Joan de l’Alcàzar
La dada és coneguda, però els hi fa igual. A alguna gent els arguments dels professionals de la sanitat, com els de l’estadística mèdica els importa un rave. Ells, a la seua. Parlen i parlen, en una xerrameca continua de la fastigosa epidèmia, com si el món estigués en els seus darreres dies.
Les autoritats sanitàries ho han repetit per activa, per passiva i per perifràstica: la grip, la normal, la comuna, la de tots els anys va causar l’última campanya només a Espanya el doble de morts que els ha causat el coronavirus a tot el món fins ara.
Aquesta veritat contrastada no és suficient per a segons qui. A una part de la ciutadania no l’importa que tinguem un dels millors sistemes de salut pública del món. No els importa que la xarxa hospitalària done cobertura a tot el país, ni que tinguem garanties de la professionalitat dels equips mèdics de la Sanitat pública. Volen ignorar que els serveis de salut estan perfectament dotats i preparats per a atendre una emergència com la que vivim.
En paral·lel amb el fenomen clínic internacional, hem descobert que el virus que més està donant que patir a tort i dret no és el que va aparèixer a la Xina; el virus més dolent, el més difícil de neutralitzar, el que ens amenaça de forma implacable per que entrebanca enfrontar aquell, és el virus de la histèria.
En l’actual conjuntura, sembla lògica una dosi de preocupació; com ho és que els ciutadans incrementem en la nostra quotidianitat les mesures profilàctiques convencionals. Però, de la preocupació al pànic n’hi ha un abisme. Un abisme cap al que moltes persones s’han deixat arrossegar.
Són aquelles per a les que qualsevol altra notícia local o planetària ha deixat de ser rellevant; les que no paren de fer servir les xarxes socials per a enviar a amics i coneguts la darrera ocurrència de qui siga sobre el COVID-19. Parle dels que difonen, espantats, les dades no confirmades per fonts oficials; els que donen corda a les intoxicacions informatives dels qui han convertit la malaltia en una mercaderia més; una mercaderia per a fer caixa ja siga venent notícies, mascaretes, antisèptics o miraculoses pocions preventives del contagi.
Està clar que els mitjans de comunicació tenen que informar, però no ho està tant que eixa informació siga exhaustiva i permanent. Inclús en els mitjans més respectables, els informatius s’han fet quasi monogràfics. De les xifres d’infectats i morts passen als efectes sobre les borses en particular i sobre l’economia en general; i d’aquí a les previsions i les especulacions sobre si la crisi serà curta o llarga, o sobre què passarà si apareixen nous casos aquí o allà.
Al remat, aquesta exhaustivitat del mitjans ha contribuït a alimentar la por de molta gent preocupada en excés i, al seu tomb, a enfortir el virus de la histèria.
Tanmateix no podem carregar exclusivament sobre els mitjans de comunicació la propagació d’aquesta ansietat descontrolada. Ho explicava molt bé a la premsa la professora de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona Carme Ferré: “l’alarma social existeix independentment de com informen els mitjans” i això perquè n’hi ha ocasions en les que “la societat ha arribat a un punt en què, quan li diuen que no passa res, s’alarma”. Ferré posa un exemple d’aquests dies “a la gent de Zaldibar [Guipúscoa] li diuen que no passa res però que no pot sortir de casa…”.
Aquests comportaments són, probablement, el resultat de la pèrdua de capacitat per rebre informació amb esperit crític. És molta, massa i tot, i esdevé complicat processar-la adequadament. Com és tanta, ens manca capacitat per a destriar el gra de la palla, per a valorar i prioritzar les fonts de tanta informació d’acord a criteris elementals de professionalitat i d’honestedat deontològica. Llavors, davant l’allau d’informació sovint tremendista, una resposta fàcil és quedar-se amb la més simple i que està més a la vora; la que esdevé més còmoda de digerir.
És necessari saber navegar entre tanta informació contradictòria en la que es barreja informació contrastada amb especulació no fonamentada.
Les autoritats sanitàries mereixen total credibilitat. La situació exigeix atenció i calma, però la ciutadania ha d’estar convençuda que els protocols estan funcionant i que tot està sota control. No cal tanta ansietat, ni tant de tractar l’alarma sanitària als mitjans de manera monogràfica minut a minut. Cal neutralitzar tant als intoxicadors com als mercaders que sempre saben treure partit de les desgràcies.
Això i deixar treballar els professionals és el que més ens convé a tots. No col·lapsar les urgències, no posar-se en el pitjor escenari a la primera senyal de malaltia, no propagar xafarderies ni contes de l’home del sac. La nostra societat compta amb funcionaris especialitzats per a fer front a aquesta realitat sanitària. Convindria que els ajudarem, que no els hi afegirem cap problema que puguem estalviar-los. Que col·laborarem amb ells i amb les autoritats sanitàries en acabar amb el virus de la histèria. Tot fa pensar que aquest pot resultar un entrebanc potent i perillós per a vèncer el que va sorgir a la Xina.
