Sal·lus Herrero
Unamuno mostra les seues contradiccions, la guerra civil contra si mateix, el seu ressentiment i el que en podríem dir la seua deshonestedat intel·lectual en prioritzar una Espanya uniformista i castellana per insuflar-li la immortalitat i l’eternitat a canvi de liquidar l’eusquera, el gallec i el català, lingüística i nacionalment, tot i que afirma que ell s’ha preocupat d’explicar el coneixement del castellà, el gallec i el català, aquestes dues llengües darreres enteses com un apèndix que caldria anorrear en pro de l’enfortiment de la nació espanyola. Per això em sembla del tot fora de lloc, que Savater, que també fa servir el terme ‘mutilació’ (de les extremitats!) per impedir el dret a decidir dels pobles no castellans, qualifique Unamuno d’ “enemic de la mort”; el compara a Elias Canetti i això és tan fals… Perquè, als seus escrits, Unamuno vol aconseguir la seua immortalitat individual (del seu jo!) i la col·lectiva de l’Espanya castellana, mitjançant l’entronització dels costums i hàbits inercials del nacional-catolicisme, la imposició imperialista de la llengua castellana i l’aniquilació si més no del gallec i del català; sobre l’eusquera també va proclamar la seua malaltia agònica, la seua mort i el seu enterrament, però els defensors d’Unamuno afirmen que ho feia per tractar d’aconseguir una reacció salvadora llançant un grapat de sal als ulls dels euskalduns; estranya manera de voler salvar la llengua basca profetitzant la seua mort imminent, perquè en la línia de la profecia auto-complida, tot acusant els lingüistes bascos de crear una llengua artificial inexistent i alhora afirma que entre una comarca i altra del País Basc no hi ha manera d’entendre’s i que està condemnada a morir. Tot són crítiques negatives i mortuòries, cap alternativa ni proposta constructiva a no ser esprémer les llengües no castellanes, per treure-les tot el suc i aconseguir transformar el castellà en un ‘espanyol’ que reunira alguns mots de les altres llengües perfectament castellanitzades, amb dialectes del castellà, com considera que passa amb el gallec i el valencià, l’un cada vegada més desportuguesitzat i l’altre, per la seua banda, més descatalanitzat.
Mentres idea, prepara i defensa una estratègia imperialista castellana o espanyola, des del seu niu d’àliga de Salamanca, acusa a Catalunya “d’imperialisme lingüístic” sobre València, quan sap molt bé que el català del País Valencià està en risc d’extrema castellanització, però li fa nosa que Cambó vaja i parle en català a València i s’alegra que els “valencianos” li xiularen i afirma que la ciutadania valenciana prefereix que li parlen en castellà que en català, com si els catalanoparlants del País Valencià fórem inexistents. Ho conta al capítol La frontera lingüística, febrer de 1910, referit més que a la frontera entre Catalunya i el Rosselló a la “frontera” artificial de Catalunya i el País Valencià en tractar de separar València de Catalunya i les Illes. Unamuno defensa la imposició del castellà a tot Espanya i limita un reconeixement del gallec, del basc i del català molt limitat i subordinat durant la República, a la manera com es va fer durant la famosa “transició” després de 40 anys de feixisme i 300 anys d’intent de genocidi cultural i lingüístic contra els Països Catalans. Sent com és expert en llengües clàssiques (llatí i grec), i coneixedor del francés, portugués-gallec, italià, català i eusquera, afirma la catalanitat d’Ausiàs Marc i que fins al segle XV no es pot distingir el valencià del català, però atia la zitzània del secessionisme lingüístic i de l’imperialisme espanyol per dividir Catalunya i el País Valencià, acusant als catalans d’imperialistes i afirma referint-se als catalans: “pretenen alguns d’ells reconquistar per al català els pobles que està perdent o que han perdut ja. Entre ells el de València”. I continua: “El valencià d’avui és al català una cosa així així com el gallec al portugués. (La llengua, vull dir).”
Afirma Unamuno que “el valencià és un català despotencialitzat i pronunciat bastant a la castellana, així com el gallec ha perdut quasi tota la fonètica portuguesa per acostar-se a la castellana. En València es va parlar antigament el català igual com a Barcelona. La pruïja d’alguns valencianistes de distingir l’antic llemosí de València del català és una puerilitat. La llengua en què escriviren a València el llibre de cavalleries Tirant lo Blanch mossèn Johanot Martorell i mossèn Martí Johan de Galba, valencians, és la mateixa que la de la Crònica, de Ramon Muntaner, que era per, cert, ciutadà de València -ens ho diu ell mateix-, i la llengua de les torturants poesies d’Ausiàs March, valencià, és la mateixa que la de Jordi de Sanjordi, poeta català (sic). Fins al segle XV ningú distingirà el valencià del català. Després el valencià va esdevenir un dialecte rural i d’artesans de la ciutat i no li ha arribat el renaixement literari del català de fa quasi un segle. I avui la prosa literària de València és la de les novel·les de Blasco Ibañez i el seu llenguatge poètic és el del dolcíssim Vicente Wenceslao Querol. En les Rimas d’aquest, que són d’allò més exquisit, íntim, sentit, pur i noble, que ha produït la lírica castellana, en general tan pobra, àrida i verbosa, al segle XIX, hi ha unes poques, molt poques, en català. En català eh?, no en valencià; en el català literari que restauraren Aribau i Rubio i Ors, no en el valencià que es parla, en la València de Querol, no en la llengua de casa d’aquest, no en aquella llengua de la qual el mateix poeta, en una de les millors poesies -en castellà, és clar!-, la titulada Ausente, en què canta la seua València, deia: ‘Canción de amor, en el materno idioma/ por los senderos, cuando el alba asoma...”.
Per rematar aquest ensabonament que li fa a Querol i a tots els valencians perquè abandonen el català o valencià i se’n passen al castellà, ple de compliments, rebla el clau escrivint: ” Quan Querol va voler cantar l’amor a la seua nòvia -en les seues Cartas a Maria-, l’amor a les seues germanes –A la memoria de mi hermana Adela, Cartas a mis hermanas-, a l’amor filial, La Nochebuena, ho va fer en castellà i no en valencià, i molt menys en català“… Elogia el valencià castellanitzat d’Eduard Escalante, els sainets on el valencià s’assimila als llauradors, que considera un valencià plenament castellanitzat i esdevingut un “xapurriao de valencià i d’espanyol“, per a treure efectes còmics, on el valencià és la “llengua dels meus agüelos” i l’espanyol la llengua que dona respecte i despectivament a la que parla sempre en valencià, li diuen “valencianota“, de manera pejorativa, associa el valencià, un català castellanitzat, a l’acudit, al xiste i considera que el valencià no és una llengua per escriure drames o tragèdies. En canvi s’oblida de l’obra d’Escalante Tres forasters de Madrid, on fa una reivindicació explicita de parlar en valencià i qualifica el castellà com la llengua dels que volen ser més que els valencianoparlants… i s’alegra molt Unamuno que al “leader catalanista” Cambó quan va anar a València i es va posar a parlar en català, li xiularen sense deixar-lo continuar, perquè els parlava en català i no en valencià i els valencians d’avui, del poble, no entenen millor el català que el castellà o l’espanyol… Sense preguntar-se si els xiulits eren més per un afer ideològic que lingüístic, perquè Cambó representava Ia dreta conservadora catalana de La Lliga, i en canvi a València hi havia un catalanisme/valencianisme més d’esquerres, republicà i antimonàrquic… Però, en la seua obsessió unamuniana contra el valencià i el català, acusant d’imperialisme català, des de l’imperialisme espanyol de matriu castellana, propi de la reconquesta, es pregunta, tindran els valencians menys personalitat nacional que els catalans? Té qualsevol novel·lista català més acusada la seua personalitat de casta que la de Blasco Ibañez? Seria La Barraca més valenciana si estigués escrita en la llengua que parlen els llauradors de València… I per mostrar el menyspreu per les llengües no castellanes, inclús l’eusquera, afirma que per copsar la personalitat basca no cal anar a buscar-la en cap escriptor en basc sinó en bascos que han escrit en espanyol o en francés… Segurament perquè només les llengües que tenen estat propi tenen capacitat d’universalització…
A més, Unamuno critica a Sabino Arana per voler salvar l’eusquera forjant una llengua artificial, només l’espanyol és llengua ‘natural’. Li recrimina a Sabino Arana, haver aprés l’eusquera de major, com si això fos un demèrit, en dir que la llengua materna d’Arana al bressol fou el castellà i que pensava i sentia en espanyol i no en basc, per molt que s’ho proposés. Si hagués conegut Unamuno que recentment una editorial de València (Austrohongaresa de Vapors) ha traduït al català occidental, és a dir, al valencià, les obres de Blasco Ibañez, i que ha guanyat en riquesa i intel·ligibilitat, probablement, es pujaria per les parets i ho consideraria inútil perquè el seu desig era l’extermini, la mort del català del País Valencià, la seua fusió com un trist dialecte del castellà o espanyol. No m’estranya que amb aquestes credencials “intel·lectuals” i nacionalistes espanyoles i anticatalanes, Joan Fuster, escrivira aquell assaig tan interessant com divertit “Contra Unamuno i tots els altres“, on compara a tota la colla d’intel·lectuals espanyolistes, historiadors i escriptors de la generació del 1898 amb les folklòriques espanyoles, com Sara Montiel i Lola Flores… Un llibre on desmunta amb ironia, i de vegades sarcasme, tota aquella fullaraca retòrica que va reciclar el franquisme durant quatre dècades…
Per a entendre les contradiccions unamunianes cal recordar que abans d’arribar a Salamanca i convertir-se al patriotisme espanyol de matriu castellana, havia sigut un patriota basc, s’havia presentat a la càtedra d’eusquera de l’Euskaltzaindia (l’Acadèmia de la Llengua Basca), junt a Sabino Arana i Resurección Maria de Azkue, que havia sigut a qui li havien atorgat la càtedra. Unamuno, humiliat i ferit en el seu gran amor propi, va decidir presentar-se a la càtedra de grec a Salamanca i va canviar el nacionalisme basc, vinculat a una ideologia liberal-socialista, per un furibund nacionalisme espanyol de matriu castellana. Un intel·lectual tan aspre i abrupte, quan viatja per les terres castellanes o extremenyes, parla amb tendresa, mira els cementeris, les tombes i les ruïnes arquitectòniques i es posa histèric perquè li mostra la desfeta de l’Espanya imperial (la pèrdua de les colònies!), per això vol fer-la renàixer, insuflar-li l’eternitat i la immortalitat a costa de la destrucció de la catalanitat del País Valencià, de les Illes i de Catalunya i també de la castellanització de Galícia i el País Basc.
En canvi, quan elogia Gredos, l’esmenta com a “columna de Castella“, “imponent espectacle”, “gegant de Castella“, evoca una Granada plena de vida, acusa el progressisme de ridícul, la sociologia li sembla horrorosa, elogia el monestir de Yuste i a l’emperador Carlos I que hi va anar a morir, fatigat dels humans, associa la il·lustració a l’eternització fotogràfica… Quan esmenta al santuari de Nuestra Señora de la Peña de Francia entre Salamanca i les serres de les Hurdes i Extremadura, parla del silenci, diu que a les ciutat es parla de negocis, de política, de sociologia, de modes, però, de les coses eternes? s’interroga angoixat, i clama per una Espanya inalterable i esmentant La Divina Comèdia de Dant elogia la seua arrogància i les antipaties que provoca, com a trofeus. Des dels cims i de les fonts de la vida, la sensació de pau perpètua que li atorguen els roures i els castanyers, els cims de Gredos el fan somiar en l’Espanya immortal, la immobilitat, la solemne romanència, en l’eternitat per sota del temps, el fons del mar de la vida, el Regne del silenci… Les esplèndides visions d’aquesta daurada ciutat de Salamanca. Quan parla de Medina del Campo, del castell de Mota i de la mort d’Isabel la Grande, la Catòlica, “dona extraordinària”, “d’ànima magnànima“, de la missió a Àfrica del testament, “d’ànima forta“, dona, però dona sencera i “viril”, la defineix com a “barona“, com a Teresa de Jesús, i ens preguntem si aquests compliments ho són per l’expulsió dels jueus i per la conquesta final del Regne de Granada. Per la història que s’hi va desencadenar i que inclogué l’expulsió dels moriscos i el genocidi a Amèrica? Per què és tan Gran i tan Catòlica aquesta reina Isabel? Potser perquè, segons ell, inicia l’Espanya eterna i celestial? En cap moment esmenta Ferran i l’associació acordada i pactada, d’igual a igual, la confederació acordada, entre Castella i la Corona d’Aragó (Catalunya, incloent el Rosselló, València, les Illes Balears, Aragó). Com tampoc esmenta, quan escriu de la plaça de Salamanca, els maulets que foren esclavitzats com a presoners de guerra, després de la batalla d’Almansa, el 1707 i duts a camps de treball esclau per construir aquesta plaça. Això, en un erudit com ell és un silenci còmplice de les opressions espanyoles i anticatalanes.
En la calma de Mallorca, juny de 1906, defensa les funcions de la Guàrdia Civil, que segons ell, fan una tasca que s’assembla molt a la “cura d’ànimes“, remarca l’extrema cortesia dels pagesos mallorquins amb la Guàrdia Civil, que els acomiaden llevant-se el barret, i s’interroga si pot ser servilisme i afirma que res de res, no hi ha servilisme en un país en el que regna un ben distribuït benestar, una “aurea mediocritas” (una mitjana), en la que pot dir-se que no hi ha pobres; esmenta els estaments socials a Mallorca, primer els “butifarres” o “butiflers” (o nobles, on aristòcrates, aquí té un sentit positiu!) que es pronunciaren a favor de Felip V el Borbó, diu que se’ls tracta de “vosa mercé“; en segon lloc, també esmenta a la classe mitjana, homes de carrera i professionals, que se’ls tracta de ‘vosté’ i als advocats de missé (senyor!); en tercer lloc, els colons i llauradors rics, l‘amo i la madona, la quarta categoria els artesans, el mestre i la mestressa i la quinta categoria formada pels jornalers del camp. Viatja a Manacor, a les coves del Drac, explicita que ell no és cap pacifista, “que no crec que la guerra -la guerra cruenta- haja de desaparèixer, ni estima que haja de desaparèixer, sinó que la crec un element de civilització i cultura“; com considera que s’ha de “teologitzar la ciència” perquè creu que “el problema religiós del nostre destí humà, el d’ultratomba, ha de ser el cardinal sempre“. Considera que els pitjors enemics de la ‘bona bel·licositat’, del ‘sà sentiment guerrer‘, de ‘la guerra noble’, són els professionals de la guerra; com creu que els pitjors enemics de la religiositat són els sacerdots i els més perillosos enemics de la cultura són els pedagogs… I potser considera que els pitjors enemics de la societat són els sociòlegs… perquè els blasma; seguint la comparació i la seua “lògica” estrafolària, podríem dir que no hi ha res més perniciós per a les llengües que els lingüistes o el pitjor per al pensament són els cercles filosòfics, però això no ho diu, potser per corporativisme amb els seus estudis i ofici; diu que la militar, religiosa i educativa “no poden ser funcions especialitzades ni delegades. Tot ciutadà ha de ser cabdill, sacerdot i mestre. Un poble no és complet i perfecte mentre no siga un poble de cabdills, sacerdots i mestres“. Un patrioterisme espanyol basat en un nacionalisme d’estat que invoca cabdills, guerrers i adoctrinaments en l’eternitat i immutabilitat d’Espanya, que encara perdura…
