Miguel de Unamuno i l’imperialisme lingüístic (i 4)

UNAMUNO4

Sal·lus Herrero

En el seu viatge a Mallorca, Unamuno esmenta el vicari general de Mallorca, mossèn Antoni Maria Alcover, “un formidable catalanista -més aviat que mallorquinista- que creu que a Barcelona no es pot viure sense saber el català” i evoca el seu “diari d’una eixida que va fer a Alemanya i altres nacions l’any de Senyor 1907” el qual “al travessar el Roine per Avinyó, on tot és verd, va exclamar en mallorquí: ‘Quina gran cosa qu’es l’aygo!’ (Quina gran cosa és l’aigua!). Aquesta ingènua expressió, quasi pindàrica, pot trobar-la el lector curiós en la nota del dia 4 de juliol d’aquest diari (Dietari de l’eixida de Mn. Antoni Ma. Alcover a Alemania y altres nacions l’any del Senyor 1907), en el tom V (“extraordinari”del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, imprés en la ‘Ciutat de Mallorca’ -que deu ser Palma- en 1908.”

Tractant de ficar zitzània i divisionisme, Unamuno, tan partidari de la unitat i l’unitarisme, quan es tracta d’Espanya, afirma que quan va a Portugal llegeix en portugués i a Mallorca llegeix en mallorquí. “Però tenint cura que ho siga [mallorquí!) i no català. No és que hi haja una gran diferència entre ells, car són germans bessons, però m’agrada més apreciar les diferències que no les semblances. En les llengües com en els homes m’interessa la individualitat personal. O si es vol, la personalitat individual“.

Explica Unamuno que Joan Alcover (per a ell Juan!), que va començar a escriure poesia en castellà, després se’n va passar al català literari, comenta que els escriptors mallorquins que no han trobat tot el públic que cercaven escrivint en castellà, s’han passat al català de Catalunya en estendre’s el renaixement literari catalanista, i fan servir un català que avui ningú parla, pontifica Unamuno, com si a les terres castellanes la gent parlés de manera literària, a la manera com escriuen els escriptors castellans… Se li nota l’odi i les falques desgavellades que fica per a separar el català de Mallorca i de València amb el català de Barcelona, tot i que reconeix, com una mena de concessió que el catecisme s’ha de fer en llengua vulgar a tot arreu, referit a Mallorca considera que és així i pensa que la llengua de l’Església a Mallorca no ha de ser ni el castellà ni el català, sinó el mallorquí (tractant de separar-los!) i esmenta, que el mossèn mallorquí, Idelfons Rullán, llicenciat en Filosofia i Lletres, va publicar el 1905 i 1906 en una impremta de Felanitx la primera traducció del Quixot en llengua mallorquina; esmenta Ramon Llull, com a tradició en llengua i cultura mallorquina, tot i que reconeix que gràcies a Llull, a Blanquerna, al Llibre de l’amic i de l’amat, la llengua catalana fou la primera llengua vulgar en què va parlar l’especulació filosòfica a principis del segle XIV, com va fer notar Menéndez Pelayo; esmenta a “L’illa daurada” el viatge a Valldemossa, l’estada de Rubén Dario, George Sand i Chopin, compara Mallorca a l’Odisea d’Homer, la lluminositat i el mar tenebrós de Camoens, va d’Inca al monestir de Lluch al peu del puig de la Massanella, Pollença, l’Alcúdia, Manacor, Sòller i el Puigmajor…

Afirma Unamuno amb vehemència i ho emfatitza que Sòller, com tota Mallorca, és, per descomptat, terra espanyola, i no vol ésser una altra cosa… Però no pot evitar sentir-se lluny de les pàtries oficials, de la seua Espanya centralista, estatatista, de fet reconeix, que és a Mallorca on es sent més estranger de totes les terres, ciutadà del món de la natura i de la pau i se li evapora, simptomàticament, ho diu ell mateix: “l’obsessió de la guerra“. També esmenta Deià, elogia el treball de la mallorquina gent, que tota obra de treball, per a ells, “és una obra d’art”, artesania; a “Les Oliveres de Valldemossa”, elogia els retorciments de les oliveres, com la queixa del grinyolar de les cigales. És l’amor al Sol, que pren formes de penediment i de maceracions, segurament, expressió de la seua pròpia personalitat retorçuda, feta de nusos i contradiccions, defensa que la Contrareforma espanyola (tridentina) va ser una ‘reforma’ i que foren els historiadors protestants els que aconseguiren “imposar-nos” la seua tendenciosa i falsificada interpretació, considera que la llegenda negra és un invent per desacreditar Espanya, tot i que l’estat espanyol se l’ha guanyat a pols en fer moltíssims mèrits propis. Afirma que recorrent els pobles castellans, l’Escorial, Yuste, Jerte, Salamanca… “és com l’esperit se sent atret per les seues arrels a l’eternitat de la casta“. Un elogi reiterat del “casticisme” com un segell d’autenticitat i de puresa de sang?

L’Espanya actual, els seus fonaments, la seua interpretació històrica al si del món, a la manera autàrquica, del “Santiago y cierra España” (contra jueus, moros.. i catalans!), la del “Que inventen ellos!“, la terra de gent salvatge que es vanta del salvatgisme, el seu tancament, la seua intolerància, la manca de respecte, consideració i reconeixement per les altres llengües, comunitats i cultures no castellanes, la matriu castellana estatal i anticatalana, és producte, principalment, de l’obra d’Unamuno i d’Ortega y Gasset, tot i que encara hi ha escriptors espanyols més anticatalans i inquisitorials encara, com ara Ramiro de Maeztu, Onésimo Redondo, Angel Ganivet, predecessors de l’extrema dreta espanyola actual que beu directament del pòsit del feixisme (com Aznar i els seus acòlits, els màxims dirigents actuals del PP: Casado, Àlvarez de Toledo, Iturgaiz…, però també barons del PSOE); els trets característics d’aquestes concepcions espanyoles, d’un nacionalisme d’estat bàsicament unitarista i uniformitzador, casernari, intransigent, nacional-catòlic, que atorga “autogoverns” (de posar i treure!), que concedeix un “reconeixement autonòmic”, aparent i molt limitat, a les altres llengües, cultures i nacions no castellanes, que sospira per exterminar-les contínuament és la fotografia de l’estat espanyol des de fa més de dos-cents anys fins ara. Per no dir que des de fa més de 300 o 500 anys…

Ens agradaria que no fos així, però aquesta visió d’Espanya esdevé impossible de pair i de suportar… és in-vivible. No hi ha cap “con-llevancia” que valgui, és una espasa de Dàmocles permanent, és viure amb “l’ai al cor”… No obstant això, aquesta incomoditat insuportable que ens genera, com diria Pompeu Fabra, asfíxia i ofec, ens anima i empenta a no defallir per respirar, per poder viure, a tenir esperança per a fer unes estructures d’estat per a l’exercici del dret a decidir, l’autodeterminació dels Països Catalans, a la manera de Portugal. Per salvar els mots, per salvar la vida, per lluitar contra la mort que ens vol infringir una concepció d’Espanya com la d’Unamuno, Ortega, Menéndez Pelayo, Menéndez Pidal, i tota la resta (incloent Américo Castro i don Claudio Sánchez Albornoz)…  Joan Fuster va reeixir analitzar-los amb ironia i lucidesa i va posar al descobert el seu ideari nacionalista espanyol, tot desxifrant que només volien que anorrear-nos en tant que catalans, valencians o balears. Una desgràcia que hem hagut de suportar com una càrrega cada vegada més pesant. Fins quan?

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER