, Icaria, pròleg d’Airel Salleh i per a l’edició en castellà, Yayo Herrero, on vinculaven l’explotació i la degradació del món natural i la subordinació i l’opressió de les dones, al llibre sobre si les dones salvaran el planeta, després d’analitzar les antigues civilitzacions pacifistes i matriarcals, constata que les dones, les mares, han sigut sempre les primeres a reconèixer aquests perills perquè les dones es pregunten: quin futur tindran els nostres filles i fills en un món com aquest? Maria Mies assenyala que també han sigut sempre les dones les primeres en lluitar contra els enemics de la Mare Terra, com vam comprovar a València en els lluites contra la destrucció del barri d’El Cabanyal-Canyamelar, contra la desfeta de La Punta, en defensa de l’Horta, en defensa de Lo Riu és Vida a les Terres de l’Ebre, en defensa del Cap de Creus, del Cap Ras i dels ecosistemes més importants de l’Empordà, etcètera, com es descriu a l’interessant llibre Escola de radicals. Quaranta anys defensant el territori a l’Empordà, Brau edicions, d’autoria diversa, on s’esmenta a Xavier Rubert de Ventós i la desobediència civil referint-se a les acampades de 1977 i 1978 als aiguamolls de l’Empordà que van frenar el pas de les excavadores. Des de llavors, una militància ambientalista ha lluitat per preservar la dignitat del paisatge empordanès davant una pressió constructora (destructora!) aclaparadora des d’un model econòmic i ecològic insostenible que ens duu al col·lapse.

Però, com assenyala Maria Mies, a Per què les dones salvaran el planeta? avui molts homes i moltes organitzacions també estan lluitant contra la destrucció ecològica. I tanmateix, alguns creuen que aquesta lluita és possible en el marc capitalista. Inclús el Govern alemany ha aprovat lleis per reemplaçar fonts d’energia destructives per renovables. Com tants altres, aclareix Mies, volen estar en missa i replicant alhora. Açò no és possible i part del dany que s’està causant a la natura no pot reparar-se i per adonar-se d’això hi ha prou en fixar-se davant el canvi climàtic i les seues conseqüències per al món sencer. L’única manera de salvar la vida a la Terra és detenir la guerra contra la natura i crear una civilització totalment nova, basada en l’amor i el respecte a la Mare Terra. Recordem que les dones, tradicionalment, s’han encarregat i preocupat més, per la nutrició, per triar els aliments, impulsar l’educació, les cures, la salut i detectar els riscos davant el futur, pateixen per les filles i els fills, junt a molts homes, els perills estructurals i sistèmics, les emergències climàtiques planetàries, que hi ha a les societats actuals.

Recordem també, com es feia a Per una alternativa verda a Europa, de Carlos Antunes et alii, publicat per la Universitat de València, el 1990, la crítica als models coneguts del comunisme triomfant a la URSS, Xina, Corea del Nord i altres països satelitzats, que incrementaren la destrucció ecològica al mateix nivell o molt més encara que el sistema capitalista; no ho dic pas per legitimar el capitalisme neoliberal i depredador davant la destrucció ecològica, un sistema que intrínsecament duu -implícitament i explicita- la màxima acumulació del capital a costa de l’explotació de la natura i dels humans, sinó per tenir clar que els models anteriors i actuals no serveixen i que hem de crear formes de producció i de consum lligades al cooperativisme, l’autogestió, a l’agricultura ecològica, la col·laboració, l’ajuda mútua, la sobirania alimentària, la descolonització i la gestió dels béns comuns d’una manera molt més acurada. Ernest Garcia ha reflexionat sobre aquesta afers amb expertesa, en diàleg amb la proposta de Joaquim Sempere sobre l’ecosocialisme; afirma Ernest que la de Sempere no es tracta de les múltiples propostes d’ecosocialisme vulgar que denuncien que la crisi ecològica està lligada al capitalisme i proposen el ‘socialisme’ com a solució definitiva, sense dades científiques, ni contrasts amb la realitat, ni anàlisi crític dels models històrics anteriors, ni argumentacions competents que proposen alternatives d’un altre sistema basat en la defensa íntegra dels drets humans, el pluralisme polític, la cooperació, l’ajuda mútua, la planificació de les necessitats socials de producció i consum i la sostenibilitat ecològica.

Hi ha una cita significativa de la fundadora d’Els Verds a Alemanya, Petra Kelly (1947-1992) sobre les dones ecofeministes: “No som submises ni febles. Som persones airades -per la nostra pròpia causa, per les nostres germanes i xiquets i xiquetes que pateixen i pel planeta sencer… i estem decidides a protegir la vida sobre la Terra”. La fa servir Caroline Lucas, diputada pels Verds d’Anglaterra i el País de Gal·les, al seu escrit on es pregunta si les dones poden desenvolupar una funció concreta per a contribuir a la sostenibilitat mediambiental a través de la política, posa una cita de Robert F. Kenedy: “Cada vegada que algú defensa un ideal, actua per a millorar la sort dels altres, o lluita contra una injustícia, transmet una onda diminuta d’esperança. Aquestes onden es trenen amb altres des d’un milió de centres d’energia distints i gosen a crear un corrent que poden trencar els murs més poderosos de l’opressió i de la intolerància“. I cita també el Dr. Seuss del seu llibre “El Lorax, on descriu la difícil situació mediambiental i envia aquest missatge: “A no ser que algú com tu s’interesse de veritat, res va a millorar. No ho farà”. Si decidim que volem un futur diferent, podem aconseguir-lo. Però hem de treballar i lluitar per fer-ho possible.

Encarna Canet, el 7 de març proppassat, publicava un article al L-El Mercantil Valenciano, 8M constant, on deia que “hem de lamentar discriminacions que fan que les nostres reivindicacions no siguen un dia a l’any, sinó totes les dies li pese a qui li pese“; i denuncia que “la Bretxa Salarial de les dones al País Valencià és de 22’4%, és a dir passem 82 dies a l’any treballant sense cobrar. La nostra cotització per tant és menor i les pensions de jubilació que cobrem són miserables doncs la bretxa de gènere de les pensions al País Valencià es troba al voltant del 37%”. Recull les reivindicacions de la Plataforma pel dret a decidir del País Valencià que denuncien l’espoliació del País Valencià i de la resta dels Països Catalans; assenyala “les prohibicions a la interrupció voluntària de l’embaràs, el foment del negoci dels venres de lloguer, l’atac a l’homosexualitat, i el foment de la indústria de la prostitució. Tot amanit amb discursos moralistes sobre el foment de la natalitat, el dret a tenir fills i filles (a canvi de diners), el dret per a l’home a tenir sexe… Convertint el cos de la dona en una mercaderia barata on aconseguir sexe, filles i fills, pornografia, xiquetes com a criades”… Afirma que “quan el feminisme adquireix la maduresa suficient per argumentar i tombar les mentides del patriarcat-capitalisme, la reacció ve en forma d’acusacions d’adoctrinament, d’ideologia de gènere, imposicions ideològiques en forma de pin parental. Quan el feminisme lluita per la protecció del territori i medi ambient, pel dret a la sobirania alimentària, l’onada següent és l’assassinat de lidereses sindicalistes i feministes”. En posar en qüestió els fonaments del patriarcat hegemònic el capitalisme respón de la manera salvatge i augmenten els partits feixistes amb ideari masclista, fins al sarcasme i la burla de ser acusat el moviment feminista de ‘totalitari’ pels campions del totalitarisme i de la ideologia d’extrema dreta que escampa l’odi i la mort. Perquè el moviment feminista es fonamenta en la defensa dels drets humans i la radicalitat de considerar que les dones són persones (Angela Davis), els valors democràtics i la defensa dels drets humans de manera igualitària. És la lluita entre la modernitat vinculada a  la Revolució francesa, la fi de la monarquia i els drets humans i la reacció de la caverna des d’idearis patriarcals, masclistes, absolutistes, monàrquics i reaccionaris.

Agnès Rotger, és autora del llibre “Elles!“, una recopilació de 65 biografies de dones catalanes, moltes desconegudes, de tots els Països Catalans, entre les quals, les valencianes, Maria de Castella (i de Catalunya), esposa d’Alfons el Magnànim, va presidir les Corts Catalanes, i va lluitar contra la crisi econòmica de la seua època i com a mitjancera per aconseguir treves de pau i evitar guerres; Isabel de Villena (València 1430-1490) una de els poques plomes femenines que van escriure en català durant el segle d’or de les lletres valencianes, amb un estil i contingut innovadors, als seus textos les dones són les autèntiques protagonistes i de cap manera secundàries, com volen els jerarques; Margarida Borràs ?-València, 1460, víctima de la transfòbia i la intolerància, detinguda, torturada i escarnida fins a la mort per viure com se sentia, per viure com una dona, va morir penjada a la plaça del Mercat, sent segurament, la primera persona transsexual ajusticiada a València. Melcior Miralles, capellà d’Alfons el Magnànim, va deixar escrit al seu Dietari que la van acusar de vestir-se de dona “la dita Margarida fonc penjada e vestiren-li camisa de home, e ben curta, e sens panyos, de manera que amostrava bé totes ses vergonyes”. La van torturar, penjar en la forca i soterrar en una fossa comuna perquè l’oblidaren; l’ajuntament de València ha aprovat dedicar-li un carrer perquè és un símbol de la lluita contra la discriminació per raó d’identitat sexual.

La periodista catalana Txell Feixes i Torras, acaba d’escriure un llibre a punt de publicar-se, Dones valentes, Ara Llibres, 2020, amb pròleg de Gemma Ruiz Palà: A l’Orient Mitjà hi ha una revolució en marxa, persistent i determinada com cap altra a la regió: comença just quan neix una xiqueta, i continua en la seva infantesa, joventut, plenitud i vellesa. És la revolució de les dones. La seva és una lluita sense treva ni final contra el patriarcat secular que domina la política, la cultura i la societat. La seua mirada com a corresponsal de TV3 a l’Orient Mitjà, és sensible a les històries de les dones valentes i anònimes que potser no troben espai als informatius, però que commouen, empoderen i expliquen millor que cap altra notícia els canvis que vindran i que fa temps que truquen a la porta dels països àrabs. Mònica Terribas, explicava a Catalunya ràdio que en aquest llibre s’explica el cas de dones violades, que fugen de Siria, com a objectiu de guerra, on el seu cos esdevé un camp de saqueig, de batalla, de brutalitat i de dominació. Dones dels països àrabs que estan fatigades i molt fartes de la dominació masclista i es revolten contra aquest sistema que les discrimina.

 Des de la UE, es premia a Turquia i a Grècia per fer d’escuts, “spider”, com deia la presidenta de la Comissió de la UE Ursula van der Leyen, contra els immigrants que fugen del terror de les guerres; es vulneren els drets humans i es permet que el que són persones refugiades, asilades i protegides, es tornen enemics a rebutjar, amb tanques amb fil de ferros, armes, exèrcit i policies. Personatges com comissari d’afers exteriors de la UE, J. Borrell, amb la seua gran habilitat en afers de corrupció i xantatges, negocia amb Erdogan, com compensar-lo més encara, econòmicament i militarment, perquè no deixe passar cap immigrant cap a Europa; amb aquests tipus de polítiques, que miren a una altra banda i vulneren sistemàticament els drets humans, la UE no pot continuar… perquè neguen l seu propi fonament i sentit; com un estat espanyol que vol permetre l’extradició d’una jove d’Iran, refugiada a l’aeroport del Prat, que el Tribunal Suprem d’Iran vol condemnar-la a pena de mort acusada de blasfema per haver assistit a una manifestació contra el govern teocràtic…

En aquest sentit, és interessant el llibre, recentment publicat, de la catalana d’origen marroquí, Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres, Eds 62, 2019, que abans es va iniciar reivindicant la seua catalanitat en Jo també sóc catalana (sobre la identitat, els origens, la religió, Marroc, Catalunya, Europa…), Ed. Columna, va publicar després un llibre on denunciava el masclisme L’últim patriarca, on religió i tradició es tornen coartades per a defensar l’arbitrarietat, el despotisme i la barbàrie del patriarcat, on un home embogit pel masclisme cerca, amb violència, la submissió de les dones i el control del sexe, com reprodueixen gairebé totes les sectes, esglésies i religions. No conec cap religió (judaisme, cristianisme, islamisme, hinduisme, budisme…) que reconegui a les dones sense cap discriminació i tanmateix les dones són, majoritàriament, les que sostenen les esglésies d’aquestes religions que les marginen.Una literatura, la de Najat, que se l’ha comparat amb Caterina Albert, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig o Isabel-Clara Simó, en la denuncia de la duresa de la vida sobretot per l’opressió de les dones a mans d’un sistema patriarcal que no les deixa viure, les maltracta, i, literalment, les mata. A més a més, amputa i castra les possibilitats de desenvolupament intel·lectual, emocional i afectiu de tants homes i dones per uns referents basats en un binarisme cotilla, si el gènere és una construcció social, no podem basar-la en simplificacions, en l’autodi, en l’odi a l’altra i en la manca d’autoestima que exposa a les dones a una violència bàrbara (Albert Pla Nualart, 8 de març 2020 al diari Ara a l’article Binarisme feminista); Elena Losada Soler, investigadora en el centre de recerca teoria, gènere i sexualitat,  en aquesta mateixa data i diari Ara, escriu sobre els Paranys del feminisme neoliberal, esmentant a Virginie Despentes, que sovint reivindica l’ús comercial del propi cos com a eina subversiva diu, però adverteix que: “La feminitat és l’art de ser esclau. Podem dir-ne seducció i fer-ne una qüestió de glamur. Es tracta només d’acostumar-se a comportar-se com un inferior”, denuncia Losada la col·laboració en la perpetuació d’estereotips patriarcals utilitzant l’eslògan “El meu cos és meu”, ¿és legítim? concloent que cal reflexionar més i ser conscients de les contradiccions per poder superar els riscos del retorn al patriarcal del segle XIX. Però, m’interrogue, si el cos (l’ànim i la consciència) de les dones no és de cadascuna d’elles, de qui és?

És important, al meu parer, que la revolució feminista, encara pendent de consolidar l’equitat, la igualtat i la paritat real, el respecte a la diversitat i a la diferència, la redistribució de poder efectiu…  tracte d’abastar a tot el món, quan hi ha un model que discrimina les dones, una economia capitalista (de mercat o d’estat) destructora d’ecosistemes vitals, els greus dèficits de redistribució i de manca d’equitat i de justícia social, els problemes de sostenibilitat, els fluxos de immigrants a les fronteres d’Europa (Grècia i Turquia, Ceuta, Melilla i Cadis, Líbia i Itàlia) i dels Estats Units i Mèxic, el racisme, el neocolonialisme,  els nous rostres del patriarcat i del feixisme, les declaracions jurídiques merament formals sense contingut efectiu que remogui les causes, etcètera, són globals, les anàlisis i les propostes han de ser també locals i globals (glocals). El moviment feminista pren cos mundialment i hauria d’articular formes de reivindicació locals i globals en la defensa dels drets i la llibertat de les dones, l’antiracisme, l’ecologisme, el pacifisme i la lluita contra la misèria, les barreres, les desigualtats, les discriminacions i l’extrema pobresa del món.

El feminisme es diu en plural, quan més inclusivitat, probablement, més hegemonia social per superar el paradigma patriarcal que assassina i condemna les dones (i els homes) a la desgràcia i a la infelicitat. La necessitat de deconstruir les estructures, els hàbits, les mentalitats i els comportaments masclistes que es reprodueixen socialment a causa d’un sistema patriarcal i capitalista neoliberal que privilegia els homes i discrimina les dones. Recorde el llibre sobre La dominació masculina, on Bourdieu, que segueix la tradició francesa iniciada per Simone de Beauvoir El segon sexe, on analitza les diferenciacions, mirades, dicotomitzacions, jerarquitzacions, contraposicions, habitus, percepcions, construccions socials i històriques, sovint deshistoritzades i eternitzades, per al sosteniment de la dominació de les dones, per banda d’un sistema patriarcal que cerca preservar els privilegis dels homes, amb l’ajut institucional i d’unes relacions marcades per la divisió sexual del treball i una posició que no menysprea sinó que ‘valoritza’ allò distint, i suggereix Bourdieu la necessitat de trencar aquesta dominació masculina, com també trencar els reforçaments per diferenciació de classe, ètnia, el cànons d’estètica i localització geogràfica; un crit contra l’opressió de les dones que el sistema patriarcal intenta reproduir i sostenir mitjançant una violència masclista criminal injustificable que hem d’eradicar.